Les Cavorques (el Port de la Selva)

Situació

Aspecte que ofereix l’entrada a una de les cavorques.

J. Bolòs

Un conjunt de cavitats naturals, retocades artificialment ha donat nom al paratge de les Cavorques. Es troben a la dreta del córrec del mateix nom, poc abans de la seva confluència amb la riera de Rubiés pel seu marge dret. El lloc és arrecerat, sota uns vessants força abruptes, i obert només vers ponent cap a la vall d’aquesta riera. Les coves es troben al límit oriental d’un antic olivar esglaonat amb feixes, i actualment també ocupat, en part, per pinedes.

Mapa: 259M781. Situació: 31TEG176853.

Les coves són a prop de la carretera que va del coll de la Perafita (a la carretera de Roses a Cadaqués) al Port de la Selva, uns 2 km abans d’arribar a aquesta darrera vila. Són uns 100 m a llevant i una mica enlairades respecte d’aquesta carretera.

Història

La notícia sobre unes coves situades al Port de la Selva, on podia haver-hi hagut una església rupestre, la donà l’any 1975 Sebastià Delclós i Sunyer (*). L’any 1981 foren citades, amb el topònim les Cavorques, i hom apuntà la possibilitat que haguessin estat un conjunt d’eremitoris medievals (*).

Poc més tard, l’any 1982, l’historiador de la Selva de Mar, Jaume Quintana i Llauneta, en observar a fons l’indret tingué l’encert de descobrir les restes d’antics grafits que hi ha a l’interior de la còva més gran i modificada artificialment. Arran d’aquesta descoberta aparegueren diverses informacions a la premsa comarcal, donades pel grup d’estudiosos que es creà en aquesta ocasió(*). El grup inicià una investigació del lloc per a la qual cosa procedí a una neteja de vegetació i enderrocs que va permetre identificar alguns elements fins aleshores amagats a l’àmbit de tot el conjunt.”

Cavorques

Croquis de la situació de les cavorques.

B. Bofarull

Vista en planta de la cavorca principal.

J. Bolòs

El conjunt de cavorques s’obre en un alt marge de pedra sorrenca de molt poca duresa i, per tant, fàcil de treballar. Es tracta d’una formació de duna fòssil. Les cavitats hi són produïdes per l’erosió natural. Gairebé a totes és evident que han estat poc o molt retocades i sovint aprofundides o eixamplades per la mà de l’home. Aquest conjunt es troba en estudi (*).

Hi ha una renglera d’aquestes petites coves, situades molt juntes, pràcticament una a continuació de l’altra, en un sector del cingle encarat vers el sud-oest. En aquest tram hi ha sis cavitats. La situada més a migjorn és la més gran, amb els grafits i altres estructures artificials. Després d’aquesta el marge pren l’orientació vers migdia. En aquest darrer tram hi ha dues altres coves, una amb la coberta enfonsada.

Planta i secció de les cavorques núm. 3 (a l'esquerra) i núm. 4 (a la dreta).

B. Bofarull

La cova més gran (núm. 1) era en realitat, una construcció semirupestre. La cavitat natural ha estat curosament retocada i les parets allisades per aconseguir una planta semicircular, àmpliament ultrapassada, amb la part superior en forma de coberta arrodonida, de canó acabat en quart d’esfera. L’aspecte de santuari és evident. Aquesta cova fou ampliada i tancada vers ponent amb una construcció de planta semicircular, de la qual resta el basament del mur que tancava la boca. El conjunt semirupestre afectava una planta ovalada força regular. S’observa que, com l’interior de la cavorca, tot l’entorn de la seva entrada fou curosament allisat per aconseguir un perfecte encaix amb el mur.

