Sant Adjutori o Santa Maria de Gausac (Sant Cugat del Vallès)

Situació

Dues vistes de l’extrem d’aquesta petita església rodona, incomprensiblement malmesa i abandonada.

J. M. Masagué

L’ermita circular de Sant Adjutori, antigament Santa Maria de Gausac, és situada dins del parc de Collserola, al vessant nord de la serra i al sud-est del nucli antic de Sant Cugat. És a la vall de Gausac i a la dreta del torrent de Sant Medir, dins el bosc.

Hom l’anomena també Santa Maria del Bosc, pel fet que s’hi venerava la Mare de Déu del Bosc.

Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF261895.

Un itinerari, el més fàcil i menys perdedor per arribar-hi, comença a la masia restaurant de Can Borrell, a la qual s’arriba des de Cerdanyola per la carretera d’Horta o de la Flor de Maig per una pista en dirrecció a ponent que surt del quilòmetre 3, i des de Sant Cugat pel camí que hi ha al capdavall de la rambla del Celler. Des de la masia restaurant cal seguir el camí més ample i fressat en direcció sud, el que va cap a Sant Medir. Després de recórrer 400 m, aproximadament, cal deixar-lo i seguir pel trencall de mà esquerra on, al cap d’uns 100 m, més o menys, sempre en direcció est, trobarem la capella envoltada de vegetació. (LlFL)

Història

El topònim del lloc figura citat documentalment a la darreria del segle X, quan un precepte del rei Lotari de l’any 986 que confirmava al monestir de Sant Cugat tots els seus béns, esmenta entre les propietats d’aquest cenobi les que posseïa “…in valíem que vocant Gausac…”. Tanmateix, la primera referència coneguda d’aquesta església data del 1120 i correspon a una altra escriptura de confirmació de béns i privilegis expedida, aquesta vegada, pel papa Calixt II a favor del monestir santcugatenc; en ella s’esmenta la capella de S. Marie de Gausach, a més d’altres moltes capelles i esglésies que formaven part, en aquella època, del seu extens patrimoni.

Al segle XIII la capella anà prenent el nom de la Mare de Déu del Bosc, a causa probablement del fet que s’hi venerava una imatge de la Mare de Déu sota aquesta advocació. No es coneix cap més referència de l’església fins al segle XIV, quan el bisbe Ponç de Gualba hi féu una visita pastoral, per la qual consta l’existència d’un rector, anomenat Arnau Gili, que tenia cura de la parròquia.

Tot i que durant un cert temps tingué la categoria de parròquia dependent del monestir de Sant Cugat, esdevingué, a causa de la davallada de poblament produïda a la baixa edat mitjana, una simple església ermita, coneguda a partir dels segles XVI-XVIII com a capella de Sant Adjutori, devoció que provenia d’un altar que s’hi fundà, dedicat a aquest sant. El temple restà totalment abandonat arran de l’exclaustració dels monjos de Sant Cugat l’any 1835.

La imatge de la Mare de Déu del Bosc que havia presidit probablement l’altar principal de l’església fou guardada, després de l’abandó de l’edifici, a la veïna masia de Can Jané, on es conservà fins el 1939. Una vegada restaurada per Joaquim Renart, fou traslladada a l’església del monestir de Sant Cugat, on actualment és venerada a l’altar de l’absis de ponent. (RVR-MLIR)

Església

Planta d’aquesta església de base circular.

J. M. Masagué

Santa Maria de Gausac forma part del reduït grup de capelles de planta circular que foren obrades al nostre país, l’única que hi ha a la nostra comarca. L’edifici presenta una planta circumscrita en un cercle molt regular, sense absis, i és cobert per una volta semisfèrica feta de reble, disposada ordenadament en forma d’anells concèntrics.

L’interior d’aquest edifici era il·luminat per tres finestres de doble esqueixada, les quals tenen a l’exterior un arc de mig punt i a l’interior una llinda plana. Hi ha, a més a més, dues finestretes de forma circular i de doble esqueixada, situades a un nivell per sota de les altres.

Les pedres que formen les parts corbes d’aquestes finestres presenten un treball molt acurat. En les finestres d’arc de mig punt les dovelles són petites i en les de forma circular són més grans. En la intersecció dels dos biaixos de les finestres circulars hi ha dues peces de pedra que tenen tallat un semicercle cada una i que, caficulades, emmarquen el petit cercle que dóna pas a la poca llum que arriba a l’interior de l’edifici.

