Situació
Antiga església parroquial on és perfectament visible el notable sobrealçament de la nau.
ECSA - M.À. Font
L’església parroquial de Sant Agustí de Berganui es troba aïllada del nucli del poble, al sud de la pista que duu al poble des de la N-230.
Mapa: 32-11 (251). Situació: 31TCG088808.
Tot just a la cruïlla de la N-230 amb la carretera que puja a Areny, surt una pista en direcció a l’oest que després de 5,5 km arriba al poble de Berganui. Cal demanar la clau al Mas de Baix. (MAF)
Història
El lloc de Berganui ja és esmentat en la documentació del segle X (Varginui, el 972) i, pel que sembla, no gaudí mai d’autonomia administrativa car sempre el trobem citat a la vall d’Areny o al terme del castell d’Areny. A partir de la baixa edat mitjana l’església de Sant Miquel de Berganui apareix en qualitat de sufragània de Sant Martí d’Areny. El 1411, igual que l’església parroquial, fou unida al monestir exempt de Lavaix pel papa Benet XIII, i, tal com s’estipulà, almenys un dels vuit preveres de la casa mare hi tenia obligació de la cura d’ànimes i de celebrar missa diària. Més o menys aquesta situació perdurà fins a mitjan segle XVIII. Després esdevingué una parròquia del bisbat d’Urgell. Pel conveni d’enclavament (1957), passà a pertànyer a la diòcesi de Lleida. Des del 1995 depèn de Barbastre. (JBP)
Església
Planta de l’església, modificada per capelles laterals i una sagristia, amb indicació de la disposició de les voltes de la nau d’època barroca.
M.À. Font
És un edifici d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular. La unió entre l’absis i la nau s’efectua per un arc presbiteral, profund i ben evident a l’exterior.
Tot i que la continuïtat del culte en aquesta església ha fet que es mantingués en bon estat, no ha escapat, però, a l’empremta deixada per les refaccions fetes al llarg dels segles. A la primitiva església s’afegiren al segle XVI, o potser abans, dues capelles, a banda i banda de la nau. Però el canvi més enèrgic el patí al segle XVIII amb el canvi de la coberta de la nau (de ben segur de volta de canó) per una altra més al gust de l’època, amb arcs torals fingits els quals delimiten tres trams. Cada un d’aquests trams es cobreix amb volta de canó amb llunetes, amb un espai al centre per tal de col·locar-hi un floró. En aquest mateix moment se sobrealçà la teulada, la qual cosa dóna un aspecte molt característic a l’edifici.
La porta d’accés, ara al mur occidental, es trobava originàriament al mur sud. El seu lloc l’ha ocupat una fornícula que conté una pica baptismal encastada al mur. A sota del cor hi ha una altra pica, aquesta beneitera, adossada al mur de tramuntana, amb decoració a base de motius vegetals.
L’exterior es mostra nu d’ornamentació, amb poca preocupació pel treball dels carreus, llevat dels que formen un senzill ràfec bisellat.
Sobre la porta de ponent, trencant l’espessor del mur, s’obre una finestra de doble esqueixada. Més amunt s’aixeca un campanar d’espadanya de dos ulls, la paret del qual ha estat ampliada a banda i banda.
Excepte la capçalera, a recer de lloses calcàries, la resta de l’edifici és coberta amb teula àrab.
Tot i la datació donada per alguns autors els quals adscriuen aquest edifici a un romànic tardà, dins el segle XIII, pensem que part de l’església, especialment la capçalera, respon a una fase de construcció anterior, potser de la darreria del segle XI o el començament del XII. (MAF)
Bibliografia
- Abadal, 1955, vol. III (II), doc. 211, pàg. 249
- Boix, 1982
- Iglesias, 1985-88, vol. I/1, pàgs. 124-127