Situació
Vista des de llevant de l’església de Sant Esteve d'Alinyà.
ECSA - F. Junyent
L’església, alçada a la plaça del Ball Pla d’Alinyà, ressalta entremig del grup de cases que formen el poble d’Alinyà, situat a la dreta del riu Perles, quan aquest tot just s’ha originat per l’aiguabarreig dels torrents de Vallllonga i d’Alinyà.
Mapa: 34–11(253). Situació: 31TCG699712.
El poble d’Alinyà és situat al quilòmetre 10 de la carretera de Coll de Nargó a Sant Llorenç de Morunys, que s’inicia al Pont d’Espia. L’accés a l’església és facilitat pels que viuen a l’antiga rectoria, situada davant per davant de l’església. (FJM-AMB)
Història
El lloc d’Alinyà, com també la seva església de Sant Esteve, s’esmenten en un document del 1036 en què el prevere Livani donava al prevere Folc i al seu germà Geribert dos alous que posseïa a la vall d’Ilignano i a les Anoves. Per aquests alous s’havia de pagar un cens anual d’un sou a Santa Maria de la Seu i quatre lliures de cera a l’església de Sant Esteve d’Alinyà. Aquesta parròquia apareix en el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell amb la grafia Helinniano. L’any 1039 el bisbe d’Urgell, Eribau, donava a Ricard Altemir les parròquies d’Alinyà a condició que prestés, al bisbe d’Urgell i al vescomte Folc, host i cavalcada, a més dels serveis feudals deguts al castlà d’Alinyà i de Cambrils.
L’església de Sant Esteve d’Alinyà fou consagrada el 2 de desembre de 1057 pel bisbe d’Urgell, Guillem Guifré, a precs de l’arxilevita Guillem i dels habitants del lloc, i s’acordà que el pagament a Santa Maria de la Seu seria de tres modis de cens anual. L’església de Sant Esteve s’esmenta de nou en la publicació sacramental, l’any 1063, del testament de Ponç, com a receptora de la deixa d’un alou situat a Alinyà.
Acta de consagració de Sant Esteve d’Alinyà (2 de desembre de 1056)
Consagració de l’esglesia de Sant Esteve d’Alinyà per Guillem Guifré, bisbe d’Urgell, pregat per l’arxilevita Guillem i pels habitants de la parròquia. D’acord amb ells el bisbe estableix que Santa Maria de la Seu rebi d’ella, cada any, tres modis de cens.
"Anno incarnationis dominice. M°. LVI. indicione. X.a, Xo. kalendas ianuarii, anno. XXVII. regnante Enrico. Veniens quídam vir reverentisimus venerabilis domnus Guillelmus sede Orgellitanensis ecclesie episcopus in kastrum Elinnarum, rogatus archilevita Guillelmus vel ad cuncunctum (sic) populum habitancium im parrochia iam dicta certantes in Dei Servicio et ecclesia Dei fundatores, rogantes et postulantes venerabilem presulem Guillelmus nomine episcopo ad ecclesiam Dei consecrandam in honorem beati Stephani martiris Xpisti et sancti Laurenti martiris. Prelibatus vero episcopus cum aliis bonis hominibus stabilierunt ut per unumquemque annum sancte Marie Sedis abet de ipsa ecclesia modios. III. de annona."
[O]: Perdut
A: Còpia resumida del segle XIII, ACU, Liber Dotaliarum Ecclesiae Urgellensis (Cartulari de la catedral de la Seu d’Urgell), vol. I, doc. 821, foli 240.
a: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX–XII), “Urgellia” (la Seu d’Urgell), núm. 1, 1978, doc. 63, pàg. 141.
b: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies de l’antic bisbat d’Urgell (segles IX–XII), la Seu d’Urgell 1986, doc. 66, pàg. 151.
