Anunci del Banc de Palafrugell (“L’Autonomista”, Girona 1927).
El 1919 es creà el Banc de Palafrugell, sobre la base de la casa de banca Fills de J. Ferrer Solà, que treballava a la plaça des de feia uns anys. Aquesta era coneguda popularment com a cal Cardenal, potser perquè, dels tres germans, un era sacerdot i devia tenir ambicions eclesiàstiques. Els altres dos, Lluís i Vicenç, s’incorporaren al banc com a executius.El projecte de Banc de Palafrugell es realitzà de la mà de Joan Miquel i Avellí, un dels socis majoritaris de Manufactures del Suro SA, l’empresa surera més important de l’Empordà (vegeu F. Cabana: Fàbriques i Empresaris, vol. IV, pàg. 312-320). Fou el president del primer Consell d’Administració del banc, mentre la Direcció general era ocupada per Lluís Ferrer i Piera. El capital era de dos milions de pessetes, però només se’n desemborsà un milió. La societat es constituí el mes de setembre del 1919 i el banc obrí les portes l’1 de gener de 1920.
El Consell d’Administració del Banc de Palafrugell el 1920:
- President – Joan Miquel i Avellí
- Vicepresident – Eusebi Genís i Girba
- Secretari – Joan de Linares i Beltrán
- Vocals – Cosme Ribas i Llavià, Pere Canteny i Subirachs, Pere Girbau, Bonaventura Sabater, Francesc Genover
El banc féu una política d’expansió i de cobertura de la comarca. La primera oficina s’obrí a Sant Feliu de Guíxols, sota la direcció de Vicenç Ferrer. En seguiren les de Palamós, Torroella de Montgrí, la Bisbal i, finalment, Llagostera. Els seus balanços són coneguts, ja que eren publicats pel Consell Superior Bancari. El capital es mantingué en el milió de pessetes desemborsat inicialment, mentre es creaven unes reserves de 500 000 pessetes. Els dipòsits no superaren mai els dos milions. La inversió es concentrava especialment en crèdits i en cartera d’efectes. El seu principal client era Manufactures del Suro SA.
El 1929 es fundà la Companyia General del Suro SA —COGECO—, sota la presidència de Francesc Cambó. Era un projecte molt ambiciós, creat per concentració d’empreses ja existents, entre les quals dues d’empordaneses (vegeu F. Cabana: Fàbriques i Empresaris, vol. IV, pàg. 321-325). COGECO fou competència directa de Manufactures del Suro i la causa d’una crisi interna en el Banc de Palafrugell, ja que Joan Miquel no volia que es treballés amb aquesta empresa. Segons versions transmeses per via oral, el secretari del Consell i alcalde de Palafrugell, Joan de Linares, protestà contra aquesta actitud en una de les sessions, es tragué els aparells per a la sordesa que portava, i digué al president: “Ja t’arreglaràs, Joanet.” Finalment, la posició de Miquel fou derrotada i presentà la dimissió. Un cop fora, traspassà el compte de Manufactures del Suro al Banc de Catalunya i, pel que sembla, li vengué les accions del banc.
Banc de Palafrugell. Rendibilitat i beneficis, 1920-1934.
El nou president fou Eusebi Genís. La posició accionarial del Banc de Catalunya era prou forta per a nomenar dos consellers delegats: Enrique Losantos i Miquel Alejandre, i considerar el Banc de Palafrugell com a “associat”, a efectes oficials. El banc superà amb èxit la suspensió de pagaments del Banc de Catalunya el juliol del 1931, però experimentà una forta pèrdua de dipòsits. Es féu càrrec de les sucursals que el Banc de Catalunya tenia a Palafrugell, Palamós, Torroella i Llagostera. Per al Banc de Palafrugell, només aquesta darrera oficina fou una oficina nova.Però el banc no superà la següent crisi de la indústria surera, i els mals resultats de la Companyia General del Suro. Els seus banquers, el Banco Hispano Americano i el Royal Bank of Canada, li retiraren el redescompte i en forçaren la suspensió de pagaments el 8 de gener de 1936. Es diu —i la premsa ho recull— que els directius del banc, els dies abans de la suspensió, demanaren als clients particulars que s’afanyessin a retirar els diners, mentre no feien cas de les reclamacions de reemborsament dels creditors bancaris. El resultat és que aquests foren els principals i quasi únics perjudicats. El balanç de suspensió presentava un actiu de 2,3 milions de pessetes davant d’1 milió de passiu.
L’acord a què s’arribà amb els creditors implicava el pagament dels deutes en tres anys: el 25% del total els dos primers anys i el 50% el tercer. Però al cap de pocs mesos esclatà la guerra civil del 1936.