Fou el tercer intent de crear un banc tarragoní, després del Banc de Tarragona-Local de Tarragona i del Comercial de Tarragona, que suspengué pagaments el 1926. El Banc Mercantil, constituït el 8 d’octubre de 1929, tenia per socis els bancs de Valls (45% del capital), l’Urquijo Català (45%) i elements tarragonins (el 10%, minoritari però decisiu). Ingressà a l’Associació de Banquers de Barcelona i s’inscriví a la Comissaria Règia de la Banca Espanyola. El 1936, el banc era presidit pel marquès d’Urquijo, el vicepresident era Josep Barrau —Banc de Valls— i com a vocals figuraven personalitats com Lluís Sedó i Miquel Mateu —Banc Urquijo Català— o Ramon Barbat i Francesc Costas —Banc de Valls—. Tenia un milió de pessetes de fons propis i 1,4 milions de dipòsits com a recursos ordinaris. L’actiu presentava una cartera de crèdit de 7,5 milions, una d’efectes comercials de mig milió i una de valors d’1,5 milions. Aquest excés de finançament només s’explica per uns “altres comptes” del passiu amb 7,7 milions de pessetes, que devien ser comptes de Tresoreria, aportats pels socis bancaris.
El 1944 el Banc Urquijo Català fou absorbit pel Banco Hispano Americano, que pressionà per al trencament de l’equilibri accionarial existent en el Banc Mercantil de Tarragona. La situació es resolgué el 1968, any en què els accionistes del Banc de Valls, que tenien la majoria del capital del Mercantil, acceptaren l’oferta de compra del Banco Hispano Americano. Aquesta entitat comprà les accions del Banc de Valls a través del Mercantil de Tarragona, un banc que ara quedava sota el seu control total, i que esdevindrà una simple fitxa bancària del banc madrileny. El 1997, com a filial del Banco Central Hispano, traslladà la seu social a Madrid i les seves oficines catalanes passaren al banc matriu.