Santa Maria de Sorba (Montmajor)

Situació

Vista del conjunt, amb el cos d’edifici que forma el martyrium sortint entre l’església i les construccions modernes.

R. Viladés

L’església de Santa Maria de Sorba resta situada a la riba esquerra del riu Aiguadora, a un centenar de metres d’aquest i a l’altitud de 489 m sobre el nivell del mar. Depèn de l’arxiprestat de Cardona, al bisbat de Solsona, i constitueix el centre de l’agregat de Sorba, format per cases disperses, pertanyent, amb Gargallà, al municipi de Montmajor. Dista 8 km, en direcció sud-oest, de Montmajor i altres tants de Cardona, en direcció nord. Ben comunicada amb Cardona i Berga per camins forestals senyalitzats, que menen a les carreteres comarcals de Cardona-Berga o bé de Cardona-Solsona. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50 000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 330-M781: x 89,6 — y 47,5 (31 TCG 896475).

Per anar-hi és recomanable la pista forestal, avui senyalitzada, que surt de la carretera de Cardona a Berga vers l’esquerra, un cop passat el primer pont, i voreja el riu Aiguadora, entre camps i boscos de pins, per la dreta, gairebé fins a la mateixa església que hom pot albirar enfront; un darrer pont de ciment travessa el riu, passa per la dreta del cementiri actual del poble i puja fins a frec de les parets del temple i rectoria de Sorba, per continuar vers les cases i granges del poble. El camí és planer i agradable, en una longitud total de 7 km i 400 m. També hom pot arribar a Sorba baixant des de la carretera de Solsona a Cardona, per un trencall terrós senyalitzat. La clau per a la visita, com indica un rètol situat a la porta del temple, resta dipositada en una masia veïna. (MRR)

Història

El primitiu nucli de població de Sorba degué restar situat al cim del monticle de Sorba Vell, probablement en plena edat del bronze. El succeí la població indígena de Sant Miquel de Sorba, enfront de l’anterior nucli, a un serrat situat a la riba dreta del riu, que Joan Serra i Vilaró estudià i considerà ibero-romana. Hom ha tractat d’identificar aquesta població amb l’antiga Udura que donaria lloc als topònims Valldora i Besora, si bé altres autors pensen que Udura fou el nom primitiu de Cardona.

Durant l’època visigòtica, a les darreries del segle VI, hom devia construir el martyrium de Sant Eudald a la riba esquerra del riu Aiguadora, sota l’antic nucli de població, sub urbe, d’on devia sorgir el nom de Sorba; ben aviat, al voltant d’aquest martyrium devia créixer un cementiri, amb tombes amb voltes de canó, sarcòfags i tegulae planes, i alguns edificis hi foren adossats, un almenys on devia viure el sacerdot encarregat de tributar culte al sant.

Però els estudis arqueològics d’aquests darrers aspectes encara no es poden considerar definitius, car caldria realitzar una campanya d’excavacions a l’entorn del martyrium, i les fonts escrites són inexistents. Un dels sarcòfags d’aquest cementiri fou encastat al mur nord-oest de l’església del segle XVII, on és visible encara. La decoració mostra una sanefa del segle V i unes creus afegides posteriorment.

Un pany de mur interior, el qual deixa veure un acurat aparell.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Interior de la rotonda, amb l’escala d’accés.

R. Viladés

En les campanyes del darrer terç del segle IX el territori de Sorba restà incorporat al món carolingi. Guifré el Pelós cercà llavors la comunicació de Berga amb el castell de Cardona —fortificat en l’avenç de Lluís el Piadós el 798 i repoblat per Guifré entorn del 879-880— i hom restaurà el martyrium afegint a la rotonda una primera nau i convertint-la en església dedicada a santa Maria. L’any 888 el comte Guifré i la seva esposa Guinedilda, donaren al monestir de Ripoll l’església de Santa Maria de Sorba i les altres existents al lloc —tal vegada la de Sant Miquel i l’eremitori del qual parlarem després, al serrat de Can Soldevila—, amb els seus béns alodials i els seus termes.

