Situació
L’antic monestir benedictí de Sant Pere de Rodes, també anomenat Sant Pere de Roda, és situat en un graó de l’abrupte vessant de llevant de la muntanya de Verdera, dins la serra de Rodes, a 520 m d’altitud sobre el nivell del mar. A la carena de la serra, no gaire lluny del cenobi, hi ha l’antic castell de Sant Salvador de Verdera i vers tramuntana el poble medieval abandonat de Santa Creu de Rodes, amb la seva església pre-romànica, que fou parròquia de Santa Creu i santuari dedicat a santa Helena. Aquests conjunts, per llur situació geogràfica, són un magnífic mirador natural sobre el golf del Lleó i sobre el litoral, que es prolonga des del cap de Creus vers tramuntana fins que es perd de vista en les llunyanes platges del Rosselló.
Vista aèria del conjunt monàstic des del costat de migjorn, amb el buit del claustre organitzant el conjunt, on destaquen les torres de ponent i el volum de l’església.
J. Todó-TAVISA
Mapa: 259M781. Situació: 31TEG137859.
Per anar-hi hi ha una carretera asfaltada que surt del poble de Vilajuïga. També hi ha una altra carretera que hi puja des del Port de la Selva. (JBH-MLIR)
Història
A causa dels orígens obscurs, el monestir de Sant Pere de Rodes generà una llarga sèrie de llegendes que parlen de la seva fundació, llegendes cultes amb les quals hom volia exalçar aquests orígens, recollides en un cartoral que veié Jeroni Pujades al començament del segle XVII a l’arxiu de la casa i que aquest autor divulgà per primera vegada en la seva Crònica Universal del Principat de Catalunya. Hom hi farà esment al final d’aquest capítol.
De fet, les primeres notícies històriques sobre l’església de Sant Pere daten del darrer quart de segle IX, quan s’esmenta en un precepte del rei Lluís II el Tartamut de l’any 878 com una simple cel·la monàstica que depenia de l’abadia de Sant Esteve de Banyoles. Tanmateix, dins el context d’aquesta cita documental i d’altres de posteriors, indirectament es fa al·lusió a fets força més reculats que lliguen amb Sant Pere de Rodes.
Des de l’època esmentada, final del segle IX, Sant Pere forma part d’un grup de quatre cel·les monàstiques del territori de Peralada, el domini de les quals fou llargament disputat entre els monestirs de Banyoles i de Sant Policarp de Rasès. Aquestes cel·les eren, a més de Sant Pere, la de Sant Joan (Sescloses), Sant Cebrià (de Penida) i Sant Fruitós (de la vall de Santa Creu), aquesta darrera a l’immediat veïnatge de Sant Pere de Rodes.
El protagonisme, en aquests litigis, del llunyà cenobi occità de Sant Policarp només es pot entendre tenint en compte les notícies d’uns fets anteriors, relacionades amb el pas i l’obra de l’abat Àtala, fundador de Sant Policarp, a l’Empordà, pels volts de l’any 780. És un fet conegut que l’abat hispà —vingut de terres de més al sud, per tant— de nom Àtala, acompanyat d’Agobard i de monjos o servents i homes lliures, s’establí en terres de Peralada i va refer unes esglésies d’antiga fundació, que havien estat destruïdes pels pagans. El text que es troba en un trasllat d’un diploma de Carlemany a favor de Sant Policarp ho explica així: “At ille primitius veniens in confinio Petralatense seu in locum, ubi vocabulum est Magregesum, invenit ecclesias, quae ab antiguitus fuerant fundatae, sed a paganis eran destructas: uram in honore sanctae Mariae, alteram in honore sancti Stephani et in alio loco, ad illam garricam, ubi dicitur…”.
Aquest valuós text indica, doncs, que Àtala s’establí al cenobi de “Magrigul”, precedent de Santa Maria de Roses, situat a les muntanyes i la vall de Montjoi, tal com és explicat al capítol corresponent. Les esglésies que restaurà devien ésser la de Santa Maria de Roses i Sant Esteve de Mata o de la Selva de Mar, molt probablement, les de Sant Fruitós (de la vall de Santa Creu) i Sant Pere (de Rodes, sobre la muntanya), ben identificades, i, finalment, una altra de més allunyada d’aquest entorn de la serra de Rodes, la de Sant Feliu de la Garriga, a ponent de la ciutat d’Empúries, en una serra propera a la plana entre el Fluvià i el Ter. Aquesta darrera identificació resta clara pels indicis que donen notícies posteriors. Hom precisa que Àtala venia acompanyat d’Agobard, personatge que esdevingué bisbe de Lió i personalitat important i influent durant el regnat de Lluís el Piadós; aleshores devia ésser un jove monjo.
Cal tenir en compte que la intervenció de l’abat Àtala i els seus a l’Empordà tingué lloc abans que la ciutat de Girona passés al domini franc l’any 785. Després del seu pas per Magrigul, Àtala apareix a l’altra banda de les Corberes, força més al nord, com a fundador del cenobi de Sant Policarp, al comtat de Rasès, l’any 782.
És probable que grups de monjos o seguidors d’Àtala, potser afegits a gent del país, es quedessin a servir aquestes cel·les o capelles i que continuessin l’obra iniciada per Àtala i Agobard. El fet és que, bé Àtala o els seus monjos, degueren intervenir també en la restitució d’uns altres dos llocs de culte: Sant Cebrià de Penida (a la vall de la Trencada, vora Roses) i Sant Joan Sescloses, a la riba de l’estany de Castelló, a la plana propera a les muntanyes de Rodes, que apareixen entre les cel·les reclamades pel monestir de Sant Policarp al segle IX. Sant Pere i els altres llocs de culte esmentats, doncs, devien tenir un origen anterior al pas dels sarraïns; probablement en època visigòtica eren parròquies, o més probablement cenobis, tenint en compte la situació vora de fonts, a la muntanya, o bé al fons de les valls i, en un cas, a la vora d’un estany.
El procés entre els monjos de Sant Policarp i de Banyoles documenta el ressorgiment, com a petites cel·les monàstiques, de quatre d’aquests llocs de culte, entre els quals hi havia Sant Pere. L’abat Mercoral de Banyoles ja havia obtingut un precepte favorable de Lluís el Piadós l’any 822, en què s’esmenten les cel·les del pagus de Peralada, sense precisar-les. Hi hagué uns altres dos preceptes de Carles el Calb, favorables a Banyoles, un de l’any 844, que s’ha perdut, i un altre del 866, en el qual només s’anomenen les cel·les de Sant Joan i Sant Fruitós.
Les disputes entre aquests dos monestirs degueren arribar a ser tan greus que l’any 870 Carles el Calb s’hagué d’ocupar personalment de l’afer al començament de l’estiu, en convocar 1 acostumada assemblea anual per a resoldre els conflictes pendents per al regiment dels regnes, celebrada a Attigny. L’abat Ansemund de Banyoles portà la qüestió a l’assemblea. Ambdós monestirs tenien instruments reials que els confirmaven les cel·les, però mentre que l’abat de Banyoles va poder exhibir tres preceptes (el de Lluís el Piadós i els dos de Carles el Calb), el de Sant Policarp només en presentà un (de Carles el Calb). El rei reprengué el precepte presentat per l’abat de Sant Policarp i el lliurà a Ansemund a qui, a més, atorgà un nou precepte confirmatori per al monestir banyolí.
El bisbe Teuter de Girona, que s’havia d’encarregar de lliurar oficialment les cel·les a l’abadia de Banyoles, no complí aquest manament, ja que al·legà que havien comparegut dos monjos de Sant Policarp amb una carta del rei Carles amb instruccions contràries, que mostraren al bisbe i als comtes Delà i Sunyer d’Empúries-Rosselló.
Alguns anys més tard l’abat Ansemund acudí a Lluís II, al concili de Troyes, que, un cop examinades les proves aportades, concedí el precepte esmentat abans, del qual hom coneix el text i que data del mes de setembre de l’any 878. Aquest precepte devia ésser calcat del donat per Carles el Calb l’any 870 a la dieta d’Attigny, que desconeixem. En aquesta nova situació el bisbe Teuter complí el manament reial mitjançant un judici públic celebrat a Santa Maria de Castelló, que presidí acompanyat del comte Delà. S’hi presentà un dels monjos de Sant Policarp, Domnell, que confessà la falsedat de la carta reial exhibida un anys abans. En l’acta del judici figura el reconeixement solemne de la possessió de Banyoles sobre Sant Pere i les altres tres cel·les: “…et sunt ipsas celulas prenominatas, id est Sancti Ihoannis Baptista, quae est juxta ipso stagmum, et alia cella, id est Pineta Sancti Cipriani, et alia cella Sancti Fructuosi et Sancti Petri”.
En contra del que hom podria pensar, el judici de Castelló no representà la solució definitiva del litigi. Uns deu anys després tornà a rebrollar amb la situació de ruptura de la legitimitat dinàstica carolíngia, després de la presa del poder pel rei Odó a la mort de Carles el Gros, com a rerefons. El comte Sunyer II d’Empúries-Rosselló fou el primer comte de la Marca que reconegué Odó. En aquest context cal veure el seu recolzament al bisbe Ermemir, considerat intrús, en detriment del bisbe Servusdei de Girona; no resta clar si Ermemir havia usurpat tot el bisbat, o bé si Sunyer intentava, amb aquesta operació, la restauració de la diòcesi d’Empúries, cosa ben probable. Sunyer organitzà una expedició a la cort d’Orleans l’any 889 on obtingué una sèrie de diplomes d’Odó, molt beneficiosos, ja que el rei pretenia guanyar adeptes a la Marca. Un d’aquests preceptes concedeix al monestir de Sant Policarp les quatre famoses cel·les; hom hi fa consignar que amb les esglésies de Sant Fruitós i Sant Pere es comprenia un vilar (el poblat de Santa Creu?), i que eren fundades al lloc d’“Armorotas” (“Armen-rodas” en altres textos), als encontorns de “Magregerum” (una altra referència al topònim lligat al lloc monàstic de Magrigul, que devia referir-se a un espai extens de la serra de Rodes).
En aquest precepte d’Odó de l’any 899 apareix per darrera vegada el nom del monestir de Sant Policarp en relació amb les cel·les empordaneses. La maniobra político-religiosa de Sunyer i Ermemir no reeixí quan l’arquebisbe Teodard de Narbona, que havia nomenat el narbonès Servusdei, reconegué el rei Odó i el decantà vers la seva causa.
Amb la restauració de la dinastia carolíngia, amb l’accés al tron de Carles el Senzill a la mort d’Odó, es produí la sorpresa de la concessió de les quatre cel·les a la seu de Girona, segons un precepte del rei Carles del 29 de maig de l’any 899. Potser amb aquesta decisió, promoguda pel bisbe Servusdei, que fou un dels personatges que aquest any viatjà a la cort de Tours-sur-Marne, hom pretenia trobar una sortida definitiva a la interminable qüestió entre els monestirs.
Tanmateix, aquest canvi, malgrat l’instrument reial, no degué tenir cap resultat efectiu. La represa del poder monàrquic fou feble, però, a més, el mateix rei Carles el Senzill, uns anys més tard, el 9 d’abril del 916, concedia a l’abat Acfred un precepte favorable al monestir de Banyoles que havia anat a recaptar personalment i que és una còpia de l’anterior de Lluís el Tartamut de l’any 878, exhibit per aquest abat juntament amb els més antics. Sant Pere i les altres cel·les continuaren, doncs, en poder de l’abadia de Banyoles.
Aviat, ja dins la primera meitat del segle X, la cel·la de Sant Pere de Rodes es convertí en una abadia independent. Amb anterioritat, però, algunes notícies recollides per J. Villanueva, procedents de documentació de l’arxiu de la casa monàstica avui perduda, il·lustren sobre el procés de consolidació o ascens de la vida comunitària en aquest lloc. Segons aquest autor, l’any 902 un cert Adaülf féu donació d’una vinya a l’església de Sant Pere Apòstol i als monjos que hi servien: “…el ad Sancto Petro Apostolo vel ad ipsos servos qui servi sunt die noctuque…”. És la primera referència concreta que hom coneix de la comunitat monàstica de Sant Pere de Rodes abans de la seva independència, si bé cal recordar que en la documentació del segle anterior ja resta clar que es tractava d’una cel·la.
D’uns anys més tard, el 919, és la cita fragmentària d’un document que esmenta un prior: “…nos Wisindus Preposito, Balo ne, Argilone […] monacos, seu et cuncta congregatione Sancti Petri et Sancti Andree et Sancti Pauli…”. Aquesta citació, tot i la brevetat, té, a més, l’interès de reportar la triple dedicació de l’església, amb les tres advocacions que perduraren més tard. En els textos més antics no hi ha cap indici d’una preeminència de Sant Pere sobre les altres cel·les restaurades per Àtala, ni d’una major importància de cap d’elles. Aquesta notícia del 919, en canvi, demostra que, a la segona dècada del segle X almenys, el temple de Sant Pere de Rodes tenia tres altars i gairebé segur que, per tant, l’estructura arquitectònica devia comportar una planta d’una certa complexitat, probablement amb una capçalera triabsidal.
És en aquests moments que s’enceta precisament una nova etapa per al monestir amb l’inici de la independència i la puixança. Com en altres fundacions monàstiques de l’època, fou un gran magnat d’extracció desconeguda, però que sabem arrelat al mateix comtat d’Empúries-Peralada, qui prengué sota la seva protecció personal el cenobi i en fou l’impulsor de la grandesa aconseguida en pocs anys. L’obra de Tassi tingué la col·laboració decidida dels comtes emporitans, sobretot del comte Gausfred, que dotà la casa esplèndidament. Com era la norma, l’obra de Tassi es confon i s’entrellaça amb els seus interessos particulars i amb els polítics del comtat. El seu fill Hildesind fou nomenat primer abat del monestir i acomplí amb empenta la tasca iniciada pel pare. Hildesind, a més, uní a la dignitat d’abat la de bisbe d’Elna, en la qual succeí Sunyer, fill del comte Gausfred.
Dotació del compte Gausfred al monestir de Sant Pere de Rodes (974)
"Dum fragilitas humani generis pertimescit ultimum vitæ temporis subitanea transpositione venturum oportet ut inveniat unumquemque hominem paratum ne sine aliquod boni operis respectu migrare de seculo audeat nisi suo jure et ratione consistat. Ob hoc igitur in Dei nomine ego Gauzfredus Comes dono ad domum sancti Petri cœnobii quod dicitur Rodas qui est situs in comitatu Petralatense supra mare subtus castrum quod dicunt Verdaria. Dono ibidem ad ipsum cœnobium sive servientibus ibidem una cum prole meo Soniario præsule propter amorem Dei omnipotentis et clavigeri summi et propter adipiscendam æternæ vitæ beatitudinem et evadendi supplicium mortis perpetuæterras eremas sive cultas seu incultas cum silvis atque garricis cum arboribus pomiferis sive glandiferis simul cum ipsas Ecclesias eremitanas quae in illorum terminis sunt cum pascuis et piscatoriis molendinariis fontibus aquæ itibus vel reitibus viæ ductibus vel reductibus montibus et vallibus collibus et rupibus loca montuosa et planitiosa quantum in omnia et in omnibus infra hos terminos continetur. In primis habet terminum ipsa una terra simul cum ipso mare cum suos portos et suas piscatorias de ipso porto quod dicunt Armirodas de ipso loco quod dicunt ad ipsum Lentisclum usque ad locum quem dicunt Tres fratres. Inde vadit ad ipsum molinum de Balaschone. Inde pergit ad ipsa Tamarit deinde vadit ad ipsam Petram fictam et inde usque ad ipsa Matella cum prato Gomesindo et ascendit per ipsa serra quae ibidem est usque in ipso fictorio de Pigninello atque inde ascendit in summitatem ipsius montis Pigninelli. Inde descendit per ipsa via quæ inde pergit usque ad locum ubi dicunt ad ipso Sorberollo. Et inde descendit ad ipsa Clufa et vadit descendendo usque ad ipso casale de Frivalane arque inde ascendit per jamdicta via usque ad ipso casale de Salvatore deinde ascendit ad ipsum collum de vinea vetula. Inde vero ascendit in summitatem de ipso pino altiore qui ibidem est qui habet inhonestum atque incompositum nomen cujus tamen nomen ommnibus notissimum est quem nos propter deformitatem scribere devitamus. Et inde vadit per ipsa serra usque ad collum qui est super casale de Ermenardo atque inde vadit ad collum vel ad fontem de Filmera. Inde vero vadit ad collum sancti Genesii usque in ipsa via quæ ibidem est. Deinde descendit per ipsa via usque ad collum de Teuda atque inde descendit ad ipso chero qui est in ipsa via. Deide descendit per ipsa via usque in ipsos collellos atque inde ascendit usque in fummitatem ipsius montis quem dicunt Miralio et inde per ipsa serra usque in ipso Vuadello de Subiridellos. Deinde ascendit usque ad Ecclesiam sancti Stephani et concludit ipsam Ecclesiam prædictam infra ipso termino sicque vadit per ipsa serra quae est super ipsos Subiradellos usque in summitatem de ipsa Vuardiola quæ est ad ipso Maliolo de jamdicto cœnobio sancti Petri. Et donamus ibidem ad ipsum ccenobium sancti Petri ipsum castrum quod dicunt Verdaria simul cum ipsa pinna nigra et cum ipso castellare et cum ipso fictorio et reliquas rochas et rupes quæ in circuitu eorum sunt et ipsas Palombarias cum ipsas silvas quæ sunt ex ambabus partibus id est de parte orientis vel de parte occidentis necnon et de meridie atque circi. Sic donamus omnes ipsas silvas quæ sunt circa hos castros superius scriptos quae in nostro jure consistunt et quae nostræ dominationi subjacent ad domum sancti Petri jam prælibati cœnobii ab omni integritate cum exiis et regressiis earum exceptus ipsa silva sive foreste de sancto Romano. Reliquas vero rochas et terras et silvas et fontes et arbores glandiferas et pascuis et garricis tam cultum quam eremum omnia et in omnibus ad domum sancti Petri Apostoli ab omni integritate donamus. Et in alio loco in eodem comitatu similiter in ipso monte donamus ad domum sancti Petri monasterium jam superius scriptum ipsum castrum quod dicunt Miralias simul cum ipsa Ecclesia sancti Petri qui ibidem est et cum ipsa mata de jamdicto castro Miralias cum exiis et regressiis suis tam cultum quam eremum in garricis in silvis in pratis in pascuis in terris in vineis in arboribus tam pomiferis quam impomiferis in aquæ itibus vel reitibus omnia et in omnibus quantum ibidem habemus vel in nostro jure consistere debent sic donamus ad domum sancti Petri coenobii ab omni integritate sine alicujus inquietatione. Et in alio loco similiter in eodem comitatu in terminio de valle Lanciana quæ est de domo sancti Petri donamus in ejus adjacentiis terram eremam cum cultas terras quae ibidem sunt simul cum pascuis silvis atque garricis et arboribus tam pomiferis quam impomiferis seu glandiferis pratis et pascuis mansibus et vallibus collibus et rupibus loca montuosa et planitiosa fontes cum suis aquis itibus sive reitibus et cum suis exiis vel regressiis suis ad domum sancti Petri cœnobii superius prætaxati hæc omnia superius scripta. Et habet prædicta terra terminium simul cum ipso mare cum suos portos et cum suas piscatorias de ipsa meda quae est infra portum Fraxani et ipso raso usque ad ipsa spelunca de Ariulf sive ad ipsos pinos de portum sancti Genesii. Et inde ascendit ipse terminus per fines de alaude sancti Petri quem dicunt Lanciano in longitudine usque in ipsa porta vel in ipsum collum de Terrario. Et inde ascendit usque in summitatem ipsius montis quem dicunt Rocha Morena atque inde descendit per ipsa serra ad ipsa Pirola et inde ascendit usque in summitatem de ipsa Vuardia Maurisca. Deinde descendit per ipsa serra usque ad ipsa parata de Durando. Et inde descendit per ipsa serra usque in ipso redeiritio de sancto Genesio. Et inde descendit per ipsa serra usque in ipso Sorbeirolo de sancto Genesio. Inde vero ascendendo seu descendendo pervenit in ipso pino qui est super ipso Roniscalio. Et inde descendit per ipsa serra usque ad ipsa meda jam superius scripta quæ est intus in ipsa mare. Ista vero omnia superius comprehensa dono ego Gauzfredus Comes simul cum filio meo Soniario Episcopo ad domum sancti Petri Apostoli jam prætaxati cœnobii cum ipsas Ecclesias quæ inibi sunt sitæ atque fundatæ ex quibus Ecclesiis est una fundata in valle Tabellaria seu valle Segalaria in honore sancti Baudilii martyris Christi seu titulo sancti Iohannis quarum scilicet nomina non meminimus superius scribere. Ceteras vero Ecclesias superius scriptas seu reliqua omnia inserta superius sic donamus atque constituimus sibe firmamus ut in potestate et dominatione sancti Petri cœnobii permaneant omnique tempore sive Deo famulantibus ibidem. Et advenerunt nobis hæc omnia tam per donativum regalem quam per parentum nostrorum. Quævero hæc omnia superius scripta de nostro jure et ditione in potestate et dominatione sancti Petri Apostoli Christi tradimus firmamus et perenniter in eodem ccenobio ista omnia in æternum valitura sive permansura censemus ab hodierno die et deinceps. Ea videlicet ratione vel condicióne servata ut nullus unquam Abba ex eodem cœnobio nullus unquam deinceps monachus major vel minor persona quamvis audeat sive præsumat hos castros superius scriptos sive rochas vel terras sub aliqua callida simulatione vel fraudulentia in cujuscunque secularem personam transferre vel commutare vel vendere vel ingeriose quasi occulte concedere per nullum ullatenus lucrum sive inenium. Attamen volumus atque concedimus propter amorem Dei omnipotentis et sancti Petri clavigeri summi et animarum nostrarum salutem in æterna quiete ut habeant potestatem ipsi Abbates et monachi præsentes et futuri ex eodem monasterio has terras et castros plantare exfructuare ædificare usuare et regulariter in eodem monasterio sancti Petri perenniter vivere secundum regulam sancti Benedicti hæcque omnia ut supra diximus ut ita in perpetuum persistant. Statuentes beati Petri Apostoli censura sub divini judicii obtestatione et anathematis interdictione ut nullus unquam nostrorum successorum neque alia magna persona parvaque cujuscunque ordinis aut dignitatis sit audeat neque præsumat aliquam vim aut invasionem in rebus superius scriptis facere nisi sub nostra nostrorumque successorum tuitione servi Dei in eodem monasterio maneant securi et quieti. Qui vero aliter agere præsumpserit et hoc nostrum donum in aliquibus frangere tentaverit fciat se nisi resipuerit beati Petri Apostoli auctoritate anathematis vinculis innodatum et a regno Dei alienatum atque cum luda traditore domini Dei et salvatoris nostri Iesu Christi æternis incendiis sit deputatus et cum impiis deficiat. Qui vero custos et observator extiterit benedictionis gratiam et cælestis retributionis a Christo Domino Deo et salvatore nostro multipliciter consequatur et vitææternæ particeps esse mereatur. Exarata est autem hæc carta donationis II. Nonas Ianuarii anno trabeationis Christi DCCCCLXXIIII per Indictione II regnante Lothario Rege Francorum nobis autem imperante Domino nostro Iesu Christo qui cum patre et spiritu sancto vivit et regnat Deus per omnia secula seculorum. Amen. Gauzfredus gratia Dei Comes. Suniarius Episcopus. Vvigo Presbyter. Miro gratia Dei Episcopus. Ato. Vndila. Arnultus. Teudericus Presbyter. Chintila Presbyter. Bencione. Gauzfredus. Vviliemus. Enornus. Gelfredus."
