La capella de Sant Sever és documentada per primera vegada el 1032 en el testament sacramental de Riculf, en el qual hom llega ad Sancti Severi dos mancusos.
L’església pertanyia al monestir de Sant Cugat i per aquesta raó apareix en la butlla de Calixt III de 1120 on es confirmen els béns i privilegis d’aquest cenobi vallesà. El 1230 Gregori IX refermà també a Sant Cugat les esglésies de Sant Pere i de Sant Sever amb els seus béns i possessions.
No hi ha cap constància que Sant Sever passés mai de ser una simple capella de terme. La darrera referència d’aquesta església és de l’any 1414, quan consta que estava situada dins la vila de Sant Cugat. (CPO)
La primera referència documental coneguda és un precepte del rei Lluís, datat el 878, pel qual concedí la inmunitat al bisbe Frodoí de Barcelona i a la seva església i li confirmà a més els drets i les possessions que ja tenia d’antic, entre els quals se cita la “ domum Sancti Cucuphatis et Sancti Felicis, ad locum Octavianum cum omnibus ibidem pertinentibus ”; segons consta doncs en l’escriptura, aquesta església era dedicada també a Sant Feliu, advocació que sovint va aparellada amb la de Sant Pere, únic titular de l’església en la documentació posterior. Així, a la darreria del segle X, concretament al 998 en una venda de terres efectuada per diverses persones a favor de la seu de Barcelona, dins el territori vallesà, se cita com a afrontació territorial “St Pere del cenobi”.
Tot i que molt probablement l’església de Sant Pere tingué a partir del segle XI la categoria de parròquia, dependent del monestir de Sant Cugat, la documentació no l’esmenta com a tal fins al segle XII, al llarg del qual les referències històriques són força abundants. En aquest sentit hi ha constància que el 1156, Carbonell de “Invidia” i la seva esposa oferiren al cenobi santcugatenc el seu fill Bernat com a monjo, juntament amb una peça de terra, ubicada “in parroechia S. Petri Octavianensis”. Amb posterioritat la parròquia d’Octavià figura esmentada nombroses vegades en escriptures relacionades amb donacions i vendes fetes per particulars al monestir de Sant Cugat. D’ella depenien les esglésies de la vall de Gausac (Santa Maria i Sant Medir), Vilamilans i Santa Maria de Campanyà. Segons les relacions de les dècimes, l’any 1280, l’església era regida per dos domers.
Sant Pere d’Octavià subsistí com a parròquia de la població fins a l’exclaustració del 1836, moment en què es traslladà la parroquialitat a l’església del monestir i aquella restà abandonada. Fou aterrada al segle passat, després del 1840. (MLlR)