Sant Cebrià de Valldoreix o d’Aiguallonga (Sant Cugat del Vallès)

Situació

Vista de l’església des del sector de ponent.

J. M. Masagué

Al vessant septentrional de la serra de Collserola, al sud-oest del terme de Sant Cugat, hi ha el poble i barri residencial de Valldoreix. Sant Cebrià, l’església parroquial, és situada a l’extrem de llevant de l’àrea urbanitzada. Se la coneixia, antigament, per Sant Cebrià d’Aqualonga.

A la cara nord de l’església hi ha, adossada, una antiga masia que és la residència del rector i la seu d’un petit museu.

Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF222902.

S’arriba a l’església a través del curt carrer de l’Església que neix a la carretera de Vallvidrera a Sant Cugat, molt a prop de l’estació de Valldoreix dels ferrocarrils de la Generalitat. (LlFL)

Història

Malgrat que el topònim d’Aqualonga es troba esmentat amb freqüència a partir del segle X en els documents que es conserven d’aquesta comarca, no és fins al segle XI que apareix una de les primeres mencions de l’església de Sant Cebrià. Proporciona la informació el jurament sacramental d’un testament atorgat per Sunyer, efectuat el 1026, sobre l’altar de l’església de “5. Cipriani martiris, cuius baselicam sita est in comitatu Barchinona, intus in ipsa valle de Aqualonga”. El temple de Sant Cebrià fou consagrat l’any 1047 pel bisbe Guislabert de Barcelona, el qual li confirmà les possessions, els delmes i primícies i les oblacions dels fidels i n’assenyalà els límits territorials; també se li subjectaren totes les esglésies compreses en aquests límits, llevat de la de Sant Joan de la Mora.

Poc després, el 1065, una dona dita Sicardis, juntament amb els seus fills, mitjançant una escriptura de donació, cediren al cenobi de Sant Cugat del Vallès diversos alous situats “infra termine S. Cipriani de Aqualonga”, situada, segons el document, dins la parròquia de Sant Vicenç. La menció que es fa d’aquesta parròquia potser podria indicar que en aquella data l’església de Sant Cebrià no era encara un temple parroquial i que les funcions pròpies d’aquesta categoria les feia la propera església de Sant Vicenç. Alguns autors, però apunten la possibilitat que el temple de Sant Vicenç fos en origen un oratori situat a Valldoreix, on al segle XII s’establí una parròquia sota la nova advocació de Sant Cebrià.

Són nombrosos, durant els segles XII i XIII, els documents recopilats al cartulari de Sant Cugat del Vallès on es fa menció d’aquesta església; el tipus d’instruments més freqüents són donacions d’alous i peces de terra situades en la seva demarcació, fetes per particulars al cenobi santcugatenc, encara que també es troben algunes cartes d’establiment en terres properes a Sant Cebrià efectuades pels abats del susdit monestir, com també algunes vendes.

És a la primera meitat del segle XIII, concretament l’any 1233, que es troba una de les primeres mencions de la “parrochia S. Cipriani de Valledaurexio”, en la venda que Adelaida de Claramunt i el seu fill Ramon feren a l’abat Pere de Sant Cugat d’uns masos situats en el seu terme parroquial. És probable que a partir d’aquella època el topònim d’Aiguallonga comencés a caure en desús i que prevalgués cada cop més el de Valldoreix, apel·latiu que acompanya avui dia el nom de l’església.

L’any 1391 la parròquia de Sant Cebrià fou unida a la mesa episcopal de Barcelona. L’edifici, d’origen romànic, ha estat molt modificat en el transcurs del temps. Conserva a l’interior, com a pica beneitera, un capitell d’època romànica semblant als del claustre del monestir de Sant Cugat. (RVR-MLIR)

Església

L’església de Sant Cebrià de Valldoreix és actualment un edifici d’una sola nau amb capelles laterals. Les capelles del costat de migdia formen una nau lateral. Aquest edifici, que és el producte d’una forta reconstrucció feta al segle XVII, mostra encara restes de l’antic oratori de Sant Vicenç, les quals es concreten, bàsicament, en el tram de nau que va des del mur de ponent fins a la meitat de l’actual temple. Aquest tram de nau és de planta rectangular i és cobert per una volta de canó, generada per un arc apuntat; en la reconstrucció del segle XVII hom va enderrocar l’absis, situat a llevant d’aquesta nau, per poder allargar l’edifici per aquest costat. En la part baixa dels murs d’aquest tram de nau és possible observar-ne l’aparell constructiu, ja que en l’última restauració es va deixar aquesta part dels paraments amb la pedra vista. Aquest aparell és fet amb pedra rodada, disposada en filades horitzontals no gaire regulars; les juntes, molt grosses, estan reomplertes amb morter de calç. Les pedres presenten molt poc treball de talla, només la cara vista ha estat desbastada a cop de maceta per deixar-la aplanada i aconseguir d’aquesta manera un parament més o menys llis. El mur de ponent és de característiques similars al dels murs interiors; el fet que des de l’exterior de l’edifici sigui visible del tot palesa les modificacions i restauracions que ha sofert aquest edifici al llarg dels segles. Sobre el mur s’aixeca un campanar d’espadanya de dues obertures, actualment transformat en campanar de torre, que en part podria ser original.

