L'escriptori de Sant Cugat i els seus manuscrits (Sant Cugat del Vallès)

Introducció

Els còdexs més antics provinents de l’escriptori de Sant Cugat són del segle X, però segurament l’activitat literària començà abans i va anar creixent durant els segles següents, com a conseqüència d’una prosperitat general força continuada que no es deturà fins al segle XVIII.

Amb l’aprovació de la llei d’extinció dels ordes religiosos, el 25 d’octubre de 1820(*), comença la desaparició definitiva de Sant Cugat com a comunitat monàstica activa i també comença aleshores el difícil camí de salvació del monestir com a monument, i de llurs béns mobles i immobles. Des d’aquí ens interessa recordar el que es va salvar de la seva riquesa documental i com va anar a parar al lloc on és actualment, l’Arxiu de la Corona d’Aragó(*).

Dissortadament no tenim inventaris dels béns del monestir ni catàlegs de la biblioteca amb anterioritat al segle XVIII, si se n’exceptua un de breu del segle XIV dels llibres de la capella de Santa Maria dins l’església del monestir (publicat per Coll i Alentorn, 1962). Aquest fet, doncs, dificulta la tasca de l’historiador que pretén escorcollar el funcionament de l’escriptori medieval, les preferències bibliogràfiques dels monjos o, si més no, la procedència dels còdexs conservats(*). En aquest sentit ha estat més afortunada la biblioteca de Ripoll(*), o la de la mateixa catedral de Vic, de la qual s’han conservat dos inventaris del segle X(*).

El catàleg més antic que posseïm de la biblioteca santcugatenca és el confeccionat pel pare Caresmar i publicat després per B. de Moxò i de Francolí, l’any 1790(*). El nombre de manuscrits inventariats per Caresmar constitueixen aproximadament la meitat dels conservats actualment(*). Per contra, a l’arxiu de la Corona d’Aragó manquen els que es ressenyaren aleshores amb els següents títols: De restitutione usurarum, de Gerardi de Senis; Smeragdus, amb les Acta S. Eulaliae barch.; Martirologium aliud romanum; Declarationes Card. Sac. Concil. Trident. Interpretum; Repertorium Decissionum Antonii Augustini; Psalterium pervetustum; i Instrucció a la perfecció cristiana i religiosa(*).

Jaime de Villanueva visità Sant Cugat en un dels seus viatges per les esglésies d’Espanya i féu a les seves memòries una catalogació evidentment selectiva dels llibres que trobà a l’arxiu, tot afegint que no s’estenia en l’enumeració perquè s’havia adonat que es tractava d’una tasca ja feta per Moxò(*). En la llista feta per Villanueva l’any 1814 descobrim títols que semblen correspondre a alguns dels manuscrits dels segles XI i XII que, pel seu interès artístic, estudiarem a continuació; així, cita un “vol. fol. vit. del siglo XI, que contiene los profetas y los libros de los Macabeos”, que cal identificar amb el manuscrit inventariat ara amb el número 3 i que en el catàleg de Miquel i Rosell és citat amb el número 12. D’una manera més general parla de “varios códices rituales y litúrgicos desde el siglo XI hasta el XV’, entre els quals és de creure que es trobava el sacramentari dels segles XII-XIII, inventariat amb el número 47. També cita un dels còdexs més ricament il·lustrats, “las homilias de San Agustin in Johannem” del segle XII (Ms. 21)(*).

Els dos inventaris posteriors formen part de la important tasca duta a terme per Pròsper de Bofarull amb vista a salvar els arxius de Sant Cugat, de Ripoll i també d’altres monestirs catalans, a partir del moment en què quedava aprovada la llei d’extinció dels ordes religiosos (25 d’octubre de 1820)(*). Bofarull, que aleshores era arxiver en cap, demanà a les autoritats competents el permís per a traslladar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó tota aquella riquesa documental, però solament ho aconseguí en part, perquè moltes de les comunitats religioses s’hi van oposar. Afortunadament, els manuscrits de Sant Cugat del Vallès i de Santa Maria de Ripoll quedaren dipositats de manera temporal a Sant Pau del Camp i, en el mateix moment de la crema dels convents, l’any 1835, pogueren ser recuperats i traslladats definitivament a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Entre el primer i el segon inventari fets per Bofarull, els anys 1822 i 1835, respectivament, existeixen algunes diferències que cal atribuir probablement als trasllats(*).

Dels quatre catàlegs citats fins aquí, que més aviat cal considerar com una llista de títols, no n’hi ha cap que faci un estudi de la part pròpiament artística. Com a molt es fa un petit comentari laudatori de la seva decoració, però es redueix a dues o tres paraules. L’important treball realitzat per Miquel i Rosell se centra en els aspectes paleogràfics, textuals i també històrics dels manuscrits, i, encara que dóna sempre una petita informació sobre llur interès artístic, aquesta cal entendre-la simplement com un punt de partida per a l’historiador de l’art.

El fons documental de Sant Cugat consta de documentació d’arxiu, llibres manuscrits i impresos. El llegat és nombrós i constitueix una bona prova de la importància jurídica i cultural del monestir. El material conservat abasta totes les branques del saber, des de la Bíblia, els escrits dels pares de l’Església i llibres de litúrgia, apologètica i hagiografia fins a tractats de filosofia, llibres de dret i retòrica, com també una representació de la nostra literatura vernacla.

Els manuscrits sumen un centenar, els més antics dels quals són del segle X. Ja hem dit abans que és molt probable que l’escriptori santcugatenc hagués començat a funcionar amb anterioritat, però hem d’acceptar que el pas de les tropes d’Almansor pel monestir suposà la destrucció de llibres i documents de la biblioteca.