Llavors Sorba restava situat en territori de frontera amb els musulmans i és probable que l’estiu del 897 el senyor musulmà de Lleida, Lup ibn Muhammad, ataqués la Vall d’Ora i cremés els seus temples. Calgué restaurar el límit occidental del pagus de Berga, que llavors discorria per Sorba, Gargallà i Serrateix, però sembla que el monestir de Ripoll no tingué gaire pressa a refer les esglésies del seu domini de Sorba. En tot cas restaven reedificades el 982, i des de llavors consta documentalment —per les confirmacions reials, pontifícies i comtals dels segles X i XI— la pertinença del domini alodial de Sorba, i les seves esglésies, al monestir de Santa Maria de Ripoll, que en conservà la propietat fins a les darreries del segle XVIII. Aquesta pertinença havia facilitat que l’any 978 monjos ripollesos anessin a Sorba a cercar les relíquies de sant Eudald que així enriquirien l’església del monestir, obrint la sepultura del sant màrtir i emportant-se’n alguns ossos. Això, però, no és més que una hipòtesi, no confirmada per ara.

El segle XIV seguien obertes al culte les esglésies de Santa Maria i de Sant Miquel de Sorba, aquesta darrera al cim del serrat on hi ha les runes de la població iberoromana. Però no era permesa la visita pastoral als visitadors del bisbat d’Urgell, per considerar-les monestirs i exemptes. Amb tot, la proximitat de Sorba a Cardona feu que el territori, tot i ésser alodial, restés englobat dins el senyoriu dels Folc de Cardona.

A mitjan segle XVII, Sorba, amb 17 cases, constituïa un batlliu de la batllia de Cardona (una de les tres batllies en què restava dividit administrativament el ducat). El duc hi tenia la jurisdicció criminal, i l’abat de Ripoll hi exercia la jurisdicció civil i eclesiàstica. Poc abans de la desamortització, la parròquia de Santa Maria de Sorba passà ja definitivament al bisbat de Solsona. (MRR)

Església

Planta baixa del conjunt parroquial de Sorba: 1, temple del segle XVII; 2, capelles laterals que ocupen una part de la nau romànica; 3, façana del segle XVII; 4, campanar del segle XIX; 5, rotonda martyrium; 6, nau romànica; 7, cup; 8, celler; 9, entrada a la rectoria; 10, dependències parroquials del segle XVIII.

A. Bastardes i Porcel

Perfil longitudinal de les construccions dels segles VI-XI.

M. Riu

Analitzarem ara les successives construccions de la parròquia de Santa Maria de Sorba, segons els indicis trobats durant les dues campanyes d’excavacions arqueològiques que hi portàrem a terme els anys 1977 i 1979.

El martyrium

Vista exterior del martyrium al mur del qual hom pot veure l’arc d’un antic finestral, ara empedrat.

F. Junyent-A. Mazcuñan

El martyrium, la construcció més antiga, que considerem de les darreries del segle VI, és de planta quadrada a l’exterior i circular a l’interior, coberta amb cúpula hemisfèrica, en la qual hom pot observar la presència de peces grosses de terra cuita. Resta situada entre la sagristia actual i el presbiteri del temple modern. L’altura fins el darrer sòl, coincideix amb el d’aquest temple, és de 4,20 m i el seu diàmetre interior de 3,92 m. Aquest edifici de forma cúbica externament (5,20 m long.) i cilíndrica a l’interior, presenta dues finestres antigues aparedades, amb un arc de mig punt monolític per la cara externa. La porta primitiva, al sud-oest, fou aparedada en part el segle XX en construir l’escala moderna que hi permet l’accés des de la sagristia. Una porta, oberta el segle XVII, probablement engrandint l’obertura d’una tercera finestra antiga, comunica la rotonda amb el presbiteri. La cúpula és possible que hagués estat pintada d’un to vermellós. El parament extern fou refet, parcialment, en dues ocasions, una el segle X (amb peces regulars de mida mitjana, ben tallades), i una altra el segle XVII, en ésser construïda la casa rectoral al costat.

