Sant Víctor de Fígols d’Organyà (Fígols i Alinyà)

Vista des de llevant d’aquesta bonica església, situada a l’altra banda del riu, part davant de la vila d’Organyà.

ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán

Situació

L’església parroquial de Sant Víctor de Fígols d’Organyà s’alça solitària en un planell estès a la banda de ponent del poble, amb el qual s’uneix a través del camí de la Sèquia.

Mapa: 34–11(253). Situació: 31TCG628737.

Hom hi arriba fàcilment des d’Organyà per una curta carretera (uns 2 km) que, travessant el Segre, porta a Fígols d’Organyà, situat a l’altra banda del riu, davant per davant d’Organyà. També s’hi pot anar per la carretera de Sant Llorenç de Morunys on, tot just començada i immediatament després d’haver travessat el pont de l’Espia, a mà esquerra, s’inicia una pista que hi mena. Té la clau de l’església el Sr. Boix, que és el secretari del poble. (FJM-AMB)

Història

La notícia més antiga que coneixem del lloc de Fígols d’Organyà fa referència a la vall de Fígols, i data de l’any 978, en una escriptura segons la qual els almoiners del difunt Radulf donen al bisbe Guitard d’Urgell un alou situat in valle Ficulensis.

De l’any 1030 es coneix una donació a Santa Maria d’Organyà d’un alou in apendicio Sancti Victoris in valle Ficulens. Retrobem esments semblants en documents dels anys 1043, 1065, 1066, 1074 i 1075. Amb anterioritat a aquest document, l’any 999, hi ha documentada la venda d’una terra situada in apendicio Sancto Victoris, però sense cap més especificació que permeti vincular-lo amb Sant Víctor de Fígols.

L’església de Sant Víctor existia l’any 1051, en què es redacta un document ante aula Sancte Victoris qui est fundatum in valle Fichuls.

El priorat de Santa Maria d’Organyà tenia diverses possessions a la vall de Fígols, que sembla que li foren donades per Guitard Guillem i la seva muller Maria, del llinatge dels Caboet, vers el 1090. L’any 1136, Miró Guitard, de la mateixa família, donava la batllia que tenia en honor de Sança al lloc de la vila sobirana de Fígols.

En el Spill… del vescomtat de Castellbò del principi del segle XVI, la vall de Fígols formava part del Quarter d’Organyà, i s’hi fa constar que “és comuna del Prior de Organyà y de mossèn Pedro Mallén. Lo dit mossèn Pedro Mallén té en féu la dita sua mitat e caslania per la se ñora Reyna e vescomtessa”. L’any 1831, a la fi de les senyories, Fígols d’Organyà estava vinculat al capítol de la Seu d’Urgell.

En la relació de la dècima dels anys 1279 i 1280 la parròquia de Fígols és inclosa en el deganat d’Urgell, mentre que en el llibre de la dècima de la diòcesi d’Urgell del 1391, el capellà de Fígols i el seu rector, Bartomeu Caynot, consten en el deganat d’Urgellet.

L’any 1836, durant la primera carlinada, l’església parroquial de Sant Víctor fou incendiada pels carlins. Actualment aquesta església és supeditada a la parròquia d’Organyà. (MLIC)

Església

Planta de l’església, ampliada amb dues capelles tardanes.

F. Junyent i A. Mazcuñán

Edifici d’estructura simple compost d’una única nau, capçada, vers llevant, per un absis semicircular que s’uneix directament amb la nau, sense que hi hagi cap plec que faci la degradació. L’única diferenciació entre ambdós cossos d’edifici només és donada per la més gran amplada de la nau, sense que s’estableixi una clara subordinació especial entre nau i absis. A banda i banda de la nau, prop de la capçalera, s’obren sengles capelles rectangulars, a manera de creuer, afegides posteriorment a l’obra romànica, com una sagristia adossada a l’absis, enderrocada recentment.

La nau, els paraments interns de la qual són totalment enguixats, és coberta amb una volta de canó, reforçada amb dos arcs torals, els ressalts dels quals no arriben a tocar el paviment, ja que són escapçats a la meitat del seu recorregut. Aquesta volta no és pas l’original, sinó que és el resultat d’una refacció propiciada per l’enderrocament de la primitiva en un moment en què el temple devia amenaçar ruïna, tal com ho demostren els tres contraforts atalussats situats al cantó nord, dos dels quals ocupen els angles. La coberta de l’absis, que encaixa perfectament amb l’obra primitiva, és resolta amb una volta de pedra d’un quart d’esfera.

Només hi ha tres finestres originals, d’idèntiques característiques, i s’obren a l’absis. Totes tenen doble esqueixada i són coronades amb arcs de mig punt adovellats. Les altres finestres s’obren a les capelles laterals i al mur de ponent, on ha estat refeta.

L’accés a l’església es fa a través d’una porta, de reduïdes dimensions, desclosa al capdavall del mur de migjorn. De composició simple, és coronada amb un simple arc de mig punt adovellat.

El predomini de l’horitzontalitat dels volums, tan característica del romànic, és trencada tímidament per un campanar obrat amb pedra tosca, compost de dues obertures coronades amb arcs de mig punt, fets amb dovelles.

L’edifici no té altra decoració que un fris d’arquets cecs sobre petites mènsules que recorre la part superior de l’absis, amb la interposició de dues filades en contacte amb el ràfec de la teulada.

L’aparell de la construcció, que acusa l’empremta d’una restauració recent, ha estat obrat amb blocs de pedra de mides relativament mitjanes, només escantonats i disposats en filades horitzontals. La majoria són de pedra calcària, però amb la irrupció d’altres de pedra tosca, que dominen en els arcs, a les arcuacions cegues i a l’espadanya.

Tot i que els resultats de la restauració han unificat força tota l’obra i en dificulten en part la lectura (alguns elements, com la porta, són confusibles), l’edifici, a grans trets, s’adapta a una obra romànica construïda ja dins el segle XII, segurament durant el primer terç, amb el manteniment d’alguns elements llombards en la decoració de les façanes. Posteriorment experimentà alguns remodelatges que no ofegaren del tot la seva estructura primitiva, alterada només parcialment.

L’edifici és ben conservat, més encara després d’haver estat restaurat recentment. (FJM-AMB)

Pica

A l’interior de l’església es pot trobar una pica beneitera, adossada a una de les parets, d’estructura tronco-cònica i que presenta una decoració a base d’ondulacions verticals o ranures, talment com si derivessin de les piques en forma de petxina. Tots aquests motius ornamentals s’aconsegueixen mitjançant un relleu molt arrodonit. Encara que és difícil poder precisar una datació concreta per a aquesta peça, el model que segueix fa suposar que es tracta d’una pica tardana. (CBS-LBM)

Bibliografia

  • Miret i Sans, 1915–16, docs., 4, 35, 45, 50, 62, 68, 73, 80, 92, 103, 106 i 109; Rius, 1946, vol. I, pàgs. 191 1 199; Vidal-Vilaseca, 1977, pàgs. 97–98; Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1 244–1 245; Baraut, 1979, vol. II, doc. 176, pàgs. 123–124; Bertran, 1979, vol. II, pàgs. 282 i 326; Gran geografia comarcal de Catalunya, 1984, vol. 16, pàgs. 100–101; Baraut, 1988–89, vol. IX, doc. 1 234, pàgs. 62–63.