La porta d’accés de la capella era situada, segons sembla, al costat de ponent, on avui hi ha un gran esvoranc, però se’n desconeix la tipologia. De fet, aquest esvoranc presenta unes mides molt exagerades si tenim en compte les mides usuals de les portes d’aquests temples.

L’aparell del mur d’aquesta rotonda mostra estratigràficament les reconstruccions sofertes al llarg del temps per resoldre els continuats enderrocaments o també per adequar-la a les diferents necessitats de cada moment. Aquesta estratigrafia revela una seqüència cronològica que ens en facilita la lectura. El mur presenta una banqueta de fonament feta amb còdols de mida petita, col·locats de forma desordenada; segurament hom va utilitzar la mateixa rasa per a fer l’encofrat. Per sobre d’aquesta banqueta i a una alçada de 2 m hi ha un aparell fet amb pedra de paredar, de mida petita, disposada en filades horitzontals no gaire regulars; en alguns llocs les pedres es disposen inclinades, en forma d’opus spicatum. Aquest mur és continuat amb pedres de paredar, de mida més gran, fins a la coberta. Dins d’aquesta última part d’obra hi ha obertes les finestres d’arc de mig punt, les quals tenen l’ampit just en el canvi d’aparell. Les finestres circulars són situades en l’aparell inferior i la seva obertura va ser molt posterior a la construcció del mur.

Tanmateix, caldria considerar la possibilitat que aquesta tipologia de capelles fos el resultat de la reutilització d’estructures militars o civils, ja obsoletes, en algunes de les quals es va afegir el cos de l’absis, com per exemple, entre d’altres, a Sant Jaume de Vilanova, al Bages; en altres es va afegir una nau, com a Santa Magdalena de les Planes al Solsonès i a Sant Mateu de Montbui al Vallès Oriental; i altres, com el nostre cas i Santa Cecília de Torreblanca a la Noguera, no presenten cap afegit volumètric.

Les característiques d’aquest edifici corresponen, bàsicament, a una construcció del segle X. Més tard, al final del segle XI o principi del XII, hom va reconstruir l’edifici i hi va obrir les finestres de doble esqueixada, obres realitzades segurament a causa d’un esbaldregament de la coronació exterior dels murs; també es podria pensar, però, en un canvi d’ús d’una estructura existent (una possible torre circular del segle X). (JMaM)

Talla

Actualment es conserva a l’absis central del costat de l’evangeli de l’església del monestir de Sant Cugat del Vallès, la imatge de la Mare de Déu del Bosc que prové de la capella de Sant Adjutori. Al segle XVII, en concret l’any 1657, el pare Camós explicava el seu descobriment per uns pastors a conseqüència del fet que els bous del seu ramat s’agenollaven cada dia en un lloc determinat, on fou trobada (Camós, 1949, pàgs. 110-111). Però aquestes dades de caràcter llegendari no tenen gaire valor a l’hora de determinar l’època en què fou realitzada la peça. En canvi, la primera notícia que en tenim és del principi del segle XX: segons es diu, el 1919 un grup de socis del Centre Excursionista del Vallès, amb seu a Sabadell, vaveure uns goigs manuscrits de la Mare de Déu del Bosc al museu parroquial de Sant Cugat. Com que hom ignorava encara l’existència i la possible situació de la imatge, es comprovà en el transcurs d’aquella excursió que es trobava a la masia de Can Jané i que provenia de Sant Adjutori, d’on havia estat portada juntament amb un Sant Adjutori en un moment indeterminat del segle XIX, quan l’edifici començava a estar abandonat (Montllor, 1958, pàgs. 108-109). Romangué en aquell indret fins el 1939, i després de la guerra civil va ser lliurada a la parròquia per la família Jané i restaurada per Joaquim Renart. El 8 de setembre de 1940, tornà al culte i fou entronitzada a l’església del monestir de Sant Cugat (Auladell, 1954, pàg. 8, entre altres autors), on ha romàs fins a l’actualitat.

En el seu estat actual convé remarcar la policromia resultant de la restauració a què fou sotmesa la peça, que dóna problemes a l’hora de considerar-ne l’estat originari. En la restauració s’afegí a la figura del Nen un dit que li mancava. És, segons s’ha dit, de fusta, recoberta amb una petita capa de guix i fa 80 cm d’alçada per 35 cm d’amplada a la base.