Pèire de Marca: Marca hispanica, sive limes hispanicus, París 1688, cols. 903-906.
Traducció
"Atès que la feblesa del gènere humà viu amb temor que el darrer moment de la vida temporal no li arribi amb una mort sobtada, cal que aquest moment trobi cada persona ben preparada de manera que no s’arrisqui a passar a l’altre món sense un bagatge de bones obres i sense la seguretat dels seus drets i mèrits. Per això, en nom de Déu, jo, Gausfred, comte, sóc donador a la casa del monestir de Sant Pere que s’anomena de Rodes, situat al comtat de Peralada, damunt el mar, dins el terme del castell anomenat de Verdera. Per amor de Déu omnipotent i del porter celestial, per tal d’aconseguir la felicitat de la vida eterna i d’evitar el càstig de la mort eterna, dono a aquest monestir i als qui hi presten servei juntament amb el meu fill Sunyer que els presideix, un conjunt de terres, ja siguin ermes, conreades o sense conrear, amb boscos i garrigues, amb arbres fruiters i alzinars, juntament amb les esglésies d’ermitans que hi ha dins els seus termes, amb llocs de pastura i de pesca, molins, fonts, entrades d’aigua i desguassos, camins d’entrada i de sortida, turons i valls, colls i roques, llocs muntanyosos i plans, tot el que hi ha en tot i per tot dintre d’aquests termes. En primer lloc una de les terres limita amb el mar, amb els seus ports i els seus llocs de pesca, des del port anomenat Armi-rodes, del lloc que té per nom el Llentiscle fins al lloc que en diuen els Tres Frares. D’allà va cap al molí de Balascó, continua cap a Tamariu, després va cap a Perafita, d’allà cap al bosquet i el prat de Gomoi, puja per la carena que hi ha allà fins al fiter de Pininell i s’enfila fins al cim del mont Pininell. D’allà davalla pel camí que continua fins al lloc anomenat el Sorberell. Després baixa cap a la Clusa i va davallant fins al casal de Friolà; d’allà s’enfila per l’esmentat camí cap al casal de Salvador i puja fins al coll de la Vinya Vella. Després puja fins al cim de l’Altapenya que hi ha allà, el qual té un nom deshonest i mal format; aquest nom és ben conegut de tothom, però nosaltres ens neguem a escriure’l a causa de la seva lletjor. Després va per la carena fins al coll que hi ha damunt la casa d’Ermenard i d’allà va cap al coll i la font de Filmera. Després va cap al coll de Sant Genís fins al camí que hi ha allà. A continuació davalla pel camí fins al coll de Tenda i baixa fins a la pedra que es troba al camí mateix. Baixa pel camí fins als collells i d’allà s’enfila fins al cim del mont anomenat Mirall i seguint la carena fins al Guadell de Sobiradells. Després puja fins a l’església de Sant Esteve i inclou l’esmentada església dintre del terme; així va per la carena que hi ha damunt dels Sobiradells fins al cim de la guàrdia que hi ha al Mallol de l’esmentat monestir de Sant Pere. Donem també a aquest monestir de Sant Pere el castell anomenat de Verdera juntament amb la Penya-negra, la fortalesa, el Fitor i les altres penyes i roques que hi ha al seu voltant, les Palomeres amb els boscos que hi ha a banda i banda, o sigui a llevant i a ponent, com també a migdia i a tramuntana. Així donem tots els boscos que hi ha al voltant dels damunt dits castells, que constitueixen la nostra jurisdicció i que estan subjectes a la nostra potestat, a la casa de Sant Pere de l’esmentat monestir, íntegrament i amb totes les seves entrades i sortides, llevat del bosc i la forest de Sant Romà. La resta de roques, terres, boscos, fonts, aglaners, pastures, garrigues, conreus i erms, totes i cadascuna de les coses, les donem íntegrament a la casa de Sant Pere Apòstol. I en un altre lloc del mateix comtat donem a la casa de Sant Pere del monestir que hi ha en aquesta muntanya el castell anomenat de Miralles juntament amb l’església de Sant Pere que hi ha i amb el bosc del damunt dit castell de Miralles, amb les seves entrades i sortides, conreus, erms, garrigues, boscos, prats, pastures, terres, vinyes, arbres tant fruiters com bords, entrades i sortides d’aigua; tot el que hi tenim en tot i per tot i que és del nostre dret, així ho donem a la casa del monestir de Sant Pere íntegrament i sense obstacle per part de ningú. Igualment en un altre lloc del mateix comtat, dins el terme de la vall de Llançà, que és de la casa de Sant Pere, donem una terra erma que hi ha al seu voltant junt amb unes terres de conreu que hi ha amb llocs de pastura, boscos i garrigues, arbres tant fruiters com bords o aglaners, prats i pastures, masos i valls, colls i roques, llocs muntanyosos i plans, fonts amb les conduccions d’aigua i desguassos, entrades i sortides, tot el que s’ha escrit més amunt ho donem al damunt dit monestir de Sant Pere. Aquesta terra termeneja amb el mar, amb els seus ports, els seus llocs de pesca i la meda que hi ha al port de Freixa, des del ras fins a l’espluga d’Ariulf i les penyes del port de Sant Genís. D’allà el terme s’enfila per la vora de l’alou de Sant Pere anomenat de Llançà, tot al llarg fins al portell i el coll de Terrer. Després pujà fins al cim del mont anomenat Roca Morend i d’allà davalla per la carena cap a la Pirola; després puja fins al cim de la Guàrdia Morisca. D’allà davalla per la carena fins a la parada de Duran. D’allà baixa per la serra fins al recer de Sant Genís. Aleshores s’enfila per la carena fins al Sosbeirol de Sant Genís. Des d’allà, pujant i baixant arriba fins a la penya que hi ha damunt de Roniscall. D’allà davalla per la carena fins a la meda ja esmentada que hi ha dins el mar. Totes aquestes coses incloses ací damunt, jo, Gausfred, comte, juntament amb el meu fill Sunyer, bisbe, les dono a la casa de Sant Pere Apòstol del ja esmentat monestir junt amb les esglésies que hi ha situades i fundades. D’aquestes esglésies una és fundada a la vall Tavellera o vall Segalera, en honor de Sant Baldiri, màrtir de Crist, i sota l’advocació de Sant Joan, els noms de les quals esglésies abans ens hem oblidat d’escriure. La resta de les esglésies abans esmentades i totes les coses abans incloses, tot ho donem, adjudiquem i confirmem de tal manera que resti per sempre sota la potestat i el domini del monestir de Sant Pere i de les persones que allà serveixen Déu. Totes aquestes coses ens pervingueren o bé per donació reial o bé pels nostres pares. Totes aquestes coses damunt dites les traspassem de la nostra jurisdicció a la potestat i domini de Sant Pere Apòstol de Crist, les hi confirmem, i establim que des del dia d’avui i per sempre romanguin subjectes d’una manera vàlida a aquest monestir. Amb el ben entès, però, i la condició que mai cap abat d’aquest monestir, ni cap monjo futur, ni cap persona d’elevada o baixa posició, no gosi ni intenti transferir a cap persona seglar aquests castells abans esmentats, ni les roques ni les terres, sota cap astut pretext o frau, ni les commuti ni les vengui enganyosament ni les concedeixi dissimuladament a altri mogut pel lucre o alguna altra intenció. Tanmateix, per amor de Déu omnipotent i de Sant Pere, el porter celestial, per a la salvació de les nostres ànimes i el repòs etern, volem i concedim que els abats i els monjos d’aquests monestir, tant presents com futurs, tinguin plena potestat sobre aquestes terres i castells per ferhi plantacions, construir-hi, edificarhi, fer-ne ús i viure en tot temps en aquest monestir de Sant Pere segons la regla de sant Benet, i que totes aquestes coses, segons s’ha dit més amunt, romanguin inalterables. Establim també, sota la censura de Sant Pere Apòstol, apel·lant al judici diví i amb la interdicció de l’anatema que mai cap dels nostres successors ni cap altra persona d’elevada o baixa posició, de qualsevol categoria o dignitat, no gosi ni intenti cometre cap violència ni intromissió envers les coses esmentades sinó que els servents de Déu romanguin segurs i tranquils en aquest lloc sota la nostra protecció i la dels nostres successors. Tot aquell que intenti obrar altrament i que gosi infringir aquesta nostra donació en algun punt, que sàpiga que, mentre no restitueixi, per l’autoritat de Sant Pere queda lligat amb el vincle de l’anatema i exclòs del regne de Déu, que en el càstig del foc etern sigui company de Judes que va trair el Senyor Déu i Salvador nostre Jesucrist, i que mori amb els malvats. En canvi, aquell que es captingui com a complidor i custodi de tot això, que aconsegueixi de Crist Senyor Déu i Salvador nostre la gràcia de la benedicció i del premi celestial i que mereixi participar de la vida eterna. Aquesta carta de donació ha estat escrita el dia segon de les nones de gener de l’any 974 de l’encarnació del Senyor, segona indicció, durant el regnat de Lotari, rei dels francs, regnant sobre nosaltres Jesucrist Senyor nostre el qual essent Déu com és viu i regna amb el Pare i l’Esperit Sant per tots els segles dels segles. Amén.
Gausfred, comte per la gràcia de Déu. Sunyer, bisbe. Guisó, prevere. Miró, bisbe per la gràcia de Déu. Ató. Undila. Arnulf. Teodoric, prevere. Quintila, prevere. Benció. Gausfred. Guillem. Enorn. Gelfred."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
El primer document que prova que l’obra de redreçament de Tassi ja havia començat és una donació que féu l’any 926 al “monasterium qui est fundatus in onore Dei et Beatissimi Petri qui est clavigerus hetereus. Et est jam dictus monasterius situs in pago Petralatense in monte quae dicitur, Rodas”.
Aquest interessant document precisa que Tassi era fill d’Hildesind i Levogoda, que era casat en segones noces amb Hisblanda i que la seva primera esposa fou Amalvigia, i que tenia una filla, Levogoda, i dos fills, “Sperandeo” i Hildesind.
Aquesta primera donació coneguda de Tassi consta de dos lots de propietats diferents al comtat de Peralada, un que li pervenia del patrimoni familiar, situat a la plana, a Cabanes i al lloc de Sant Sadurní, tocant a la Muga, i l’altre que tenia per compra i era a la rodalia del monestir, a la serra de Rodes, vers el castell de Miralles, i devia tenir una extensió important. En aquest document ja es fa referència al títol d’abat en formular la clàusula segons la qual cap abat, ni cap monjo del monestir no podrien vendre en el futur les possessions cedides. Per aquest i d’altres textos sembla que el solar pairal i el patrimoni familiar de Tassi es trobaven a la plana alt-empordanesa. concentrats més aviat a la conca de la Muga i els estanys propers.
Tassi i la seva muller fan una donació del monestir de Sant Pere de Rodes (926)
"Scripturarum series deciarat ut quicunque enim vuit eternum evadere supplicium de rebus istis transistoriis debet sibi præparare viam salutis eternæ;. Aab hoc igitur ergo in Dei nomine ego Tassius et uxor mea Hisblanda consideramus pondus peccatorum nostrorum vel pertimescimus eterni Judicis iram ut ante tribunal Christi veniam mereamur adipisci de peccatis nostris propter remedium animas nostras et propter remedium animæ genitori meo Heldesindi vel genitrice mea Levogode et uxori meæ qui fuit condam nomine Amalvigia et propter remedium animæfilio meo nomine Sperandeo vel filia mea nomine Levogodo et propter remedium animæ filio meo nomine Heldesindo vel filio et filias quos mihi Deus dederit sic concedimus vel condonamus ad monasterium qui est fundatus in onore Dei et Beatissimi Petri qui est clavigerus hetereus. Et est jam dictus monasterius situs in pago Petralatense in monte quæ dicitur Rodas. Sic donamus vel tradimus alodem nostrum qui est incomitatu Petralatense infra terminos de villa Kabannas, ubi dicunt ad ipsa isola de Sancto Saturnino et afrontat ipsa isola de parte orientis in ipso volono vel per ipsas holiastras qui sunt latus ipsum domum Sancti Saturnini et de parte meridie affrontat in ipso volono vel in ipsa isola de Wadaldo Episcopo vel in ipsa riba qui est ultra fluvium Sambuga de parte hoccidentis affrontat in ipsa riba qui est ultra fluvium Sambuga et de parte vero circi affrontat in ipsa isola de Sperandeo vel de suos heredes vel in ipsa ripa. Et in jam dicto commitatu Petralatense in alio loco ubi dicunt ad ipsas artigas latus ipsa vinea velia de Sancto Petro Apostolo sic donamus vel tradimus domos curtes hortos hortalibus aquis aquarum vieductibus vel reductibus. Et affrontat ipsos domos cum ipsas curtes et cum ipsos hortos et cum ipsas vineas et cum ipsas terras et cum ipso hermo qui ibidem est. De parte horientis affrontat in ipso torrente qui exinde discurrit ad castrum Miralias et de parte meridie affrontat in ipsos domos vel in ipso semitario quidiscurrit de Sancto Petro ad ipsum villare qui fuit de condam Oderici et de parte occidentis affrontat in vinea de Bligdario vel de Bellone et de parte vero circi affrontat in ipsa terra herma de Hennegone vel inculta. Quantum infra istas affrontationes includunt quod superius… ipsa isola quam de ipsas artigas quæ nobis advenit ex conparatione tam cultum quam incultum aquis aquarum viaductibus vel reductibus omnia… donamus vel tradimus ad domum Sancti Petri qui est clavigerus hetthereus propter remedium anumas nostras sicut superius resonat quantum ibidem hereditare debemus per ex conparatione exceptus ipsa parte de ipsos conplantationes sicut in illorum scripturam hemptionis resonat. Ea scilicet ratione ipsos alodes cum omnia superius scripta sic donamus vel tradimus ad jam dicto monasterio in eadem ratione ut nullus Abba nullus monacus nullusque minister de isto jam dicto monasterio non habeant licentiam nec vindere nec permutare ad nullumque viventem hominem. Dum ego Tassius vixero teneam ista omnia superius nominata et possideam et post meum hobitum si ego filium dimisero qui in isto jam dicto monasterio traditus fuerit teneat et possideat ista omnia superius nominata in obedientia de jam dicto monasterio Sancti Petri. Et si quis quod habsit ad inrumpendum aut sustemptare voluerit iram Patris et Filii et Spiritus Sancti sub anathema maranatha vinculo sit ligatus in perpetuum et in isto presente tempore quod tenemus alligamus legique nostræ ut conponat solidos DCC et in antea ista karta donationis vel tradictionis firma et corroborata et stipulata adnixa sit confirmata. Facta xarta donationis vel tradictionis II kalendas decembris anno IIII regnante Radulfo Rege. Tassius qui hanc carta donationis vel tradictionis feci et firmare rogavi. Sig+num Hisblanda. Sig+num Hiralius. Sig+num Thidila. Sig+num Wigila. Signum Galindo. Galindo presbiter ss. Wimara presbiter ss. Sargisus levita ss. Argemirus presbiter ss. Idoneus ss. Leufredus presbiter qui hanc donatione vel tradiccione rogatus scripsi et sub+scripsi die et anno quo supra."
Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario…, XV, pàg. 230 i ss.
Traducció
"El seguit de les sagrades escriptures declara que tot aquell qui vulgui escapar-se del suplici etern cal que es procuri el camí de la salvació partint d’aquestes coses transitòries. Per això, doncs, en nom de Déu, jo, Tassi, i la meva muller, Isblanda, considerant el pes dels nostres pecats i temerosos de la ira del judici etern, perquè meresquem aconseguir davant el tribunal de Crist el perdó dels nostres pecats, per a remei de les nostres ànimes, per a remei de l’ànima del meu pare Hildesind i de la meva mare Levogod, i de la meva difunta esposa anomenada Amalvigia, i per a remei de l’ànima del meu fill anomenat Esperandeu i de la meva filla anomenada Levogod, i per a remei de l’ànima del meu fill anomenat Hildesind i dels fills i les filles que Déu m’ha donat, fem aquesta concessió i donació al monestir que fou fundat en honor de Déu i de Sant Pere, que té les claus del cel. L’esmentat monestir és situat al pagus de Peralada, a la muntanya que s’anomena Rodes. Li donem i lliurem el nostre alou que és al comtat de Peralada, dins els termes de la vila de Cabanes, al lloc anomenat l’illa de Sant Sadurní; per la banda de llevant, l’illa termeneja amb el Voló i amb els ullastres que hi ha al costat de la casa de Sant Sadurní; pel cantó de migjorn, termeneja amb el Voló i amb l’illa del bisbe Guadall i amb la ribera que hi ha a l’altra banda de la Muga; pel cantó de ponent, termeneja amb la ribera que hi ha a l’altra banda de la Muga, i pel cantó de tramuntana, termeneja amb l’illa d’Esperandeu o dels seus hereus i amb la ribera. I dins l’esmentat comtat de Peralada, en un altre lloc anomenat les Artigues, al costat de la vinya vella de Sant Pere Apòstol, donem i lliurem cases, corts, horts, hortals, fonts d’aigua, camins d’anada i de tornada. I les cases, les corts, els horts, les vinyes, les terres i els ermots que hi tenen els límits següents: pel cantó de llevant, termeneja amb el torrent que duu el seu corrent cap al castell de Miralles; pel cantó de migjorn, termeneja amb les cases que hi ha al camí que va cap a Sant Pere i amb el vilar que fou d’Oderic, difunt; pel cantó de ponent, termeneja amb la vinya de Bligdari i de Belló; pel cantó de tramuntana, termeneja amb la terra erma o inculta d’Énnec. Tot el que és inclòs dins els límits anteriors… l’illa de les Artigues que ens va pervenir per compra, sigui cultivat o sense conrear, amb les fonts d’aigua, amb camins d’anada i tornada, tot… ho lliurem i donem a la casa de Sant Pere, que té les claus del cel, per a remei de les nostres ànimes tal com figura més amunt, i també tot el que hi hem d’heretar per dret d’adquisició, llevat de la part de les plantacions tal com és consignat en l’escriptura de la seva compra. Així, doncs, donem i lliurem els alous amb totes les coses abans esmentades al susdit monestir, de tal manera que cap abat, ni cap monjo, ni cap ministre d’aquest monestir no puguin vendre-ho ni permutar-ho amb cap home vivent. Mentre jo, Tassi, visqui, podré tenir i posseir totes aquestes coses abans esmentades, i després de la meva mort, si deixo un fill que hagi estat lliurat a aquest monestir, que tingui i posseeixi totes les coses abans esmentades sota l’obediència d’aquest monestir de Sant Pere. I si algú, que Déu nos en guard, anant-hi en contra volgués provocar la ira del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, que quedi sotmès per sempre amb el més terrible dels anatemes, i en aquesta vida present l’obliguem amb les nostres lleis a pagar set-cents sous i que d’ara endavant aquesta escriptura de lliurament i donació sigui ferma i corroborada i que les estipulacions annexes siguin confirmades. L’escriptura de donació i lliurament ha estat feta el dia segon de les calendes de desembre de l’any quart del regnat del rei Radulf.