Al costat de tramuntana d’aquest mur, just a tocar del punt d’unió amb la cova, hi havia una petita porta d’1 m d’amplada, de la qual són visibles les bases dels muntants. Hi havia, al sòl del llindar, un repeu fet amb una llosa molt llarga, fixada pels murs, per evitar l’entrada d’aigua. Aquest mur tenia una amplada de 60 cm. La seva alçada és irregular, segons els punts del seu traçat, màxima de 170 cm en la seva unió amb la cova, al costat de migdia, i mínima de 40 cm al nord-oest. És fet amb blocs voluminosos de pedra sorrenca del mateix lloc, amb nombrosos petits rebles de llicorella a les juntures i també hi ha fragments d’aparell on predominen les lloses llargues i estretes de llicorella, material que només ha estat trencat o que no té cap treball. Ambdós tipus de pedra es troben als contorns. Les lloses de llicorella han estat escollides, de mides i gruix força homogenis, per a fer els muntants de la porta i els encaixos amb la cova. Les pedres són lligades majoritàriament amb fang, però, sobretot als extrems, també hi ha espais amb un morter aspre i poc compacte.

La part construïda, de ponent, era coberta amb volta, de la qual aparegueren, en netejar l’indret, rastres caiguts amb empremtes d’encanyissat. Aquesta volta enllaçava amb la cavorca configurant un espai i una construcció certament singulars.

L’interior de la cova, tant les parets i la volta com el sòl, eren recoberts per una ferma capa d’arrebossat, de calç molt grassa, amb molta sorra de gra gros, el qual fou curosament enlluït o allisat. Aquesta capa formava continuïtat, sense cap interrupció entre el sòl i les parets verticals, de manera que els angles d’unió quedaren esmussats per l’argamassa. Sobre aquest suport, a l’hemicicle de la cova, podem veure les restes de grafits. La capa d’arrebossat s’ha conservat molt irregularment; n’hi ha encara fragments d’una certa consideració, sobretot al fons de la cova, però també molts espais on ha desaparegut; el mateix succeeix amb el paviment.

En conjunt, l’edificació semirupestre de planta ovalada i entrada a tramuntana tenia una llargada (eix oest-est) de 5,04 m, dels quals 3,65 pertanyen a la cavorca. L’amplada màxima, a la unió de la cova amb el mur, és de 3,83 m; actualment el punt més alt (a falta de la volta d’obra) és de 3,10 m.

A l’exterior, a tocar del mur semicircular que tancava la cavorca, hi ha uns esglaonaments artificials a la roca per a anivellarla i fonamentar la construcció. Al punt més baix, a tocar de l’extrem de ponent d’aquest mur, hi ha un rec tallat a la roca de 40 cm d’amplada i 20 cm de profunditat, del qual s’ha pogut identificar l’inici, que era cobert i protegit amb un parell de lloses de llicorella, grans i estretes. El rec seguia vessant avall. Sens dubte tenia la funció de desguàs, com a protecció de la construcció, atesa la fragilitat i la ràpida erosió de la roca on s’assenta.

Planta i alçat de les cavorques núm. 2 (a l'esquerra) i núm. 7 (a la dreta)

B. Bofarull

Planta i seccions de les cavorques núm. 5 (a l'esquerra), núm. 6 (al mig) i núm. 9 (a la dreta).

B. Bofarull

Les altres coves no presenten, ni de bon tros, estructures que demostrin tan clarament l’ocupació o la utilització humana. Les seves plantes són molt més irregulars, però semblen també modificades artificialment, si bé sempre molt menys que la descrita. Altres detalls semblen indicar que es degueren utilitzar. Així, les cavorques núms. 2, 3, 4 i 5, situades al nord de la núm. 1 deuen haver tingut una estreta relació amb aquesta pels replans artificials situats al davant, que les comuniquen. D’altra banda, a la cavorca núm. 2, veïna de la descrita, s’hi recollí, a l’interior, una Peça d’un molí de mà, tallat en pedra sorrenca del mateix paratge.

Es significativa, també, l’existència d’una creu gravada al fons de la cova més destruïda de les dues del sector de migdia (núm. 7).

