Situació
Edifici romànic molt transformat. Vista del sector sud-oest.
J. M. Masagué
Situada al nord del terme de Sant Cugat, prop de la carretera de Rubí, l’església de Santa Maria de Campanyà s’eleva dalt d’un turonet, al costat de la masia de Can Castanyer. Actualment, ha quedat immersa dins la xarxa urbana d’un polígon industrial. Hom la coneix també per Sant Mamet.
Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF221927.
Per arribar-hi cal que ens situem al punt més alt del carrer anomenat camí de Can Castanyer, al qual podem entrar des de la carretera que uneix Sant Cugat amb Rubí (carretera de Gràcia a Manresa), al punt quilomètric 15,100. Podríem fer-ho també pels carrers d’Amposta i de Tortosa, que conflueixen amb el camí de Can Castanyer molt a prop de l’església. (LlFL)
Història
Tot i que el lloc de Campanianus apareix ja l’any 991 en els documents, l’església de Santa Maria no es troba esmentada fins el 1047, en l’acta de consagració del temple de Sant Cebrià d’Aiguallonga, que li és proper. Segons es desprèn de la citada acta, el bisbe Guislabert de Barcelona subjectà a l’església d’Aiguallonga altres temples de la contrada, entre els quals se cita el de Sanctae Mariae de Campaniano.
L’església de Campanyà figura esmentada també l’any 1149 en l’acta de dedicació de Sant Martí de Cerdanyola. Dues escriptures testamentàries de la dotzena centúria fan menció del temple de Campanyà; la primera, datada el 1150, notifica que Berenguer de Vallvidrera, el testador, llegà a “S. Marie de Campana II solidos”, mentre que la segona, atorgada l’any 1176 per una dona dita Subirana, explicita que deixà al seu fill Pere els alous que posseïa a diverses parròquies, entre les quals figura la de Santa Maria de Campanyà. Aquesta església consta, així mateix, com a parròquia en un altre instrument datat també el 1176, consistent en la transacció que Pere de Vallseca va fer al monestir de Sant Cugat dels béns i drets que tenia a les parròquies de Sant Pere d’Octavià, Sant Cebrià d’Aiguallonga i, finalment, a S. Marie de Campaia.
Fou parròquia fins l’any 1492, en què s’agregà a la de Sant Cebrià de Valldoreix. Ja feia anys, des del 1413, que el rector havia estat autoritzat a residir a Sant Cugat, atesa la migradesa de mitjans de què disposava la parròquia.
És coneguda l’església també amb el nom de Sant Mamet pel fet que havia tingut un altar lateral dedicat a aquest sant. (RVR-MLIR)
Església
La capella de Santa Maria de Campanyà és, actualment, un edifici d’una sola nau sense absis, al qual s’accedeix per un cos més estret i baix situat a llevant.
Aquesta distribució funcional, fruit de les diverses modificacions que ha sofert la capella al llarg dels anys, és exactament la inversa de la que tenia en l’època medieval, on el cos d’accés es corresponia amb l’absis de l’edifici original. Aquest, per tant, és d’una sola nau amb absis, tots dos de planta rectangular. La coberta de l’absis és una volta de pedra, posada en forma de plec de llibre i generada per un arc apuntat. L’absis s’uneix a la nau mitjançant una arcada feta de carreus, també apuntada, que té la mateixa alçària que l’absis, però és més estreta. La coberta de la nau és de totxo de ceràmica feta més modernament.
L’interior d’aquest edifici és il·luminat per tres finestres i dos ulls de bou de factura moderna.
La porta d’accés de la capella és pel mur de llevant, però encara queden restes de diverses obertures, tapiades i obertes en diferents moments de la història d’aquest edifici, en el mur de migdia.
L’aparell dels murs mostra les modificacions i les obres de reforma o ampliació que ha sofert aquest edifici des del seu inici fins als nostres dies. El mur de migdia ha estat modificat per diverses obertures, que s’han obert i tancat en diferents moments i que n’impedeixen, doncs, la lectura. El mur de tramuntana, malgrat les transformacions sofertes, mostra tota una seqüència cronològica clara, la qual facilita la seva lectura. Aquest mur presenta en tota la seva llargada, tant a l’exterior com a l’interior, un sòcol d’uns 0,60 m d’alçada fet de pedra rodada de mida petita disposada en filades horitzontals, més o menys regulars i posades en sentit dret o inclinat (opus spicatum), les quals descansen sobre un basament de pedres, també rodades, de gran format. A sobre d’aquest sòcol hi ha un mur de pedra carejada, de mida gran, i disposada en filades horitzontals força regulars. En el tram més oriental, el que coincideix amb el cos de l’entrada, el mur és fet amb un aparell irregular de pedra de mida petita, poc visible pel fet d’ésser recobert per un revestiment de morter de calç en bastant bon estat encara, i que sembla que és de característiques semblants a les del sòcol de la resta del mur. En el tram més occidental del mur, en una llargada de 3,1 m, l’aparell és fet amb pedra de reble totalment irregular. Aquesta classe d’aparell sobrealça, també, tots els murs fins a l’alçada actual de l’edifici.
L’actual cos d’entrada constitueix la capçalera d’un edifici preromànic del segle X, del qual queda, a més a més, la base dels murs en una alçada de 0,60 m. Els murs de la nau d’aquest edifici van ser refets al segle XIII, o potser al segle XIV, i també la volta de la capçalera i l’arc de transició entre aquesta i la nau; l’arc, de tota manera, es pot considerar ja una obra més tardana. La resta de l’edifici correspon a l’ampliació i al sobrealçament dels murs que hom feu durant el segle XVIII; la volta de totxo de la nau en plec de llibre es va fer entre els anys 1732 i 1734. També durant aquest segle es va invertir l’orientació de l’edifici. (JMaM)
Bibliografia
- Rius, III, 1947, docs. 983, 1105 i 1107
- Serra, 1950
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 270
- Ordeig, 1983, pàg. 449
- Campillo, 1766, ap. pàg. 38
- Farrarós, 1971
- Mitjans, II, 1982, pàg. 82
- Sales, 1985, pàgs. 125-146