Recentment han aparegut dos còdexs escrits i decorats a Sant Cugat, conservats ara a l’Academia de la Historia de Madrid, procedents de San Millán de la Cogolla (La Rioja) on eren ja al segle XI.

Les obres ja clàssiques de J. Gudiol i Cunill(*), J. Domínguez Bordona(*) i P. Bohigas i Balaguer(*) dediquen poc espai al comentari dels manuscrits dels segles XI i XII, provinents de Sant Cugat. Però, de fet, són les úniques que en parlen des del punt de vista artístic.

Pel que fa al segle XI, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó es conserven dos còdexs que hi consten com a provinents de Sant Cugat. Un és catalogat amb el número 12 i porta el títol de Libri Prophetarum, Machabeorum et Regum. Conté un bon nombre d’inicials ornamentades, no totes de la mateixa qualitat, que presenten alguns punts de connexió amb obres sorgides dels tallers de Ripoll i de Vic. Aquest és el cas de les lletres decorades amb caps de gossos, dels quals sorgeixen llengües fitomorfes; el motiu és emprat de manera molt generalitzada en la miniatura romànica, però el tractament en aquest manuscrit, amb un disseny senzill i el predomini de les tintes vermelles, ens apropa especialment a Vic (MEV, Ms. 5 i 66) i a Ripoll (ACA, Ms. 42).

El segon d’aquests còdexs del segle XI és un martirologi, Adonis martirologium, catalogat amb el número 22. Presenta títols en vermelló i caplletres amb una ornamentació vegetal extremadament senzilla, en tinta i vermelló(*). Segons es desprèn d’algunes anotacions fetes en el text, el manuscrit degué pertànyer inicialment al monestir de Sant Llorenç del Munt, però és molt possible que es confeccionés a l’escriptori de Sant Cugat(*). Del mateix segle són una Regla de Sant Benet i un Smeragdus de gran interès textual, però sense ornamentació destacable.

Els manuscrits que daten del segle XII són més abundants, tot i que continuen essent ben pocs els il·lustrats. El ms. 17, Sanctorum Patrum Opera, presenta un conjunt de caplletres amb decoració fitomorfa de factura senzilla, però d’una gran vistositat. Com a tret destacable cal dir que les inicials no apareixen perfilades amb negre, sinó que estan directament confeccionades amb tintes blaves, vermelles o verdes. Els trets específics de la decoració d’aquest manuscrit no els hem trobat en altres obres contemporànies, ni a Sant Cugat ni a altres monestirs catalans(*).

També del segle XII és el ms. 21, sense cap mena de dubte el millor dels manuscrits romànics de Sant Cugat. Es tracta d’unes Homiliae in Evangelium Johannis de Sant Agustí. Moltes de les seves inicials resulten estranyes a la tradició miniaturística catalana; per contra, s’emparenten amb la manera de fer del món anglosaxó.

El darrer còdex que incloem en el nostre estudi és el catalogat amb el número 47. Es tracta d’un sacramentari, Liber Liturgiae et Orationum Ecclesiae, acabat probablement en les seves parts essencials al començament del segle XIII(*). És l’únic manuscrit dels tractats del qual tenim una constància pràcticament segura que fou elaborat a l’escriptori de Sant Cugat, amb una il·lustració a plana sencera de la crucifixió, al començament del cànon. Com intentarem demostrar a continuació, aquest còdex té molts punts en comú amb obres de l’Arxiu Capitular de Tortosa. Abans parlàvem de la necessitat d’admetre les connexions freqüents entre els monestirs catalans durant els segles del Romànic, i, al costat de Sant Cugat, citàvem Santa Maria de Ripoll i Vic. Però, després d’haver estudiat el fons provinent de Sant Cugat, cal que afegim a la llista el nom de Tortosa, probablement amb més motiu que els altres.

Els manuscrits 46, 55 i 57, que cronològicament donen pas a la nova etapa gòtica (segles XIII i XIV), manquen de decoració destacable, tret d’algunes caplletres en vermelló(*). El manuscrit 24, un sacramentari del final del segle XIII o del començament del següent, les delicades caplletres del qual són elogiades com a romàniques per Miquel i Rosell(*), és, en realitat, una interessantíssima mostra de les noves manifestacions gòtiques(*).

Abans de procedir a l’estudi concret de cada una de les obres voldríem advertir el lector dels perills que comportaria voler parlar dels trets definidors de l’escriptori santcugatenc durant els segles XI i XII, de les seves constants, quan, de fet, el que tenim és un reduïdíssim nombre d’obres il·lustrades i, encara més, solament una és confeccionada amb tota seguretat a Sant Cugat. Els llibres que ara examinarem podrien haver format part de la biblioteca del monestir des de molt antic, fins i tot des del romànic, però, tret del ms. 47, no tenim cap seguretat sobre la seva procedència. Al costat de diferències estilístiques evidents, hi ha altres variants, com ara les que afecten al reglat dels fulls (“mis en pagès”), que també cal tenir en compte. (MRoT)

Collectaneum Seu Homiliae Luculentii Epistolas et Evangelia

Ms. San Millan 17, fol. 241 v (Madrid, Real Academia de la Historia) atribuït a l’escriptori de Sant Cugat mitjançant el colofó. A la segona columna la caplletra «L» és decorada amb elements vegetals i entrellaços.

cedida per A.M. Mundó

Ms. San Millán 17 (Madrid, Real Academia de la Historia), fol. 241 v. Detall colofó que ha servit per atribuir el manuscrit a l’escriptori de Sant Cugat.

cedida per A.M. Mundó

(Madrid, R. Academia de la Historia, San Millan ms. 17 i 21)

Aquests dos còdexs notables han estat atribuïts recentment a l’escriptori de Sant Cugat (Mundó, 1982). L’atribució és inqüestionable ja que un d’ells, el ms. 17, porta un colofó explícit i d’un gran interès per a la història i el funcionament de l’escriptori del monestir a mitjan segle X. De retop es tracta dels seus dos manuscrits més antics coneguts per ara.

