Situació
Aspecte de l’aparell d’un dels murs de l’edifici primer.
E. Carreras
Amb el nom de Castell del Moro hom anomena un paratge on hi ha les ruïnes de dos antics masos, als quals s’aplica també, indistintament, el topònim, avui ja força oblidat. Les construccions estan situades en un replà d’un serrat, a la vall de Rubiés, enlairat sobre el marge esquerre de la riera d’aquest nom, a l’indret de la Costa d’en Dagues. El paratge havia estat conreat, sobretot amb vinya i olivar, però actualment és erm, envaït en part per bosc esclarissat, i sobretot per les garrigues.
Mapa: 259M781. Situació: 31TEG173842.
L’accés no és fàcil. S’hi pot anar des de la carretera del Port de la Selva al coll de la Perafita que es pot deixar pels encontorns de les Cavorques (a 2 o 3 km del Port) i des d’allí caminar vers ponent i, després de travessar la riera, pujar a l’esmentat replà, en un contrafort del Serrat de Can Berta.
Edifici de tramuntana
Aspecte que ofereixen les ruïnes de l’edifici núm. 2.
J. Badia
Els dos edificis en ruïnes mostren, al nostre entendre, testimonis de tres etapes d’ocupació. Hi ha, en ambdós, vestigis de construccions d’antiguitat considerable, elements de les quals s’aprofitaren en bastir uns edificis molt més grans que corresponen a dues masies d’una certa complexitat estructural. Finalment, quan aquestes masies ja eren ruïnoses, hom construí dins el seu àmbit, aprofitant els enderrocs, diferents barraques agrícoles de paret seca, que són molt abundants al territori, construïdes sobretot amb l’expansió del conreu de la vinya, entre el segle XVII i la segona meitat del XIX.
A l’edifici situat més cap a tramuntana hom pot distingir d’una manera ben clara les etapes esmentades. La planta i la distribució interior de la masia és, com hem indicat, complexa, amb estances i dependències de mides diverses. Els murs, de pedres i morter, amb aparell irregular, es mantenen en alçades poc regulars, no superiors als 3 m.
Al costat de tramuntana del conjunt de l’edificació hi ha una construcció que hi queda adossada, però ben diferenciada per la tipologia de la construcció. Les seves estructures són encara més malmeses i és visible que enllacen de manera irregular amb els murs de la resta del conjunt. Aquesta construcció és de planta rectangular allargada de 12 × 3 m, i amb l’eix est-oest. Els murs perimetrals es mantenen en una altura molt irregular. En algun sector no sobrepassen els 40 cm, mentre que vers migdia hi ha uns fragments que arriben gairebé als 2 m; el seu gruix és de 60 cm. L’entrada principal devia ésser la del mur de ponent, descentrada. Hi havia una altra porta a migdia, molt estreta (60 cm), la qual fou aparedada, segurament quan foren construïts els sectors més tardans del mas. Semblen endevinar-se vestigis de compartimentació interior, però aquests rastres de fonaments són amagats per fragments de murs més tardans i per la malesa que envaeix les ruïnes. Aquest sala tingué almenys dos arcs diafragmàtics, dels quals resten testimonis al costat de tramuntana. Hi ha un pilar i l’arrencada de l’arc, amb part d’un mur tardà que l’aparedà i el basament d’un altre pilar que es dreça sobre un sòcol de roca tallada. Aquests pilars es veuen força deslligats del mur perimetral, la qual cosa fa suposar que els arcs havien estat afegits quan aquesta construcció ja era aixecada. D’altra banda, aquests elements dels arcs són fets amb pedres lligades amb morter, mentre que els murs d’aquesta construcció que considerem més antiga, destaquen de tota la resta de l’edificació per haver estat bastits amb pedra i fang.
El seu aparell és fet amb lloses de llicorella, curtes i estretes, sense treballar, però escollides de mida força homogènia. Foren col·locades planes, però més sovint inclinades, de manera que en molts punts creen filades d’opus spicatum. L’espiga és especialment ben marcada al mur de tramuntana i a la base del de ponent.
Sense altres elements de judici que els esmentats fins ací, i sense treballs arqueològics, no podem precisar l’època d’aquestes restes. Només podem esbossar simples hipòtesis. En aquest sentit, considerem possible que el mas al qual pertanyen la majoria de les actuals ruïnes, sigui d’època baix-medieval o posterior. Aquest edifici substituí o renovà una construcció anterior. En queden els vestigis que hem descrit, situats al costat de tramuntana del conjunt, que probablement daten d’època alt-medieval.
Edifici del sud-oest
L’altre edifici d’aquest paratge és uns 100 m al sud-oest de l’anterior. Es troba en un estat de ruïna semblant. És també força gran i molt compartimentat. Ocupa un espai extens i presenta una planta complexa que s’estructura a diferents nivells, ja que s’adapta a les irregularitats naturals del terreny.
Els murs són bastits amb estretes lloses de llicorella sense treballar, travades amb morter; les cantonades són fetes amb pedres més voluminoses que foren col·locades al llarg i de través. En algun parament hi ha rengles de forats per a bastides i, a l’interior, s’hi ha conservat una fornícula o armariet rectangular.
Principalment al sector edificat de ponent i de migdia, a la part inferior dels murs hi ha fragments d’un altre tipus d’aparell, clarament diferenciat del que hem esmentat. És fet amb lloses més curtes, col·locades horitzontalment i molt sovint també inclinades en un sol sentit o formant espiga.
L’estat actual de les restes, la marcada fragmentarietat, els enderrocs i malesa que les amaguen en bona part, fan més difícil la seva observació que en el cas de l’edifici veí, amb el qual semblaria haver tingut un procés constructiu paral·lel. És a dir, que s’hi observen vestigis de construcció probablement alt-medieval —la part inferior dels murs que hem esmentat—, la qual fou reconstruïda en època posterior, potser a la baixa edat mitjana o més tard.
Per a la datació, les construccions populars de paret seca —barraques i pedreguers—, fetes a les ruïnes dels masos, donen una indicació excessivament tardana. Cal datar-les, com hem indicat, a l’etapa de gran expansió de la vinya al país (segles XVII-XIX). Ho és igualment la que dona el cens del terme del Port de la Selva de l’any 1787, efectuat amb motiu de la creació del nou municipi, en el qual no s’esmenta cap mas habitat que es pugui relacionar amb aquests edificis. D’altra banda, resta clar que el topònim, tan comú, de Castell del Moro demostra que de generacions enrere la memòria popular no hi coneixia altra cosa que els vells edificis en ruïnes.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1985, 2a. ed., Notesa la segona edició, pàgs. 579-580.