Tassi, que he fet aquest document de donació i lliurament, i he pregat que el signessin. Signatura d’Isblanda. Signatura d’Hirali. Signatura de Tidila. Signatura de Guígila. Signatura de Galí. Galí, prevere, ho subscriu. Guimerà, prevere, ho subscriu. Sargís, levita, ho subscriu. Argemir, prevere, ho subscriu. Idoni ho subscriu. Leufred, prevere, que he estat pregat d’escriure aquesta donació i lliurament, ho subscric el dia i l’any abans esmentats."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
En aquest moment la categoria d’abadia i, per tant, la independència del monestir sembla que ja es donaven com un fet. En són altres proves les cessions de propietats que la casa ja rebia fins i tot en comtats llunyans, com és el cas d’una donació d’un alou a Taradell, a Osona, l’any 938.
El ple deslligament legal respecte a Sant Esteve de Banyoles es produí l’any 944 amb la concessió d’un precepte per part del rei Lluís IV d’Ultramar, després d’una nova represa de la dinastia carolíngia. El diploma, tan transcendent per a Sant Pere de Rodes, fou expedit a Laon el 7 de juliol d’aquest any. Tassi hi havia enviat uns monjos amb el consentiment dels comtes Gausfred d’Empúries-Rosselló i Sunifred de Besalú, els quals anaren acompanyats pel bisbe Gotmar de Girona, personatge influent a la cort franca. A precs de la comitiva, el rei, després d’al·ludir a la vella disputa entre les abadies de Sant Policarp i Banyoles, concedí al monestir de Sant Pere la immunitat i la tuïció. Hi són utilitzades les fórmules legals corrents en aquest tipus d’instruments, amb la clàusula final que concedeix la lliure elecció d’abat, que havia de regir la comunitat segons la regla de sant Benet. El decret es féu extensiu a les altres propietats i esglésies que ja tenia el monestir. Hi són anomenades les esglésies que havien estat donades pel comte Gausfred i per Regimund: Santa Maria de Roses, Sant Tomàs del Pení, Sant Joan vora l’estany de Castelló i Sant Cebrià de Penida. Cal observar que les dues darreres són cel·les que havien estat objecte dels litigis entre Banyoles i Sant Policarp. Poc més tard també fou confirmada l’altra cel·la, la de Sant Fructuós, ben propera a Sant Pere de Rodes. Probablement restaren sempre més sota el domini de l’abadia de Sant Pere, malgrat que la de Banyoles no es resignà a perdre-les i interposà nous litigis. En aquest document Tassi és esmentat amb el títol de prior i ja havia ingressat al monestir; per tant, la seva esposa Hisblanda devia haver mort entre els anys 926 i 944.
Precepte del rei Lluís el d’Ultramar pel qual es concedeix la immunitat al monestir de Sant Pere de Rodes (29 de setembre de 948)
Precepte del rei Lluís el d’Ultramar, atorgat a precs d’Alfred, abat de Banyoles, i de Tassi. Per ell són corroborades les convinences fetes entre aquests per les quals el monestir de Sant Pere de Rodes és alliberat de la subjecció al de Banyoles, concedint a Hildesind, abat del monestir empordanès, la immunitat i la lliure elecció d’abat, i confirmant la lliure possessió dels béns al monestir.
"In nomine sanctæ et individuæTrinitatis. Ludovicus divina propiciante clementia rex. Si magestas regalis ob amorem Dei curas ecclesiasticarum rerum libenter susci Pere et justo æquitatis pondere dijudicare et ordinare studuerit nimirum sibi hoc ad æternam retributionem profuturum debet confidere. Sanctæ igitur ecclesiæ filiis nostrisque fidelibus præsentibus scilicet et futuris perspicuum esse volumus quoniam viri venerabilis vitæ Acfredus coenobii prototestis Stephani loco nuncupato Balneolas abbas necnon et Tassius sacra religionis habitum simul et actum gerens a regione Yspaniæ nostram adeuntes præminentiam innotuere qualiter monasterium beati apostolorum principis Petri situm in loco qui dicitur Rodas quod antiquitus videbatur fore coenobio almi Stephani subjectum unde non modica fuerat diu inter jam dictorum abbates et incolas coenobiorum exorta dissensio per commune consilium illius regionis præsulum comitumve Suniarii Gotfredi Borrelli scilicet ac Wifredi ceterorumque nobilium utriusque ordinis virorum immo etiam consentiente jam dicto Acfredo abbate sub nostra scilicet scientia principalia loca consistere ditione absque aliquo respectu blanditionis eidem coenobio exibendæ præter mutuæ dilectionis obsequium. Et ut omne funditos inter illos divelleretur divortium et pax Christi veraque roboraretur concordia hisdem venerabilis vir Tassius nostræsublimitati notificare voluit quia ipse et filius ejus Hildesindus memorati monasterii Sancti Petri jam abbas constitutus suæ proprietatis res coenobio prælibati Christi martyris Stephani tradere studuerit ea videlicet ratione ut quod eis a jam dicto Acfredo abbate concessum est a se suisque successoribus immutabiliter et inconvulse servetur. Hæc igitur sæpedicti venerabiles viri Acfredus scilicet abbas atque Tassius pari voto communique voluntate coram nobisprofitentes satis humiliter nostram expetiere munificentiam quatinus id quod præmissum est scilicet ab illis salubri competentique consensu deliberatum habebatur nos regió more consentientes auctoritatem et nostræ auctoritatis decretum fieri memoratoque Hildesindo abbati dare dignaremur. Quorum petitionibus libenter assensum præbentes hos nostræ mansuetudinis apices fieri præcipimus per quos jubemus atque statuimus quod sæpedictus Hildesindus abbas successoresque ejus cum coenobio sibi commisso sub nostræ immunitatis seu ditionis maneant tuitione omni sedata penitus alteratione. Præcipientes ergo jubemus et perpetuo mansurum esse volumus ut nullus abbas vel quælibet præpotens persona sed neque judex publicus in prædicto monasterio ullam audeat inferre inquietudinis sive indebitæ requisitionis exactionem in cellis vero seu aliis locis sibi pertinentibus atque subjectis seu agris et possessionibus in quibuscunque consistant locis ad causas judiciario more audiendas vel freda seu mansiones aut parafredos sive paratas exigendas vel fidejussores tollendos aut homines ejusdem monasterii distringendos seu aliquas redibitiones aut exactiones aut illicitas occasiones requirendas nullo unquarm tempore ingredi audeat nec ea quæ supra memorata sunt exigere præsumat. Ecclesiam Sancti Bauderii sitam in comitatu Petralatensi cum adjacentiis sibi jure pertinentibus et Sancti Fructuosi basílicam similiter et alodem qui dicitur Solanes cum ecclesia Sancti Michælis juxta castrum Bertini cum terminis suis medietatem cellam necnon Sancti Johannnis Babtistæ super stagnum Castilionis cum cella Sancti Cipriani quae dicitur Pineta cum omnibus sibi juste pertinentibus ecclesiam Sancti Genesii cum decimis et primiciis ad eandem ecclesiam pertinentibus in comitatu Gerundense in loco qui dicitur Pineta cum alode Palatiolo et cum omnibus rebus in quibuscunque consistant locis quas divina pietas per suos quosque fideles ipsi sanctissimo loco concessit vel in postmodum concedere voluerit liceat memorato abbati suisque successoribus et fratribus in eodem coenobio degentibus quiete tenere ac possidere sine cujuspiam contradictione aut minoratione et pro nobis conjuge proleque nostra et stabilitate regni Dei misericordiam devote exorare. Et quandocunque divina pietas eundem abbatem ab hac luce susceperit ipsi monachi ex semetipsis nostro consensu talem eligant qui ipsam congregationem secundum sancti Benedicti regulam bene regere valeat. Et ut hæc nostræ confirmationis seu concessionis auctoritas plenissimum perenniter obtineat firmitatis vigorem manu propria subter eam firmavimus et anuli nostri impressione assignare jussimus.
Signum Ludovici (Monograma) gloriosi Regis.
Rorico notarius ad vicem Gerunci archiantistitis primique cancellarii relegit atque subnotavit.
Actum Remæ civitate III kalendas octobris indictione VIII anno scilicet XIII regnante Ludovico rege glorioso."
Original: Perdut.
Còpia dels segles XII-XIII: Era en un Cartoral de Sant Pere de Rodes, actualment perdut.
Còpia del segle XVII: Bibliothèque Nationale de París, col·l. “Baluze” 107, f. 427.
Pèire de Marca: Marca hispanico, sive limes hispanicus, apèndix 83.
Bouquet: Recueil, 9, pàg. 604.
Lauer: Recueil, núm. XXX.
Ramon d ’Abadal: Els diplomes carolingis a Catalunya, pàgs. 229-231.
Traducció
"En nom de la santa i indivisible Trinitat. Lluís, rei mitjançant la clemència de Déu. Si la majestat reial es preocupa per amor a Déu d’atendre de bon grat els problemes dels afers eclesiàstics i jutjar-los i resoldre’ls segons la recta ponderació de la justícia, cal confiar que li serà tingut en compte per a l’eterna retribució. Per això volem que sigui conegut de tots els fills de la santa Església i fidels nostres, tant presents com futurs, que els barons de vida venerable, Acfred, abat del cenobi de Sant Esteve protomàrtir situat al lloc anomenat Banyoles, i Tassi, que ha abraçat l’hàbit i la norma de vida de la sagrada religió, han acudit a la nostra superioritat des de la regió d’Hispània i ens han informat de la manera com el monestir de Sant Pere, príncep dels apòstols, situat al lloc anomenat Rodes, sembla que des d’antic havia estat subjecte al cenobi fundador de Sant Esteve, de la qual cosa s’havia originat una notòria desavinença entre els abats i els membres de les comunitats dels dos monestirs i que el parer comú dels bisbes d’aquella regió, dels comtes Sunyer, Gotfred, Borrell i Guifré, i d’altres nobles barons de tots dos estaments, comptant també amb el consentiment de l’esmentat abat Acfred, era que els damunt dits llocs, sota el nostre coneixement, tinguessin establerta la seva jurisdicció sense haver de mostrar cap forma de subjecció a aquell cenobi llevat del deure de l’estimació mútua. I per tal que sigui arrencada de soca-rel qualsevol discòrdia entre ells i es confirmi la veritable pau de Crist, el venerable baró Tassi ha volgut fer saber a la nostra sublimitat que ell i el seu fill Hildesind, ja constituït abat de l’esmentat monestir de Sant Pere, tenen la intenció de retirar del damunt dit monestir de Sant Esteve màrtir els béns que són de la seva propietat, de manera que tot allò que ja els fou concedit per l’esmentat abat Acfred, ho puguin retenir de manera intocable i irreversible ell i els seus successors. Aquests venerables barons abans esmentats, l’abat Acfred i Tassi, manifestant davant nosaltres un parer i un voler comuns, han demanat humilment a la nostra munificència que allò que havien pre-acordat, o sigui, allò que havien deliberat amb un consentiment saludable i autoritzat, nosaltres, assentint-hi segons el costum reial, ens dignéssim concedir-ho per la nostra autorització al susdit abat Hildesind i féssim un decret de concessió a favor seu. Nosaltres, accedint de bon grat a llurs peticions, hem ordenat que es fessin aquestes disposicions supremes de la nostra mansuetud per les quals ordenem i establim que el susdit abat Hildesind i els seus successors, junt amb el cenobi que li és confiat, romanguin sota l’empara de la nostra immunitat i del nostre poder senseque hi hagi cap mena de pertorbació en absolut. Manem i ordenem, i volem que això romangui per sempre, que cap abat, cap persona que detingui algun poder, ni cap jutge públic no gosi mai ocasionar a aquest monestir cap motiu d’inquietud, ni cometre-hi exaccions amb requisitòries indegudes, ja sigui a les cel·les o als altres llocs que li pertanyen i li són subjectes, als camps o a les possessions en qualsevol lloc que siguin situats, ni oir-hi plets com a jutges, ni exigir-hi drets de pas, albergues o servituds de parada, ni llevar-hi fiadors o coaccionar els homes d’aquest monestir, ni cercar-hi rendes, exaccions o oportunitats il·lícites, de manera que mai en cap moment no intenti intervenir-hi ni exigir-hi cap de les coses esmentades.
L’església de Sant Baldiri, situada al comtat de Peralada amb les seves adjacències i tot el que li pertany jurídicament, la basílica de Sant Fruitós, igualment l’alou anomenat Solans amb l’església de Sant Miquel que és al costat del castell de Bertí amb la meitat dels seus termes, la cel·la de Sant Joan Baptista que és sobre l’estany de Castelló, la cel·la de Sant Cebrià anomenada Penida amb tot el que li pertany justament, l’església de Sant Genís amb els delmes i primícies que pertoquen a aquesta església; al comtat de Girona, al lloc anomenat Penida, l’alou de Palau i tots aquells béns, onsevulla que es trobin, que la misericòrdia divina ha concedit a aquest lloc sagrat per mitjà dels fidels de qualsevol condició, i els que li vulgui concedir d’ara endavant, estableixo que tot això ho puguin posseir l’esmentat abat i els seus successors i els germans que viuen en aquest cenobi, amb tota tranquil·litat, sense oposició ni minva per part de ningú, i que implorin devotament la misericòrdia de Déu per mi, la nostra esposa, els nostres fills i l’estabilitat del reialme. I quan la divina misericòrdia s’endugui d’aquest món l’abat, que els mateixos monjos, amb el nostre consentiment, elegeixin per si mateixos una persona capaç de governar la comunitat segons la regla de sant Benet. I perquè aquest precepte de confirmació i concessió nostra tingui tota la força d’una fermesa plena l’hem signat amb la pròpia mà i hem ordenat que sigui segellat amb l’estampació del nostre anell.
Signatura de Lluís, rei gloriós.
Ruric, notari en lloc de Gerunci ardiaca i primer canceller, ho he rellegit i subscrit.
Fet a la ciutat de Reims el dia tercer de les calendes d’octubre, indicció sisena, l’any tretzè del regnat del gloriós rei Lluís."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
Segons Jeroni Pujades, l’any 945 fou elegit abat Hildesind, fill de Tassi, si bé per les indicacions que dóna del document que ell va veure és molt possible que aquesta elecció fos del mateix any 944. Informa que en aquest acte solemne assistiren, entre altres personatges, els bisbes Gotmar de Girona i Guilera de Barcelona, els comtes Gausfred d’Empúries-Rosselló i Sunyer de Barcelona, ja retirat de la vida pública, amb el seu fill, el comte Borrell.
Una prova clara del recolzament dels principals jerarques civils del país a l’obra de Tassi i dels dots diplomàtics d’aquest personatge és en la renúncia feta l’any 948 davant el rei Lluís, per part de l’abat Acfred de Banyoles, de tots els drets que pogués tenir el seu monestir sobre Sant Pere de Rodes. En un altre precepte d’aquest any es fa consignar que Acfred i Tassi es presentaren davant el rei a Reims i li feren saber que, per comú consell dels comtes Gausfred, Sunyer, Borrell i Guifré i de molts altres nobles civils i eclesiàstics, havien arribat a una concòrdia. D’una banda, Tassi i el seu fill, l’abat Hildesind, havien fet donació de béns propis al monestir de Banyoles, i, en contrapartida, l’abat Acfred renunciava els drets de la seva abadia. En el precepte reial que en resultà, a més d’ésser posats sota la immunitat reial l’abat i el monestir de Sant Pere, s’hi precisen les possessions amb les esglésies de Sant Fructuós, Sant Baldiri (de Tavellera), Sant Miquel de Solans i les velles cel·les de Sant Joan i Sant Cebrià, a més de Sant Genís de Pineda al comtat de Girona. Aquest precepte ja era expedit a favor de l’abat Hildesind.
A partir de mitjan segle X, ja del tot afeblit el poder de la monarquia franca, s’estableixen contactes sovintejats amb el papat, i els jerarques del país viatgen a Roma. en expedicions col·lectives, procurant d’obtenir butlles dels papes i posar-se sota la seva directa obediència. La primera d’aquestes expedicions coneguda es realitzà l’any 951. Tot i que no n’hi ha proves indubtables, sembla que hi participà Tassi, el qual devia obtenir una butlla perduda que declarava l’exempció del cenobi posant-lo sota la protecció directa de la seu romana. Si no en aquesta avinentesa, l’anada de Tassi a Roma es devia produir en una data propera, ja que el seu epitafi documenta aquest fet.
L’any 945, immediatament després de la consecució de la independència, el comte Gausfred féu donació d’importants alous i drets, entre els quals destaquen els drets de pesca a l’estany de Castelló amb tres illes. L’any 953 l’abat Hildesind viatjà a la cort franca, a Laon, on obtingué un nou precepte de Lluís d’Ultramar que confirmava aquestes possessions.
Tassi morí el 26 de gener de l’any 955 deixant una obra ben encarrilada. La seva làpida sepulcral de marbre fou destruïda, però ha pervingut l’epitafi recollit per Jeroni Pujades al segle XVII. La inscripció imita versos hexàmetres clàssics. Gràcies a la identificació recent (any 1982) d’un petit tros de la làpida, que es troba al Museu Arqueològic Provincial de Girona, hom ha pogut comprovar que les interpolacions que alguns autors atribuïen al text transmès per J. Pujades no existeixen. En el text funerari figura que Tassi aixecà l’“aula” (edifici) fins al seu cim, anà a la seu romana i rebé un decret, i demanà i obtingué un precepte del rei franc.
L’any 967 Hildesind cedí altres béns propis al monestir per a remei de l’ànima de Tassi: “genitore meo dive memoruae Tassione”.
El mes d’agost de l’any 968 el comte Gausfred es trobava a Sant Pere de Rodes juntament amb el seu fill Sunyer, bisbe d’Elna, Arnulf, bisbe de Girona, Aurucó, vescomte de Rosselló, Adalbert, vescomte d’Empúries, i altres personalitats. L’assemblea es reuní per dictar sentència a favor del monestir contra l’usurpador Adalbert, que s’havia apropiat dels drets de pesca a l’estany de Castelló cedits el 945.
Possessions del monestir segons la butlla papal de l’any 974.
L’any 974 és una fita transcendent dins l’etapa d’ascens del monestir. El comte Gausfred i el seu fill Sunyer, bisbe d’Elna, dotaren esplèndidament el monestir, probablement seguint una estratègia acordada com a recolzament a l’obra de Tassi continuada per Hildesind. Les propietats, que pertanyien a la família comtal per patrimoni dels avantpassats o bé per donació reial, constaven de quatre grans alous a l’entorn de la casa monàstica; s’afegien a les terres que el cenobi ja tenia i així configuraven el que havia d’ésser l’extens territori jurisdiccional de l’abadia que comprenia un ampli espai de les valls, les muntanyes i la costa de la serra de Rodes i el cap de Creus. Hom esmenta amb precisió els límits d’aquests territoris. El monestir és anomenat “domum sancti Petri coenobii quod dicitur Rodas, qui est situs in comitatu Petralatense supra mare, subtus castrum quod dicunt Verdaria”; aquesta és la fórmula habitual per a esmentar el monestir: en relació amb el mar proper i l’antic castell de Verdera.
