La societat es constituí el 13 de novembre de 1856. Es proposava ajudar la indústria, fent d’establiment financer, descomptant efectes comercials i concedint crèdits amb les degudes garanties. Les oficines eren al carrer d’Escudellers, núm. 76, de Barcelona. El capital nominal era de 3 milions de duros —15 milions de pessetes—, dels quals se’n desemborsaren 600 000 —el 20%—, és a dir, 3 milions de pessetes.
Memòria de la Caixa Catalana Industrial i Mercantil del 1865.
Els promotors eren coneguts membres de la burgesia barcelonina: industrials com Vieta, Portabella, Ciuró o Ricart, comerciants com Patxot, o capitalistes, com López Gordo. Hi havia (1956) una Direcció formada per cinc membres, i una Junta consultiva de deu persones.- Direcció –Miquel Boada i Vilumara; Josep Seller i Huguet; Josep Albareda i Valls; Erasme Ciuró; Josep López Gordo
- Junta Consultiva – Pere Prats; Jaume Ricart; Joan Portabella; Ignasi Vieta; Salvador Montaner; Josep Cortada i Vedruna; Rupert Santaló; Miquel Martorell; José del Valle; Pere Cusachs
- Administrador –Narcís Moragas
La Caixa Catalana va fer una política activa de captació de dipòsits en compte corrent, pagant interessos del 2% i el 3%, i fent així la competència directa al Banc de Barcelona. La seva inversió en crèdits hipotecaris i descompte d’efectes comercials demostra, també aquí, una política de banca comercial. La Caixa no té cartera de valors.
Hi va haver força canvis en els seus òrgans de govern. El 1865 el president de la Direcció era Andreu Anglada i Goyaneche, fill d’Andreu Anglada i Calzada, “rico y opulento capitalista”, mort l’any anterior (Almanaque, “Diario de Barcelona”, 1865).
Caixa Catalana. Balanç el 31 de desembre de 1865 (en pessetes).
Amb la crisi financera de maig del 1866 arribà el final de la Caixa Catalana, pactat amb el Banc de Barcelona; seguia el mateix camí que la Caixa Barcelonesa: el banc recollí la totalitat de les obligacions i ordres de pagament emeses per la caixa i les canvià per bitllets propis. Les garanties devien ser més que suficients perquè el banc no perdés diners, però la Caixa Catalana acordà la liquidació el 3 de novembre de 1866. La Comissió liquidadora es constituirà el mes d’abril del 1867. Com que en aquell acte s’acordà repartir 40 duros per acció, equivalents al capital desemborsat, la liquidació devia permetre recuperar la totalitat dels diners aportats i encara guanyar-hi alguna cosa més, pendent de la venda de la resta de l’actiu. El 1894 la Comissió encara tenia actius pendents de liquidació.