El tudó (Columba palumbus) és el més gros dels nostres coloms (ateny fins a 40 cm), i també una de les peces cinegètiques més difícils d’abatre, per la seva fortalesa i resistència al tret. És dominantment gris, però té el pit d’un color vinós característic, així com dues taques, a la base d’una petita àrea verdosa tornassolada, a banda i banda del coll; una banda transversa de l’ala també és blanca, com s’endevina en aquest exemplar fotografiat a Menorca al moment de l’abeuratge; aquest és el tret més característic pera identificar-lo en vol.
Yves Hennechart.
Espècie sedentària, però amb poblacions estivals i hivernants ben diferenciades, segons les àrees. És present arreu dels Països Catalans, a excepció de les illes d’Eivissa i Formentera.
Ocell eminentment forestal, ocupa tota mena de boscos, des dels secs de pi blanc, a les àrees litorals, fins als alzinars, les rouredes i, fins i tot, els boscos de pi negre de l’alta muntanya. Té preferència per nidificar en àrees arbrades tupides, encara que ho pot fer, fins i tot, en arbres aïllats, després de produir-se incendis. Els seus nius, col·locats en branques laterals, solen ésser quatre branques formant un niu malgirbat, on pon 2 ous, que fins i tot poden veure’s des de sota.
S’alimenta de tota mena de llavors, però en especial de gramínies a l’estiu, en què la seva cria és sovint en funció de l’anyada. Sol ésser especialment comú en aquelles comarques on alternen els conreus cerealistes i els boscos, i nidifica amb més densitat en boscos-illa enmig de conreus o a les seves vores, des d’on té facilitat per a obtenir l’aliment.
Quant a la seva fenologia reproductora, es coneix amb detall la d’una població vallesana, on el final de desembre ja poden observar-se els ocells indígenes fent parades nupcials, i sentir-se els seus parrupeigs. Aquests ocells crien ja al final de març i, especialment, a l’abril, i els primers polls volen al final d’abril. És, però, a partir del maig, que es troba la màxima concentració d’ocells nidificadors, ja que aleshores ho fan els estivals i, possiblement, els indígenes efectuen una segona cria. A partir de l’estiu, els tudons ja són observats en estols, tot aprofitant els rostolls de cereals.
La seva migració s’inicia el setembre i l’octubre, però també arriben ocells hivernants, que ocupen les serralades prelitorals en estols, ja que s’alimenten de glans. Aquestes poblacions són cada vegada més escasses, el mateix que passa amb les indígenes, i les estivals són cada vegada més comunes, encara que no en la mateixa proporció. La migració prenupcial es fa patent ja la segona quinzena de febrer, i sol finalitzar durant la primera quinzena d’abril, mentre que els ocells estrictament estivals arriben amb un cert decalatge respecte als estrictament migradors, cosa que ha estat comprovada al Vallès Occidental i també al límit de la Catalunya Nord amb Occitània.
A causa del seu interès cinegètic, aquesta espècie sembla que es troba en una clara regressió, pel que fa als ocells indígenes i hivernants, i cada cop són més rars d’observar els espectaculars vols de, fins i tot, alguns centenars d’exemplars.