Després de la valuosa donació comtal, que convertia definitivament l’abadia en un cenobi de gran poder temporal, l’abat Hildesind procurà d’aconseguir les confirmacions corresponents del papa i del monarca franc. La confirmació papal s’aconseguí de manera prioritària i immediata. Hildesind viatjà a Roma i obtingué del papa Benet VI una butlla d’immunitat i confirmació de dominis i privilegis, tan sols tres mesos després de la donació de Gausfred i Sunyer, el mes d’abril del mateix any 974. La casa fou posada novament sota el patrocini perpetu de la Seu apostòlica romana i a la seva directa tuïció. Hi ha un inventari detallat de les possessions que és una mostra palpable del poder i el domini aplegats pel monestir ja en aquest moment. El gran territori monàstic és precisat, incloent la donació de Gausfred, formant un sol terme entorn del monestir, amb els seus límits. A continuació hi ha l’extensa relació de les propietats disperses, amb un gran nombre d’alous i esglésies, drets de pesca als estanys, etc., no solament als comtats de Peralada, Empúries, Rosselló, Besalú i Girona, sinó també en terres més allunyades com Osona, el Pallars, la Cerdanya i el Vallès.
Butlla del papa Benet VI al monestir de Sant Pere de Rodes (974)
"Benedictus Episcopus servorum Dei Hildesindo religioso Abbati venerabilis monasterii sancti Petri Apostoli fundati in comitatu Petralatense in monte quem dicunt Rodas subtus castrum Verdariae et per te in eodem venerabili monasterio successoribus Abbatibus in perpetuum. Quoniam concedenda sunt quæ rationabilibus desideriis pertinere noscuntur nostri apostolatus auctoritas ad roborandam piam fidelium devotionem in præstandis privilegiis debet minime abnegari. Igitur excellentiæ tuæ laudabilis mansuetudo postulavit a nobis quatinus apostolica auctoritate per hoc privilegium concederemus et confirmaremus tibi tuisque successoribus in perpetuum supradictum monasterium cum omnibus suis adjacentiis et pertinentiis cum finibus terminisque suis. Et ideo tuis piis desideriis faventes nostra apostolica auctoritate decernimus idipsum præfatum sancti Petri Apostoli monasterium cum omnibus suis amodo et usque in finem seculi sub patrocinio et defensione sanctæ Romanæ et apostolicæ matris Ecclesiæ perpetim permanendum et sub tuitione sanctae nostræ cui Deo auctore deservimus Ecclesiae constitutum nullius alterius juri et ditioni submittatur nisi sub tua tuorumque successorum in perpetuum. Confirmamus namque tibi tuisque successoribus prædictum monasterium cum suis terminis et adjacentiis et cum omnibus quae inferius continentur id est ab ipsa meda quæ est infra portum Fraxani et ipso raso usque in locum quem dicunt Tres-fratres, a parte videlicet orientis usque in medium mare atque inde vadit ad ipsum locum quem vocant molinum de Balascho indeque pervenit ad ipsam Tamarit et inde pergit usque ad ipsam Petramfitam et pervenit ad ipsam matellam de Gomesindo atque inde descendit per ipsam serram usque in ipso fitorio de monte Pininello et vadit ascendendo usque in firmitatem ipsius montis atque descendendo pergit per ipsam viam usque in locum quem vocant Sorberelo et descendendo pervenit in ipsam Clusam et ad ipsum casalem de Friulano. Inde vero ascendit per jamdictam viam ad ipsum casalem de Salvatore et ad ipsum collum Trederici de vinea vetula et pervenit usque in summitatem montis qui ibidem est. Inde vero vadit per ipsam serram usque in collum de Hermeneardo et pervenit ad fontem sive ad collum de Filmera et inde ad collum sancti Genessi sicque ascendendo et descendendo vadit per summitatem de ipsa serra quem vocant Calmi et pervenit subrus ipsum castrum quem vocant Pinna-nigra usque in ipsas vineas quæ sunt de Palatio. Et vadit subter ipsam silvam quæ est ad meridiem subtus castrum Virdariæ usque subtus ipsam rocham quam dicunt Fitorio et ascendit ad valíem de Fulcimania atque pervenit subtus fontes de Bevotis in valíem de Frinone. Inde vero vadit per ipsas rochas usque in montem de Infesta et descendit a parte occidentis per ipsam viam publicam usque in rocham ventosam et in ipsum usque locum qui vocatur de valle Budiga et ascendit ad ipsam crucem sicque descendit usque in viam de jamdicta cruce per ipsam valíem usque in reigo de Budiga. Inde descendit in collum de Terrario et pervenit in summitatem montis quem dicunt Rocha-Morena. Deinde a parte circii descendendo et ascendendo pervenit in summitatem de Vvardia Maurisca et pergit per summam serram usque in parada de Durando et pervenit per summam serram usque in rederix de sancto Genesio. Et ascendit per summam serram in ipsum pugium qui est super ipsum Rovescarium et descendit per ipsam ferram ad jamdictam medam quae est intus in mare. Item infra hos terminos confirmamus tibi tuisque successoribus Ecclesiam Sanctæ crucis cum decimis et primitiis et sancti Iohannis cum decimis et primitiis et oblationibus atque alodibus ad ipsas Ecclesias pertinentibus et Ecclesiam sancti Baudilii in valle Tabellaria et Ecclesiam sancti Stephani quæ est in valle Subiradellos et Ecclesiam sancti Fructuosi et Ecclesiam sancti Vincentii quæ est in valle Lanciani cum decimis et primitiis suis et Ecclesiam sancti Genesii et Ecclesiam sancti Petri cum ipso castro Miralias et ipsum castrum Virdariæ cum ipso castellare et cum ipso fitorio et cum pinna nigra cum omnibus rochis terris et silvis quæ infra hos terminos sunt excepto ipsam silvam de sancto Romano sicut resonat in carta quam fecerunt Gauzfredus Comes et Episcopus Suniarius ad jamdictum cœnobium. Item confirmamus ad ipsum cœnobium in perpetuum stagnum de Castilione cum ipso gradu de Mare et cum ipsis insulis sicut resonat in præcepto Ludovici Regis sive in carta quam fecerunt Gauzfredus Comes et Suniarius Episcopus ad monasterium jamdictum et quantum habet ipsum monasterium in villa Castellione et in villa Palatioli quem vocant Furtianum Superiorem et Furtianellum minorem et villarem Ildesindi cum ipsis stagnis et piscatoriis et omnia quæ habet in terminio de ipso Faro et villæ Saccari et villæ novæ et villare Stagniolo cum ipsis stagnis et suis villarunculis et quantum habet in villa Petralata et in villa Oleastri et in villa sancti Clementis et in villare Dodolfini et in comitatu Impuritano et quantum habet in villa Militiano quem vocant sanctum Petrum et in villa Armentaria cum ipsa Ecclesia sancti Martini et in villa Mucroni et in villa Columbi et in villa Chaniano cum Ecclesia sancti Martini et in villa Suusfrana et in villa Dalmalia et in villa Torricella et in villa Riubeuri mortui. Et in comitatu Bisuldunensi quantum habet in villa Lertio vel in Molendinos vel in Tapiolas quas vocant Figarias. Et in comitatu Gerundensi ipsum mansum qui est infra muros ejusdem civitatis et villam Palatioli cum Ecclesia sancti Genesii et Ecclesiam Sanctæ Mariae in Blandas et Ecclesiam Sancti Iuliani et Ecclesiam sancti Gaugini et villam Felgari cum Ecclesia sancti Cypriani et Ecclesiam Sanctæ lustæ cum decimis et primitiis et oblationibus ad easdem Ecclesias pertinentibus et ipsum pinum qui fuit de Borrello et alaudia de Soccoronio. Et in comitatu Barchinonensi et in Vallensi in monte Signio et in valle Iordaria quantum ibidem habet. Et in villa Larona et in Agello et in terminio de Olerdula in Penades alaudem qui fuit de Guilisclo. Et in comitatu Ausona quantum habet in villa Berga cum ipsa Ecclesia sanctæ Cæciliæ cum suo alaude et alaudem quem habet in terminio de castro Cardona et in Correzano Ecclesiam Sanctæ Mariæ et sancti Petri cum suo alaude. Et in comitatu Paliarensi juxta civitatem Liminianam Ecclesiam sancti Andræ et omnia quæ habet in eocem comitatu. Et in comitatu Cerdaniæ in villa Alzela Ecclesiam sancti Petri et sanctæ Columbæ cum decimis et primitiis et alaudibus oblationibusque ad eam pertinentibus et quantum habet in villa Exi villam Villellam in Confluenti cum terminibus suis. Et in comitatu Funilietensi Ecclesiam sancti Andræ in valle Poziliano et quantum ibidem habet. Et juxta muros Narbonæ mansum unum. Et in comitatu Rossilionensi Ecclesiam sancti Salvatoris cum villare Miliani et villam Lupiani et Ecclesiam sanctæ Columbæ cum decimis et primitiis et villam Conjunctam cum suis molendinis et villam Pollestris cum Ecclesia sancti Martini cum decimis et primitiis atque alaudibus et villam Torrilias cum Ecclesia sancti Petri cum primitiis et oblationibus. Et in comitatu valle Asperi alaudem de Campellos et de valle Crosa et villam de rivo Nugario cum Ecclesia sancti Michaëlis cum decimis et primitiis. Decimas et primitias et oblationes de jamdictis Ecclesiis et monasterium supradictum et loca et alodia cum omnibus finibus limitibus terminis et adjacentiis quantum hodie ipsum monasterium infra hos comitatus superius scriptos habet et auxiliante Deo adquisiturus erit juris sanctæ Romanæ cui Deo auctore deservimus Ecclesiæa præsenti secunda Indictione ipsum monasterium villas et alaudes et Ecclesias cum omnibus eorum pertinentiis ut supra legitur in perpetuum per hujus privilegii seriem stabilimus tibi tuisque successoribus detinendum et cum Dei timore regendum et dispensandum ita ut nullus unquam Regum nullus Episcoporum nullusque hominum in quolibet ordine et ministerio constitutus audeat moleste causis ejusdem monasterii incumbere et hæc omnia ut supra jussimus in perpetuum persistant statuentes apostolica censura sub divini judicii obtestatione et anathematis interdictione ut nullus unquam nostrorum successorum Pontificum præsumat aliquam vim aut invasionem in rebus ipsius monasterii facere. Post obitum vero Abbatis nemo ibi Abbatem constituat nisi quem consensus et communis voluntas fratrum ex ipsa congregatione elegerit secundum Deum et sancti Benedicti regulam nullumque præmium sive donum pro consecratione illius aliquia acci Pere contendat. Et si eum gratis Episcopus ordinare noluerit ad cujus diocesim ipse pertinet locus vel a nostra Romana matre Ecclesia vel a quocunque voluerit Episcopo per nostram auctoritatem libere ordinetur. Si quis autem quod non optamus nefario ausu praesumpserit hæc quæa nobis ad honorificentiam Domini nostri Iesu Christi pro stabilitate jamdicti monasterii statuta sunt transgredi sciat se anathematis vinculo innodatum et cum diabolo et omnibus impiis æterni incendii atrocissimo supplicio deputatum. At vero qui pio intuitu custos et observator eorum extiterit omnimodæ benedictionis gratiam omniumque peccatorum suorum absolutionem et cælestis vitæ beatitudinem cum sanctis et electis a misericordissimo Domino Deo nostro consequi mereatur in secula seculorum. Amen.
Sriptum per manum Stephani Notarii regionarii et scriniarii nostæ apostolicæ matris Ecclesiæ in mense Aprilio et Indictione secunda. Benevalete."
Pèire de Marca: Marca hispanica, sive limes hispanicus, París 1688, cols. 906-908.
Traducció
"Benet, bisbe dels servents de Déu, al fervorós abat del venerable monestir de Sant Pere Apòstol que és fundat al comtat de Peralada, a la muntanya anomenada Rodes, dins el terme del castell de Verdera, i a través teu a tots els abats que et succeiran en aquest venerable monestir, per sempre. Com que cal concedir tot allò que es veu que és fruit d’un desig raonable, l’autoritat de la nostra missió apostòlica no ha de negar-se a concedir privilegis destinats a envigorir la devoció dels fidels. Per això la lloable bondat de la teva excel·lència ens ha demanat que amb la nostra autoritat apostòlica, mitjançant aquest privilegi, concedíssim i confirméssim per sempre a tu i als teus successors l’esmentat monestir amb totes les seves adjacències i pertinences, amb les seves delimitacions i termes. Per això, secundant els teus pietosos desigs, amb la nostra autoritat apostòlica decretem que l’esmentat monestir de Sant Pere Apòstol amb totes les seves coses romangui des d’ara i fins a la fi dels segles sota la protecció i la defensa de la santa mare església apostòlica i romana i que, posat sota el patronatge de la nostra santa església de la qual som servidors per obra de Déu, no se sotmeti a cap altra jurisdicció que la teva i la dels teus successors, per sempre. Et confirmem, doncs, a tu i als teus successors el damunt dit monestir amb els seus termes i adjacències i amb totes les coses que s’esmenten a continuació: des de la meda que hi ha al port de Freixe i des del Ras fins al lloc anomenat dels Tres Frares, o sigui, per la banda de llevant, fins al mig del mar; des d’ací el terme va fins al lloc anomenat molí de Balascó, després arriba fins a Tamariu, continua cap a Perafita, arriba fins al bosquet de Gomei, d’allà davalla per la serra fins al fiter del mont Pininell i va baixant cap al peu de la muntanya i, baixant, continua pel camí fins al lloc anomenat Sorberell i, en el descens, arriba fins a la Ilusa i el casal de Friolà. D’allà puja per l’esmentada via cap al casal de Salvador i al coll de Frederic, a la Vinya Vella, i arriba fins al cim del turó que hi ha. D’allà va per la carena fins al coll d’Ermenard i arriba a la font i el coll de Filmera i d’allà fins al coll de Sant Genís; així, pujant i baixant, va pel cim de la serra que anomenen Calm i arriba al domini del castell que anomenen Penya-negra fins a les vinyes de Palau. A migjorn va pel bosc arran del castell de Verdera fins al peu de la roca que anomenen el Fitor; puja cap a la vall de Fulcimania i arriba a les fonts de Bevotis a la vall de Frinone. D’allà va per les roques fins al mont d’Infesta i per la banda de ponent davalla per la via pública fins a la Roca Ventosa i al lloc que s’anomena de vall Budiga; puja cap a la creu i així davalla cap al camí de la dita creu per la vall fins al rec de Budiga. D’allà baixa cap al coll del Terrer i arriba al cim del mont anomenat Roca Morend. Després, pel cantó de tramuntana, pujant i baixant, arriba al cim de Guàrdia Morisca i continua pel cim de la carena fins a la parada de Duran i arriba pel cim de la carena fins al recer de Sant Genís. I puja pel cim de la serra cap al puig que hi ha sobre el Rovescarium i davalla per la serra cap a l’anomenada meda que hi ha dins el mar. Igualment, dintre d’aquests termes, et confirmem a tu i als teus successors l’església de la Santa Creu amb els delmes i primícies i la de Sant Joan amb els delmes i primícies i oblacions i els alous que pertanyen a aquestes esglésies, i l’església de Sant Baldiri a la vall Tavellera i l’església de Sant Esteve que és a la vall de Sobiradells, l’església de Sant Fruitós, l’església de Sant Vicenç que és a la vall de Llançà, amb els seus delmes i primícies, l’església de Sant Genís, l’església de Sant Pere amb el castell de Miralles i la fortalesa de Verdera amb el castell, el Fitor i la Penya-negra, amb totes les roques, terres i boscos que hi ha en aquests termes, llevat el bosc de Sant Romà, tal com figura en un document que van fer el comte Gausfred i el bisbe Sunyer a favor de l’esmentat cenobi. Igualment confirmem per sempre al monestir l’estany de Castelló amb l’entrant del mar i les illes tal com figura en el precepte del rei Lluís i en el document que van fer el comte Gausfred i el bisbe Sunyer a favor del damunt dit monestir, i tot el que el monestir té a la vila de Castelló i a la vila de Palol que anomenen Fortià de dalt i Fortianell petit, i el vilar d’Hildesind amb els llacs i llocs de pesca i tot el que té dins el terme del Far, de Vilasacra i de Vilanova, i el vilar d’Estanyol amb els seus llacs i els seus vilarets, i tot el que té a la vila de Peralada, a la vila d’Ullastre i a la vila de Sant Climent, i a Vilartolí, i al comtat d’Empúries, i tot el que té a la vila de Milicià que anomenen Sant Pere, a la vila de l’Armentera amb l’església de Sant Martí, a Vilamacolum, a Vilacolum, i a la vila de Canyà amb l’església de Sant Martí, i a vila de Siurana i a Vilamalla, i a la vila de Torroella, i a la vila de Riumors. I dins el comtat de Besalú tot el que té a Llers, a Molins i a Tapioles, que anomenen Figueres. I al comtat de Girona, el mas que hi ha al peu de la muralla de la mateixa ciutat, la vila de Palol amb l’església de Sant Genís, l’església de Santa Maria a Blanes, l’església de Sant Julià, l’església de Sant Gaugí, la vila de Fogars amb l’església de Sant Cebrià, l’església de Santa Justa amb els delmes, primícies i oblacions que corresponen a aquestes esglésies, la pineda que fou de Borrell i els alous de Socoroni. I tot el que té al comtat de Barcelona, al Vallès, al Montseny i a la vall del Jordà. I a la vila de Llerona, i a Agell i al terme d’Olèrdola al Penedès l’alou que fou de Guiliscle. I al comtat d’Osona tot el que té a la vila de Berga, amb l’església de Santa Cecília acompanyada del seu alou, i l’alou que té dins el terme del castell de Cardona i a Correà l’església de Santa Maria i de Sant Pere amb el seu alou. I al comtat de Pallars, prop de la ciutat de Llimiana, l’església de Sant Andreu i tot el que té dins el mateix comtat. I al comtat de Cerdanya, a la vila d’Alzela, l’església de Sant Pere i Santa Coloma amb els delmes, i primícies, alous i oblacions que li pertanyen i tot el que té a la vila d’Ix, a la vila de Vilella al Conflent, amb els seus termes. I al comtat de Fenollet l’església de Sant Andreu a la vall de Pesillà. I un mas al costat dels murs de Narbona. I al comtat de Rosselló l’església de Sant Salvador amb el vilar de Millars, la vila de Llupià, l’església de Santa Coloma amb els delmes i primícies, la vila de Santa Coloma de Fitor amb els seus molins, la vila de Pollestres amb l’església de Sant Martí, amb els delmes i primícies i alous, la vila de Torrelles i la seva església de Sant Pere amb les primícies i oblacions. I en el comtat de Vallespir l’alou de Campells i de Vallicrosa i la vila Riunoguers amb l’església de Sant Miquel amb els delmes i primícies. Els delmes i primícies de les esglésies esmentades, el damunt dit monestir, els llocs i alous amb tots els seus confins, límits, termes i adjacències, tot el que avui té el monestir dins els comtats esmentats o hi adquirirà amb l’ajuda de Déu, des de la present segona indicció pertanyen a la jurisdicció de la santa església romana de la qual som servidors per obra de Déu; el monestir, les viles, els alous, les esglésies amb totes les seves pertinences, tal com es llegeix més amunt, per l’extensió del present privilegi, tot això t’ho adjudiquem per sempre a tu i els teus successors perquè ho retingueu i amb temor de Déu ho governeu i ho administreu de tal manera que mai cap rei ni cap bisbe ni cap persona constituïda en qualsevol jerarquia o ministeri no gosi intervenir incomodant els drets d’aquest monestir i que totes aquestes coses persisteixin per sempre tal com les hem manades, alhora que establim sota censura apostòlica, invocant el testimoni del judici diví i amb la prohibició de l’anatema que cap dels pontífexs successors nostres no gosi exercir cap violència ni intromissió en els afers d’aquest monestir. Tanmateix, després de la mort de l’abat que ningú no estableixi en aquell lloc un altre abat sinó aquell que hagi escollit el consens i la voluntat compartida de la congregació, segons el voler de Déu i la regla de sant Benet; que ningú no intenti rebre cap premi o regal per la consagració d’aquell. I si el bisbe de la diòcesi no volgués ordenar-lo gratuïtament aleshores que sigui ordenat lliurement per la nostra mare l’església de Roma o per qualsevol altre bisbe mitjançant la nostra autoritat. Però si algú, cosa que no desitgem, portat d’un nefast atreviment, gosés incomplir aquestes coses que nosaltres hem establert per a la glòria de Déu i l’estabilitat d’aquest monestir, que sàpiga que queda lligat pel vincle de l’anatema, i que tingui part amb el diable i amb tots els condemnats al suplici terrible del foc etern. Aquell, però, que amb pietós esguard es constitueixi guardià i complidor d’aquestes coses que mereixi rebre del nostre senyor Déu ple de misericòrdia la gràcia de tota mena de benediccions, l’absolució de tots els seus pecats i el goig de la vida celestial juntament amb els sants i els elegits pels segles dels segles. Amén.