Els dos còdexs, encara que amb lleugeres diferències, contenen la mateixa col·lecció d’Homilies sobre les epístoles i els evangelis atribuïda a un monjo, probablement italià, del final del segle IX o començament del X —anomenat Luculenci ((*)—, obra que el còdex 21 anomena liber collectaneus.

El manuscrit 17 (fol. 179) és un volum de 255 folis de mides considerables (440 × 310 mm), de pergamí ben preparat en general i ratllat amb punxó. L’escriptura és una Carolina perfecta, clarament del segle X i de diverses mans contemporànies; el text va distribuït a doble columna per pàgina. De l’enquadernació, del segle XIII, en posts de fusta descoberta i pell al llom, només en queda la coberta del davant.

L’altre manuscrit, el 21 (fol. 191), té 290 folis de 395 × 295 mm, mides també notables, i és de característiques similars al ms. 17. En la seva transcripció hi han intervingut les mateixes mans, si fa o no fa, que en l’altre; és a dir, que tant el taller escriptori com l’època d’ambdós coincideixen. L’enquadernació, també antiga, és íntegra. La datació precisa es dedueix del colofó del còdex núm. 17, escrit a la part inferior de la primera columna del fol. 241v. Rascat a consciència ja des d’antic i mal interpretat des del segle passat (23), ha pogut ser reconstruït totalment així:

“Explícit libert Deo gratias. Orate pro Truitario presbitero, qui scripsit hunc librum Collectaneum in honore sanctissimi Cucufati martiris, sub Landerico abba, anno III regnate Leutario rege, et dedit illum ad Regiatus sacer propter remedium anime sue.”

L’abat Lauderic Bonhome és conegut per documentació original de l’època. El copista Truiter firma com a sacerdot al costat de Lauderic en un document de Sant Cugat del febrer del 956. Truiter sotscriu precisament amb el mateix tipus d’escriptura que va utilitzar en el còdex núm. 17, és a dir, en una imitació de les lletres allargades d’origen merovingi utilitzades fins al segle X per la Cancelleria dels reis carolingis. El sacerdot Regiat devia sufragar les considerables despeses d’adquisició i de confecció del pergamí, i de transcripció i decoració del text, per a remei de la seva ànima.

Pels afegits en lletra visigòtica, sembla clar que ambdós còdexs es trobaven ja a San Millán de la Cogolla (La Rioja) abans del final del segle XI.

El còdex 21, que sembla materialment anterior (però no model) al núm. 17, ofereix unes caplletres sòbriament traçades que en general no es fan remarcar. En canvi, les del còdex 17, molt semblants en la primera part a les de tot el còdex 21, comencen a ser bellament ornamentades a partir del foli 95v. Gairebé totes les homilies comencen amb caplletres, en general de motius vegetals esquemàtics i entrellaços de vegades geomètrics. La coloració és de tons suaus i bastant variats i s’estén també a les lletres capitals de la primera paraula del text corresponent.

És característic en moltes d’aquestes caplletres el traç interromput dels entrellaços per a indicar que un passa per sobre de l’altre; aquesta interrupció resta accentuada per una petita ratlla que talla el traç corresponent i que reprèn en reaparèixer a l’altre costat. Aquesta tècnica, que dóna un cert relleu a l’entrellaç, es retroba en el còdex de la catedral de Girona (ara a Barcelona, Biblioteca Universitària, ms. 487) que conté els Diàlegs de Sant Gregori, certament del segle X (Mateu Ibars, 1980, làm. 27), així com en les dues grans bíblies ripolleses, Vaticà lat. 5729 (per exemple als folis 37 i 327v) i París B. N. lat. 6 (vol. 1, fol. 89) (Pijoan, 1911-1912), encara que ambdues hagin estat copiades dins dels dos primers decennis del segle XI (vegeu l’estudi de R. Alcoy en el volum X de Catalunya Romànica, pàgs. 291-314). (AMM)

Libri Prophetarum, Machabeorum et Regum

(Arxiu de la Corona d’Aragó, ms. Sant Cugat 12)

Manuscrit compost per 232 folis, tres d’ells en blanc (71v, 72r i 73v), que fan 390 mm × 290 mm. El ratllat preparatori dels fulls s’ha fet amb punxó(*). La primera part està dedicada als profetes i la segona al llibre dels Reis; el fet que aquest estigui situat al final, en lloc del principi, com és normal a la Vulgata, sembla ser el resultat d’una manca de coneixement per part del relligador (*) marginal, es fa en capítols que no es corresponen amb els de la Vulgata. Al foli 66r, a continuació del llibre de Jeremies i abans del de Baruch, que s’inicia al foli següent, s’ha aprofitat l’espai per encapçalar, amb lletra del segle XIII, la relació d’una visita al monestir de Sant Cugat, feta per Guillem, abat de Sant Salvador de Breda, i d’altres acompanyants, en temps de l’abat Berenguer de Santa Oliva (1205-1212)(*). I amb lletra una mica anterior la concessió d’indulgència plenària a aquells que, d’una manera o altra, contribuïssin a la conquesta de Mallorca, en temps de Jaume I(*).

