Situació
Un aspecte de l’exterior de l’església on és perfectament apreciable la part antiga, amb un absis que no encaixa amb la capçalera poligonal posterior. La torre del fons és del segle XVI.
F. Tur
El santuari, ja molt enrunat, i la torre de Sant Baldiri de Tavellera, a la vall del torrent de la Galera, són situats uns 3 km al sud-est de la vila del Port de la Selva i menys de 2 km a migdia de la costa del Golfet, on hi ha la cala Tavellera i les de la Galera i Talabre, en plena península del cap de Creus. Actualment el paratge és desert, ja que els masos de l’antic veïnat de la muntanya de Sant Baldiri, escampats per una extensa rodalia, són pràcticament tots deshabitats.
Mapa: 259M781. Situació: 31TEG190862.
Actualment el millor camí per arribar-hi és el que va del Port de la Selva al mas Puignau. Des d’aquest lloc cal seguir el trencall que baixa fins a Sant Baldiri. Tant l’un com l’altre són camins de terra, només aptes per a vehicles adequats.
Història
L’emplaçament d’aquesta església és ben característic del poblament medieval proper a la costa, ja que, malgrat aquesta proximitat al temple, és ben amagada del mar i dels seus perills.
L’església de Sant Baldiri és documentada des de la primera meitat del segle X com a possessió del monestir de Sant Pere de Rodes; era situada dintre el seu territori jurisdiccional. La primera referència que en tenim és el precepte del rei Lluís II el d’Ultramar, de l’any 948, a favor del susdit monestir i del seu abat Hildesind. Entre altres drets i dominis, hi és confirmada l’església de “Sancti Bauderii sitam in comitatu Petralatensi cum adjacentiis sibi jure pertinentibus”.
En la important donació feta a Sant Pere de Rodes pel comte Gausfred d’Empúries-Rosselló i el seu fill Sunyer, bisbe d’Elna, el gener de l’any 974, amb la qual creava, ampliant-la d’una manera molt considerable, la possessió territorial a l’entorn de la casa monàstica, hi ha una referència explícita a aquesta església. Hom hi precisa que és una de les esglésies situades dins l’esmentat territori, les quals són anomenades ecclesias eremitanas. S’hi indica que la de Sant Baldiri també era dedicada a sant Joan. La citació textual és com segueix: “…ex quibus ecclesiis est una fundata in valle Tabellaria seu valle Segalaria in honore sancti Baudilii martyris Christi seu titulo sancti Iohannis”.
A l’abril del mateix any 974 l’abat Hildesind aconseguia una butlla del papa Benet VI en la qual, a més de la concessió de privilegis, eren confirmades les possessions que aleshores tenia Sant Pere de Rodes. Hi havia detallats els límits de l’esmentat territori jurisdiccional o alou centrat pel monestir i hom parlava de les esglésies i els castells situats al seu interior, començant per Sant Joan i Sant Baldiri in valle Tabellaría. La doble dedicació, amb el culte a sant Joan, ja no torna a aparèixer en cap altre document posterior que coneguem.
L’església de Sant Baldiri és esmentada també en dos altres documents de confirmació de béns i privilegis a Sant Pere de Rodes: el precepte del rei Lotari de l’any 982 i la butlla del papa Joan XV del 990.
L’any 1009 el comte Hug d’Empúries féu una donació a l’església de Sant Baldiri in monte Rodas. L’any 1014, novament, els comtes Hug I i Guisla confirmaren l’antiga donació del comte Gausfred a Sant Pere de Rodes, i potser l’ampliaren. S’hi fa una menció expressa de l’església de Sant Baldiri i d’uns alous propers que incloïen el molí de Balascó, ja esmentat com a fita termenera en els documents de la segona meitat del segle X, ja esmentats.
San Baldiri continuà sota la total dependència del monestir. Per exemple, hi ha notícia que l’any 1475 l’abat comendatari Bernat Margarit encomanà la cura de l’església a un sacerdot anomenat Antoni Rostoll.
Al segle XVI fou construïda la torre que hi ha a poques passes, al costat de tramuntana del santuari, en un punt una mica més elevat per a albirar la mar. Segons l’extracte d’una escriptura, en un manual procedent de l’arxiu de Sant Pere de Rodes, el 16 de gener del 1558, el mestre de cases Bartomeu del Mar, que construïa la torre “per guarda de la capella de Sant Baldiri de la Selva”, datava una àpoca per a l’administrador del comtat d’Empúries. Actualment aquesta torre cilíndrica és esberlada. Se n’ensulsià una part cap a l’any 1963.