Escrit per la mà d’Esteve, notari regional i arxiver de la nostra mare l’església apostòlica, el mes d’abril, segona indicció. Que tingueu salut."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
Hildesind, juntament amb l’abat Sunifred de Ripoll, acudí a trobar el rei Lotari que es trobava a l’Alvèrnia l’any 982 i així obtingué un precepte de confirmació de béns. Hi són esmentats una altra vegada els límits del territori i les possessions que figuren en la butlla de Benet VI.
Precepte del rei Lotari al monestir de Sant Pere de Rodes (982)
Precepte del rei Lotari, atorgat a petició de la seva muller Emma i del bisbe Hildesind bisbe d’Elna i abat de Sant Pere de Rodes, on es confirmen les possessions del monestir.
"In nomine sanctæ et individuæ Trinitatis. Lotarius divina favente clementia Francorum rex. Noverit omnium sanctae Dei ecclesiæ fidelium ac nostrorum solertia quod Ildesindus venerabilis episcopus Elnensis et abbas monasterii Sancti Petri, apostolorum principis Rotensis adiens nostræ serenitatem aulam interveniente dilecta cònjuge nostra Ema humiliter deprecatus est quatinus ob nostrarum animarum seu antecessorum nostrorum remedium res et prædia quæ monachi ipsius possidebant loci nostri præcepti munimine corroborarentur. Cui assensum præbentes more præcessorum regum omnes proprietates et possessiones ipsius loci seu fines vel limites cum adjacentiis præcipuorum prædiorum quæ beatissimus Petrus apostolorum princeps ex collationibus fidelium in ccenobio Rotensi retinere videtur nostro regali confirmavimus præcepto id est ab ipsa Meda quæ est infra portum Fraxani et ipso raso usque in locum quem dicunt Tres Fratres a parte videlicet orientis usque in medium mare atque inde vadit ad ipsum locum quem vocant molinum de Balascho indeque pervenit ad ipsam Tamarix et inde pergit usque ad ipsam Petramfictam et pervenit ad ipsam matellam de Gomesindo atque inde ascendit per ipsam serram usque in ipso fictorio de monte Pininello et vadit ascendendo usque in sumitatem ipsius montis atque descendendo pergit per ipsam viam usque in locum quem vocant Sorbeirolo et descendendo pervenit in ipsa Clusa et ad ipsum casale de Fruilane inde vero ascendit per jam dictam viam ad ipsum casalem de Salvatore et ad ipsum collum Rederiz de Vinea Vetula et pervenit usque in sumitatem ipsius montis qui vocatur Caralio inde vero vadit per ipsam serram usque in collum de Ermenardo et pervenit ad fontes sive ad collum de Filmera et inde ad collum Sancti Genesii sicque ascendendo et descendendo vadit per sumitatem de ipsa serra quæ vocant Calmi et pervenit subtus ipsum castrum quod vocant Pinna Nigra usque in ipsas vineas de villa Palatio et inde vadit subtus ipsam silvam quæest in parte meridiana subtus castrum Virdaria atque subtus ipsam rocam quam dicunt Fictorio et ascendit ad vallem de Fulcimania atque pervenit subtus fontes de Devotas in vallem de Fruione inde vero vadit per ipsas rocas usque in montem quem vocant de Infesta et descendit ad partem occidentis super ipsam viam publicam usque in rocam Ventosam et in locum qui vocatur collum de Valle Budica et ascendit ad ipsam Crucem sicque descendit usque in viam de jam dicta Cruce per ipsam vallem usque in rivolum de Budica et inde ascendit usque in collum de Terrario et pervenit in sumitatem montis quem dicunt de Rocha Morena deinde ad partes circii descendendo et ascendendo pervenit in sumitatem de ipsa Wardia Moresca et pergit per sumam serram usque in paradam de Durando et pervenit per jam dictam serram usque in Rederiz Sancti Genesii et inde ascendit in ipsum pogium qui est subtus ipsum Rovasc inde descendit per ipsam serram ad jam dicta Meda quæest intus in mare. Infra prædictos terminos sunt constructæ ecclesiæet castella erema seu populosa ecclesia videlicet Sanctæ Crucis ecclesia Sancti Baudilii ecclesia Sancti Stephani ecclesia Sancti Fructuosi ecclesia Sancti Vincentii ecclesia Sancti Genesii ecclesia Sancti Petri cum castro Miralias cum omnibus ad easdem ecclesias pertinentibus et ipsum castrum nomine Viridaria cum ipso castellare et fictorio Pinna Nigra cum omnibus roccis montibus vallibus terris silvis et villulis excepta silva Sancti Romani. In ipso vero comitatu Petralatense est stagnum de Castilione cum ipso gradu et medaleixo et omnibus piscationibus suis in valle Rodas stagnum Sanguinarium in villa Palatio in Turricella in villa Acuti in Petratello et Stagneolo cum stagnis piscationibus et omnibus villarunculis et adjacentiis suis in villa Pau villa Judaica villa Novas villare Sicco Castilione et villa Palatiolo quæ vocatur Fortiano Furtiano superiore et minore Villanova villa Saccari Palatiolo villare Hildesindi cum stagnis et piscationibus villa Timinii villa Petralata villa Cabannas Oleastrum Sancti Clementis villare Tudelini Spedolia villare Leudegarii Cantalupus. In comitatu Impuritano est villa Militiano quem vocant Sancti Petri villa Armentaria cum quarta parte ecclesiæ Sancti Martini villa Mocronu villa Comanu cum portione ecclesia vel stagni villa Siverana cum stagno Salso in villa Dalmala. In comitatu Bisuldunense in villa Lercio in villa Molinos in villa Ficarias in villa Morelli. In comitatu Gerundensi mansum infra Gerundam alodium Palaciolo cum ecclesia Sancti Genesii Sancti Juliani Sancti Gaugini et Sanctae Mariæ alodium Filgariis cum ecclesia Sancti Cipriani Sanctæ Justæ. In comitatu Barchilonense prasdium Tordariae et praedium in mar de Fonte Taliata cum ecclesia Sancti Petri. In comitatu Osona in villa Berga ecclesia Sanctæ Cæciliæ cum mansos de Nuzmal et Capraria in Cardona mansum unum in Cuirrzano ecclesia Sanctæ Mariæ et Sancti Petri in civitate Limignana ecclesia Sancti Andreæ cum alodibus. In comitatu Cerdaniæ alodium in villa Exi et Olcegia. In valle Confluente prædium Villellæ. In comitatu Rossilionense ecclesia Sancti Salvatoris cum alodibus in villa Lupiano in Conjuncta alodes cum ecclesia Sanctæ Columbæ in Pontiliano in Asmilos et villa Pollestros cum terminis suis et ecclesia Sancti Martini et Sancti Genesii villa Forcas cum ecclesia Sancti Michælis in Bigaranas alodium cum ecclesia Sancti Andreæ in Turrilias alodium cum ecclesia Sancti Petri. In valle Asperi alodium quod vocant Rium Nogarium cum ecclesia Sancti Michælis alodium Campellis alodium Montis Nigri qui est in Costoga. In Fenoliatense prædium Piziliani cum ecclesia Sancti Andreæ prædium de Gavaredo cum stagno in curtes. In civitate Narbona mansos duos. Hæc et omnia quæ universaliter a fidelibus collata vel offerenda præfato cœnobio beatissimi Petri apostolorum principis constiterint tam in basilicis sacris quam in campis cuitis et eremis necnon in castris atque universalibus stagnis ac piscationibus pratis vineis silvis et villulis cunctis sicut superius diximus confirmamus regali auctoritate ut habeat deinceps jam dictum monasterium potestatem tenendi possidendi sine omni contradictione. Et ut firmius maneat inconvulsumque servetur hoc ei præceptum fieri jussimus ac manu propria subter firmantes anulo nostri palatii insigniri præcipimus.
Signum domni Lotharii (Monograma) gloriosissimi regis.
Arnulfus notarius ad vicem domni Adalberonis Remorum archiepiscopi relegit.
Actum Borciaco villa, sita in comitatu Arvernensi super fluvium Helerium anno Dominicæ Incarnationis DCCCCLXXXII regnante domno Lothario anno XVIII. Feliciter."
Original: Perdut.
Còpia dels segles XII-XIII: Cartoral de Sant Pere de Rodes, f. 1. Actualment perdut.
Còpia del segle XVII: Bibliothèque Nationale de París, col·l. “Baluze” 107, f. 426.
Còpia del segle XVII: Bibliothèque Nationale de París, col·l. “Baluze” 238, f. 295.
Pèire de Marca: Marca hispanica, sive limes hispanicus, París 1688, apèndix 130.
Jaume villanueva i Astengo: Viage literario a las iglesias de España, vol. XV, apèndix 14.
Bouquet: Recueil, 9, pàg. 648.
Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, II, pàg. 184, (fragment).
Halphen-Lot: Recueil, núm. L.
Ramon d’Abadal: Els diplomes carolingis a Catalunya, pàgs. 235-244.
Traducció
"En nom de la santa i indivisible Trinitat. Lotari, per mercè de la clemència divina rei dels francs. Sigui conegut de tots els fidels de l’Església de Déu i nostres que Hildesind, venerable bisbe d’Elna i abat del monestir de Rodes sota l’advocació de Sant Pere, príncep dels apòstols, acudí a la serenitat de la nostra cúria per intercessió de la nostra estimada esposa Emma, i suplicà humilment que per a remei de les nostres ànimes i les dels nostres antecessors volguéssim corroborar amb l’empara d’un precepte nostre els béns i predis que posseïen els monjos d’aquest monestir. Donant-hi el nostre assentiment, com ho feren els reis que ens precediren, confirmàrem amb el nostre precepte reial totes les propietats i possessions d’aquest lloc, els seus termes i límits amb les adjacències dels predis principals, els quals béns són possessió de Sant Pere, príncep dels apòstols, per donació dels fidels al monestir de Rodes, o sigui, la Meda que és enfront del port de Freixe, i des del Ras fins al lloc anomenat els Tres Frares; per la part de llevant, el terme arriba fins al mig de la mar i d’allà va cap al lloc anomenat el molí de Balascó, arriba fins a Tamariu, d’allà continua fins a la Perafita, arriba fins a la matella de Gomei, d’allà puja per la carena fins al fiter del mont Pininell, va pujant fins al cim de la muntanya i de baixada continua pel camí fins al lloc anomenat Sorbeirolo va baixant fins arribar a la Clusa i al casal de Froilà, després puja per l’esmentada via fins al casal de Salvador i el coll de Rederiz de la Vinya Vella i arriba fins al cim del mont anomenat Carall, després va per la carena fins al coll d’Ermenard i arriba fins a les fonts i el coll de Filmera i d’allà fins al coll de Sant Genís i, així, pujant i baixant va pel cim de la carena que anomenen Calm i arriba fins al peu del castell anomenat Pinya Negra fins a les vinyes de la vila de Palau; d’allà passa pel costat de la selva que hi ha al cantó de migdia al peu del castell de Verdera i de la roca anomenada el Fitor, s’enfila cap a la vall de Fulcimania i arriba fins a les fonts de Devotes i la vall de Froió, i d’allà, seguint les roques, va fins a la muntanya anomenada Infesta; per la banda de ponent, davalla per la via pública fins a la Roca Ventosa i el lloc anomenat el coll de Vall Budiga i puja fins a la Creu, així davalla fins al camí de l’esmentada Creu a través de la vall fins al rierol de Budiga, d’allà s’enfila fins al coll del Terrer i arriba fins al cim del mont anomenat Roca Morena; des d’allà, pel cantó de tramuntana, baixant i pujant arriba fins al cim de la Guàrdia Moresca i continua pel cim de la carena fins a la parada de Duran, i arriba per la susdita carena fins a Rederiz de Sant Genís, després s’enfila cap al puig que hi ha a Rovasc i d’allà davalla per la carena cap a l’esmentada Meda que és dins la mar. Dins els termes esmentats hi ha construïdes esglésies i castells, ermots i llocs frondosos, com l’església de Santa Creu, l’església de Sant Baldiri, l’església de Sant Esteve, l’església de Sant Fruitós, l’església de Sant Vicenç, l’església de Sant Genís, l’església de Sant Pere amb el castell de Miralles, amb tots els béns que pertanyen a aquestes esglésies i el castell anomenat Verdera amb la seva fortalesa, el fiter de Pinya Negra amb totes les roques, muntanyes, valls, terres, boscos i petites viles, fent excepció del bosc de Sant Romà. Al comtat de Peralada hi ha l’estany de Castelló amb el grau i el medaleix i tots els seus llocs de pesca; a la vall de Roses, l’estany Sanguinari, a la vila de Palau, a les Torroelles, a Vilaüt, a Penardell i a Estanyol, amb els estanys, els llocs de pesca i tots els vilarets i les seves adjacències; a la vila de Pau, a Vilajuïga, a la vila de Noves, al vilar Sicco, Castelló i la vila de Palau anomenada Fortià, Fortià de dalt i Fortianell, Vilanova, Vila-sacra, Palau, el vilar d’Hildesind amb els estanys i llocs de pesca, Vilatenim, la vila de Peralada, la vila de Cabanes, Ullastre, Sant Climent, Vilartolí, Espolla, el vilar de Llogari, Cantallops. Al comtat d’Empúries hi ha la vila Milicià que anomenen de Sant Pere, la vila de l’Armentera amb la quarta part de l’església de Sant Martí, Vilamacolum, Vilacolum amb una part. de l’església i de l’estany, la vila de Siurana amb l’estany Salat a Vilamalla. Al comtat de Besalú, la vila de Llers, la vila de Molins, la vila de Figueres i Vilamorell. Al comtat de Girona, un mas al costat de Girona, l’alou de Palau amb l’església de Sant Genís, de Sant Julià, de Sant Gaugí i de Santa Maria, l’alou de Folgars amb l’església de Sant Cebrià i de Santa Justa. Al comtat de Barcelona, el predi de Tordera i un predi a mar de Font, la Tallada amb l’església de Sant Pere. Al comtat d’Osona, a la vila de Berga, l’església de Santa Cecília amb els masos de Nuzmal i Cabrera; a Cardona, un mas; a Correà, l’església de Santa Maria i de Sant Pere; a la ciutat de Llimiana, l’església de Sant Andreu amb els seus alous. Al comtat de Cerdanya un alou a la vila d’Ix i Oceja. A la vall de Conflent, el predi de Vilella. Al comtat de Rosselló, l’església de Sant Salvador amb els seus alous; a la vila de Llupià, a conjunta, uns alous amb l’església de Santa Coloma; a Pontiac, a Nils i la vila de Pollestres amb els seus termes i l’església de Sant Martí i de Sant Genís, la vila de Forques amb l’església de Sant Miquel; a Bigaranes, un alou amb l’església de Sant Andreu; a Torrelles, un alou amb l’església de Sant Pere. Al Vallespir, un alou anomenat Riunoguers amb l’església de Sant Miquel, l’alou de Campells, l’alou de Montnegre, que és a Costoja. A la Fenolleda, el predi de Pesillà amb l’església de Sant Andreu, el predi de Gavarret amb un estany i corts. A la ciutat de Narbona, dos masos. Aquestes coses i totes les que han estat o que seran ofertes en qualsevol lloc a l’esmentat monestir de Sant Pere, príncep dels apòstols, tant si consisteixen en temples sagrats com en camps, cultivats o erms, com també en castells, tots els estanys i llocs de pesca, prats, vinyes, boscos i totes les viles, tal com hem dit més amunt, ho confirmem amb l’autoritat reial perquè d’ara endavant l’esmentat monestir gaudeixi de la potestat de tenir-ho i posseir-ho sense cap mena d’oposició. I perquè això romangui en ferm i sigui observat d’una manera inconvulsa hem manat fer a favor seu aquest precepte, l’hem sotasignat amb la nostra pròpia mà i hem ordenat que fos segellat amb l’anell de la nostra cúria.
Signatura del senyor Lotari, rei gloriosíssim.
Arnulf, notari en substitució del senyor Adalberó, arquebisbe de Reims, ho ha revisat.
Fet a la vila de Boissac situada al comtat de l’Alvèrnia prop del riu Allier l’any nou-cents vuitanta-dos de l’encarnació del Senyor, divuitè del regnat del senyor Lotari. Feliçment."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
L’any 990 Hildesind s’ocupà d’obtenir una nova butlla del papa Joan XV de contingut gairebé idèntic a la butlla anterior i al precepte reial. En els documents de 982 i el 990, hi trobem únicament la referència a algunes noves possessions, la qual cosa demostra que el patrimoni continuava creixent.
Alguns documents de donació per part de particulars il·lustren sobre aquest augment constant del patrimoni en aquesta època. Però si el monestir havia aconseguit un poder temporal molt notable, també es consolidava com a centre espiritual i de pelegrinatge. N’és una prova l’anada a Roma d’Hildesind l’any 979 formant part d’una expedició col·lectiva amb Miró, comte de Besalú i bisbe de Girona, el comte Roger de Carcassona i la seva muller i l’abat de Sant Hilari; obtingué una butlla del papa Benet VII en la qual, sense detallar-les, es confirmaven les possessions i els privilegis del monestir i, com era la norma, es precisava que la casa era sotmesa a l’obediència i la tuïció de la Seu romana. Cal creure que l’interès més gran estigué en la clàusula especial en la qual el papa concedí que els fidels que no poguessin acudir a Roma els servís igualment fer-ho a Sant Pere de Rodes. Sens dubte és el fonament sobre el qual el monestir es consolidava com a centre de pelegrinatge; la butlla del 979 tenia una significació excepcional en aquest sentit, espiritual i econòmic.
Un document de l’any 990 indica que Hildesind devia nomenar un abad coadjutor, de nom Joan, que segurament el premorí, ja que no en fou el successor.
L’abat bisbe morí l’any 991, precisament el mateix any que el comte Gausfred. L’any 992 hi ha notícia del nou abat, de nom Pere.
La desaparició, alhora, de l’abat bisbe, gran continuador de la tasca del seu pare Tassi al capdavant del monestir, i del comte Gausfred, que en fou el protector més important, fou acusada ben aviat per la comunitat d’una manera negativa. Gausfred havia protagonitzat un Ilarguíssim govern, per a l’època, d’uns 30 anys. Les notícies mostren que fou relativament pacífic i pròsper.
Tot indica que la gran basílica monàstica devia restar pràcticament aixecada a la mort d’Hildesind l’any 991, com també les primitives dependències del cenobi, de les quals queden importants estructures. Hom no pot desestimar, ans al contrari, com a font per a datar (l’església sobretot) la frase de l’epitafi de Tassi: “hanc aulam in caput erexit”. Hi ha qui opina que pot tenir un sentit figurat, la qual cosa no es pot rebutjar del tot. Tanmateix, el sentit més obvi de la frase lliga perfectament amb les altres notícies històriques i l’anàlisi de l’arquitectura. Tassi, en morir l’any 955, devia deixar bastits bàsicament la capçalera i els murs perimetrals de la basílica. D’aquesta època és, doncs, l’estructura del temple, que recull la tradició constructiva autòctona arrelada en l’evolució de les formes baix-romanes locals i que incorpora influències importants de l’arquitectura religiosa carolíngia, com demostren les particularitats de la capçalera amb deambulatori, la cripta (molt alterada) i la planta general amb transsepte i naus col·laterals a manera de passadissos que enllacen amb el deambulatori, com també el projecte de voltes sobre pilars grossos i altres detalls d’aquesta primera etapa constructiva.
A la segona meitat del segle, segurament com a fruit dels contactes amb Roma per part d’Hildesind, que hi viatjà com a mínim tres vegades, hi ha un canvi profund de planejament que comporta la introducció dels singulars elements classicitzants: les columnes exemptes, amb doble ordre superposat a la nau central, i els grans capitells, amb una clara influència oriental i clàssica. Un detall il·lustratiu i insòlit a la vegada d’aquest canvi són els pilars adossats —corresponents a l’obra del temps de Tassi— sobre els quals hom col·locà capitells corresponents al planejament de la darrera etapa.
L’existència d’un únic poder civil a l’Empordà i el Rosselló en temps dels comtes Gausbert i, sobretot, el llarg govern de Gausfred, juntament amb la significativa dualitat de poder eclesiàstic d’Hildesind com a bisbe d’Elna i abat de Sant Pere de Rodes, acaben de justificar i explicar la relació de l’arquitectura anterior al mil·lenni de Sant Pere de Rodes amb altres testimonis d’ambdós costats de l’Albera, com poden ser les esglésies de Sant Andreu de Sureda, Santa Maria de Vilanant i les parts subsistents de Sant Quirc de Colera i Sant Genís de Fontanes, com a exemples més notables. Es tracta d’una primera arquitectura amb trets propis ben definits, dins una tradició local que rep influències del món carolingi i itàlic especialment, acompanyada també de decoració escultòrica, que es desenvolupa i es desclou plenament abans de l’any 1000.