Un detall de la rotonda amb l’escala d’accés.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Planta de la rotonda de Sorba.

M. Riu

Al subsol d’aquest primer edifici, sota el quart paviment, d’opus signinum, situat a 85 cm de profunditat del nivell actual del sòl, hom localitzà una sepultura orientada de nord a sud, amb una desviació de 35° vers l’oest, de forma rectangular: 2,40 m de longitud, 62 cm d’amplada i 40 cm de profunditat, coberta amb volta de mitja canya d’un gruix mínim de 10 cm formada per lloses i peces de terra cuita i reforçada per un farciment de palets de riera, terra i maons, d’uns 20 cm de gruix. L’únic esquelet que contenia es trobava en posició de decúbit supí, amb els braços creuats damunt l’abdomen, amb l’avantbraç esquerre sobre el dret, i les cames esteses. Corresponia a una persona adulta, del sexe masculí, morta entorn dels 50 anys d’edat, d’alçada mitjana i afectat de gota. ¿Era el màrtir sant Eudald, sacerdot martiritzat pels visigots arrians, a 46 anys d’edat, l’onze de maig de l’any 581?

Calc del tap del lòcul de l’ara de l’altar en el qual hom pot llegir la inscripció següent: Eubaldus Reliquiarum Martyris Xristi Amen, O Bé Ubaldis Reliquiae Sunt Martyris Xristi Amen.

Damunt la tomba hi havia el típic lòcul de les sepultures dels martyria, tapat amb una tegula trapezial, que deixava espai suficient per a poder apropar objectes o trossets de roba a les relíquies del màrtir. La sepultura, que havia estat violada d’antic pel cap, s’estenia al peu d’un edicle massís, d’uns 74 × 89 cm de base, que degué haver estat coronat (en una segona restauració) per una ara de pedra calcària, d’uns 99 cm de llargada per 75 cm d’ample i de 6 a 7 cm de gruix, amb un reconditori enmig, de secció quadrada (21 × 21 cm), que conserva el tap d’argamassa amb què fou segellat i en el qual hom pot llegir:

EUBALDIS RELIQUIARUM MARTYRIS XRISTI. AMEN

Interior de la rotonda, amb el martyrium. Hom hi pot veure l’edicle, el sepulcre i l’esquelet del màrtir, descoberts en la campanya de l’any 1977.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Aquesta ara pot datar-se als segles IX-X, moment de la restauració carolíngia del temple, però la inscripció que porta no sembla anterior al darrer terç del segle XI, moment en el qual seria reaprofitada per al temple romànic al qual ens referirem després, tal vegada afegint-hi unes relíquies de sant Eudald que no devia tenir l’altar primitiu, car restaria ben present en els fidels l’existència del cos del sant al peu de l’edicle.

L'atri

Al martyrium hom devia afegir, probablement, un atri obert, de 2,40 m de llarg, amb tres arcades, una per banda; després és possible que hom clogués l’atri, afegint-hi una nau de 3,85 m de longitud. Aquesta podia ésser una bona solució si el culte que inspirava el sant, i que havia conduït des de les darreries del segle VI a convertir el seu entorn en cementiri, feia que cada dia fos major l’afluència de fidels al lloc. La nau devia correspondre al segle VII i de fet devia tenir, amb l’atri, 6,25 m de llarg, per 3,90 m d’ample, essent sols un segle posterior a la rotonda inicial.

El parament de la part afegida és gros, les filades més altes que les de la part primitiva, i les pedres molt gastades, unides amb calç forta. Aquella nau tingué una coberta de fusta a dos vessants, però no pogué resistir una destrucció i incendi, romanent les parets a la intempèrie força anys.

