Sant Martí de les Canals de Catllarí (Montmajor)

Situació

L’església és erigida en un enclavament, després del territori de Montmajor, situat als vessants occidentals dels rasos de Peguera, en un paratge abrupte delimitat pels municipis de Fígols, Castellar del Riu i Guixers, aquest darrer ja pertanyent al Solsonès. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 292-M781: x 95,3 — y 67,2 (31 TCG 953672).

Vista de l’exterior de l’església des del costat sud-est, amb l’absis, a primer terme, el qual llueix un ordenat aparell.

A. Bastardes

Una vista exterior de l’església des del costat sud-oriental, enmig del seu entorn geogràfic.

F. Junyent-A. Mazcuñan

S’hi va per la carretera que partint de Berga mena a Sant Llorenç de Morunys. En arribar al pont de Llinars de l’Aiguadora (poc després del quilòmetre 19), cal prosseguir per una pista (al començament asfaltada) que arrenca de la dreta i que travessa el poble de Llinars. Abans d’arribar a Can Cabra ens haurem de desviar novament a mà dreta per tal d’enfilar-nos per un camí molt costerut que ens deixarà prop de l’església, situada a mà esquerra del camí i al vessant oposat. Aquest darrer trajecte, pel mal estat del camí, és recomanable fer-lo a peu, llevat que hom tingui un vehicle tot terreny, amb el qual tampoc no podrà arribar fins a l’església, donat que, quan al camí comença a planejar, és barrat per una cadena. Hom esmerçarà en fer aquest recorregut una hora i mitja aproximadament. (FJM-AMB)

Història

L’església de Sant Martí de les Canals de Catllarí o del Catllarí es troba situada en la històrica Vall de Lord pertanyent al comtat d’Urgell. L’església depenia del gran monestir urgellenc de Sant Sadurní de Tavèrnoles i possiblement mai no fou església parroquial.

Sant Martí és esmentada en l’acta de consagració de l’església monacal del monestir de Tavèrnoles, església consagrada l’any 1040 pel bisbe Eribau d’Urgell. Entre les moltes possessions d’aquest monestir confirmades en la consagració, cal remarcar les esglésies de Santa Coloma de Llinars i Sant Martí del Catllarí, a la vall de Lord. Ambdues esglésies apareixen esmentades amb els seus delmes i primícies, oblacions i tots els drets (Sancte Columbe de Linars et Sancti Martini de Caslarill cum decimis et oblationibus et omni iuri spirituali).

El lloc és documentat des del 1170 fins al segle XIV. El topònim apareix amb algunes variants. Així en un document del 10 de març de 1269 figura Castaerill; en un altre del 19 de gener del 1307 és anomenat Castlarye, i ja modernament, en un altre del 19 de gener del 1705 apareix Catllarí, sense oblidar la forma en què apareix el segle XII Caslarill.

L’església era el centre de l’antiga quadra d’aquest nom i estava sotmesa el segle XIV a l’església de Castellar del Riu. Passà després a dependre de l’església de Sant Iscle de Llinars de l’Aiguadora, també durant aquest segle.

L’any 1374 l’església fou molt reformada i després d’aquest acondicionament fou consagrada novament pel bisbe Joan, titular osonenc i vicari de l’abat del monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal.

El segle XVIII Sant Martí de les Canals de Catllarí era sufragània de l’església de Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars juntament amb les esglésies de Sant Serni de Terrers i Santa Coloma de Can Cabra.

Aquesta església conegué altres reformes, que tingueren lloc l’any 1847, que fou decorada al gust de l’època. Aquests arranjaments culminaren l’any 1855, que fou construït un retaule, pintat per un tal Pujol de Morunys; aquest retaule fou col·locat just al punt on s’obria l’absis i restant aquest habilitat com a sagristia. Hom hi construí també el cor, la qual cosa motivà que fos obert un nou rosetó al mur de ponent, el qual substituí l’antic.

Actualment l’església es troba abandonada i resta sense culte. (RSR-JVV)

Església

Planta, a escala 1:200; de l’església, amb una nau única rematada a llevant per un absis semicircular.