Traducció
"L’any mil cinquanta-sis de l’encarnació del Senyor, indicció desena, el dia desè de les calendes de gener, any vint-i-setè del regnat d’Enric. El molt reverend baró, venerable senyor Guillem, bisbe de la seu de l’església d’Urgell, vingué al castell d’Alinyà, pregat per l’arxilevita Guillem i per tota la població dels habitants de l’esmentada parròquia, èmuls en el servei de Déu i fundadors de l’església, els quals pregaren i suplicaren al venerable bisbe anomenat Guillem que consagrés l’església de Déu en honor de sant Esteve, màrtir de Crist, i de sant Llorenç, màrtir. L’esmentat bisbe i altres bons homes establiren que Santa Maria de la Seu rebria cada any d’aquesta església tres modis d’annona."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
El lloc d’Alinyà, conegut posteriorment com el castell d’Alinyà, fou jurisdicció dels Cardona fins a la fi de les senyories, i era integrat a la batllia de Solsona. Era inclòs a la vegueria de Cervera fins al 1716, que en establir-se la divisió administrativa dels corregiments quedà integrat al corregiment de Cervera.
Al segle XIII la parròquia d’Alinyà pertanyia al deganat de la vall de Lord, de la diòcesi d’Urgell, segons consta en la relació de la dècima del 1279 —Alinhano—, mentre que en el llibre de la dècima de la Diòcesi d’Urgell del 1391, consta dins del deganat d’Urgellet. Actualment l’església parroquial de Sant Esteve està supeditada a la parròquia d’Organyà. (MLIC)
Església
Planta de l’església amb dues petites absidioles i altres obertures practicades en la gruixària dels murs.
F. Junyent i A. Mazcuñán
Es tracta d’un edifici sòlid i ben construït, alçat sobre la roca, amb un sòcol d’obra a la banda de migdia per tal de contrarestar un acusat desnivell del terreny.
D’estructura simple, consta d’una única nau, capçada a llevant per un absis semicircular que el carrega a la nau amb la interposició d’uns simples ressalts (un a cada banda), fusionats amb un arc de mig punt, que fan la degradació entre ambdós cossos d’edifici. Els murs laterals han estat descarregats amb l’obriment de capelles, endinsades dins els gruix de les parets, més un nínxol que fa de sagristia.
La nau és coberta amb una volta de pedra lleugerament apuntada, mentre que l’absis, atès el seu pla semicircular, és aixoplugat amb una volta d’un quart d’esfera. Ambdues voltes arrenquen d’una cornisa estesa als murs laterals que abraça també l’absis.
Les finestres que il luminen l’edifici es distribueixen a l’absis, al mur sud i al mur de ponent. Totes tenen doble esqueixada i accepten elements decoratius, treballats, llevat de la de ponent, amb pedra tosca; aquesta matèria, tot i que les individualitza, no es fa escadussera, tal com veurem a l’aparell de l’edifici.
Així, la de l’absis, que és única i perfora la part central, és coronada amb dos arcs de mig punt adovellats i en degradació, l’extern dels quals és ornat a l’intradós amb boles (pràcticament semiesferes), que també es fan extensives als muntants. Al mur sud n’hi ha un altra de característiques semblants, però constituïda per quatre arcs degradats amb el manteniment de la mateixa decoració. Prop d’aquesta, però en un nivell més baix, vers la capçalera, encara n’hi ha una altra, més petita i obturada, que només és coronada amb un arc de mig punt adovellat. La finestra de ponent, aquesta treballada amb pedra calcària, també és formada per quatre arcs de mig punt adovellats i en degradació, amb semisferes (amb una clara tendència a cons) a l’intradós de l’arc extern i als muntants.
Detall de la porta del mur de ponent, feta ja ben entrat el segle XIII.
A. Mazcuñán
La porta, desclosa al mur de ponent, és composta per quatre arcs adovellats i en degradació, de pedra calcària, embeguts dins el gruix del mur. A la clau de l’arc extern hi ha esculpida una data: 1253; així mateix, en un dels arcs, amb lletres pintades, diu: “L’any 1949 reparada”.
