Situació
Aspecte que ofereixen les ruïnes al sector de l’atri de l’església.
F. Tur
A l’interior del recinte murat del castell de Verdera, emplaçat al cim de la serra de Rodes (670 m), a la part més alta i a l’extrem meridional de la fortalesa, just a tocar del graó del penya-segat del Salt de la Reina, hi ha les ruïnes de l’església de Sant Salvador de Verdera.
Mapa: 259M781. Situació: 31TEG189856.
El camí per arribar-hi és el mateix que hem indicat per anar al castell.
Història
Les primeres notícies documentals que tenim de l’església de Sant Salvador daten de la segona meitat del segle XIII. Concretament hi surt esmentada en les Radones decimarum del 1279 i del 1280, en un cens d’esglésies que tenien rèdits propis i havien de contribuir amb l’impost anomenat la “dècima” al sosteniment de les croades.
Als comptes del primer any (1279) i a l’apartat dedicat al Monasterium Sancti Petri de Rodis figura l’eccl. sancti Salvatoris eiusdem loci. L’any 1280 hi apareix relacionada l’ecctesia sancti Salvatoris i més endavant hi és consignat que també havia de satisfer una quantitat fratre Berengario pro ecclesia sancti Salvatoris.
Resta ben clar, doncs, que aquest temple depenia totalment, igual que el castell, de l’abadia de Sant Pere de Rodes.
Església
Cal precisar abans de tot que l’església de Sant Salvador de Verdera, malgrat que no en tenim notícies documentals anteriors a la segona meitat del segle XIII, té un origen bastant més antic, si s’ha de jutjar per les restes arquitectòniques que actualment ens han pervingut. Així, quan el comte Ponç V féu aixecar la fortalesa al final del segle XIII, el temple, ja existent, hi restà perfectament integrat.
Les ruïnes de Sant Salvador de Verdera demostren que es tractava d’una església romànica, alçada al segle XI, de planta basílical, de tres naus, capçades a llevant per tres absis semicirculars. Davant la façana de ponent, a tocar del caire del penya-segat, hi havia un petit pòrtic o galilea. Actualment, d’aquest temple romanen drets una bona part del frontis amb el pòrtic occidental, uns fragments dels dos murs laterals i una minsa resta de l’absidiola septentrional, amb indicis de la seva unió amb l’absis central.
La porta, que s’obria al centre del frontis, ha restat transformada actualment en un gros esvoranc, i només són visibles les bases dels dos muntants i escassos vestigis del seu arc de mig punt. A cada costat d’aquesta porta s’obren sengles finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt, els quals donaven llum a les naus laterals. El llenç es conserva fins una mica més amunt d’aquestes obertures.
El petit pòrtic que s’aixecava davant el frontis ocupa no gaire més que l’amplada de la porta del temple; s’obria als tres costats que no són adossats a l’església, mitjançant unes arcades de mig punt, les quals resten força ben conservades. Aquesta petita galilea ha estat coberta amb volta d’arestes, feta amb pedres de poca grandària, molt característica de l’arquitectura del segle XI. Cal assenyalar que és l’única part de l’edifici que ha mantingut la seva volta.
Els murs laterals de l’església es conserven en una altura considerable, sobretot a la seva meitat occidental. Al llenç de migdia hi ha una finestra de doble biaix i arcs de mig punt, del mateix tipus, però en millor estat, que les dues que resten al frontis, i s’obria a la tramada de l’extrem occidental de la nau lateral de migjorn. Al mur lateral de tramuntana hi ha una porta força estreta, amb llinda i arc de petites dovelles, molt destruïda a la banda exterior.
A l’interior de l’església han desaparegut totalment els murs que separaven les tres naus amb els seus arcs formers, fins al punt que gairebé no hi ha vestigis dels seus fonaments. Als fragments dels murs laterals que resten drets hi ha tres pilastres adossades per costat, totes molt malmeses, de forma rectangular, que sostenen els arcs torals de les naus col·laterals. La seva existència demostra que les naus eren dividides en quatre tramades.
La capçalera és la part més destruïda de tot l’edifici i només es conserva el basament de l’absidiola septentrional en menys d’1 m d’alçada. La seva planta era semicircular i de dimensions molt reduïdes; s’unia a l’absis central sense acabar de formar exteriorment el semicercle complet. L’únic rastre que queda de l’absis central és un fragment insignificant i informe al punt on s’adheria l’esmentada absidiola.
L’aparell de l’església de Sant Salvador de Verdera és de pedres petites i mitjanes rectangulars, en general allargades i treballades d’una manera molt poc acurada, que foren col·locades amb la intenció de formar filades seguides. Totes les pedres foren posades planes, en sentit horitzontal. Només per a les cantonades foren utilitzats uns carreus més grossos i més ben escairats; també són més ben treballades les petites dovelles dels arcs de les obertures que es conserven. El tipus constructiu d’aquest parament, característic de l’arquitectura religiosa del segle XI al nostre país, lliga perfectament amb els altres elements arquitectònics que fins ara es conserven, com el tipus de finestres, els arcs de les portes i del pòrtic i la volta d’arestes d’aquesta petita galilea. L’aparell i la volta ens apropen aquesta església a altres temples del país datables a la primera meitat del segle XI; sense anar més lluny, per exemple, recorda l’església parroquial de Sant Joan de Palau-saverdera, situada sota la muntanya de Verdera i visible des d’aquest lloc.
Per les comparances amb altres monuments coetanis en sentit evolutiu i també cronològic, hi ha la possibilitat que aquesta església hagués tingut una decoració llombarda a la capçalera. Tanmateix, és impossible d’esbrinar-ho, perquè aquesta part de l’edifici no es conserva.
Actualment les parets pertanyents a l’església de Sant Salvador són les més antigues que es drecen al cim de Verdera; el seu parament romànic arcaic contrasta clarament amb el de les altres construccions fetes alçar per Ponç Hug d’Empúries al final del segle XIII.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 45-46 i 131-132.
- J. Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae (1279-1280), vol. I, CSIC, Barcelona 1946.
- Pere Català, Miquel Oliva i Miquel Brasó: Castell de Sant Salvador o de Verdera i notícia castellívola de Sant Pere de Roda, dins Els castells catalans, vol. II, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1969, pàgs. 502-512.