F. Junyent-A. Mazcuñan

L’edifici és format per una única nau que és ampliada per un absis semicircular dirigit a llevant. L’absis s’uneix a la nau mitjançant dos ressalts, el darrer dels quals forma un ampli espai presbiteral. El primer, com l’arc d’obertura de l’absis, presenta un perfil quelcom apuntat i és cobert amb carreus ben carejats; el segon, en canvi, que és acabat amb un arc de mig punt, mostra una cobertura feta amb lloses disposades a plec de llibre.

La volta de la nau és esfondrada, bé que en alguns indrets encara resten les arrencades de les voltes d’aresta, posteriors a l’obra romànica, que substituïren la primitiva coberta. L’absis és aixoplugat amb una volta d’un quart d’esfera que, tal com hem indicat, presenta un perfil lleugerament apuntat.

El temple és il·luminat per quatre finestres, de les quals dues (una situada al centre de l’absis i l’altra al mur de ponent) mostren característiques marcadament romàniques: totes dues són de doble esqueixada i són rematades amb arcs de mig punt adovellats, fets amb pedra tosca. Els altres dos finestrals, que s’obren al mur de migdia, difereixen per mostrar l’un doble esqueixada i, l’altre, esqueixada senzilla. El primer s’obre entre el mur de l’absis i l’inici de la nau, bo i formant una obertura molt forçada, mentre que l’altre s’obre al centre del mur, prop del portal.

La porta d’accés al temple, tal com palesa una marcada obertura, era situada al mur de migjorn, bé que ara ja no existeixen ni el fustam de les portes ni les pedres que l’emmarcaven.

Els paraments exteriors de la construcció que, com els interiors, acusen diverses remodelacions, es mostren totalment nus, sense cap element ornamental. Només un esvelt i massís campanar d’espadanya, fornit de dues obertures acabades en arcs de mig punt adovellats, enlaira el mur de ponent ensems que dona una certa airositat a l’edifici.

Interior de l’església amb la capçalera, en la qual l’absis, cobert amb una volta en quart d’esfera apuntada, és precedit per dos cossos que en fan la degradació.

R. Viladés

L’aparell corresponent a l’obra romànica, que ocupa de manera clara els paraments corresponents a l’absis, inici de la nau i una bona part del mur de ponent, és fet amb petits carreus de mides mitjanes, molt ben escantonats i disposats ordenadament en filades horitzontals. Entre aquests petits carreus destaquen els adovellats, fets amb pedra tosca, dels diversos arcs integrats en la construcció.

L’edifici no respon pas a un procés constructiu unitari, sinó que hom hi detecta diversos processos remodeladors, alguns dels quals responen a transformacions realitzades modernament per tal d’adaptar la construcció als gustos de l’època. Pel que fa a l’obra romànica, aquesta sembla que encaixa perfectament amb les obres realitzades el segle XII. Amb tot, aquesta església presenta un seguit d’interrogants, pel que fa al seu procés constructiu, difícils de desvetllar. Així, per exemple, els murs laterals de la nau, llevat del seu inici, mostren una gruixària i un aparell que, conjuntament amb el finestral espitllerat que perfora el mur de migjorn, ens poden recordar formes preromàniques, cosa que ha menat X. Sitjes a creure que són els vestigis d’un temple anterior, transformat en època romànica. Altrament J. Vigué i A. Bastardes creuen que aquesta part de la nau pot datar-se com a una obra del segle XI. Malgrat tot, creiem que aquests paraments al·ludits són difícils de datar amb precisió, bé que no descartem, ateses les seves característiques, que també puguin ser el fruit de reformes realitzades més tardanament, fet deduïble de la gran quantitat de calç que hi ha al morter que lliga els carreus, així com també per la constància històrica de reformes posteriors.

L’estat de conservació d’aquesta capella, que es troba abandonada a la seva sort, és lamentable. El fet d’haver-se esfondrat la coberta de la nau afavoreix, sens dubte, el seu enrunament, que serà irreversible si hom no hi posa remei immediatament. (FJM-AMB)

Bibliografia

  • Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, vol. I, La Seu d’Urgell 1978
  • Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 259
  • Xavier Sitjes i Molins: Les esglésies pre-romàniques de Bages, Berguedà i Cardener, Manresa 1977, pàg. 175
  • Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 141-142