Allargament de la nau

Fragment de mur en el qual hom pot veure un parell de finestres, fruit de diverses campanyes de construcció.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Entre mitjan segle IX i mitjan segle X, degué ésser reparada i allargada la nau uns 5,74 metres, amb parament més petit i irregular. Així l’església assolí ja els 12 metres de longitud. A l’extrem de la nau, per la banda de migjorn hom obrí una porteta adovellada, de 80 cm de llum, les restes de la qual mostren un aparell típic del segle X. No hi ha constància encara que la nau fos coberta amb volta.

Ben aviat, potser a la vegada que hom feia aquesta ampliació, hom devia afegir les dues absidioles, de planta semicircular i d’1,65 m de diàmetre, a banda i banda de la capçalera-rotonda, aprofitant les arcades laterals de l’atri, mentre l’arcada frontal d’aquest darrer és possible que hagués estat ja enderrocada. Aquestes absidioles laterals, de les quals avui sols resta la part inferior de la de migjorn, tenien una finestreta enmig (de 23 cm d’ample) i foren arrebossades interiorment, en dues ocasions, donant el conjunt la impressió d’un creuer. No obstant l’existència dels arrebossats, no creiem que mai haguessin estat pintades interiorment.

Construcció d'un temple aprofitant la rotonda (s. XI)

Aprofitant tot allò que es conservava, el primer romànic muntà, el segle XI, un temple que devia restar sospitosament orientat de sud-oest a nord-est, i que aprofità la rotonda, utilitzada encara per a centrar la capçalera, i l’única nau, de 3,92 m d’ample per 12,97 m de llargada total, revestint, però, l’exterior de les parets amb el típic parament allargassat de la primera meitat del segle XI, per tal d’unificar les diverses etapes d’edificació, i reforçant-lo amb un sòcol, amb arcuacions cegues a la part alta i amb bandes llombardes. La part interior, com que devia anar arrebossada, no caldria revestir-la. El gruix dels murs laterals del nou temple romànic assolia amb tot, 1,26 m. Hom degué construir llavors l’arc triomfal i la volta de canó seguit, de 6, 66 m d’altura, volta que s’ha conservat fins als nostres dies, tot i que el mur de la banda de tramuntana de la nau desaparegué en bona part en construir les capelles de l’església del segle XVII al costat de l’antiga.

Construcció del campanar de torre (s. XII)

El segle XII, damunt el creuer, reforçat i cobert amb volta de pedra de canó, d’uns 46 cm de gruix, o tal vegada amb volta d’aresta (si hem de jutjar pels quatre pilars adossats als quatre angles del que havia estat l’atri primitiu), hom bastí un graciós campaneret de torre, de planta rectangular (de 3,86 × 4,14 m), del qual es conserven alguns elements que permeten deduir que tingué un sol pis i una altura d’uns 2,35 m com a mínim, per damunt del creuer. Potser calgui dir que aquest creuer no sembla haver estat mai cobert amb cúpula.

Dos detalls de l’interior amb un pany de mur.

F. Junyent-A. Mazcuñan

El campanar tenia uns murs de 70 cm de gruix i dobles arquets monolítics a les quatre cares, adornades per finestres geminades, amb columnetes de fust seguit i capitells dobles sobreposats en tres peces, amb àbac i sobreàbac. La llum dels arcs era de 60 cm. Sembla que tot el campanar fou obra d’un sol picapedrer, a jutjar per l’única marca que mostren les peces, sempre repetida.

La coberta del campanar degué ésser d’encavallades de fusta a quatre vessants, i lloses planes o teules corbes al damunt. I no podem saber fins quan romangué coronant el temple.