Ens trobem davant d’un manuscrit del segle XI, escrit amb lletra Carolina de bona factura, que conté títols en vermelló, amb detalls de groc i negre. Formen la il·lustració un bon nombre d’inicials monocromes i policromes, decorades amb motius zoomòrfics i fitomòrfics(*).

De les vint-i-quatre caplletres ornamentades que hem comptabilitzat, en destaquen algunes per la seva elaboració més acurada; però, a més de les diferències qualitatives, ens trobem amb diferències estilístiques.

La policromia apareix en unes poques inicials al començament del manuscrit, tot i que els colors emprats es redueixen al vermell ataronjat, el verd i el groc (folis 3r, 31r, 74v i 105r). L’ornamentació d’aquestes caplletres és el resultat d’una mateixa mà directora i contrasta amb la de la resta del manuscrit, on s’ha abandonat la policromia.

Librí Prophetarum, Machabeorum et Regum (ACA, Ms. Sant Cugat 12). Caplletra «v» de «verba» del foli 31, inici del llibre de Jeremies, amb entrellaços vegetals i caps d’animals.

Arxiu Mas

Al foli 3r tenim la V de Visió, com a començament del llibre d’Isaies: damunt d’un fons vermell ataronjat que segueix la curvatura de la lletra, apareix aquesta perfilada amb negre i confeccionada a manera d’una bonica branca groga amb terminacions foliars polilobulades de color verd. Aquest vocabulari decoratiu, derivat gairebé de manera exclusiva de les formes vegetals i que té un disseny molt clar, és semblant al que apareix en un manuscrit francès del segle XI, la Bíblia d’Odilon (París, Biblioteca Nacional, ms. lat. 15 176)(*). La presència de la policromia no és un fet gaire freqüent en els manuscrits catalans del segle XI(*); en canvi, el grup provinent de Sant Cugat, tot i no ser homogeni, es caracteritza per una major riquesa colorista.

L’autor de les inicials dels folis 31r i 105r és possible que sigui el mateix, però en aquests casos es mostra molt més destre. La del foli 31r és una V de Verba, al començament del llibre de Jeremies; les tonalitats continuen essent les mateixes (groc, vermell i verd), els elements fitomòrfics molt semblants, però el treball és més delicat. L’il·luminador afegeix aquí dos caps canins, als extrems superiors de la lletra i un cap lleoní molt humanitzat del qual surten dues llengües, al vèrtex inferior. La A del foli 105r, al començament del llibre de Daniel, també ostenta un cap de cànid en un dels seus extrems. Aquest acabament en forma de cap de gos, amb prolongacions fitomòrfiques o sense, el trobem sovint en les caplletres de molts dels manuscrits de Vic i de Ripoll. Les obres vigatanes, lligades a la personalitat artística del canonge Ermemir Quintilià, ostenten aquests caps de cànid gairebé com a distintiu(*). Més que de contactes directes, cal parlar aquí de repertoris comuns, existents a Catalunya durant el segle XI.

La E del foli 74v, al començament del llibre d’Ezequiel, manca d’elements zoomòrfics, però llueix la mateixa coloració i idèntica delicadesa d’execució; aquí, però, el fons és groc i omple tot el buit rectangular delimitat per la mateixa lletra. A més dels elements fitomòrfics (tiges i terminacions polilobulades) que configuren la lletra, veiem aquí restes d’entrellaçat, d’altra banda gairebé inexistent en aquells manuscrits que estudiem com a pertanyents al fons de Sant Cugat. Es tracta d’un entrellaçat derivat probablement de models anteriors franco-insulars, però que ja havia assolit una bona tradició dintre de l’àmbit de la miniatura mossàrab i que, combinat amb les terminacions foliades, es converteix en un dels distintius de la miniatura aquitana del segle XI(*). És probablement per aquesta via que l’esmentat element devia arribar a Catalunya.

La resta d’inicials són monocromes, traçades amb tinta negra i destacades en tocs de taronja o vermell. Aquesta és la tonalitat més habitual dels manuscrits ripollesos contemporanis. La majoria presenten terminacions fitomorfes senzilles (fols. 63r, 117r, 127r, 123r, 129r, 132r, 134r, 137r, 143r, 145r i 204r), a vegades combinades amb el cap de gos característic (fols. 67r i 219v). Les caplletres que apareixen en els folis 170r, 171r, 172r i 189v, sense allunyar-se excessivament d’aquests models, són de factura més delicada. Aquestes decoracions fitomorfes senzilles, parcialment acolorides amb taronja, són freqüents als exemples més primerencs dels manuscrits ripollesos, com és el cas del ms. 40 (Translatio Sancti Stephani) i del ms. 42 (Breviarium de musica)(*). Pel que fa a l’escriptori de Vic, creiem que existeixen clares connexions entre el ms. 26 (Moralia in Job de Sant Gregori) i el grup més nombrós d’inicials del nostre manuscrit(*).

Finalment, trobem unes poques inicials que no utilitzen l’element zoomòrfic com a complement de la decoració de la lletra, sinó que és tota una figura animal la que forma la seva estructura. Ens referim a les inicials dels folis 128r, 138v i 156v. En tots els casos es tracta d’una mena de gos que s’aguanta dret sobre dues potes i que mostra la característica llengua fitomorfa sortint de la seva boca. Aquests cossos que s’estiren o es dobleguen, tot configurant la lletra i experimentant sovint canvis metamòrfics, són freqüents a les inicials romàniques, però el seu origen és anterior. Concretament, en trobem exemples al món insular i al continental merovingi (Saltin de Corbie)(*). Les connexions entre el manuscrit de Sant Cugat que ara comentem i el Breviarium de musica (ms. 42) de Ripoll ja han estat posades de manifest més amunt, però cal recordar que en còdexs ripollesos també es donen aquests tipus d’inicials conformades amb figures animals(*).