Tota l’evolució de la casa, tan puixant durant el transcurs del segle X, havia de tenir el paral·lel en una important obra d’edificació que devia estar pràcticament acabada, almenys pel que respecta a la basílica, i a una bona part de les dependències, en temps d’Hildesind.
Al començament del segle XI el monestir augmentà les propietats mitjançant diverses donacions fetes els anys 1008, 1009 i 1014 per Hug I, fill i successor del comte Gausfred. Molt aviat, però, la trajectòria del comte Hug en aquest sentit canvià radicalment. Les depredacions del patrimoni de les grans cases religioses en aquesta època foren fets força corrents al país. Sant Pere de Rodes patí, a causa de les seves riqueses, les agressions dels comtes i els magnats, començant per Hug d’Empúries.
Per tal de mantenir el patrimoni i redreçar la situació, l’abat Pere envià uns monjos a Roma l’any 1021 per demanar ajut al papa Benet VIII. L’any 1022 escriví una epístola al papa en la qual descrivia amb to pessimista les contínues depredacions de què era objecte l’abadia, malgrat les cartes comminatòries enviades pel papa a diferents magnats, sota la pena d’excomunió, i li comunicava la recent consagració de l’església del monestir on assitiren només els bisbes d’Agda, d’Apt, de Vic i l’arquebisbe de Narbona. Cal notar l’absència del bisbe de la pròpia diòcesi: consta que els comtes Hug, Guifré, Guillem i la comtessa Ermessenda hi donaren el consentiment.
Carta de l’abat Pere de Sant Pere de Rodes al papa Benet VIII sobre la consagració (1022)
"Benedicto Patri Petras gratia Dei Abbas omnesque subditi vestræ sublimissimæ potestati vobis salutes et multimodas dirigimus preces. Anno transacto vidistis coram vobis ex nostris fratribus monachis querelam deferentibus quod noster locus qui sub tuitione et defensione sanctæ Romanæ Ecclesiæ constabat devastaretur atque conculcauretur ab iniquis hominibus id est potestatibus eorumque subditis habitantibus nostræ confinia regionis. Quod vos ut audistis benigne annuistis nostris precibus et unicuique Comiti sub excommunicatione mandastis ut prædicto loco omnia sua restituerent et nihil sibi extra voluntatem nostram sibi retinerent. Hæc igitur omnia postponentes exprobrantes vestram jussionem atque excommunicationem dicentes nihil facturos ad vestrum imperium adducentes nos in magnam confusionem atque improperium ut jam pene universus populus necnon et vulgus dicat se nihil facturum per excommunicationem sacerdotum a Principibus eorum vestra postposita. Heu proh dolor! quam male tractantur sancta deteriusque conculcantur cum a principe totius orbis id est Papa Romano excommunicationes factæ ita sunt postpositæ nec sunt observats? Irrevocabilis nempe est lapsus cum justitia contemnitur pietas respuitur misericordia denegatur. Pro certo nihil aliud constat nisi ut abrenuntient omnes Christo et sequantur diabolum ipsius opera imitando ejusque vestigia sequendo detrudantur cum ipso ad ima infernalis barathri perpetim luituri cum a vobis excommunicati nullatenus ad recta sunt conversi sed in deterius mutati. Episcopi vero quibus præcepit vestra sublimitas ut conciliabula agerent et prædictum locum in pristinam statum informarent et suis exhortationibus ipsos Comites corumque subditos cogerent ut nihil sibi de prædicto loco retinerent contemptores vestræ jussionis effecti nihil agentes insuper etiam subtrahentes se a consecratione ejusdem loci novæ aedificatæ Ecclesiæ præter solum Oliba Episcopum Ausonensem et primæ sedis Vuifredum Narbonensem Episcopum et Stephanum Agathensem atque Stephanum Attensem. Hi omnes cum consensu Comitum id est Vgonis Vuifredi Vvllermi atque Comitissæ Ermessindis atque plurimarum illustrium personarum hoc collaudantium per vestram iussionem in vestra vice taliter excommunicaverunt. Anno millesimo vigesimo secundo incarnationis Domini nostri Iesu Christi Indictione quinta tertio Nonas Octobris venit Vuifredus Narbonensis Archiepiscopus ad vicem Petri Gerundensis Episcopi atque nomine illiuscum ceteris coepiscopis id est Stephano Attensi atque Stephano Agatensi Oliva Ausonensi ad consecrationem novæ Ecclesiæ sancti Petri Rodensis. Confirmamus ergo nos omnes prædicti Episcopi illi venerabili cœnobio sua prædia cunctaque mobilia quæ hodie habet atque Dei misericordia in antea acquisierit sicut in suis scripturis juste resonat et ut ab omni censu cujuslibet servitutis liberum sit in perpetuum eo scilicet tenore ut juxta decreta Romanorum Pontificum et sanctorum canonum sit subditum sanctæ matri Romanæ Ecclesiæ. Si quis autem hujusmodi nostri decreti quod non credimus qualitercunque violator extiterit tamdiu vinculo excommunicationis de parte Dei omnipotentis et sancti Petri Apostolorum principis et nostra innodatus maneat et ab Ecclesia separatus existat donec pœnitendo et emmendando pleniter satisfaciat. Actum in prædicto beati Petri Rodensi ccenobio tempore vel die supra nominato. Quam etiam prædictam excommunicationem præfati Episcopi subscripserunt necnon etiam absentes confirmatunt id est Deusdedit Barchinonensis Episcopus omnesque Canonici praedictæ sedis Gerundensis. Vestram itaque excommunicationem eorum subscriptionibus subnixam spernentes ad hoc usque nos habent deducios nisi ut circum provincias mendicando et nec ullus supersit qui in eodem loco residuus sit. Proinde petimus ut hunc Comitem Vvillelmum follem qui in suis verbis dicere coepit vestram excommunicationem nihil se facturum ut jam amplius nihil sibi retineat ex alodo sancto Petri praedicti nec ullo modo inquietare pertentet. Nostrum vero Comitem Vgonem qui nobis jam recte fecit et melius facturas est rogamus non ut compellatis nec etiam excommunicetis sed ut filium admoneatis ut in melius proficiat. Homines vero ipsius terræ ut ceteros excommunicetis. Si vero in hoc nobis non succurritis priusquam hunc nuntium nostrum viderimus … nos ex eodem monasterio egressuros et nunquam per vestram fiduciam in prædicto monasterio habitaturos. Propter inopiam ergo quæ nos obsidet nequivimus vestræ praesentiæ faciliores vel meliores nuntios dirigere sive etiam propter metum atque timorem Comitum non fuimus ausi alium mittere. Per hunc ergo nobis quicquid nobis utile et vobis placitum sit mandate. Petimus etiam ut sub excommunicatione mandetis universis Episcopis provinciæ nostræ ut de hoc Concilium agant et quod non rectum est in melius dirigant. Quod si non fecerint ab omni pontificali vel sacerdotali ministerio eos suspendite ut per hunc districtum vestram impleant jussionem usquequo vobis se præsentent vosque per vestram excommunicationem illos discutiatis ut contemptores ac rebelles sacrorum canonum ac vestræ jussionis."
Pèire de Marca: Marca hispanico, sive limes hispanicus, París 1688, cols. 1034-1035.
Traducció
"Pere, abat per la gràcia de Déu, i tots els súbdits de la vostra altíssima potestat adrecen les seves salutacions i nombroses súpliques a vós, el papa Benet. L’any passat analitzàreu la queixa que presentaren davant vós els nostres germans monjos pel fet que el nostre lloc, que era posat sota l’empara i defensa de la santa Església romana, era devastat i saquejat per persones malvades, o sigui, gent que ostenta poders, i els seus súbdits que habiten als confins de la nostra regió. Un cop haguéreu oït això, assentíreu benignament a les nostres súpliques i ordenàreu a cadascun dels comtes sota pena d’excomunió que restituïssin a l’esmentat lloc tots els seus béns i que no retinguessin res contra la nostra voluntat. Ells menystenen tot això, no fan cas del vostre manament i de l’excomunió, diuen que no faran res per ordre vostra i ens tenen coberts d’improperis i de la més gran confusió, de tal manera que gairebé tot el poble, fins el més baix, diu que no farà res per temor de l’excomunió dels sacerdots mentre els seus prínceps no facin cas de la vostra. Ai las! Com són maltractades les coses santes i són conculcades amb greu perjudici quan les excomunions imposades pel príncep de tot l’univers, el papa de Roma, són menystingudes i no són observades! Quan es menysprea la justícia, la caiguda és irreparable, no hi ha lloc per a la clemència, la misericòrdia és denegada. Ben cert que ja no resta altra cosa sinó que tots abjurin de Crist i es facin seguidors del diable imitant les seves obres, i, seguint les seves petges siguin enfonsats amb ell en les profundidats de l’avern infernal perquè hi cremin per sempre, atès que, havent rebut la vostra excomunió, no s’han pas convertit al camí recte sinó que han esdevingut pitjors. Tanmateix, els bisbes a qui la vostra altitud ordenà que convoquessin reunions i que retornessin l’esmentat lloc a l’esperit d’abans, i que amb les seves exhortacions obliguessin els comtes i llurs súbdits a no retenir res de l’esmentat lloc, han menyspreat les vostres ordres, no fan res, i a més s’han negat a consagrar la nova església d’aquest lloc, llevat només del bisbe Oliba d’Osona, de Guifré, bisbe de la seu primada de Narbona, d’Esteve d’Agde i d’Esteve d’Apt. Tots aquests, amb el consentiment dels comtes, o sigui, d’Hug, Guifré, Guillem, i la comtessa Ermessenda, i de moltes persones il·lustres que ho aproven, confirmaren l’excomunió en lloc vostre segons el vostre manament.
L’any 1022 de l’encarnació de nostre senyor Jesucrist, cinquena indicció, el dia tercer de les nones d’octubre, vingué l’arquebisbe Guifré de Narbona en substitució del bisbe Pere de Girona i en nom seu, conjuntament amb els altres bisbes, o sigui, Esteve d’Apt, Esteve d’Adge i Oliba d’Osona, per consagrar la nova església de Sant Pere de Rodes. Nosaltres, els bisbes esmentats, confirmem a aquest venerable monestir tots els seus predis i tots els béns mobles que té avui i que amb l’ajuda de Déu adquirirà d’ara endavant, tal com figura justament en les seves escriptures, i de tal manera que sigui per sempre lliure de qualsevol cens de servitud, o sigui que, d’acord amb els decrets dels pontífexs romans i dels sagrats cànons, resti sotmès a la santa mare Església de Roma. Però si algú, cosa que no creiem, es convertís en transgressor d’aquest nostre decret, que romangui sota el vincle de l’excomunió de part de Déu omnipotent i de Sant Pere, príncep dels Apòstols, i de part nostra, i que se’l tingui separat de l’Església fins que es penedeixi i satisfaci plenament pagant l’esmena. Això ha estat fet a l’esmentat monestir de Sant Pere de Rodes, el temps i el dia damunt dits. Els bisbes esmentats van subscriure la propdita excomunió i també la van confirmar alguns que no hi eren, com el bisbe de Barcelona, Deodat, i tots els canonges de la seu de Girona. Així, doncs, menyspreant la vostra excomunió corroborada amb les signatures dels bisbes, ens tenen reduïts a un tal estat que no podem subsistir si no és mendicant per les províncies del voltant, i no n’hi ha cap que pugui residir fix en aquest lloc. Per això demanem que aquest foll del comte Guillem, que amb les seves paraules començà a dir que la vostra excomunió no li faria fer res, no retingui ja per més temps res del nostre alou de Sant Pere i que no intenti moure’ns brega per cap concepte. Quant al nostre comte Hug, que ja ens ha fet justícia, i ens en farà més encara, us preguem que no l’empenyeu i, encara més, que no l’excomuniqueu sinó que l’amonesteu com a fill perquè millori el seu capteniment. Els homes d’aquesta terra, excomuniqueu-los com els altres. Si no ens presteu ajut en això, abans no tornem a veure aquest nostre missatger… nosaltres haurem hagut de marxar d’aquest monestir i mai més no podrem tornar a habitar-hi confiant en la vostra empara. A causa de la pobresa que ens té assetjats no hem pogut adreçar a la vostra presència uns missatgers millors i més experts, i tampoc no hem gosat enviar-ne d’altres per por i temença dels comtes. Per mitjà d’aquest, doncs, feu-nos arribar tot allò que ens pugui ésser útil a nosaltres i us plagui a vós. Us preguem també que maneu a tots els bisbes de la nostra província sota pena d’excomunió que convoquin una reunió sobre aquest afer i que redrecin allò que va desencaminat. I si no ho fan suspeneu-los de tot ministeri pontifical i sacerdotal, de manera que per aquest destret compleixin la vostra ordre fins que es presentin davant vostre, i vós per la vostra excomunió els jutgeu com a rebels i menyspreadors dels sagrats cànons i de les vostres ordres."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
Resta evident que la consagració, que només coneixem per aquesta carta al papa, era una estratègia de l’abat Pere, personatge que s’endevina de forta personalitat, per redreçar la comunitat espoliada. No cal veure, forçosament, en aquest acte una relació amb la construcció o l’acabament de l’edifici monàstic, que ja devia ésser totalment construït en temps d’Hildesind. Difícilment es podia bastir la gran basílica al començament del segle XI, en la situació desastrosa que descriu l’abat Pere al papa.
En el text d’aquesta epístola del 1022 ja resta palès que les qüestions amb el comte Hug, si no eren del tot resoltes, eren en camí de solucionar-se; i no sembla que el comte Guillem de Besalú, l’altre gran usurpador del cenobi, fos posteriorment excomunicat. Així, doncs, s’endevina que la consagració fou l’epíleg de la qüestió, que serví per a recuperar el patrimoni depredat. Sembla que abans d’acabar-se la tercera dècada del segle XI l’abadia ja havia superat aquesta etapa difícil.
És molt significativa l’adquisició feta l’any 1030 per l’abat Pere als comtes Hug i Guisla, llur fill Ponç, el comte Gausfred de Rosselló i el seu germà Sunyer d’un extens territori adjacent al terme del monestir, pràcticament coincident amb l’actual terme de Cadaqués. El preu fou de quatre unces d’or; evidentment es tractava d’una venda fictícia, potser com a acord per arranjar les qüestions entre els comtes i l’abadia.
L’any 1063 els comtes emporitans Ponç I i Adalaisa celebraren una cerimònia al monestir amb motiu de l’ingrés a la comunitat de llur fill infant Pere: “oblatio in monachum”. Amb aquest motiu els comtes cediren al monestir la Selva de Sant Romà —de la qual, però, es reservaven l’usdefruit—, una valuosa possessió que es trobava com un enclavament dins el territori de Sant Pere i que el comte Gausfred havia exclòs expressament en la dotació del 974.
Pere, fill del comte Ponç, és ofert com a monjo a Sant Pere de Rodes (1063)
"Dum legaliter sanccitur antiquitusque teneatur et cautum cum oblationibus Domino parentes suos tradere filios in templo Domini Domino feliciter servituros proculdubio hoc de nostris filiis faciendum nobis salubriter prebetur exemplum: equum etenim est juditium Creatori nostro de nobis reddere fructum. Idcirco ego Pontius Comes in Dei nomine el uxor mea Adalez nomine hune filium nostrum nomine Petrum in monasterio Sancti Petri quod est situm in Pago Petralatensi in ipso monte qui dicitur Rodas subtus castrum Verdariæ subtus ipsum mare magnum in quo monasterio Domnus Petras Abbas præsse videtur cum oblatione in manu atque petitione palla altaris manu sua involuta ad nomen Sancti Petri cuius nomen hac reliquiæ continentur et supra dictum Abbatem presentem tradimus in monacum coram testibus regulariter permansurum cum hereditate paterna vel materna. Donamus namque ei pro hereditate paterna vel materna ipsum forest vel ipsam matam quae dicitur silva Sancti Romani sicut terminat de parte circi in malliolo Sancti Petri prescripti et descendit per ipsam serram et pervadit usque ad ipsam guardiolam. Deinde a parte orientis descendit per ipsam serram et pervenit ad locum quem dicunt Subiradels et ad ecclesiam Sancti Stephani et pervadit usque ad ipsum Gaudel et ascendit per ipsam serram de ipso Surberol et usque in sumitatem ipsius montis qui dicitur Miral et descendit usque in ipsos colels. De partibus vero meridie ascendit per ipsam viam et pervenit usque ad ipsam petram quæ est in ipsa via deinde vadit usque ad collum Sancti Genesii et pervadit per ipsam serram usque ad ipsum Pug et usque ad ipsam pennam quæ est super Cheros albos. De parte occidentis ascendit per ipsam serram de ipsa Kalm et pervenit usque in sumitatem de ipsa Pinna nigra deinde descendit usque ad ipsas Palumbarias sieque conjungitur usque in ipsa via de ipso malliolo. Quantum infra omnes islas affrontationes cocluditur sic donamus ego prædictus Pontius et uxor mea nomine Adalez ad filium nostrum Petrum præscriptum pro sua hereditate et prædictum filium et predictam hereditatem sic tradimus et donamus Domino Deo et Sancto Petro cenobio ad proprio in tali vero pactu ut dum vivimus tencamus usu fructuario. Et hæc omnia vero præscripta ita donamus et tradimus ad proprium prædicto cenobio ut non sit nobis licitum ullo modo mutandi volumptates nostras sed in perpetuum ad dominium permaneat Sancti Petri. Et per ipsum usum fructuarium quod retinemus ibi per unumquemque annum donemus censum id est receptionem unam optimam ad monachos Sancti Petri præscripti in die Santæ Margaritæ. Nos vero præscripti donatores cum prædictis omnibus rebus hunc filium nostrum tradimus et donamus Domino Deo et Sancto Petro coram testibus ita ut ab hac die non liceat illi collum excutere de sub jugo regulæsed magis eiusdem regulæ feliciter se cognoscat instituta servare et Domino cum cæteris gratanti animo militare. Et ut hæc nostra traditio inconvulsa permaneat promittimus sub jurejurando coram Deo et Sanctis omnibus quia numquam per nos numquam per suffectam personam nec quolibet modo per rerum nostrarum facultatem aliquando egrediendi de monasterio tribuemus occasionem. Et ut hæc petitio firma permaneat manu propria subter firmavimus et bonis viris adfirmare rogavimus. Facta hæc donatio vel traditio III idus julii anno ab Incarnatione Christi LX. III post millesimo anno vero IIII. Philippi Regis. Sig+num Pontius Comes. Sig+num Adalez comitissa qui hunc filium nostrum Petrum tradimus cum praedicta hereditate et quantum ibi habemus vel habere debemus pro qualicumque voce Domino Deo et Sancto Petro præscripto coram testibus. Quod si nos donatores hanc donationem irrum Pere voluerimus, nil nobis valeat sed componamus prædicta omnia in duplo prædicto cenobio. Petrus presbiter. + Remundus Ugo +. Sig+num Bernardus Gauzfredus. Sig+num Bernardus Bonifilii. Petrus Lobaton. Guillermus Oliba. Adebrandus presbiter et monachus qui hanc traditionem vel donationem scripsi et sub+scripsi die et anno quo supra."
Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario…, vol. XV, pàg. 241 i ss, extreta del Cartoral de Sant Pere de Rodes, foli 13, b.