El mur de ponent guanya verticalitat amb un campanar d’espadanya de dues obertures, fet amb pedra tosca.
Els paraments externs de l’edifici apareixen totalment nus i mancats d’elements decoratius; només una cornisa estesa a la part superior de l’absis i dels murs laterals ressalta l’acabament d’aquestes façanes, sobrealçades posteriorment.
Hom ha construït aquest edifici, d’aspecte compacte i massís, amb uns murs, ateses les mesures de l’església, extraordinàriament gruixuts (2 m els laterals i 1,80 m el de ponent), cosa que no ha impedit que s’hi obrin dues profundes esquerdes que solquen els dos murs laterals, vers ponent, i afectin també l’extradós de la volta.
L’aparell de la construcció ofereix un seguit de trets que es poden considerar força singulars dins les diverses tipologies d’aparells romànics. En primer lloc cal assenyalar l’ús de la pedra tosca en la totalitat de la capçalera i la distribució de l’aparell dels murs laterals, on alternen filades de pedra tosca amb d’altres de calcària, amb un clara asimetria al mur nord, en el qual les filades de pedra calcària són molt més estretes que les altres a partir d’una socolada ben patent. El segon tret que crida l’atenció rau en la mida gairebé gegantina dels carreus que forneixen l’aparell de la façana de ponent (97 × 48 cm, 95 × 45 cm, 73 × 50 cm, etc.), els quals, d’altra banda, han estat perfectament escantonats i polits, sense admetre cap carreu de pedra tosca, present només a l’espadanya.
Aquesta disposició de l’aparell, on alternen carreus de diferents materials i colors, tot i que és, tal com hem indicat, força singular, tampoc és un fet inusitat, ja que es repeteix amb una relativa freqüència a l’arquitectura romànica catalana; amb això hom enriquia sense additaments decoratius l’aspecte ornamental de les façanes. Alguns exemples d’esglésies on s’ha utilitzat aquesta tècnica es poden trobar a la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell, a l’església de Santa Maria d’Espinà de l’Agli, al Rosselló, i en altres de la Garrotxa (Sant Pere de Besalú), del Gironès (Sant Pere de Galligants), on és freqüent la inclusió de pedres volcàniques. Segons el lloc geogràfic que ocupa l’església, condicionat per uns materials concrets, els aparells poden oferir diverses alternances: marbre-granit, marbre-calcàries, etc. Aquests darrers materials, lògicament, només es trobaran en esglésies pirinenques, com algunes del Rosselló.
Aquesta església, que mostra una decoració a les finestres gairebé idèntica a la que es pot trobar a les finestres de la catedral d’Urgell, respon, valorant també les altres característiques immanents al conjunt de l’obra, a una edificació portada a terme al final del segle XII, amb la intromissió d’alguns remodelatges, efectuats bàsicament a l’interior, que no afecten substancialment l’estructura primitiva. Amb tot, és probable que el mur de ponent (sense valorar evidentment la data de la porta), perfectament diferenciat dels altres, pugui ser lleugerament posterior, potser ja dins el segle XIII, època en què es consolidà definitivament l’edifici, però sense descartar la seva inclusió en el segle anterior, a les acaballes del qual hom devia acabar l’obra amb un aparell més acurat per ressaltar la façana principal.
L’edifici és ben conservat, bé que caldria cercar una solució immediata al problema que presenten les dues esquerdes que solquen els murs laterals de dalt a baix, prop del frontispici. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Rius, 1946, vol. I, pàg. 189; Vidal-Vilaseca, 1977, pàgs. 104–105; Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàg. 1 236; Bertran, 1979, vol. II, pàg. 284; Baraut, 1982, vol. V, doc. 492, pàgs. 31–32, i doc. 515, pàg. 55; Baraut, 1983, vol. VI, doc. 752, pàgs. 121–122; Gran geografia comarcal de Catalunya, 1984, vol. 16, pàgs. 102–103; Baraut, 1986, doc. 66, pàg. 151.