Sanctorum patrum opera

(Arxiu de la Corona d’Aragó, ms. Sant Cugat 17)

Manuscrit compost per 197 folis útils, tret del primer, que és blanc; molts folis perderen la numeració quan es tornà a relligar el manuscrit. Les pàgines fan 250 mm × 160 mm, mides que corresponen a la caixa de l’escriptura(*). Es considera obra del segle XII(*). El còdex es troba dividit en quatre parts: I. S. Augustinus. De conflictu vitiorum atque virtutum (folis 1-9); II. S. Gregorius. Exceptiones Moralium (folis 9-162); III. S. Ivo. Quid significat calicis elevatio vel eiusdem repositio vel consignationes super calicem (foli 162); IV. S. Hieronimus. Epistolae (folis 162-167)(*).

La mise en page s’ha fet aquí amb el sistema del ratllat en tinta, a diferència del manuscrit anterior, on es deixava entreveure el senyal del punxó. L’escriptura Carolina del segle XII és de realització molt acurada, l’obra d’un cal·lígraf experimentat. Els títols apareixen en vermelló i les inicials sense fons i sense perfilar en tinta negra es troben directament confeccionades en verd, vermelló i blau. El seu sentit cal·ligràfic ens fa pensar en la possibilitat que l’autor de les caplletres sigui el mateix autor del text(*). Aquesta solució d’acolorir la lletra sense un apunt previ en negre no és gaire freqüent entre els manuscrits catalans, llevat d’uns pocs exemples de l’escriptori de Vic(*).

L’ornamentació d’aquestes inicials és senzilla; consisteix preferentment en terminacions fitomorfes de caràcter naturalista a manera de fulles obertes de consistència carnosa, amb detalls de ratllat per a conferir-los un toc de relleu. Aquest tipus de fullatge orgànic ens apropa a precedents carolingis, més que no pas a manifestacions insulars(*). Altrament, el miniaturista ha conferit al conjunt de les inicials una trajectòria curvilínia de resultats molt elegants, que resulta menys afortunada quan s’hi acusa la intervenció d’ajudants.

Existeix una inicial ornamentada a l’encapçalament dels quatre llibres que conté el manuscrit. La resta se situa al començament de cada un dels capítols dels Moralia. Les característiques, quant a coloració i utilització d’elements fitomòrfics, són sempre les mateixes, però entre els folis 60 i 70 apareix una mà menys hàbil, probablement la d’un ajudant, que segueix les pautes del mestre principal, tot i que amb una manca clara de sentit creatiu; la lletra queda convertida en una fórmula molt més rígida. Amb tot, les dues mans apareixen de manera alternativa al llarg del manuscrit. Si comparem les A inicials dels folis lv i 154v, per exemple, les diferències de qualitat i també de mida, 10 i 5,5 cm respectivament, són evidents.

S. Augustinus. Homiliae in Evangelium Sti. Johannis

(Arxiu de la Corona d’Aragó, ms. Sant Cugat 21)

Manuscrit de 335 folis útils, amb fulls que fan 310 × 230 mm i una caixa d’escriptura, amb lletra Carolina, de 250 × 160 mm. El ratllat preparatiu de les pàgines s’ha fet amb punxó, el mateix sistema utilitzat en el ms. 3. Tot i que en el còdex no es fa cap precisió entorn de la data i el lloc de realització, sembla evident que es tracta d’una obra del segle XII; del que ja no podem estar tan segurs és de la seva confecció a l’escriptori santcugatenc(*). És un dels còdexs més rics del fons de Sant Cugat; conté unes trenta-sis inicials esplèndidament ornamentades, que ja devien cridar l’atenció del pare Caresmar quan catalogava els manuscrits al final del segle XVIII(*). Poc després també el cita Villanueva com a obra destacada de la biblioteca de Sant Cugat(*).

De la part pròpiament artística del manuscrit se n’ha fet esment en les obres de Bohigas(*), Domínguez Bordona(*) i Gudiol i Cunill(*), però els comentaris, encara que elogiosos, han estat molt limitats. Miquel i Rosell ja feia constar en el seu catàleg l’existència de dues maneres de fer ben diferenciades(*).

La participació de la primera, menys refinada, però molt interessant, arriba fins al foli 130. Els colors utilitzats són plans, sense gradacions i molt vius; predominen el blau cobalt —sovint com a protagonista—, el verd, el vermelló granatós i el groc, que s’estenen com a taques, s’acoblen els uns als altres com si es tractés d’un mosaic i configuren el fons de la lletra. Aquesta apareix sovint sense pintar i es destaca del fons per la seva tonalitat clara, la mateixa que ostenta l’ornamentació vegetal amb terminacions polilobulades que complementa el conjunt. Així és, amb molt poques variants, la solució donada a les inicials dels folis 17r, 21r, 27r, 49v, 52r, 57r, 61r, 75v, 78r, 97r i 107r. L’ornamentació fítomorfa no és estranya en els manuscrits catalans i és gairebé constant en la miniatura europea contemporània, però la versió donada per l’artista santcugatenc és totalment original, sense paral·lels ni a Vic ni a Ripoll. Les caplletres queden perfectament delimitades en la seva estructura, es destaquen del fons policromat i l’ornamentació vegetal és un complement que l’envolta o la travessa, però mai contribueix a la seva configuració(*). Les grans clapes de color no són freqüents en els manuscrits vigatans i ripollesos, tret del ms. Vat. 5 730(*), però sí que hem trobat solucions semblants en algunes obres de l’Arxiu Capitular de Tortosa i en manuscrits italians de mitjan segle XII(*).