Traducció
"Tal com estableixen les lleis i que es mantingui el costum antic i es procuri que els pares aportin ofrenes al Senyor en lliurar els seus fills perquè serveixin feliçment el Senyor en el seu temple, sens dubte aquest és l’exemple que ens sembla saludable de seguir respecte als nostres fills. És, doncs, un parer just que nosaltres de part nostra retornem els fruits al nostre creador. Per això jo, Ponç, comte en nom de Déu, i la meva muller anomenada Adelaida, oferim aquest fill nostre anomenat Pere al monestir de Sant Pere, que és situat al pagus de Peralada, a la muntanya que s’anomena Rodes, al domini del castell de Verdera, al costat del gran mar, en el qual monestir governa l’abat senyor Pere, amb l’ofrena en una mà i la petició a l’altra embolcallada amb la roba de l’altar dedicat a Sant Pere, del qual conté relíquies. El lliurem com a monjo a l’esmentat abat actual davant testimonis perquè hi romangui d’una manera estable amb l’herència paterna i materna. Li donem com a herència paterna i materna la forest i la mata que s’anomenen el bosc de Sant Romà, tal com termeneja per la banda de tramuntana amb el mallol del mateix Sant Pere i davalla per la serra i arriba fins a la guàrdia. Per la banda de llevant davalla per la serra i va cap al lloc anomenat Sobiradells i a l’església de Sant Esteve, i arriba fins al Guadell i puja per la serra de Surberol i fins al cim de la muntanya que s’anomena Mirall i davalla fins als collells. Per la banda de migjorn puja pel camí i arriba fins a la pedra que hi ha al camí, després va fins al coll de Sant Genís i continua per la serra fins al Puig i fins a la penya que hi ha damunt Queralbs. Per la banda de ponent puja per la serra de la Calm, arriba fins al cim de la Penya negra, d’allí davalla fins a les Palomeres i així s’ajunta amb el camí del Mallol. Tot el que queda inclòs en aquests límits, jo, l’esmentat Ponç, i la meva muller, anomenada Adelaida, ho donem al nostre esmentat fill Pere, com a herència seva, i l’esmentat fill, amb la susdita herència, el donem i oferim al Senyor Déu i al monestir de Sant Pere en propietat, amb la condició, però, que, mentre visquem, en tinguem l’usdefruit. I, totes aquestes coses, les donem i lliurem com a pròpies a l’esmentat monestir, talment que no ens sigui permès de cap manera canviar les nostres disposicions, sinó que romanguin per sempre com a domini de Sant Pere. I per l’usdefruit que ens hi reservem donarem cada any un cens que consistirà en una excel·lent recepció de monjos del dit monestir de Sant Pere el dia de Santa Margarida. Nosaltres, els esmentats donadors, lliurem i oferim aquest fill nostre amb totes les coses esmentades a Déu i a Sant Pere davant testimonis, de tal manera que des d’avui no li sigui lícit treure el seu bescoll de la regla, sinó que se senti feliç d’observar els preceptes d’aquesta regla i de servir el Senyor conjuntament amb els altres amb ànim agradós. I perquè aquesta donació nostra romangui irrevocable, prometem sota jurament davant Déu i tots els Sants, que mai ni per nosaltres ni per persona interposada ni per cap mitjà al nostre abast no li donarem permís ni ocasió de sortir del monestir. I perquè aquesta petició quedi en ferm, la signem amb la nostra pròpia mà i demanem a unes persones de bé que la signin.
Aquesta donació i ofrena ha estat feta el dia tercer dels idus de juliol de l’any mil seixanta-tres de l’encarnació de Crist, l’any quart del rei Felip. Signatura de Ponç, comte. Signatura d’Adelaida, comtessa, els quals donem a Déu i a l’esmentat monestir de Sant Pere, davant testimonis, aquest fill nostre Pere amb l’herència esmentada amb tot el que hi tenim o hi hem de tenir per algun concepte. I si nosaltres, donants, volguessim contradir aquesta nostra donació, que no ens aprofiti, sinó que ho haguem de restituir tot el doble al cenobi esmentat. Pere, prevere. Ramon Hug. Signatura de Bernat Gausfred. Signatura de Bernat Bonfill. Pere Llobató. Guillem Oliba. Adebrand, prevere i monjo, el qual he escrit aquesta ofrena o donació i l’he sotascrita el dia i l’any que figuren més amunt."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
L’inici dels jubileus apostòlics dedicats a la Santa Creu, que se celebraven a Sant Pere de Rodes, és atribuït per la majoria d’autors a una concessió del papa Urbà II de l’any 1088, si bé altres autors creuen que l’origen ha d’ésser força més tardà. Hom atorgava indulgències als qui visitessin el cenobi per les diades de Sant Pere i Sant Feliu, la resurrecció i totes les dedicades a la santa Creu. Era concedit jubileu pleníssim tots els anys que la festa de la Santa Creu de maig s’escaigués en divendres. Aquesta celebració durava vuit dies i atreia multituds de pelegrins, ja que hom hi obtenia els mateixos privilegis espirituals que en visitar les tombes dels apòstols Pere i Pau a Roma. El jubileu s’iniciava amb una solemne celebració litúrgica i amb l’obertura, per part de l’abat, de la Porta Santa del monestir, que era la gran portada d’un sol arc del centre de la façana de l’atri o la galilea de la basílica.
La celebració del jubileu demostra la veritable dimensió que Sant Pere de Rodes tingué com a centre de pelegrinatge. Al començament del segle XVI hi ha notícia de la preocupació que hi havia a Roma sobre l’organització de l’any sant de Sant Pere de Rodes; el papa Juli II l’any 1508 expedí uns breus per esbrinar per què hi havia bisbes que s’havien negat a publicar la notícia del jubileu. Aquesta celebració perdurà fins al final del segle XVII; l’any 1797 fou celebrat el darrer jubileu; la seva extinció es pot prendre, amb raó, com el signe més clar del declivi definitiu del monestir.
El 1091 se celebrà un judici a Santa Maria de Castelló per dirimir la possessió de les esglésies de Sant Joan Sescloses, Sant Cebrià de Penida, Sant Genís i l’abadia de Sant Tomàs del Pení. Fou un rebrollament de les antigues disputes sobre les cel·les atalianes; tanmateix, ara només n’hi havia dues de l’antic grup i n’apareixien dues de noves, segurament també d’origen remot. La sentència fou favorable als interessos de l’abat Macfred de Sant Pere de Rodes.
L’any 1097 el comte d’Empúries hagué de reconèixer que no tenia drets, com havia pretès, sobre l’església de Santa Creu de Rodes, que pertanyia enterament al monestir. Entre el 1116 i el 1118 aquesta església de Santa Creu fou convertida en parroquial; l’abat havia de presentar al bisbe el prevere que n’havia de tenir cura. El 1116 el comte Hug concedí nous drets al monestir sobre el territori proper, amb clàusules sobre els mals usos, les fortaleses, la pesca del corall i la cacera del senglar.
Per les insuficients notícies que coneixem, és difícil d’endevinar fins a quin punt es féu notar a Sant Pere de Rodes l’estancament i la manca de vitalitat de la vida comunitària que durant el segle XII afectà els vells monestirs benedictins o de “monjos negres”, enfront de l’empenta de les noves directrius eixides de la reforma gregoriana. Cal assenyalar que la casa no fou pas subjecta, com altres grans cenobis catalans, a l’obediència de monestirs forans.
Amb l’abat Deodat, que regí la comunitat entre el 1118 i el 1138, hi hagué un període de notable expansió. L’any 1121, Pere, bisbe de Saragossa, i els seus germans, clergues de la mateixa església, donaren a l’abadia tots els béns que “en temps pagans” tenia la mesquita de la població aragonesa d’Ossera, amb la finalitat que els monjos hi poguessin fer una església dedicada a sant Pere. També el comte Ramon Berenguer de Barcelona, en el testament atorgat l’any 1131, hi llegà dos masos de Palafrugell per esmenar les malifetes que havia comès contra el cenobi i manà celebrar diàriament dues misses per a la seva ànima. Ultra les donacions esmentades, cal afegir les butlles de confirmació de béns i privilegis de l’abadia concedits pels papes Calixt II (111924) i Innocenci II (1130-43).
L’any 1157 l’abat Berenguer obtingué del papa Adrià IV una extensa butlla de confirmació de tots els béns, els drets i les possessions del monestir.
Durant aquesta centúria el monestir continuava en ascens de poder espiritual i temporal. El gran temple del segle X s’enriquí amb la decoració esculpida en marbre de la façana, obra d’un dels grans escultors de l’època, conegut avui amb el nom de Mestre de Cabestany. Cal destacar també moltes altres reformes importants, com el nou claustre, del final del segle, o del començament del següent.
L’abat Bernat d’Avinyó (1200-30) obtingué dues butlles dels papes Innocenci III, l’any 1216, i Honori III, el 1217. Una nova butlla fou concedida, encara, per Gregori X l’any 1273. Aquest mateix any i el 1275 concedí privilegis que posaven l’abadia sota la seva directa custòdia i salvaguarda, amb tots els habitants de les seves jurisdiccions. El mateix any 1276 el comte Hug reconeixia que no tenia dret de mals usos sebre els homes del monestir.
L’any 1282 el comte Ponç V concedí a l’abat Ramon la facultat de crear una nova població (una carta de poblament) a la parroquia de Sant Julià de Fortià o en un altre lloc; aquesta concessió evidencia la vitalitat del monestir encara en aquest moment.
El mateix comte, l’any 1283, reconstruí el castell de Verdera o de Sant Salvador, sobre el qual signà una concòrdia amb l’abat Ramon, que incloïa una nova confirmació per part del comte de les donacions dels seus avantpassats. El castell caigué a les mans de les forces de Felip l’Ardit, no sabem si amb intervenció dels monjos, ja que el monestir era favorable a la causa dels “croats” invasors. La qüestió del domini del castell, entre el comte i el monestir, és molt complexa en aquest moment i en el futur; sembla que restà al servei dels interessos dels comtes, però la qüestió no és encara ben estudiada. L’any 1298 les tensions entre el comte i l’abadia esclataren, però això no impedí que hi hagués un acord referent a la construcció del castell del Far per part del comte, en un lloc dominat pel monestir, l’any 1299.
La prosperitat del monestir empordanès perdurà segurament fins poc abans de la meitat del segle XIV, moment en què cal situar l’inici de la veritable decadència. Un dels primers símptomes de l’anomenada “relaxació de costums”, que, tot i ésser un fenomen comú a les cases religioses, en el cas de Sant Pere de Rodes fou greu a causa de la seva riquesa i el seu poder, fou la corrupció, que no afectava solament l’incompliment dels deures religiosos, sinó que concernia també altres àmbits de la vida dels monjos.
Un altre indici d’aquest estancament devia ser determinat per la manca de donacions d’importància, fet que potser estava relacionat en gran part amb la decadència del comtat d’Empúries i l’extinció de la primera dinastia comtal, que tant havia contribuït a l’esplendor del cenobi durant les primeres etapes.
Al marge de les raons exposades, una causa importantíssima del declivi degué ésser l’expansió de la pesta negra; concretament en la gran mortaldat que causà dins la comunitat l’any 1345, quan en pocs mesos matà 24 monjos i deixà buides moltes cases i possessions de la comunitat.
Tot i així, el poder temporal encara es procurà consolidar en alguns aspectes concrets. Fou important per als afers de la casa la consecució del domini absolut sobre la vila de Llançà, a través del que ha estat qualificat de política hàbil. Llançà era la població més important de l’antic territori monàstic. Al començament del segle XIV l’abadia hi exercia només el dret de baixa justícia, domini escàs, comparat amb el que gaudia sobre les altres poblacions del terme. Cap al final del mateix segle havia accedit a tota la jurisdicció civil i criminal i a la senyoria del lloc, per successives compres al comte Malgaulí, l’any 1318, i als Satrill-Llançà, batlles del lloc, l’any 1377, després de la interposició de llargs plets. S’acabà d’arrodonir l’any 1381 en adquirir al comte Joan d’Empúries la resta dels drets.
Des del començament del segle XV hi hagué períodes llargs sense abat, circumstància que degué afavorir la disbauxa a la comunitat. La situació s’acabà d’agreujar amb el nomenament d’abats comendataris, que rarament residiren al monestir. El primer abat comendatari fou Joan, cardenal de Sant Pere, designat l’any 1447.
L’any 1455, en temps de l’abat comendatari Antoni Cerdà i de Lloscos, un document diu que la comunitat era formada només per vint monjos: hi havia els càrrecs de cambrer i prior claustral, sagristà, pieter, almoiner, infermer, paborde de Viladamat, paborde de Llançà i sopador; eren d’edat avançada, el més jove tenia 52 anys.
El dia 2 de maig de l’any 1532 el pintor gironí Pere Mates acabà el nou retaule major, que costà 235 lliures. (JBH)
Un altre factor important en la decadència d’aquest cenobi a partir de mitjan segle XV fou l’increment de la pirateria, que perdurà fins ben entrat el segle XVIII i fou la causa del despoblament de moltes viles costaneres i de la fortificació de moltes esglésies.
Durant el segle XVII, el monestir de Sant Pere de Rodes fou afectat, com tot el país català, per les conseqüències nefastes de les guerres entre Castella i França. L’any 1654, a causa dels trasbalsos produïts per la guerra, la comunitat deixà el monestir abandonat i desemparat, abandó i desemparament que duraren sis anys; aleshores començaren les espoliacions i els robatoris perpetrats per les tropes franceses i potser també per altra gent. Tanmateix, els saqueigs més considerables de l’exèrcit francès es produïren els anys 1675, 1693 i, sobretot, 1708, quan el duc de Mailles, a més d’emportar-se nombrosos objectes religiosos, s’endugué la famosa Bíblia de Rodes, que actualment és a la Bibliothèque Nationale de París.
Judici sobre un rebatori comès a l’abat del monestir de Sant Pere de Rodes (29 d’octubre de 1079)
"Notum sit omnibus hominibus præsentibus scilicet atque futuris, quoniam mota est vasta superstitio atque hortilis irrisio inter Abbatem Guilielmum cænobii Rodensis Sancti Petri, et Arsendis uxor Guitardi Agani corumque filium Bernardum de quo talis est ratio. Nam quadam die prædictus Abbas venit Lancianum in propria domo Sancti Petri ospitandi causa. At illa præfata Arsendis cum filio eius prælibato aliisque hominibus venerunt ad serviendum sibi lectum sternere atque calciamenta solvere quod et fecerunt cum hominibus suis. Illo denique jam pregravi somno dormiendo quia conticinium erad venerunt cum accensis faculis atque candelis et furati sunt ei aurum et argentum quod ferebat secum. Cumque diu requisitum esset furtum illis quoque negantibus et jurantibus se numquam hoc fecisse nec conscii esse elegit Abbas judicium facere per quod rem furatam posset investigare. Tunc perterriti atque timore judicii concussi recognoverunt se quod quærebat jurati esse et insuper quod peius est obiecerunt ei delestabile crimen quod nefas est dicere. Hæc de causa prælatus Abbas nimium iratus dixit eis baudiam et tradiccionem in hoc quod dixerant et fecerant et facere statuerant de eo habere factum. Idcirco Aabbas inquisitis ab eis fideijussoribus ut directum facerent et non adeptis accepit sibi omne quod eorum invenire potuit in honore Sancti Petri. Sed nec ita directum invenire quivit. At illi deceptores et fraudalores dicentes se indebite hæc mala pati ad Comitis præcellentissimi Ugonis cucurrerunt vestigia postulantes ab eo directum atque justitiam et defensionem. At ille comotus eorum lacrimis præcepit Abbatem ad placitum tendere et qual tulerit restaurare, quia indignum ducebat sic homines Sancti Petri levi culpa a domitius cicere et sua omnia auferre. Coactus enim Abbas prædictus et sua omnia reddidit quamvis injuste et justitiam petivit. Comes namque convocata deceptrice cum filio eius Bernardo requisivit eis si possint illi directum facere de tradiccione et baudia de quibus quæstus erad Abbas. Ipsa enim cum filio suo miserunt se in potestate Comitis prædicti cum omnibus alodiis suis atque omnibus rebus quodcumque visi erant abere vel possidere ut si per judicium ferventi aquænon possent se expiare quod baudiam et tradiccionem nom habebant factam de suo seniore Abbate omnia integra et inconvulsa essent cum propriis corporibus prænominati Comitis. Ipsa vero suscepit omnia sicut ipsi fecerunt ei. Hactum est hoc in villa Cannelis. Tunc Comes statuit oportunum diem que Abbas conveniret et illa deceptrix cum filio ipsius. Præparato denique judiciojusta consuetudinem et omnia abbata ordinacione. Judicum tunc Judices terrarum Reimundis Bonifílii alter quoque Remundus Guilielmi necnon et Miro Guilielmi miserunt eam ad judicium coram Comite præscripto. Et omnibus circum adstantibus quorum nomina longum est per singula scribere quos in fine huius cedulae reservavimus quonnumerare. Tunc sigillo judicis sicut constitutum est sigillata manu post tertia die apparuit manus eius busta. Factum est hoc judicium intus in ecclesia Sancti Fælicis in villa Judaica. Tunc Abbas videns quod factum fuerad et comodo combusta manus apparuit petiit justitiam a supradicto Comite. lile vero volens satisfacere ipsam fraudatricem cum possessione sua et filii sui in Abbatis prædicti potestatem voluit mitere. Quod ut vidit Abbas præcatus est eumdem Comitem per Deum ut si id facere vellet ita fecisset ut judiciali mente posset Sanctus Petras illa omnia obtinere. Deinde clomes cum Abbate venerunt in Stagniolo in ecclesia Sancti Geralli fecit legaliter comprobare secundum ordinationem Judicis Reimundi Guilielmi quomodo vel qualiter in eius potestatem semedipsam mulierem cum filio suo miserad cum omni possesione eorum. Testes autem qui hoc testificati sunt unus fuit Reimundus Bonifilii Judex alter vero Remundus Ademari quod ita testificati sunt. Nos testes Reimundus Bonifílii et Remundus Ademari jurando decimus et testificamur super altare Sancti Geralli cuius ecclesia sita est in comitatu Petralatensi in villa Stagnioli quia vidimus et audivimus quando iamdicta Arsendis cum filio suo Bernardo donaverunt et tradiderunt semedipsos cum omnibus possessionibus eorum in potestate Ugoni Comitis intus in villa Cannelis in uno cabanna si non possent per judicium ferventis aquæ quod negabant eripere. Et hanc donationem et tradiccionem suscepit Comes cum proprio digito manus. Et sic omnia ordinata aque perhacta jam dictus venerandus Comes Ugo tradidid hæc omnia quæ per justitiam jam dictam sibi erant tradita in potestate Sancti Petri et Abbatis præfati Guilielmi dicendo ita: Ego venerabilis Comes Ugo dono atque trado in potestate Sancti Petri et Abbatis Guilielmi hæc omnia præscripta absque ulla minoratione perpetim abitura. Facta est hæc scriptura donacionis IIII kalendas novembris anno XX Philippi Regis. Sig+num Ugoni Comitis qui hanc donationem feci et firmavi firmarique rogavi. Sig+num Remundi Judicis. Bonif Ilii proles ss. Sig+num Reimundus Ademari. Isti sunt testes. Visores et auditores huius rei sunt Petras Gaudera + signum. Signum + Berengarii Reimundi. Sig+num Remundi Guilielmi. Guilielmus monachus Sonifredi. Sig+num Bernardi Petri monachi. Petras presbiter. Willelmus clericus qui hanc donationem cum litteris additis in III et XIII versu scripsi et sub+scripsi die annoque præfixo."
Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario, vol. XV, apèndix XVII, pàgs. 243-245.