La datació d’aquest edifici és molt complexa, ja que, si bé és fàcil datar la part més moderna, no passa el mateix amb la part antiga. El fet que en l’última restauració es deixés vista només la part baixa dels murs fa dubtar que la resta dels murs i la volta que els cobreix puguin ésser originals. De tota manera, la tipologia d’aquesta volta enquadraria en una construcció del final del segle XII o del principi del XIII, la qual s’avindria amb l’aparell del mur de ponent. (JMaM)

Capitell

A l’església parroquial de Sant Cebrià de Valldoreix es trobava fins fa poc un capitell buidat per la part superior que s’utilitzava com a pica beneitera. Actualment és al Museu de Valldoreix. La peça, de forma gairebé troncopiramidal invertida, fa 32 cm d’alçada per 27 d’amplada superior, i conserva encara els daus de l’àbac i de la part del collarí, llisos, mentre que presenta decoració per les quatre cares. L’estat de conservació és irregular —es veuen afectades les zones més sobresortints—.

La decoració és de caràcter bàsicament figuratiu. Transcorre de manera regular i simètrica i situa el motiu més important a les arestes. El motiu consisteix en una figura humana dempeus i vestida, que amb les mans agafa sengles cintes que s’ondulen i acaben sota els daus angulars, damunt els caps dels personatges. Entre cada figura apareix, a més, un cap lleoní caracteritzat per la seva àmplia gola, oberta i amb la llengua enfora, que centra cadascuna de les cares. Sembla que es tracta del tema habitual de les figures que, a manera d’atlants, s’agafen a tiges, i que trobem freqüentment en conjunts catalans d’època romànica, en especial a la zona de Ripoll i Vic, com també en centres rossellonesos i en obres del cercle de Girona i de Sant Cugat del Vallès. La supeditació al marc i l’estricte seguiment de la simetria axial, juntament amb unes formes més aviat pesades, fan recordar més els esmentats en primer terme. Malgrat això, de vegades ha estat expressada una similitud amb el claustre santcugatenc (Móra, 1987, pàg. 60), idea que, tot i la coincidència temàtica, no veiem aplicable a l’estil. D’altra banda, la indefinició en el treball de les cintes no nega la possibilitat que el motiu sigui, en realitat, una serp que mossega el cap de cada personatge, amb la qual cosa ens trobaríem davant d’una possible al·lusió al càstig de la luxúria. Tot plegat, junt amb el treball basat en superfícies més aviat llises, un disseny barroer dels plecs, situa la peça en la línia d’obres com les del cercle de Vic, o d’altres com la portada bagenca de Santa Maria de Montserrat, relacionada amb el cercle de Ripoll, com sabem(*).

Sobre l’origen real de la peça hi ha certs dubtes. Hom ha arribat a pensar que provindria del moment anterior a la instal·lació de la nova parròquia de Sant Cebrià a l’emplaçament actual. La peça, però, respon a un estadi artístic delimitat vers el darrer terç del segle XII. Tampoc podem precisar, ara, el moment en què fou reaprofitat com a pica beneitera, fet clarament perceptible pel buidat esmentat, consistent en vuit lòbuls, un sistema sovint emprat per a peces d’aquesta funció. Igualment, sorprèn la presència aïllada d’aquest capitell, per bé que en alguna ocasió hom ha pensat en un claustre desaparegut (Puig i Cadafalch, 1918, pàg. 735). (JCSo)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Rius, I-III, 1945-1947, docs. 499, 643, 725, 791, 793, 1127, 1187, 1122, 1281,1310,1317
• Vall-Masvidal, 1983, pàg. 262
• Ordeig, VIII, 1983, pàg. 449
• Sales, 1985
• Serra i Rosselló, 1961, pàg. 33
• Mitjans, 1982, pàg. 197

Bibliografia sobre el capitell

• Puio i Cadafalch, 1918, fig. 1 053, pàg. 735
• Escayola-Gil, 1956
• Vall-Masvidal, 1983, pàg. 262
• Móra, 1987, pàg. 60