En els folis 33v i 125v el mateix grup de miniaturistes il·luminà dues C. Els criteris són gairebé els mateixos que hem vist a les inicials anteriors —riques tonalitats de fons i lletres perfectament configurades, amb independència de la decoració fitomorfa—, però aquí l’entrellaçat vegetal, segons la terminologia utilitzada per O. Pächt, és un “entrellaçat habitat”; un home totalment nu (fol. 33v) i una cabra (fol. 125v) hi han quedat atrapats i sembla que fan força per alliberar-se’n(*). Amb precedents claríssims en relleus insulars i marfils carolingis dels segles VIII i IX, aquest motiu s’imposà amb èxit en el món de la miniatura romànica —anglosaxona i normanda, sobretot—(*). Als escriptoris catalans, a més de les inicials del ms. 21 de Sant Cugat, hem trobat una solució semblant al ms. 100 de l’Arxiu Capitular de Tortosa(*).

El mateix grup d’artistes converteix els elements zoomòrfics i antropomòrfics en els protagonistes d’altres inicials. En aquests casos continua manifestant-se com a bon colorista, ja que manté sovint la policromia del fons, però el que crida més l’atenció és la manera com les figures humana i animal es converteixen en les grans conformadores de l’estructura de la lletra. En aquest grup podem incloure les següents inicials: folis 8v, 12v, 40v, 44v, 65v, 69, 87r, 91r, 101v, 117v i 119v. És difícil pronunciar-se sobre l’origen primer d’aquest tipus d’inicials construïdes per figures humanes i animals, però coneixem la seva existència a França al segle VIII, durant el període merovingi (Sacramentari de Gellone i Saltiri de Corbie)(*), probables precedents insulars i la seva continuïtat durant el període romànic. Trobem un criteri ornamental semblant en obres tan interessants com la Expositio Epistolarium Pauli Apostoli, de Sant Agustí (ms. lat. 5 730 de la Biblioteca Apostòlica Vaticana), de provada procedència ripollesa, on els motius antropomòrfics, animalístics i vegetals es combinen per configurar les grans inicials del text —la majoria P de Paulus—. L’apropament de criteris no es limita, com hem vist abans, a l’estructura de les lletres, sinó que s’estén a la distribució del color. D’altra banda, la presència de figures humanes que, a manera d’atlants, aguanten el pes de la lletra és molt freqüent al Vaticà lat. 5730 i és emprat, encara que ocasionalment, en el ms. 21 de Sant Cugat(*). Aquest és el cas de la inicial del foli 40v, una M; un home dret, vestit amb túnica curta de tonalitat granatosa i calçat amb botins blau cobalt aguanta a les espatlles, amb l’ajuda de les mans, una gerra, de la qual surten els elements fitomòrfics que formen els laterals de la inicial.

Altres vegades apareix una figura humana acompanyada d’estranys éssers animals, serps o figures lleonines, allargats fins a la distorsió (folis 8v, 12r, 44v, 65v, 69v, 91v, 101v i 117v). La riquesa i la llibertat coloristes continuen com a constants del primer grup de miniaturistes: els éssers lleonins poden tenir la cua de color verd i els homes representats poden lluir cabells vermells o blaus. Aquestes inicials, de gran efectisme, però no gaire complexes pel que fa a la configuració —-un màxim de dues o tres figures, humanes i animals, de vegades en lluita, de vegades en harmonia—, tenen paral·lels en algunes de les caplletres del Liber Beati Gregorii in Ihezechielen (ACA, ms. 52 de Ripoll), i, en general, trobem exemples arreu d’Europa, sobretot en manuscrits anglesos dels segles XI i XII(*).

A partir del foli 130 apareix un canvi claríssim de miniaturista. Sense cap mena de dubte, és el millor de tots els que treballen en els manuscrits romànics de la biblioteca de Sant Cugat i un dels més destacats dels escriptoris catalans. Domínguez Bordona ja havia comentat que la seva manera de fer era poc hispànica, però sense aprofundir-hi(*). El seu estil inconfusible apareix a les inicials dels folis 130r, 136v, 138v, 139v, 143v, 146v, 148v i 151v.

Per a omplir els fons s’utilitzen els colors groc pàl·lid, verd fosc, blau cobalt i vermell granatós, estesos sempre de manera compacta; l’estructura de la lletra es troba nítidament perfilada, però l’artista l’enriqueix delicadament amb una combinació d’ornamentació fitomòrfica, éssers de la fauna fantàstica i, en un cas (la M del fol. 146v.), la figura humana. La singularitat com a colorista s’aprecia sobretot en aquesta ornamentació: els colors s’apliquen cercant efectes de gradació tonal, per mitjà d’un sistema de ratllat molt delicat, i, sovint, els elements ornamentals apareixen sense pintar, solament perfilats amb tinta. Aquesta combinació de fons intensament acolorits i tonalitats molt més clares a les lletres i als complements decoratius és una de les constants més afortunades d’aquest miniaturista. De tant en tant, uns detalls de perlat ressegueixen les lletres, un recurs utilitzat també en algunes inicials del ms. 11 i del ms. 15 de l’Arxiu Capitular de Tortosa(*).