Aquest temple de Santa Maria de Sorba, “romanitzat” degué subsistir fins al segle XVII, època en la qual hom decidí de construir al seu costat l’actual església (enllestida el 1685), integrant-se el vell temple, subdividit en dos àmbits per un pis situat a mitjana altura dels seus murs, en les dependències de la rectoria, bastida al costat de migjorn a les darreries del segle XVI i ampliada, successivament, els segles XVII, XVIII i XIX fins a mostrar l’aparença actual. (MRR)

Necròpoli

Tall de dues sepultures de la necròpoli del costat de l’església.

P. Bertran-M. Riu

Entre els anys 1977 i 1979, Manuel Riu, conjuntament amb d’altres persones, realitzà dues campanyes d’excavacions a l’església de Santa Maria de Sorba, en el transcurs de les quals, en obrir una trinxera, aparegueren tres nivells de sepulcres. En el superior, és a dir, el més modern, s’hi localitzaren diversos fragments de sarcòfags exempts.

El més sencer i interessant, ara guardat a l’interior del temple modern, el constitueix un fragment ortoèdric, de pedra calcària, corresponent al vas de l’urna. Atesos els elements decoratius de què consta es veu clarament que ha estat escapçat en un dels seus extrems. La part que s’ha conservat fa 80 × 56 × 35 cm, bé que, quan era sencer, devia mesurar 120 × 56 × 50 cm, aproximadament.

A la cara davantera és decorat amb el rebaix de quatre arquets, a manera de finestres cegues, dels quals tres formen un grup, mentre que l’altre, ara isolat, devia encapçalar l’inici d’un segon grup, format també per tres arquets. Entre ambdós grups i a la part superior del fragment actual, hi ha un cercle migpartit en el qual, atès el que resta, s’hi devia inscriure una creu (actualment només és perceptible una part del pal vertical). A l’extrem dret hi ha un altre cercle, també migpartit, que delimita un ornament que sembla insinuar un motiu floral, o bé, tal com ha proposat M. Riu, uns raigs que podrien representar el símbol del sol. D’ésser així, a l’altre costat, si es conservés íntegre el sarcòfag, potser hi havia el símbol de la lluna, possibilitat assenyalada pel mateix autor, el qual també dedueix que la creu central fou feta amb posterioritat a la confecció del sarcòfag.

Aquesta peça podria correspondre a un vas del segle XII amb elements ornamentals de tradició tardo-romana, o bé, potser millor encara, podria ser un element reaprofitat vers el segle XII a partir de peces tardo-romanes procedents d’una necròpoli més antiga, probablement dels segles IV-V. (FJM-AMB)

Sarcòfag

Sarcòfag trobat al nivell superior. Pot ésser datat del segle XII. Els elements ornamentals són de tradició tardo-romana.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Un altre fragment, probablement també de sarcòfag, el constitueix una pedra rectangular, de 80 × 35 cm, que apareix encastada al mur nord-oest de l’església moderna.

Al cantó esquerre, corresponent a un dels límits de la peça, hom hi ha gravat una sanefa, que consisteix en un seguit de petits quadres rebaixats a la pedra, a l’interior dels quals sobresurt, en relleu, una creu en forma d’aspa. A tocar aquest fris i a la part inferior, hi ha un cercle, també rebaixat a la pedra, que té inscrit un relleu vegetal de sis pètals, sense descartar que també pugui interpretarse com a un sol. A continuació tres creus, semblants a les contingudes en els quadres, recorren, bé que força separades les unes de les altres, la part inferior de la pedra fins al seu acabament.

Bloc de pedra esculpit d’època romano-visigòtica, encastat actualment al mur sud-oest de l’església moderna. Pot tractar-se d’un fragment de sarcòfag o bé d’un tros d’ara d’altar.

F. Junyent-A. Mazcuñan

El darrer ornament el constitueix una creu inscrita en un cercle, que ocupa la part superior de la làpida, sobre la darrera creu inferior. Aquesta creu és molt semblant al fragment de creu inscrita, també en un cercle, de l’anterior sarcòfag, i, probablement, fou feta, com l’altra, amb posterioritat a la confecció i cisellat del vas funerari.

