Situació
Les ruïnes d’aquest castellot o fortalesa, també anomenat fortalesa de Can Magí, es troben al cim d’un pujol, a poca distància i al nord-oest de Can Magí, masia deshabitada del paratge de la Muntanya de les Fonts, en un planell de la serra de Rodes. El nucli rocós és encinglerat pels costats de ponent i de tramuntana i pels altres té un marge alt sobre les terres properes, una mica més baixes.
Mapa: 258M781. Situació: 31TEG116869.
Per arribar-hi cal agafar, des de la carretera de Vilajuïga a Sant Pere de Rodes, el camí de terra que porta al Mas de la Mata passant per la vora del Mas Marguell i de Can Magí, casa que es troba a 1 km aproximadament de l’esmentada carretera i vora la qual hi ha les ruïnes. Cap dels masos esmentats no és habitat. (JBH)
Història
Fragment de mur de la fortalesa amb detall de l’aparell.
J. Badia
Aquestes restes es troben a l’antic terme jurisdiccional de Sant Pere de Rodes. Hom podria pensar que aquesta vella fortalesa és la Roca Ventosa, esmentada com un dels límits del territori monàstic cap al final del segle X en la butlla del papa Benet VI, de l’any 974, en el precepte del rei Lotari, de l’any 982, i en la butlla del papa Joan XV, de l’any 990.
Aquesta “roca” era segurament un castellot roquer, el qual en els documents esmentats potser ja no es trobava en ús, puix que apareix com un simple topònim o fita.
Tanmateix, pel context del document, és més probable que la Roca Ventosa es trobés en un altre punt d’aquesta rodalia, vers el nord-oest del lloc que ara ens ocupa, en un cimal on hi ha rastres d’uns pocs murs.
La fortificació de la Muntanya de les Fonts és, per tant, d’història totalment ignorada i ni tan sols se’n coneix el nom. (JBH)
Castell
Croquis, a escala 1:200, del conjunt de construccions del recinte fortificat.
B. Bofarull
El replà superior del monticle rocós, granític, de topografia força irregular, és ocupat totalment per les ruïnes del castellot.
El conjunt dels vestigis arquitectònics té una llargada aproximada de 32 m (de nord a sud) i una amplada d’uns 23 m. La planta és irregular i complexa d’acord amb la configuració del terreny; només amb una certa tendència trapezial.
Les restes de murs són de difícil visió en diferents punts, a causa dels mateixos enderrocs i les espesses garrigues. La construcció és de “paret seca”, si bé en alguns llenços les pedres eren lligades amb fang.
Un mur perimetral ressegueix el caire del tossal, el qual aprofita per a assentament alguns destacats afloraments de roca naturals. Se’n destaquen dos cossos trapezials, a migdia i a ponent, com a torres o avançades defensives. El traçat en planta tan aviat té trams corbats i sinuosos, com d’altres de rectilinis amb inflexions angulars. L’entrada era al costat de llevant.
A l’interior hi ha murs divisoris i compartiments de mides diverses. Hi destaca una aula rectangular molt allargada, la qual comprèn interiorment tot el nucli oriental; era compartimentada. És probable que la construcció s’estructurés a l’entorn d’un reduït pati central.
Les diferents parets es mantenen en alçades irregulars, amb una màxima de només 1 m aproximadament. El gruix és, també, en general, d’1 m, si bé alguns murs interns són més prims.
Aquestes murs tenen rebló d’ompliment. L’aparell ha estat fet amb blocs de granit del mateix indret, de mida generalment petita, que no han estat treballats.
Si bé hi ha una certa tendència a la sedimentació horitzontal, les pedres no presenten una disposició regular gairebé enlloc, només exceptuant una diversitat de filades de lloses inclinades en un sol sentit, i alguna altra, de curta, d’espiga. Al llenç de llevant s’observa una molt llarga filada d’opus spicatum.
Entre les restes i a l’entorn s’observa un gran escampall de petita bocinalla de terrissa grisa i rogenca, amb molt material desengreixant.
No és possible d’apuntar una datació per a aquestes ruïnes. Sembla clar, però, que pertanyen a una roca, turres, o castellot d’època alt-medieval, això si no és en realitat d’època immediatament anterior. (JBH-BBG-ECV-MDPC)
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 582.