Traducció
"Sigui conegut de tots els homes presents, com també dels futurs, que fou mogut un gran temor i una burla hostil entre l’abat Guillem del cenobi de Sant Pere de Rodes i Arsenda, muller de Guitard Agan, i de llur fill Bernat, el qual fou jutjat així. Un dia l’esmentat abat anà a Llançà a allotjar-se en una casa de la propietat de Sant Pere. Així l’esmentada Arsenda amb el seu fill ja esmentat i altres homes vingueren a servir-lo, a fer-li el llit i descordarli les sabates, la qual cosa feren amb els seus homes. Un cop profundament adormit, ja que era l’hora del primer son, vingueren amb torxes i candeles enceses i li robaren l’or i l’argent que duia amb ell. I quan s’investigà el furt ells negaren i juraren que no ho havien fet mai, ni en tenien coneixement. L’abat determinà fer un judici perquè es pogués investigar sobre les coses robades. Aleshores, esporuguits i commoguts amb el temor del judici, reconegueren que havien robat el que reclamava i, a més, pitjor encara, li confessaren un detestable crim, que no es pot ni dir. Per això el damunt dit abat, molt irritat, els descrigué la seva infidelitat i traïció en això que havien dit i fet i havien determinat de fer, en cas d’haverho fet. L’abat, després de demanar-los fiadors que li satisfessin el dret i no havent-ho aconseguit, els prengué tots els béns que pogué trobar-los dins l’honor de Sant Pere. Però ni això pogué satisfer el seu dret. Però els mentiders i defraudadors, dient que eren víctimes indegudament d’aquest càstig, acudiren al parer de l’excel·lentíssim comte Hug, al qual demanaren dret, justícia i defensa. I ell, commogut per les seves llàgrimes ordenà a l’abat que es presentés i els retornés el que els havia pres, ja que considerava indigne que uns homes de Sant Pere per una causa lleu fossin foragitats de llurs cases i desposseïts de llurs béns. Així, pressionat, el dit abat restituí totes les coses, malgrat que no fos just, i demanà justícia. Així, el comte, convocada la mentidera i el seu fill Bernat, els requerí si podien donar-li satisfacció de la traïció i infidelitat de les quals l’abat es queixava. Ella amb el seu fill es lliuraren a la potestat del susdit comte amb tots els seus alous i totes les coses que se sabia que tenien i posseïen en qualsevol lloc, perquè si pel judici de l’aigua bullent no podien exculpar-se de la infidelitat i la traïció que no havien fet al seu senyor abat, tots els seus béns, íntegres i complets, amb els seus propis cossos, fossin de l’esmentat comte. Aquest així ho admeté tal com ells havien determinat. Això fou fet a la vila de Canyelles. Aleshores el comte establí el dia oportú a fi que l’abat hi acudís i la falsària amb el seu fill. Hom preparà el judici segons el usos consuetudinaris i totes les condicions acordades. Aleshores els jutges de la terra Ramon Bonfill, també un altre Ramon Guillem i, a més, Miró Guillem la portaren a judici davant el damuntdit comte. I tots eren al voltant dempeus, els noms dels quals fóra llarg d’escriure un a un, els quals esperem d’enumerar al final d’aquesta cèdula. Aleshores, amb el segell del jutge, tal com està constituït, fou segellada la mà. Després de tres dies la seva mà aparegué cremada. Aquest judici fou fet dins l’església de Sant Feliu de Vilajuïga. Aleshores l’abat, veient el que havia passat i que la mà aparegué cremada, demanà justícia a l’esmentat comte. Aquest, volent donar-li satisfacció, volia lliurar la culpable amb les seves possessions i el seu fill a la potestat del susdit abat. Quan l’abat ho sabé procurà del mateix comte, per Déu, que, si ho volia fer, ho fes de tal manera que Sant Pere pogués tenir totes aquestes coses judicialment. Després el comte anà amb l’abat a Estanyol, a l’església de Sant Guerau, i féu comprovar legalment, segons les disposicions del jutge Ramon Guillem, com i de quina manera la dona mateixa amb el seu fill i amb totes les seves possessions es lliurava a la seva potestat. Els testimonis que això han testificat, l’un fou Ramon Bonfill, jutge, un altre fou Ramon Ademar, que així ho han testificat. Nosaltres testimonis, Ramon Bonfill i Ramon Ademar, diem jurant i testifiquem sobre l’altar de Sant Guerau, l’església del qual és situada al comtat de Peralada, a la vila d’Estanyol, que veiérem i oírem quan la ja esmentada Arsenda amb el seu fill Bernat es lliuraren ells mateixos amb totes les seves possessions a la potestat del comte Hug a la vila de Canyelles, en una cabana si no podien, pel judici de l’aigua bullent, escaparse del que deien. I aquesta donació i lliurament el comte l’acceptà amb el propi dit de la mà. I així tot això ordenat i executat, el ja dit venerable comte Hug lliurà totes aquestes coses, que per la sentència ja esmentada havien estat confiades a la potestat de Sant Pere i del damunt dit abat Guillem, dient això, jo, el venerable comte Hug, dono i lliuro a la potestat de Sant Pere i de l’abat Guillem tot això esmentat sense cap disminució perquè ho tinguin perpètuament. Feta aquesta escriptura de donació el dia quatre de les calendes de novembre de l’any vintè del rei Felip. Signatura d’Hug, comte, que he fet aquesta donació i l’he firmada i he pregat que sigui firmada. Signatura de Ramon, jutge, fill de Bonfill. Signatura de Ramon Ademar. Aquests són els testimonis. Els procuradors i auditors d’aquest afer són Pere Gauderà, signatura. Signatura de Berenguer Ramon. Signatura de Ramon Guillem. Guillem Sunifred, monjo. Signatura de Bernat Pere, monjo. Pere, prevere. Guillem, clergue, que ha escrit aquesta donació, amb lletres afegides a la tercera i catorzena ratlla, i l’ha subscrita el dia i any esmentats."
(Trad.: Albert Benet i Clarà)
Després d’aquesta enorme desfeta, la comunitat degué passar moments molt difícils; hom s’imagina que estigué a punt d’extingir-se d’una-manera definitiva. L’any 1720 només hi havia vuit monjos, i sense abat, ja que aquest càrrec es trobava vacant des de l’any 1717. Al llarg del segle XVIII la decadència de l’abadia fou molt gran, i l’any 1726 fou saquejada de bell nou per bandolers. Les escomeses de grups de bandits devien ésser força freqüents, segons la notícia que en dóna Francisco de Zamora, alcalde del crim de l’Audiència de Catalunya, que visità el monestir l’any 1790, en el seu Diario de los viajes hechos en Cataluña.
Al final d’aquest segle, atesos la constant situació d’inseguretat i el mal estat dels antics edificis, el capítol de Sant Pere de Rodes féu una petició al fiscal del regne per abandonar el vell cenobi i traslladar-se a Vila-sacra. L’any 1797, durant la Guerra Gran, les tropes franceses atacaren novament el monestir i cremaren totes les imatges. Fou aleshores que els monjos abandonaren definitivament el cenobi i s’instal·laren a la casa que tenien a Vila-sacra, mentre s’anava aixecant l’edifici del nou monestir, que no es va concloure, perquè l’any 1809 la comunitat anà a residir a Figueres.
L’any 1821, amb el decret d’alienació dels béns dels ordes religiosos, la comunitat s’hagué de dissoldre i es veié privada durant uns quants anys de la propietat del convent de Figueres, que fou convertit en presó; aquest fet comportà la pèrdua de molts objectes i papers de l’arxiu. L’adveniment de. la regència restablí la situació, i l’any 1824 els monjos tornaren a ocupar el convent. Després d’una revifalla breu, sota l’abadiat de Josep Ferrer, les lleis d’exclaustració i desamortització del ministre Mendizábal posaren fi definitivament a la comunitat monàstica l’any 1835.
El monestir de Sant Pere de Rodes, malgrat les espoliacions que s’hi perpetraren tot al llarg del segle XIX i els primers decennis del XX, encara és un conjunt arquitectònic impressionant. L’any 1930 fou declarat monument nacional i el 1935 la generalitat de Catalunya hi emprenia les primeres obres de restauració.
La propietat del monestir, que l’any 1850 fou reconeguda als ducs de Medinaceli com a suposats successors dels comtes d’Empúries, fou adjudicada a l’estat per una sentència del Tribunal Suprem, al començament del decenni 1970-80; no s’esdevingué el mateix amb els terrenys propers. (JBH-MLIC)
Una vista aèria del conjunt del monestir des del costat de tramuntana. Hom hi pot apreciar el palau abacial, el volum de l’església i el conjunt de patis al cantó de ponent del clos abacial.
J. Todó-TAVISA
La riquesa mítica de Sant Pere de Rodes val la pena d’ésser esmentada. La narració llegendària més divulgada, transmesa per Jeroni Pujades, com ja ha estat dit al principi, i que trobà recollida al cartoral del monestir, es fa remuntar a l’any 810, en temps de Focas, emperador d’Orient, i del papa Bonifaci IV, que, a causa del perill d’un atac dels perses que amenaçaven de devastar Roma, decidí treure de la ciutat algunes de les relíquies més preuades. Foren escollides, entre altres, el cap i el braç dret de l’apòstol sant Pere i els cossos del seu deixeble sant Pere l’Exorcista i dels màrtirs Concordi, Lucidi i Moderand. La missió d’allunyar aquestes relíquies fins que passés el perill fou confiada a tres clergues anomenats Feliu, Ponç i Epicini, que, després de sortir de Roma a bord d’un vaixell, arribaren fins allà on acaben els Pirineus, al port anomenat Armen Rodas.
Un cop hi arribaren, pujaren a la muntanya que més tard s’havia d’anomenar Verdera, on trobaren una cova, sobre la qual hi havia un petit altar que el benaurat sant Pau, bisbe de Narbona, havia edificat quan hi estigué dos o tres anys. Els clergues acordaren que aquell indret era molt apte per a amagar-hi les relíquies, de manera que les posaren a la cova i se’n tornaren al mar. Al cap d’unes quantes setmanes hi tornaren, però, desorientats, no saberen trobar-la. Per tal de no deixar el tresor abandonat, decidiren que hi restarien fins a la mort.
Altres autors suposen que el monestir fou aixecat al mateix lloc on hi havia hagut un temple dedicat a Venus i un oratori on s’havia aturat a pregar i residir Sergi Pau, deixeble de Sant Pau. La seva fundació també ha estat atribuïda a Carlemany; tanmateix, la llegenda més difosa, recollida també per J. Pujades, pretén demostrar que el cenobi ja existia quan el visità Carlemany, l’any 778, i hi pregà damunt la llosa on es guardaven les relíquies dels quatre sants màrtirs portades de Roma pels fundadors.
Totes aquestes llegendes tenen com a objectiu comú fer remuntar els orígens del monestir més enllà del que permetia la documentació, per tal de donar prestigi al cenobi i les seves relíquies. i lligar-lo amb els primers temps del cristianisme. (JBH-MLIR)
Abaciologi del monestir de Sant Pere de Rodes
Vegeu a continuació l'abaciologi del monestir de Sant Pere de Rodes (vegeu també Abats del monestir de Sant Pere de Rodes anteriors al 1300). Els noms que porten un asterisc (*) potser corresponen al mateix abat que els precedeix; els que en porten dos (**) sense alinear, és a dir, entrats, corresponen a possibles abats, l’existència dels quals com a tals abats no és segura.
| Hildesind | 947-991 |
| Joan (**) | 992? |
| Pere Agotarxi (**) | 992-? |
| Pere | 1008-1030 |
| Ponç (**) | 1031-? |
| Pere Dalmau | 1040-1054 |
| Pere (*) | 1054-1072 |
| Guillem | 1072-1084 |
| Guiscafred (**) | 1085-? |
| Macfred | 1088-1096 |
| Ramon Juiçard | 1096-1097 |
| Regimon (*) | 1111-1116 |
| Deodat | 1118-1138 |
| Arnau de Gaudis | 1139 |
| Gausfred | 1144 |
| Ramon | 1150 |
| Berenguer | 1150-1191 |
| Gausfred | 1196-1201 |
| Bernat d’Avinyonet | 1208-1223 |
| Ponç | 1224-1248 |
| Pere de Petrello (**) | 1238? |
| Ramon | 1252-1292 |
| Dalmau | 1292 |
| Ramon de Pont | 1293-1302 |
| Arnau de Serrà | 1302-1308 |
| Berenguer de Riumors | 1309-1334 |
| Ramon | 1334-1347 |
| Arnau (**) | 1348? |
| Ramon (*) | 1348-1352 |
| Pere | 1354 |
| Ramon de Pont | 1355-1357 |
| Arnau | 1357-1369 |
| Pere | 1369-1372 |
| Bertran | 1374-1409 |
| Bernat Estruç | 1410-1413 |
| Esteve d’Agramunt | 1416-1432 |
| Pere Forts (**) | 1432-1437? |
| Berenguer d’Espasens | 1437-1446 |
| Abats comendataris | |
| Joan, cardenal de Sant Pere | 1447 |
| Antoni de Cerdà i de Lloscos, cardenal i bisbe de Lleida | 1449-1459 |
| Antoni Alemany, prior de Sant Cugat | 1459-1460 |
| Bernat de Margarit, bisbe de Catània | 1462-1486 |
| Joan Jordà de Castre-Peirós de So i Roig, cardenal de Santa Prisca i bisbe d’Agrigen | 1494-1506 |
| Pere, cardenal titular de Sant Ciríac | 1508 |
| Ferran Ram | 1509-1532 |
| Joan Ram | 1532-1545 |
| Tomàs de Llupià i de Llupià | 1547-1569 |
| Gaspar de Vallgornera | 1569-1592 |
| Francesc Queralbs | 1598-1612 |
| Antoni de Carmona | 1614-1616 |
| Pere Joan Desgüell | 1616-1632 |
| Francesc de Ponts i de Turell | 1634-1644 |
| Pau Tristany | 1648-1660 |
| Joan Baptista de Castellarnau | 1663-1670 |
| Francesc de Soler | 1674-1686 |
| Rafael de Moner | 1687-1698 |
| Feliu de Pinyana | 1701-1703 |
| Josep Despalau | 1707-1717 |
| Josep de Gaiolà | 1721-1739 |
| Francesc de Cortada | 1740-1757 |
| Francesc de Guanter i Pil | 757-1793 |
| Joaquim de Claveria i de Guadell | 1794-1816 |
| Josep de Viladecans | 1817-1820 |
| Josep Ferrer | 1825-1835 |
Cronologia del monestir de Sant Pere de Rodes
| 780 | L’abat hispà Àtala refà unes cel·les al costat de Peralada. |
| 782 | Àtala abandona el país, traspassa els Pirineus i funda Sant Policarp de Rasès. |
| 878 | Un precepte del rei franc Lluís el Tartamut confirma al monestir de Banyoles les cel·les de Sant Joan (Sescloses), Penida (Sant Cebrià), Sant Pere (de Rodes) i Sant Fruitós (de la vall de Santa Creu). |
| 844-879 | Durant aquest període tenen lloc diversos plets entre Sant Esteve de Banyoles i Sant Policarp de Rasès a causa de la possessió de les cel·les o cases religioses anteriorment esmentades. Hom creu que Sant Policarp les devia identificar amb les que l’abat Àtala devia erigir. Hom es pronuncia a favor de Banyoles. |
| 889 | Per un precepte del rei Odó, Sant Policarp de Rasès reclama novament les cel·les de l’Empordà. |
| 899 | Per un privilegi del rei franc Carles el Simple, les cel·les del comtat de Peralada, entre elles la de Sant Pere de Rodes, són adjudicades a la seu de Girona. |
| 902 | Hi ha documentada una donació a l’església de Sant Pere i als qui la serveixen dia i nit. Segurament es tracta d’una al·lusió a una comunitat detipus monàstic. |
| 919 | És confirmada l’existència d’una comunitat monàstica sota la direcció del prepòsit Guisind. |
| 926 | El magnat Tassi amb el seu fill Hildesind i la resta de familiars comencen a afavorir la casa de Sant Pere. |
| 944 | Un precepte carolingi de Lluís el d’Ultramar, del 7 de juliol, confirma la llibertat de Sant Pere de Rodes, amb referència al monestir de Sant Esteve de Banyoles, dóna la immunitat al monestir de Sant Pere i li sotmet les altres cel·les que havien estat objecte dels plets anteriors. |
| ~ 947 | Hildesind, fill de Tassi, és nomenat abat de Sant Pere de Rodes. Amb ell comença l’esplendor del monestir. |
| 948 | Nou precepte reial, amb data 29 de setembre, pel qual Sant Esteve de Banyoles renuncia a tot possible dret sobre el monestir de Sant Pere de Rodes, al qual són confirmats algunes esglésies i alous. |
| 951 | Tassi va a Roma per posar el monestir de Sant Pere de Rodes sota la protecció de la Santa Seu. |
| 955 | El 26 de gener mor Tassi, l’home que convertí Sant Pere de Rodes d’una petita casa monàstica en una gran abadia, regida pel seu fill Hildesind. |
| 968 | En un judici és reconeguda al monestir la possessió dels drets de pesca de l’estany de Castelló i les seves tres illes, que l’any 945 el comte d’Empúries havia donat al monestir. |
| 974 | Butlla del papa Benet VI per la qual és concedida al monestir la immunitat i li són confirmats els privilegis i les possessions. |
| 982 | Precepte del rei Lotari pel qual són confirmades al monestir les mateixes possessions que figuren en la butlla papal del 974. |
| 990 | Butlla papal de Joan XV en la qual hi ha una llista de les propietats monàstiques que són confirmades al monestir. |
| 991 | Mor l’abat Hildesind, que, almenys des de l’any 979, era també bisbe d’Elna. |
| 1021 | El comte Hug d’Empúries usurpa béns al monestir de Sant Pere, el qual acut al papa Benet VIII per obtenir-ne protecció. |
| 1022 | Per causa de les usurpacions que havia sofert el monestir i la carta papal que aquest havia rebut, es trobaven a Sant Pere de Rodes quatre bisbes. Aprofitant aquesta avinentesa, al mes d’octubre és consagrada l’església. |
| 1063 | Pere, fill dels comtes d’Empúries Ponç i Adelaida, és ofert al monestir i amb ell el bosc que envoltava la serra de Rodes, dit la selva de Sant Romà. |
| 1078 | El comte Ponç I d’Empúries en el seu testament s’atribueix la possessió dels béns de la meitat de l’abadia de Sant Pere. |
| 1085 | En un conveni entre els comtes d’Empúries i de Rosselló és confirmat el domini sobre la meitat dels béns de l’abadia de Sant Pere de Rodes per part del comte. |
| 1088 | Per una butlla del papa Urbà II s’inicien els jubileus pleníssims del dia de la Santa Creu de maig, quan aquesta diada s’escaigui en divendres. Aquest jubileu se celebrà fins l’any 1697. |
| 1108 | Hom reconeix que l’església de Santa Creu pertany a la jurisdicció del monestir. |
| 1157 | Butlla del papa Adrià IV a l’abat Berenguer per la qual confirma totes les possessions i totes les butlles i privilegis concedits anteriorment al monestir. |
| 1185 | Per un document el comte Ponç promet que no farà ni deixarà fer accions violentes contra el monestir ni contra els seus súbdits. A desgrat d’un cert clima de violència, el monestir viu uns moments de gran esplendor. |
| 1273 i 1279 | Amb dos privilegis el rei Jaume I posa l’abadia i tots els seus habitants sota la custòdia directa i la salvaguarda reials. |
| 1283 | El comte Ponç V reconstrueix el castell de Verdera amb la condició que al cap de tres anys aquest retorni al monestir. |
| 1285 | En la invasió o croada del rei francès Felip l’Ardit contra Pere II, l’abat de Rodes es posa al costat del rei francès. |
| 1288 | L’abat Ramon compra el castell i la jurisdicció de Marzà. |
| 1291 | El papa Nicolau IV concedeix l’ús d’ornaments i Insígnies pontificals a l’abat de Rodes. |
| 1308 | L’abat de Sant Pere de Rodes té els drets jurisdiccionals sobre Vilasacra. Far i Marzà. |
| 1330 | La comunitat té més de 30 monjos. |
| 1334 | El papa Joan XXII concedeix el privilegi d’ús d’ara portàtil a l’abat de Sant Pere de Rodes i als seus successors. |
| 1345 | En les pestes o mortaldats d’aquest any moren 24 monjos. Comença la decadència del monestir. |
| 1381 | El comte Joan I d’Empúries ven al monestir tota la jurisdicció del terme i la parròquia de Llançà. |
| 1447 | Comença la sèrie d’abats comendataris. En aquests moments el monestir es troba en una forta decadència. |
| 1453 | La comunitat consta de 20 monjos. s. XV-XVI: Els atacs de la pirateria i la decadència de la tercera casa comtal d’Empúries afecten molt les propietats del monestir i la vida de la casa. En tot aquest temps la decadència és molt forta. |
| 1654 | A causa de la guerra amb França el monestir és abandonat durant sis anys i és saquejat. |
| 1675 | El monestir és saquejat pels francesos. |
| 1693 | El monestir és saquejat una altra vegada. |
| 1697 | Té lloc el darrer jubileu de la Santa Creu. |
| 1708 | El tercer duc de Noailles i els seus homes saquegen el monestir. El duc s’emporta la Bàblia de Rodes, del segle XI, actualment conservada a la Bibliothèque Nationale de París. |
| 1720 | La comunitat té només 8 monjos i es troba sense abat. |
| 1721 | És elegit l’abat Josep de Gaiolà, el qual s’esforça per redreçar l’abadia. |
| 1726 | El monestir és saquejat per bandolers. |
| 1731 | Nou saqueig del monestir per faccions de bandolers. |
| 1791 | La comunitat demana d’abandonar el monestir i passar a viure a Vila-sacra. |
| 1794 | Comença la construcció de la nova residència monàstica al castell de Vila-sacra. |
| 1797 | La comunitat es veu obligada a deixar ràpidament el monestir, el qual és saquejat i espoliat. |
| 1798 | La comunitat passa a viure a Vila-sacra. |
| 1805 | L’ajuntament de Figueres demana al rei permís per a construir un nou convent per a la comunitat refugiada a Vila-sacra, la qual consta de l’abat, deu monjos i dos llecs. |
| 1818 | La comunitat s’instal·la a Figueres. |
| 1821 | La comunitat s’ha de dissoldre durant un temps, ja que el convent ha estat convertit en presó. |
| 1824 | La comunitat recupera el seu convent. |
| 1835 | S’extingueix la comunitat, que és formada per l’abat i onze monjos. Els seus béns són desamortitzats i venuts. |
| 1930 | L’edifici del monestir és declarat monument nacional el dia 4 de juliol. |
| 1935 | La Generalitat de Catalunya emprèn les primeres obres de restauració. |
| 1972 | Per sentència del tribunal suprem la propietat del monestir és adjudicada a l’estat en contra dels ducs de Medinaceli, que l’any 1850 s’havien fet reconèixer la seva propietat. |
| 1973 | Són represes les obres de restauració. El monestir és confiat a la custòdia de la diputació de Girona. |
| 1980 | La custòdia del monestir passa a la Generalitat de Catalunya, que és la que continua les obres de restauració. (APF) |