És dubtós, en canvi, i fins i tot improbable, que la cova núm. 9, situada a l’altre costat del córrec de les Cavorques, separada del conjunt, hagi tingut una ocupació o una utilització coetànies de les altres. La manca de retocs artificials i, sobretot, el fet d’estar encara a tramuntana, ho fan suposar així. Una paret baixa, de pedres posades en sec, que protegeix l’entrada, sembla que ha estat bastida tardanament per fer servir la cavitat per a barraca agrícola.

L’ús per a fins agrícoles o com a refugi en època moderna s’ha donat també a la cova núm. 1, i potser en alguna altra, ja que a l’indret hi hagué conreus d’olivera i també de vinya. Aquesta utilització deu haver estat la causa principal de les destruccions sofertes pels elements antics. Les parets interiors, amb l’enlluït i els grafits, tenen una forta pàtina negrosa, a causa dels focs que han estat fets a l’interior.

Un detall de la porta d’entrada.

J. Badia

La prospecció de l’indret proporcionà, a més dels materials ja esmentats (rastres de volta, molí de mà), diversos fragments de ceràmiques grises i algunes altres de rogenques, totes amb molt desengreixant. Es tracta de bocinalla, sense formes d’atuells identificables. El nombre d’aquests fragments no és pas gaire gran. N’aparegueren alguns a l’interior de la cova núm. 1, però també als terrenys propers a aquesta i a les altres cavorques properes, vers ponent i migdia.

A les Cavorques hi ha, doncs, testimonis clars d’ocupació humana o de refugi, segurament d’època alt-medieval, els quals són ben evidents a la cova núm. 1, semirupestre. L’erosió ha malmès força les altres cavitats, que no tenien la protecció de l’arrebossat i on hom suposa que s’han perdut elements que ajudarien a la comprensió del lloc arqueològic. Hom ha proposat, com a hipòtesi, que les Cavorques fou un conjunt alt-medieval d’eremitoris. La cova més gran (núm. 1), modificada profundament per donarhi la forma de semicejrcle orientat vers llevant i amb l’espai completat amb construcció, pel seu aspecte i característiques, podria haver estat una capella o un santuari d’aquest grup eremític. Amb tota certesa, no pot tenir cap mena de relació amb qualsevol dels diferents tipus —ja ben classificats— de construccions populars de paret seca, agrícoles i pastorils, que amb tanta abundor s’escampen pel territori.

Si bé cal deixar un marge de dubte, que podria esclarir un treball d’excavació, diversos detalls semblen abonar la idea d’un conjunt eremític alt-medieval, a l’entorn d’un santuari. Cal esmentar, per exemple, la planta ovalada del suposat santuari, pròpia d’eremitoris o de capelles eremítiques, i altres elements que serien rars per a una simple cova d’habitació o refugi, com l’arrebossat. També és ben adequat l’emplaçament, en un indret arrecerat de les fortes tramuntanes habituals al país i també dels llevants, no mancat d’aigua —pròxim a rierols—, i en un racó amagat però no gaire allunyat de vells camins i del mar.

Grafits

A la cavorca principal (núm. 1), al fons i a les parets verticals de l’hemicicle i a l’inici de la seva volta, foren dibuixats un conjunt de grafits sobre l’arrebossat. Aquests grafits es feren amb traç de força gruix, quan encara el morter era tou. Per dissort, unes parts àmpliament majoritàries de l’enlluït s’han perdut, caigudes o arrencades per la mà de l’home fins i tot en dates recents. Les traces dels dibuixos conservats del tot o en part, més les línies inconnexes que hi veiem, demostren que han arribat als nostres dies només unes minses restes del conjunt original.

En l’estat actual, s’identifiquen amb tota claredat tres vaixells, tots ells conservats de manera més o menys incompleta. Són dibuixats de manera esquemàtica i ingènua, però certs detalls demostren que hom volgué representar, d’una manera realista, uns models ben concrets.

És sorprenent la posició en què foren dibuixades les naus. Respecte de l’espectador, una d’elles és representada en posició normal, és a dir horitzontal; una altra és situada verticalment, en posició frontal; la darrera és totalment capgirada, és a dir, tombada. És difícil i arriscat voler interpretar un possible esquema iconogràfic, però es podria suposar que hom volgué representar un naufragi, idea que no es pot desestimar del tot.