Les terminacions foliàcies es mouen i es corben en totes direccions. Pel davant i pel darrere mostren una coloració diferent, solució que els dóna volum i reforça la seva consistència orgànica (foli 130r). No sembla que aquestes fulles,” que es retorcen tridimensionalment i tenen nusos a les tiges, derivin directament dels manuscrits carolingis i contrasten totalment amb la tradició més abstracta dels manuscrits otònics. Hom ha suggerit que el punt de partida es pot trobar en manuscrits anglosaxons més antics, com ara el Saltin Iunius de la Bodleian Library(*), que després es feren populars en els escriptoris normands i anglesos, en incorporar l’element zoomòrfic i antropomòrfic(*).

També en el ms. 21 de Sant Cugat es dóna aquesta combinació de l’ornamentació vegetal amb animals fantàstics com ara grius | (fol. 136v, 138v, 139v, 143v i 146v), lleons (folis 136v i 139v) o rèptils estranys (foli 138v), els quals, més que enfrontar-se direc- tament, es persegueixen els uns als altres i giren el cap en adonarse de la proximitat del perill. Tot això, complementat pel moviment serpentejant de les tiges vegetals, confereix una gran mobilitat al conjunt (foli 138v).

Els animals fantàstics —dracs alats i caps lleonins—, les tiges delicadament enroscades i la configuració carnosa de les fulles, que recorda Tacant, són constants de la miniatura anglesa del segle XII. Però, en tot cas, es tracta de repertoris que es van re- petint i resultaria perillós intentar comparacions més concretes(*).

Com ja apuntàvem més amunt, en una de les inicials (foli 146v) s’ha optat per la introducció de la figura humana. Es tracta d’un guerrer, solament perfilat en tinta, que es destaca amb força sobre el fons blau cobalt d’un sector de la lletra. Va vestit amb túnica curta, cenyida a la cintura i acabada amb un suau moviment | serpentí; les proporcions són esveltes i estilitzades i el rostre, col·locat de perfil, ens mostra unes faccions acusades de gran força I expressiva. Està lluitant contra un drac alat al qual acaba de clavar l’espasa; l’animal es defensa inútilment tot estirant-li la barba.

L’encertada solució donada a aquesta caplletra no fa més que confirmar les qualitats d’aquest miniaturista. Dissortadament, només tenim una inicial amb figuració humana, ben poca cosa a l’hora de buscar connexions.

Però, si més no, el que sembla probable és una formació anglesa del nostre artista(*). El cas del ms. 21 de Sant Cugat seria paral·lel al de la famosa Bíblia de Lleida, darrerament estudiada per Yarza, on sembla inqüestionable la participació de miniaturistes anglesos(*). Així, doncs, un artista procedent d’Anglaterra hauria il·lustrat la part més delicada del còdex santcugatenc, substituint a partir del foli 130v un altre miniaturista més arrelat a la tradició local, però, alhora, coneixedor de la miniatura italiana i dels corrents internacionals del romànic.

Finalment, mereix un comentari a part l’única inicial historiada de tot el manuscrit, la I del foli 4v —d’11,7 cm × 3,5 cm—, on comença pròpiament l’obra, després de les pàgines dedicades a l’índex. Es tracta de la figura de sant Agustí, dempeus, vestit de pontifical amb la mitra i el bàcul. Una àguila nimbada, el símbol de l’evangelista Joan, el sobrevola per infondre-li la saviesa. La figura del sant, en posició frontal, destaca sobre un fons blau cobalt; llueix túnica verda i casulla vermella i ostenta aplicacions d’or al calçat, als punys, al coll, als nimbes i al bàcul. Bohigas en fer-ne la descripció, en destaca l’accent naturalista i la situa cap al final del romànic(*). Estilísticament té poc a veure amb la resta d’inicials del manuscrit.

Sacramentari

(Arxiu de la Corona d’Aragó, ms. Sant Cugat 47)

Manuscrit en pergamí, format per 160 folis, que fa 265 mm × 177 mm i que té una caixa d’escriptura de 170 mm × 105 mm. La part superior dels folis apareix malmesa, però el text no ha quedat perjudicat. Datat el 1182(*).

El sacramentari, que comença pròpiament al foli 19 i acaba al 156, conté les següents oracions: Ordinarium Missae (primera part), Temporale, Ordinarium Missae (segona part), Sanctorale, Missae Votivae, Orationes variae, Missae pro Defunctis, Antiphonarium, notes cronístiques que es refereixen a Catalunya i una llista dels manuscrits litúrgics de l’altar de Santa Maria(*). Com que el sacramentari inclou diferents instruments que corresponen a l’altar de Santa Maria de Sant Cugat, Gudiol i Cunill l’anomenà “Missal de l’altar de la Verge del monestir de Sant Cugat”(*).

Conté dotze caplletres ornamentades i una interessant miniatura del Calvari a plana sencera. Tret de les inicials dels folis 69 i 70, una P/V i una T respectivament, que fan 10 i 8 cm, la resta són senzilles i de mida reduïda.