Ateses les característiques ornamentals que exhibeix aquesta peça, és molt probable i versemblant que, com l’altra, pugui tractar-se d’un fragment de sarcòfag, ara reutilitzat com a carreu, provinent de l’antiga necròpoli tardo-romana, abans al·ludida, datable dels segles IV-V. (FJM-AMB)

Intervencions arqueològiques posteriors

Al desembre del 1994 es va dur a terme una nova excavació del subsol de la capçalera de l’antiga església de Santa Maria de Sorba, prèvia a la restauració de l’edifici i finançada pel Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. L’anàlisi dels seus resultats proporciona algunes diferències respecte a les conclusions de campanyes arqueològiques realitzades anteriorment (vegeu el vol. XII, pàgs. 331-336, de la present obra). Si bé la cronologia inicial i final pot ser similar, les relacions estratigràfiques que s’estableixen són, com es pot comprovar en la proposta de les fases evolutives de l’edifici, diferents. El més interessant és la determinació de l’època de construcció de l’estructura de planta circular, fins ara considerada la part més antiga de l’edifici; en la proposta de conclusions, aquesta estructura se situa en la darrera fase de reformes de l’edifici. Així mateix, també cal remarcar dos aspectes referits a la sepultura: abans de construir-se ja existia un nivell de paviment, una part del qual va haver de ser destruït per a encabir-hi l’individu inhumat; la capçalera de la sepultura va ser destruïda parcialment durant la construcció d’una estructura absidal, la qual cosa planteja la hipòtesi de si fou en aquest moment que van desaparèixer part dels ossos cranials i el maxil·lar inferior.

Seccions de la capçalera segons les excavacions arqueològiques de l’any 1994.

J. Pujades

Analitzats els resultats de la intervenció i confrontats amb les conclusions de campanyes anteriors, s’ha considerat establir en sis les fases corresponents a l’evolució arquitectònica de l’antiga capçalera de Santa Maria de Sorba. Aquestes fases es van determinar per la cronologia relativa de les diferents estructures documentades.

Fase I

Es van localitzar quatre murs que es van identificar com a elements corresponents a edificacions anteriors a la construcció de la capçalera; no es va poder establir cap relació entre aquests murs i la resta dels localitzats posteriorment. Tot i això, un d’ells es va reaprofitar en una segona fase. Per tipologies, caldria diferenciar les estructures orientades SE-NW de les que estaven orientades NE-SW. Si bé totes estaven construïdes amb pedres irregulars i còdols i lligades amb morter de calç, en les darreres el morter era molt més compacte i sòlid i les mides dels còdols i les pedres eren força més reduïdes. Cronològicament, els murs orientats SE-NW devien ser anteriors, ja que el mur situat al fons de la capçalera va ser destruït per la construcció d’un dels murs orientats NE-SW.

Quant a la cronologia d’aquesta fase, no es va localitzar material arqueològic que permetés la seva datació. La finalitat de la intervenció era la recuperació del monument, per la qual cosa, d’acord amb els criteris de la Direcció General de Patrimoni Cultural, es va respectar al màxim aquest darrer paviment. Els sondejos que es van realitzar van resultar negatius.