L’església de Sant Baldiri fou el centre espiritual del veïnat de la Muntanya de Sant Baldiri, a la qual donà nom, format per un nombre considerable de masies molt disperses pels replans, els contrafors i les valls de la serra de Rodes, al sector septentrional de la península del cap de Creus. Totes aquestes cases són més o menys properes al litoral, però, com l’església, es troben curosament amagades del mar. Aquesta església era sufragània, al principi, de la parròquia de Santa Creu de Rodes i després ho fou de Sant Esteve de la Selva de Mar. Esdevingué un santuari molt popular en el qual el dia 20 de maig se celebrava un aplec molt concorregut.
El santuari pertangué al terme de la Selva de Mar, com tota la Muntanya de Sant Baldiri, fins l’any 1787, en què restà integrat al nou municipi del Port de la Selva. Aquest any, en el primer padró d’habitants de la vila i terme del Port de la Selva, hi és consignat que, a l’ermita de Sant Baldiri, vivia “el Rvdo. Pedro Presas, presbítero, que tiene una criada”(*).
Segons una tradició local, el darrer capellà que visqué a la casa del santuari l’any 1885 se n’anà a causa d’un robatori. Des d’aleshores, hom diu que només hi restà l’ermità, funció que exercí durant bastant de temps la família anomenada Oriol-Ralet(*). Tanmateix l’atribució del robatori al bandoler conegut com el Rellotger de Creixell seria un anacronisme, perquè sembla que aquest lladre fou pres i executat a Girona uns quants anys abans, cosa que fa que sigui dubtosa la notícia precedent.
El cert és que, segons un cens fet uns anys més tard, el 1887, a l’ermita i a les cases de Sant Baldiri, hi habitaven onze persones(*).
La primitiva construcció medieval, amb l’ascens i la popularitat del santuari, sobretot des de l’època barroca, fou substituïda per una església més gran al costat de migdia, a partir de la qual fou bastit un complex conjunt de cases, un pati i dependències diverses. Aquesta renovació devia tenir lloc al segle XVIII. Consta que l’any 1849 hom hi dugué a terme obres de restauració. Algunes de les parts de les edificacions és molt probable que siguin d’aquest moment. El conjunt del santuari configurava una Peça molt atractiva d’arquitectura popular, la qual s’anà enrunant progressivament arran de l’abandó del lloc, ja dins el segle XX. L’any 1917 s’hi celebrà el darrer aplec del 20 de maig.
L’església del segle XVIII, si bé conserva els arcs diafragmàtics, té la coberta enfonsada, igual que els edificis veïns, els quals, segons els sectors, són més o menys destruïts. L’edificació havia estat completament envaïda per la vegetació, que impedia d’observar el conjunt arquitectònic. L’estiu de l’any 1982 els serveis de la Generalitat i l’ajuntament del Port de la Selva hi organitzaren un campament de joventut amb la finalitat de netejar l’edifici d’enderrocs i bardisses. Hom consolidà també, mínimament, alguns murs. Des d’aleshores les restes del santuari es poden visitar sense entrebancs.
Església
A l’actual església de Sant Baldiri de Tavellera del segle XVIII, avui ruïnosa com tot el conjunt del santuari (segles XVIII i XIX), hi han restat integrats uns quants rastres de l’església anterior, que era alt-medieval. Aquests vestigis del temple primitiu només són visibles fora de l’edifici, ja que, a dins, la reconstrucció tardana els amagà del tot. Corresponen a un fragment del sector de llevant de l’església primitiva, pre-romànica, que fou utilitzada com a fonamentació d’una part de la capçalera i del mur de tramuntana de la nau.
Hom hi pot identificar, sense cap mena de dubte, la meitat septentrional del mur d’un absis que tenia planta semicircular ultrapassada. És visible també la cantonada amb el mur de tramuntana de la nau corresponent, del qual es conserva un curt tram d’uns 3 m de llargada.
Els paraments medievals es mantenen en una alçada força regular d’uns 2,5 m. El fragment de mur de la nau és colgat, en la seva meitat inferior, per terres que han baixat pel vessant del turó veí.
A l’absis resta, molt emmascarada, l’estructura exterior de la finestra central d’una sola esqueixada: poca cosa menys de la seva meitat, amb un muntant i l’inici de l’arc, que és fet amb llosetes de llicorella bastament trencades.
Al tram conservat de l’antiga nau, hi veiem part d’una porta lateral pre-romànica. Hi resta el muntant esquerre i poc menys de la meitat del seu arc, de mig punt o poc ultrapassat, sobre banquetes. Per dissort, la porta actualment és en part colgada per les terres que s’esllavissaren sobre aquest costat de l’església; si la netegessin, se’n descobririen alguns fragments. L’arc d’aquesta porta ha estat fet amb lloses de llicorella estretes i d’una certa llargada, només escantonades, que es disposen en ventall i força ben ajustades.