La Verge apareix asseguda sobre un setial, amb columnes a les arestes acabades per poms. Va coronada, provista d’un vel que li cau damunt les espatlles, un mantell agafat al pit i una túnica. Amb gestos de certa rigidesa sosté una bola a la mà dreta a la vegada que duu l’esquerra a l’espatlla del Nen. La figura d’aquest apareix desplaçada cap a l’esquerra, damunt el genoll de la Mare. Vesteix amb túnica i mantell, va descalç i fa el gest de beneir amb la mà dreta mentre que amb l’altra sosté un altre motiu esfèric. La composició de la talla es manté rígida. Estilísticament, la cura en els detalls no amaga un caràcter popular. No obstant això, la restauració pot haver desvirtuat alguns detalls, de manera que, per aquest fet, no considerem els colors de la policromia actual. En tot cas, són visibles els plecs en V de les cames de la mare i els més aplanats del vel i la túnica. Els trets facials destaquen per les galtes inflades, la sotabarba marcada i els ulls distanciats de les celles.

Iconogràficament, la imatge respon al tipus sedes sapientiae, que presenta la Verge com a Mare de Déu, com a tron de Crist que simbolitza l’Església. En aquest sentit, la imatge concorda amb la significació i la funció de la major part d’exemplars de fusta dels segles XII i XIII. Però l’alteració soferta en la presència dels atributs l’aparten lleugerament dels més corrents. El motiu esfèric de la Verge podia simbolitzar la sobirania de Crist sobre tot el creat, però en aquest cas l’element esfèric del Nen pot prendre aquest sentit. D’aquesta manera, el de la Mare pot ésser de caràcter vegetal, tal com ha estat interpretat en casos de cronologia posterior(*).

És difícil, per les connotacions populars a què ens hem referit, de trobar paral·lels significatius de la marededéu del Bosc. De totes maneres, pot ésser útil la comparació amb exemples com el ben conegut de Sant Cugat (col·lecció Soler i Palet, Museu Municipal d’Art Castell-Cartoixa de Vallparadís de Terrassa) i que, com sabem, és del voltant del 1218. Els trets facials ja mostren l’allunyament respecte a estereotips geometritzants; l’esquema pogué ésser similar, bé que en aquest cas la figura del Nen no es conserva. Un altre exemplar vallesà, el de la marededéu del Toudell, conservada al Museu Diocesà de Barcelona (inv. 273), datada el segle XIII, presenta un esquema compositiu, atributs i una indumentària molt semblants als de la marededéu del Bosc, dels quals destacarem les esferes de la mà dreta de la Mare i l’esquerra del Nen, conegudes per fotografies en el cas del Toudell. Fins i tot els plecs ofereixen certes coincidències, però els trets facials difereixen clarament. D’altra banda, la imatge d’Aqualonga presenta aspectes relativament propers al que ens ocupa (esquema, atributs, gestos, plecs), però la major versemblança en els trets facials abonen unes dates avançades, de difícil precisió a causa del seu caràcter tosc (Auladell, 1954, pàgs. 16-18). És el mateix que succeeix amb la marededéu del Bosc. En cap cas, però, no podem justificar una datació anterior al 1200 si ens atenim a la comparació amb la del monestir de Sant Cugat, a la vegada que la humanització dels trets facials de les figures pot situar-nos més enllà de mitjan segle XII. Per aquests motius, bandegem la datació del segle XII que hom ha proposat alguna vegada (Vigué, 1975, pàg. 75), mentre que caldrà relativitzar el qualificatiu de “romànica”, que habitualment rep, i que l’estat actual de la peça, restaurada (insistim), posa en qüestió juntament amb les altres consideracions exposades. Només un examen detingut de la imatge i una revisió de la intervenció que sofrí permetrà definir-la amb més concreció. (JCSo)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Rius, I-III, 1945-1947, docs. 173 i 849
• Vigué, 1975, pàgs. 55-79
• Auladell, 1954
• Camós, 1949
• Montllor, 1958
• Vall-Masvidal, 1983, pàg. 276
• Mitjans, I, 1982, pàg. 168
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, II, 1983, pàgs. 320-321
• Vall i Rimblas, 1975, pàg. 5
• Whitehill-Gumí, 1974, pàg. 58

Bibliografia sobre la talla

• Camós, 1949, pàgs. 110-111
• Auladell, 1954, pàgs. 6-9
• Montllor, 1958, pàgs. 107-108
• Garrut, 1963
• Vigué, 1975, pàgs. 75-79
• Vall-Masvidal, 1983, pàg. 276