Fase II

Es van diferenciar tres moments que, malgrat que es van anar succeint en el temps, semblaven correspondre a una mateixa fase constructiva. Va ser en aquesta segona fase que es definí un espai propi en el lloc ocupat per la capçalera de l’antiga església de Santa Maria de Sorba. Això es contraposa amb la fase anterior, en la qual les estructures documentades no semblaven relacionar-se amb l’edifici construït posteriorment:

a) Es va construir un edifici de planta quadrangular, els murs del qual van ser les primeres estructures que van delimitar l’espai de la capçalera. Amb el temps serví de base a totes les modificacions posteriors que hi va haver a l’edifici.

b) Es va construir un paviment d’opus signinum. Aquest paviment s’adossava als murs de l’edifici de planta quadrangular i a un dels murs de la fase I. situat al fons de la capçalera. En aquest moment, els altres tres murs documentats en la fase I ja havien estat arrasats. No es van trobar indicis que hi hagués hagut altar.

c) Es va excavar la sepultura on s’inhumaren les restes d’un individu adult. Es va destruir parcialment el paviment d’opus signinum, el qual, posteriorment, es va refer segellant la sepultura. L’afegit restava a uns 2 cm de mitjana per sobre del conjunt del paviment. Aquests dos elements, paviment i sepultura, devien haver coexistit durant un temps.

No es va localitzar material arqueològic que permetés datar aquesta fase. La datació es va fer a partir de les tombes descrites en campanyes anteriors a l’exterior de la capçalera, adossades al seu parament exterior. Aquestes tombes es van situar al segle VI i, per tant, l’edifici de planta quadrada i els altres elements corresponents a la fase II havien d’existir en el moment d’efectuar les inhumacions. Hi ha la possibilitat que la ceràmica grisa medieval documentada en una intervenció anterior a l’interior de la sepultura de la capçalera s’hi pogués haver introduït durant la construcció d’una estructura absidal (fase IV).

Fase III

Es va construir un nou paviment, seguint la tècnica de l’opus signinum, a uns 17 cm per sobre de l’anterior. Es va construir un altar damunt d’aquest paviment; la part posterior de l’altar s’assentava en un dels murs de la fase I. En una intervenció anterior s’havia documentat la continuïtat del paviment darrere l’altar.

La construcció del paviment s’hauria d’establir als segles X-XI a partir de la ceràmica grisa de cronologia altmedieval que es va localitzar adherida tant al paviment com a l’estrat de terra situat a sota. Aquest aspecte coincideix amb els resultats d’intervencions anteriors, ja que no es localitzaren materials anteriors al segle XI, excepte fragments de tègula.

Fase IV

Fase IV, que correspon a l’estructura absidal; en primer terme hom pot veure els dos nivells del paviment del tipus opus signinum.

J. Pujades

Es va reduir l’espai interior amb la construcció d’una nova estructura, de forma absidal, que s’adossava a laja existent. Com a resultat de la seva fonamentació es van destruir parcialment els dos paviments del tipus opus signinum i part de la capçalera de la sepultura. Les estructures en pedra que es podien observar a la capçalera de la sepultura no corresponien a aquesta sinó a l’estructura absidal. Hipotèticament, l’altar construït en la fase anterior i el paviment d’opus signinum podrien continuar funcionant.

La nova estructura construïda en aquesta fase, malgrat ser posterior a la fase III, deu ser de datació molt propera a aquesta, probablement relacionada amb la construcció de l’església romànica (segle XI).

Fase V

Es va farcir l’espai interior i es va construir un paviment de lloses uns 56 cm per sobre de l’anterior. Tot i que la part central d’aquest paviment havia estat excavada en una intervenció anterior, sembla que no hi havia indicis que s’hi hagués construït un nou altar. AI mateix moment de l’enllosat es va construir una ossera sota l’arc de separació entre la capçalera i la nau de l’església. L’ossera es va fer com a conseqüència de la destrucció de la necròpoli situada al voltant de l’església a causa de la construcció de la nova església (1685). Probablement fou en aquesta mateixa fase que es va tancar el pas entre la capçalera i la nau i s’obrí la porta d’accés a la nova església moderna des de l’antiga capçalera.

L’ossera es devia construir al final del segle XVII i el farciment podria allargar-se fins als segles XVIII i XIX. La construcció del paviment devia situar-se al final del segle XVII, ja que les lloses properes a l’estructura de l’ossera formen part d’aquesta estructura.