Vista de conjunt de les restes de l’edifici, el qual deixa veure perfectament la planta d’una construcció que ha estat molt transformada al llarg dels anys.
F. Tur
Els paraments de l’antic temple presenten un aparell de lloses de llicorella trencades, de formes i mides irregulars, en general petites, amb morter abundant de gra aspre, ben visible als junts. Aquestes lloses han estat disposades sense uniformitat, de manera rústega, excepte a la part inferior de l’absis, on formen quatre filades —visibles— d’opus spicatum, perfectament marcat. Ha estat fet amb lloses escol·l.ides per llur estretor i considerable llargada. A la cantonada existent i a les obertures també foren utilitzades unes lloses escol·l.ides per les mides i formes. A l’absis hi ha rastres d’una capa d’arrebossat d’aspecte arcaic.
Els paraments alt-medievals destaquen d’una manera molt clara per la seva factura, diferenciada, dels murs de l’església del segle XVIII, de la qual formen el basament, al seu angle nord-est. A més, en el cas de l’absis, el seu mur corbat lliga molt irregularment, com és lògic, amb la planta poligonal de la capçalera moderna, dreçada en part al seu damunt i amb la qual forma un marcat graó.
Les estructures arquitectòniques pre-romàniques ja descrites pertanyen, sens dubte, a l’església documentada al segle X. Molt probablement es tractava d’un edifici cultual d’una sola nau coronada al cantó de llevant per una capçalera semicircular, ultrapassada, del qual resten dempeus els escassos vestigis esmentats.
Cal destacar l’existència de la porta oberta al costat de tramuntana de l’antiga nau, a tocar del seu extrem de llevant. Es tracta d’un altre exemple de les insòlites entrades secundàries que apareixen en un bon nombre d’esglésies —primordialment preromàniques i romàniques anteriors a les formes llombardes— de l’Empordà. Amb poques excepcions, les entrades són situades al costat de tramuntana de les naus.
Pel que fa a la porta septentrional de Sant Baldiri, potser caldria indicar també que aquesta donava a un espai exterior molt estret, ja que el vessant, abrupte i molt inclinat, del pujol veí és a tocar gairebé de l’església per aquesta banda. Això semblaria desmentir —però només fins a un cert punt, per manca d’exploraciones arqueològiques— algunes de les hipòtesis lògiques que hom podria defensar per intentar d’explicar la presència d’aquestes entrades secundàries. Algunes d’aquestes hipòtesis podrien fer referència a accessos al cementiri o a comunicacions amb edificis desapareguts que devien anar adossats als temples. Ambdues possibilitats són difícils d’acceptar en el cas de Sant Baldiri, a causa de les susdites característiques topogràfiques.
Fóra molt interessant de fer una neteja de l’espai exterior, entre aquest vessant de la muntanya i el mur pre-romànic, per deixar al descobert la part soterrada de la porta i el parament on aquesta es troba. Altrament, l’excavació metòdica de l’àmbit de Sant Baldiri de Tavellera podria esclarir aspectes desconeguts de l’edificació alt-medieval, dels seus orígens i de la seva evolució. En aquest sentit, no és inútil indicar que, segons una tradició local fonamentada en la menció de troballes casuals que ara no podem comprovar, la necròpoli devia trobar-se situada al camp que hi ha a ponent del santuari.
Bibliografia
Bibliografia sobre la història
- Pèire de Marca: Marca hispanico, sive limes hispanicus…, París 1688, cols. 903-905, 907, 928, 942.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XIV (Los monasterios de la diócesis gerundense), Olot 1904, pàgs. 23 i ss.; vol. XVI (Nomenclàtor Histórico de las iglesias parroquiales y rurales, santuarios y capillas de la provincia y obispado de Gerona), Olot 1908, pàg. 298.
- Ramon d’Abadal i de Vinyals: Catalunya carolíngia. Els diplomes carolingis a Catalunya, vol. II, primera part, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1925-1950, pàgs. 231 i 242.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 34 i 35; Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 580.
Bibliografia sobre l’església
- Joan Badia i Homs: Aportacions a l’estudi del pre-romànic empordanès, III, “Revista de Girona”, núm. 78, Girona 1977, pàgs. 16-17.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàg. 39; vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1981, pàgs. 34-35; vol. II-B, Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 580.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 209. Cal suposar que, en el text d’aquesta obra referent a aquesta església, hi han estat reproduïdes dades pertanyents a algun altre edifici; només així hom pot comprendre les referències a una construcció gòtica, inexistent a Tavellera.