Situació
Un aspecte de les seves malmeses ruïnes de Sant Vicenç de Vallarec.
J. M. Masagué
Cobertes de vegetació, les ruïnes d’aquesta església són situades al vessant nord-occidental de la serra de Collserola, al sud-est del nucli urbà de Sant Cugat. Són encastellades dalt d’un turonet, a l’extrem nord de la serra d’en Bell i al marge esquerre del torrent de Sant Vicenç.
Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF246890.
S’hi va des de la rambla de Can Bell, que comença al quilòmetre 10,600 de la carretera que va de Sant Cugat a Barcelona per l’Arrabassada. Cal seguir la rambla durant 400 m i baixar durant 400 m més pel camí de la dreta fins a un casal abandonat que té un forn excavat al talús d’argila. Rere l’edifici hi ha un caminoi en direcció sud que travessa el torrent (50 m). Després d’una breu pujada, en l’enforcall de camins, s’ha d’agafar el que va en direcció sud-oest (segon de la dreta). Al lloc on es bifurca cal continuar pel corriol poc fressat de la dreta que ens baixa fins al torrent on hi ha la font de Sant Vicenç (200 m). Les ruïnes són a uns 50 m de la font, en direcció est, dalt del turó. (LlFL)
Història
El nom que tenia aquesta església en època medieval no era el que tingué últimament, abans de la seva destrucció, sinó que es coneixia com a Sant Vicenç de Cercèdol (Cercitulo). Així la trobem documentada l’any 986, juntament amb la vila de Cercèdol, en la confirmació de béns del monestir de Sant Cugat feta per Lotari: “...villam Cercitulum cum terminis et adiacentiis: ecclesiam quoque s. Vicentii, que ibidem est fundata...”. Figura com a parròquia l’any 1065, tot i que probablement ja en devia ésser des del seu origen.
El poblat de Cercèdol desaparegué; l’església segurament perdurà, però consta que ja era en estat ruïnós a mitjan segle XVIII. (RVR)
Església
D’aquesta capella, que en l’actualitat és mig arruïnada, només queden les restes dels murs, en una alçada d’un metre i mig. Hom va buidar l’interior de la capçalera de l’edifici i deixà al descobert part de l’absis amb el suport de l’altar i l’inici de la nau; la resta queda encara reomplerta de runa i bardissar.
La planta de la nau és un rectangle, amb una llargada aproximada de 5,80 m i una amplada de 2,98 m, que s’obre per la banda de llevant, on hi ha l’absis. Aquest, de planta semicircular, s’uneix a la nau, de major amplada, mitjançant un doble reclau que realitza la transició entre els dos espais. El doble reclau defineix un arc intermediari molt profund (té un gruix d'1,27 m), que corona dos bancs que són adossats als murs de tramuntana i de migdia de la nau.
L’estat actual de l’edifici no permet de conèixer ni la situació de l’accés a l’interior de capella ni les obertures que n’il·luminaven l’interior.
L’aparell dels murs conservats és fet amb una fàbrica de blocs de pedra molt desiguals i que presenten molt poc treball de talla, només a les cantonades els blocs han estat escairats amb molta cura. A la cantonada que defineix el primer reclau, a tocar de la nau, es barreja l’ús dels blocs de pedra molt ben treballats amb peces de terrissa com a revestiment, de forma triangular i disposades de manera que cada dues formen un quadrat. Hom creu que aquestes peces de terrissa són elements tardoromans reaprofitats, el resultat de dividir, abans de coure, una peça quadrada per la diagonal.
Els murs eren revestits amb un morter de calç i sorra, del qual queden moltes restes.
El paviment d’aquesta capella és de lloses de llicorella de mides diverses, rejuntades amb morter de calç.
Centrat dins el cos que forma l’arc intermediari entre la nau i l’absis hi ha un suport d’altar que té la forma d’un paral·lelepípede de planta rectangular i és fet amb pedra de paredar i morter de calç; actualment encara conserva l’arrebossat.
Els pocs vestigis que resten d’aquest edifici fan difícil la seva datació concreta, tot i que la tipologia i l’aparellat de la fàbrica ens permet considerar-la com una obra bastida al final del segle X o al principi del segle XI. (JMaM)
Bibliografia
- Auladeix, 1981
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 274
- Galceran, 1981, pàgs. 47-54
- Mitjans, 1982, pàgs. 166-168