Situació
Aspecte del costat nord-oriental d’aquest edifici, molt transformat, en què destaca l’antic absis ornat amb arcuacions cegues entre lesenes.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
L’església centra el grup de cases que formen el poble o llogaret de l’Alzina d’Alinyà, enlairat en un dels pendents del serrat del Prat de l’Anca, entre els torrents de l’Alzina i d’Alinyà, poc abans de la seva confluència, vers el NE d’Alinyà.
Mapa: 34–11(253). Situació: 31TCG718724.
S’hi va per la carretera que mena a Sant Llorenç de Morunys. Poc després d’haver passat el poble d’Alinyà, just abans del quilòmetre 11, a mà esquerra, s’inicia la pista, en molt bon estat, que, enfilant-se costa amunt, amb un recorregut d’uns 6 km aproximadament, porta a l’Alzina. La clau, la faciliten, amb el consentiment previ del rector d’Organyà, en una casa situada davant l’església. (FJM-AMB)
Història
El primer esment, i pel que sabem únic, conservat del lloc de l’Alzina és del 1036, que el terme d’ipsa Elzina apareix com a límit, a llevant, d’uns alous situats a la vall d’Alinyà.
De l’església de Sant Bernabé, sufragània d’Alinyà, i actualment annexa a la parròquia d’Organyà, no es coneixen notícies que donin alguna llum sobre la seva història, malgrat el seu evident origen medieval. Tan sols, en un document de 1063, publicació sacramental del testament de Ponç, jurat sobre l’altar de Sant Sadurní, situat al territori d’Alinyà, apareix esmentada l’església de Sant Iscle de l’Alzina, Sancti Aziscli de Olzina, a la qual llega un hort i una feixa de terra, feixa situada prop del puig de Sant Iscle. Desconeixem si es tracta de la mateixa església, amb un canvi d’advocació, o, si bé, faria referència a una església ara desapareguda. (MLIC)
Església
Es tracta d’un edifici d’origen romànic que acusa ostensiblement un seguit de transformacions que han alterat parcialment la seva primitiva estructura.
L’edifici actualment és compost per una única nau, capçada vers llevant per un absis semicircular, ornamentat a la manera llombarda, unit a la nau mitjançant un ampli espai presbiteral, en degradació. Aquest espai presbiteral també es fa palès a l’exterior, on és delimitat per uns murs més gruixuts, corresponents als murs inicials de la nau (uns 1,5 m). A més a més, es diferencien de la resta de paraments pel seu aparell més acurat, que contrasta amb l’aparell irregular dels murs que constitueixen bona part de la nau, abraçats superiorment en la seva totalitat per un sobrealçament que també afecta l’absis.
Aquest pla, de bon principi tan simple, és complicat per l’adossament, el cantó nord, d’un cos d’edifici que es desdobla en una capella i en una sagristia.
La nau és coberta amb una volta de llunetes, l’espai presbiteral amb una volta de canó i l’absis amb una volta d’un quart d’esfera. Tots aquests procediments de cobertes són unificats per un enguixat que afecta tots els paraments interns, amb la inclusió d’un arc toral intermedi.
El mur de ponent s’alça un bon tros més sobre el nivell de la teulada bo i fent alhora d’espadanya mitjançant dues obertures.
L’església rep la llum a través d’una finestra desclosa al centre de l’absis, flanquejada per una altra oberta en un lateral que, per les seves característiques, no encaixa amb la central. La nau, per la seva banda, admet una finestra al mur sud i una altra al mur de ponent. Les finestres originals tenen doble esqueixada i són coronades amb arcs de mig punt adovellats fets amb pedra tosca.
La porta, situada al capdavall del mur sud, és emmarcada per un arc de mig punt compost per àmplies dovelles, amb una clara participació en els remodelatges.
Els únics elements ornamentals es troben a l’absis, a la part superior del qual gira un fris d’arcuacions cegues distribuïdes en cinc sèries de dobles arcuacions entre lesenes, tret del compartiment central, on només n’hi ha una, lògicament més ampla, que emmarca la finestra, obrada, con les arcuacions i les lesenes, amb pedra tosca. Aquesta ornamentació, però, es troba força malmesa i desconjuntada, sense que això impedeixi endevinar-ne l’autèntic desenvolupament, l’inici del qual és donat per una socolada que salva un acusat desnivell que afecta el cantó nord.
L’aparell de la construcció, a grans trets, obeeix a una obra rústega (blocs escantonats i sense polir), però seguint la disposició de filades horitzontals a l’absis i a l’espai presbiteral, a partir dels quals, abastant la resta de la nau, ja es desdibuixen pràcticament del tot.
Ateses les característiques descrites, probablement, aquest edifici es pot incloure dins les esglésies obrades durant el segle XI, però amb la intrusió d’un seguit de processos remodeladors, uns més evidents que els altres, que trasbalsaren el conjunt i afectaren especialment la nau, refeta parcialment, amb la volta inclosa.
L’estat de conservació de l’edifici és força bo. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Vidal-Vilaseca, 1977, pàgs. 104–106; Baraut, 1982, vol. V, doc. 492, pàg. 31; Baraut, 1983, vol. VI, doc. 752, pàgs. 121–123; Gran geografia comarcal de Catalunya, 1984, vol. 16, pàg. 103.