Situació
Vista de conjunt de l’església, amb el petit transsepte que la caracteritza.
ECSA - A. Roura
Aquesta església és situada al veïnat de Pedra, prop de Bor, al cim d’un esquei.
Mapa: 35-10 (216). Situació: 31TDG022891.
Pedra és situat a uns 5 km de Bellver, des d’on cal agafar la carretera local que porta a Alp. Abans d’arribar a Baltarga, cal prendre a mà dreta un trencall que mena a Bor i a Pedra. (RMAE)
Història
El lloc de Pedra és conegut des de l’any 965, en què la villa Petra Ranesindo és una de les afrontacions d’Urús en el testament del comte Sunifred II de Cerdanya. Tanmateix, no hi ha cap esment de l’església de Pedra fins a la fi del segle XII, quan va ser saquejada pels càtars, en el mateix moment que foren profanades moltes altres esglésies d’aquest sector de la comarca. Un memorial del bisbe de la Seu descriu detalladament llurs malvestats: “Varen esbotzar l’església de Pedra i dins hi preparaven llur menjar i hi feien foc i molts altres oprobis; pujaren a damunt del baldaquí posant els seus peus damunt dels braços de la creu; s’endugueren un llibre i vuit mesures de blat i farina que eren del capellà”. En les visites arquebisbals de 1312-14 consta com St. Juliani de Petra, amb uns rèdits de 30 lliures anuals.
L’església fou saquejada i incendiada el 1936, i se n’esfondraren la volta i el mur meridional. El temple fou restaurat per la Generalitat de Catalunya els anys 1983-84; amb motiu d’això fou declarada Monument Històrico-Artístic Nacional el 1984. (MD)
Església
Planta de l’església, que té la nau molt desviada, amb indicació del mur de migdia, refet en la restauració dels anys 1983-84.
E. Ventosa
És una església de planta trapezial, de nau i absis semicircular precedit d’un espai presbiteral a manera de transsepte, que s’eixampla cap a occident. Inicialment els murs de la nau eren prims, construïts amb pedra ordinària posada irregularment, i sostenien una coberta amb embigat; és aquesta la part més antiga de l’església, possiblement construïda al final del segle X o al començament de l’XI. La paret de tramuntana es conserva bé, però la de migjorn va quedar pràcticament derruïda després del 1936; només en resta l’arrencada prop de l’absis i un tros a l’extrem de ponent, amb part de la porta d’entrada primitiva. El nucli del mur és de pedruscall amb molt poca argamassa. La paret meridional s’aixeca al caire mateix del precipici, fonamentada sobre un replà excavat a la part superior del cingle. En la restauració que es dugué a terme els anys 1983-84 es va refer la paret ensorrada amb formigó en massa, que contrasta amb el conjunt.
Més endavant, potser al segle XII, es va cobrir la nau amb volta de canó de perfil semicircular, segons els senyals que es veuen a la façana occidental. Per això calgué reforçar les parets amb una filera d’arcs formers que regruixaren cada una de les parets longitudinals. Els de la part nord encara es conserven. Aquesta volta caigué més tard i fou reemplaçada per una nova coberta de fusta, tal com devia ésser l’original.
En el mateix procés constructiu s’aixecà una nova capçalera formada per un absis semicircular amb dues absidioles laterals dipositades en creu, com un elemental transsepte que gairebé no transcendeix a l’exterior. Els murs d’aquest sector són gruixuts, amb carreus ben treballats, de forma allargada i mida mitjana, de calcària grisa, alternant amb d’altres de més petits vermellosos. Les filades són regulars i les juntes tancades. La pedra tosca s’emprà per a construir les finestres i les voltes, aquestes de perfil apuntat.
Interior de l’església, on es conserven diverses esteles funeràries.
ECSA - E. Pablo
L’absis principal és llis, sense cornisa d’imposta, i conserva les empremtes de l’encofrat de canyes que serví per a la construcció. La finestra oberta al bell mig és de doble esqueixada, amb dues arquivoltes de pedra tosca a la banda de fora.
Al costat de l’Evangeli, l’absidiola té una finestreta d’arc monolític a l’exterior i una única esqueixada cap a l’interior. És precedida d’una arcada preabsidal apuntada, igual que la volta que la cobreix. L’absidiola del costat de l’Epístola va ser reformada i ja no presenta la planta original. Aquesta capçalera triabsidal no està ben encarada amb la nau.
El frontispici, on s’obre la porta actual, és gruixut per a resistir els esforços de l’espadanya que s’alça damunt seu i s’ha hagut de reparar més d’una vegada. Les cinc o sis filades inferiors són de carreus grans i les altres ja són normals, amb una sola de carreus grans sobre la porta. Aquesta, construïda per a substituir la de migdia, és dels segles XVII-XVIII i damunt seu té una finestreta d’arc monolític, petita i mal feta. L’espadanya és de dos finestrals i té una gran alçada.
A l’interior de l’església es conserven diverses esteles funeràries. Per al seu estudi remetem a la monografia dedicada a l’església de Santa Maria de Talió. (EVS)
Baldaquí
El Memorial del bisbe de la Seu, en descriure les malvestats ocasionades en aquesta església pel vescomte de Castellbò i el comte de Foix, parla de l’existència d’un baldaquí i d’una creu romànics.
La descripció, encara que sigui ràpida, és del major interès per a l’estudi de l’art romànic, per l’existència a la fi del segle XII, a Pedra, d’un baldaquí (cemborium), probablement de fusta, i d’una creu d’altar relacionada amb el baldaquí. El baldaquí, amb les quatre columnes que el sostenien, era d’un ús molt antic i abrigava l’altar i el celebrant (Gudiol i Cunill, 1902, pàgs. 171, 276). Un dels més cèlebres és el de Cuixà, que coneixem gràcies a la descripció del monjo Garcies, bastant complicada i de difícil interpretació (Marca, 1688, col. 1075 i segs.).
Ja un capitular de Carlemany de l’any 789 manava que es fessin aquests edicles damunt dels altars: “Et súper altaria teguria fiantvel laquearia”. No gaire lluny de Pedra, a Estamariu (Alt Urgell), hi havia també un baldaquí, que és avui al Museu Nacional d’Art de Catalunya (núm. 24 059) (Ainaud, 1973, pàg. 232).
El baldaquí i la creu de l’església de Sant Julià de Pedra han desaparegut, probablement a causa de les destruccions de les hosts del vescomte de Castellbò. Quan A. Salsas visità l’església a la fi del segle passat, notà que hi havia un sol altar amb un retaule sense valor que datava de l’any 1800 (Salsas, La Cerdagne espagnole, pàg. 138). (MD)
Bibliografia
- Marca, 1668, col. 886
- Martí, 1926-28, vol. I (II), pàg. 191
- Abadal, 1954-55, VIII, doc. 92, pàgs. 309-312
- Pladevall, 1983, pàg. 140
- Catàleg de monuments, 1989, pàg. 122