El primer vaixell esmentat, l’horitzontal, sembla tenir la vela plegada. El segon, vertical, fou dibuixat aparellat amb vela quadra, la qual presenta amb tota claredat el característic enreixat de quadrícules que formaven les ralingues i el cordatge amb les tires de relligament. Aquest element és ben característic de la iconografia antiga de les naus on apareix sempre, més o menys esquemàticament. En aquest vaixell, s’hi pot identificar, també, la cabina. A la tercera nau, la que és tombada, no s’hi veuen les veles, però sí els dos timons laterals de popa. Al seu voltant fou dibuixat un grup d’estels, força esquemàtics, amb línies múltiples que conflueixen en un punt central.

Entre els vestigis de dibuixos, tots molt reduïts, que hom pot veure a la resta dels espais que mantenen l’arrebossat, hi ha un fragment d’enreixat de quadrícules. Semblaria indicar que, com a mínim, hi devia haver una altra nau amb vela quadra.

Hom ignora si hi hagué altres temes dibuixats, però les romanalles actuals només permeten d’identificar aquests vaixells i aquests estels.

Les embarcacions i els seus elements permeten algunes consideracions. Les veles quadres, amb la quadrícula de les tires de relligament, són pròpies de la navegació antiga. Apareixen en representacions de vaixells des d’època romana. Per posar uns exemples coneguts, n’hi ha nombroses mostres al conjunt de mosaics de la plaça de les Corporacions d’stia, del final del segle II. També apareixen en grafits i relleus de Pompeia que daten del segle I. De temps posteriors cal esmentar el mosaic de Sant’Apollinare Nuovo, a Ravenna, del segle VI, on és representat el port de Classe, i com a exemples encara més tardans, les naus dibuixades al manuscrit de sermons de sant Gregori Nazianzè del segle IX o a la Bíblia de Carles el Calb del segle X (Bibliothèque Nationale de París).

Les veles triangulars o llatines aparegueren en un moment poc precís, que pot variar segons els països. Sembla que encara no eren utilitzades a l’antiguitat greco-romana i que no s’introduïren al nord de la Mediterrània fins a l’expansió de l’Islam, a partir dels segles VI-VII. Aviat foren adaptades a les naus bizantines i s’anaren estenent per tot el Mediterrani en substitució de les antigues veles quadrilàteres. Aquestes no reaparegueren fins a època molt tardana i, encara sense els enreixats del relligament que identifiquen les d’època antiga.

D’altra banda, creiem interessant remarcar l’existència del tema iconogràfic dels vaixells en el món eremític oriental més primitiu. És un motiu molt present a les pintures del gran conjunt monàstico-eremític dels Kellia (“les Cel·les”), al Baix Egipte, en la fundació del qual vers l’any 335, intervingué el mateix sant Antoni el Gran. Aquest centre monàstic prosperà i tingué vida del segle IV al segle VIII. Fou sobretot a partir del segle VI que s’hi generalitzà molt l’ornamentació pintada.

Als murals dels oratoris i altres construccions eremítiques de Kellia les representacions de vaixells són abundants, com a símbol de la fe i de l’Església, o potser també com a referència a ritus de pas vers el més enllà o a esdeveniments passats (*).

La iconografia de les naus als eremitoris coptes només pot reforçar la nostra hipòtesi sobre l’existència d’eremitisme alt-medieval a les Cavorques.

La cova núm. 7, situada al sector de migdia del conjunt, com ja hem indicat és molt destruïda. N’han caigut la volta i els costats, que formen un amuntegament de pedra davant seu. A la paret rocosa i lleugerament corbada, que abans formava el fons de la cavitat, hi ha una creu llatina, gravada amb traç fi sobre la pedra, que fa 49 × 22 cm.

Bibliografia

  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 577-578 i 595-596.