Les inicials, perfilades en tinta i sense pintar, es destaquen damunt d’un fons de quarters blaus i vermells. L’ornamentació és senzilla, a base d’un nombre reduït de tiges i unes terminacions fitomorfes del tipus orgànic que es dobleguen aconseguint una gran corporeïtat. Ja hem comentat l’existència d’una tradició saxona més antiga i la incorporació exitosa d’aquest tipus de fullatge a la miniatura anglesa i normanda posterior, la qual assolí un clar internacionalisme durant els segles del romànic(*). El punt de partida de l’ornamentació fitomorfa del ms. 21 de Sant Cugat pot ésser semblant, però els resultats queden certament distanciats. En les Homilies de Sant Agustí els elements vegetals tendeixen al naturalisme(*); en el Sacramentari que ara ens ocupa la decoració fitomorfa no arriba a aquests extrems: es manté en els límits d’una certa esquematització. També és ella mateixa la que sovint ajuda a configurar la forma de la lletra, solució que no es donava mai al ms. 21.

Uns detalls de punteig —de vegades petits cercles a manera de perlat(*)— ressegueixen les parts més importants de l’estructura de la lletra; alguna vegada, com és el cas de la caplletra del foli 69, aquest punteig ressegueix també l’emmarcament del fons. És com si s’haguessin volgut reproduir aquí els senyals del clavetejat típic d’una obra en metall o ivori (frontal, retaule o coberta d’un llibre). Aquesta curiosa solució decorativa —el mateix tipus de fullatge i el clavetejat esmentat— ha estat trobada amb poques variants en alguns manuscrits pertanyents a l’Arxiu Capitular de Tortosa. És el cas del ms. 11, el famós Missal de Sant Ruf (fols. 17v, 32r, 32v i 53v), que degué ésser portat a Tortosa des de Sant Ruf d’Avinyó, quan el seu abat Gaufred prengué possessió de la seu episcopal(*). Per tant, el Missal de Sant Ruf, que s’allunya de l’estil català i és més a prop d’un estil més aviat provençal —però això encara no es pot precisar gaire—, ha d’ésser tingut en compte a l’hora d’intentar trobar les filiacions estilístiques del sacramentari de Sant Cugat. Una cosa semblant podríem dir del ms. 41 de Tortosa, un sacramentari provinent molt possiblement de Sant Joan de les Abadesses; al foli 51r, la T de “Te igitur” ocupa gairebé tota la plana; llueix una rica ornamentació vegetal i, una altra vegada, el característic punteig del manuscrit santcugatenc(*). Al sacramentari de Sant Cugat, la T del “Te igitur” és més modesta pel que fa a les mides i a la presència d’elements vegetals (foli 70), però el parentiu estilístic sembla clar.

Com hem vist més amunt, el manuscrit 47 de Sant Cugat sembla una obra pensada des d’un bon començament per a satisfer les necessitats de l’esmentat cenobi, i els manuscrits citats, pertanyents a l’Arxiu de la Catedral de Tortosa, no semblen, en el seu punt de partida, obres tortosines. De moment, doncs, el que podem fer és establir relacions entre obres concretes, però no entre escriptoris.

Finalment, hem de parlar de la il·lustració més destacada d’aquest sacramentari, la crucifixió a plana sencera del foli 69v(*). Bohigas(*), Gudiol i Cunill i Domínguez Bordona(*), entre d’altres, ja hi fan referència, però no és pas de les més conegudes ni de les més reproduïdes(*). L’escena queda inclosa dins d’un emmarcament, a la manera de les peces d’orfebreria. Les tonalitats utilitzades, igual que a les inicials, es redueixen a blau, vermell i negre; les figures, tot just perfilades en tinta, es destaquen sobre un fons blau. El crucificat, de quatre claus, amb el nimbe crucífer i vestit solament amb el perizoni, és un crist mort que inclina el cap i desvia suaument el cos. L’esquematisme pronunciat que veiem en la concepció anatòmica del crucificat s’estén a les figures de Joan i Maria, on s’ha emprat la mateixa simplicitat cal·ligràfica de tintes negres, blaves i vermelles. Ambdues figures llueixen una complicada indumentària, que s’allunya de la simplicitat habitual en aquests casos i que ens suggereix un cert aire oriental(*). Creiem que aquesta crucifixió té suficients punts de contacte temàtics i formals amb la que apareix al foli 16v, del Missal de Sant Ruf de Tortosa, per a poder establir un parentiu: les personificacions del sol i de la lluna dintre de cercles(*); Crist mort amb el cap inclinat i els braços crebantats; en els dos casos la Verge porta una mena de medalló penjat al coll que aguanta amb la mà esquerra(*); i també la figura de mig cos d’Adam, el qual, redimit per la sang de Crist, surt de la tomba(*). Hi podem afegir un altre detall en aquesta comparació: uns triangles de color vermell, perfectament delimitats, combinats amb petits cercles de les mateixes característiques, donen el rubor als rostres excessivament esblanqueïts de la miniatura santcugatenca(*), com succeeix en el còdex de la catedral de Tortosa. Finalment, si comparem els trets estilístics, sembla com si la crucifixió del Missal de Sant Ruf s’hagués sotmès a un procés de geometrització en la del sacramentari de Sant Cugat.

En definitiva, nosaltres proposem, una vegada exposats els punts en comú de les dues crucifixions, com també les similituds dels detalls ornamentals de les inicials, que l’autor o autors del sacramentari (ms. 47) de Sant Cugat podrien haver utilitzat com a model el missal de Sant Ruf o un còdex totalment paral·lel. És com si el miniaturista del manuscrit santcugatenc hagués optat per una esquematització sintètica de la il·lustració del manuscrit de Tortosa. Ara per ara no podem anar més enllà pel camí de la hipòtesi; per acabar, però, volem recordar que, entre el 1174 i el 1205, coincidint amb la datació del sacramentari de Sant Cugat, era abat del cenobi Guillem d’Avinyó(*). (MRoT)