Fase VI

Es va arrasar l’estructura absidal i es va construir una estructura de planta circular. És molt probable que aquesta darrera estructura s’adossés als murs de l’edifici quadrangular de la fase II; l’excavació de la coberta de l’edifici permetria confirmar la hipòtesi. La construcció de la rotonda va comportar la construcció d’un nou paviment, aquesta vegada de cairons, 35 cm per sobre de l’anterior.

La darrera etapa de reformes de la capçalera de l’església s’hauria produït entre els segles XIX i XX.

Conclusions

L’origen del conjunt d’edificacions, sempre a tall d’hipòtesi, el trobaríem en una possible vil·la romana, de la qual el mur localitzat a l’exterior en anteriors intervencions arqueològiques i els murs de l’interior de la capçalera (fase I) podrien ser les restes visibles. A Sorba es repetiria el procés, prou conegut, de l’habilitació de part de les dependències d’una vill·la com a zona de culte cristià. A partir de la fase II, descrita anteriorment, es va construir modificant les estructures preexistents, sense respectar-les.

Aquesta hipòtesi només es podrà confirmar amb una exhaustiva intervenció arqueològica al subsol de la rectoria annexa, al subsol de l’església d’època moderna i a l’espai exterior dels edificis. De fet, per notícies orals, es coneix l’existència de certes estructures (de tipologia indeterminada, tot i que es parla d’una volta) a l’espai ocupat actualment per l’era de la masia, i se sap de troballes de material arqueològic romà al voltant del conjunt.

Confrontada l’estratigrafia amb la documentació obtinguda en intervencions anteriors, es pot determinar que l’estructura circular de la capçalera no és anterior al segle XVIII. Malgrat això, per la disposició del parament i per la tipologia de les finestres, caldria suposar que la seva construcció és anterior a aquesta data. Malauradament, però, no s’ha pogut estudiar la coberta de l’edifici ni veure les relacions entre les diferents estructures, les quals haurien de permetre documentar l’evolució de les estructures vistes i el probable reaprofitament de murs i elements que es pugui haver produït al llarg dels anys.

Cal insistir en la provisionalitat de les conclusions abans exposades mentre no es pugui intervenir a la coberta de l’edifici, al subsol de l’església de Santa Maria i de la masia annexa i a l’exterior del conjunt. (JPC)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 182. Recull tota la bibliografia anterior sobre Sorba
• Albert Bastardes i Porcel: Les etapes edificatòries al conjunt d’edificis parroquials de Santa Maria de Sorba, “Quaderns d’Estudis Medievals” (Barcelona), any II, vol, I, núm. 6 (1981), pàgs. 346-356, amb il·ls
• Manuel Riu: Excavacions arqueològiques a Santa Maria de Sorba, “Quaderns d’Estudis Medievals” (Barcelona), anys II, vol. I, núm. 6 (1981), pàgs. 323-344, amb 30 il·ls
• Manuel Riu: Martyrium de Sant Eudald, Santa Maria, Sorba. Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1982, pàgs. 408-411
• Manuel Riu: La Rotonda sepulcral de Sorba (Montmajor, Barcelona) posible martyrium de San Eudaldo. Apéndices: Estudio antropológico por Elisenda Vives, Estudio de los materiales por José I. Padilla. “Noticiario Arqueológico Hispánico” (Madrid), núm. 17 (1983), pàgs. 333-410, amb 18 figs. i 21 fotografies
• Xavier Sitjes i Molins: Les esglésies pre-romàniques de Bages, Berguedà i Cardener, Caixa d’Estalvis de Manresa, Manresa 1977, pàgs. 125-128
• Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions. Barcelona 1978, pàgs. 41-42, 2 il·ls
• Elisenda Vives: Estudi antropològic de les restes òssies de Sant Eudald de Sorba, “Quaderns d’Estudis Medievals” (Barcelona), any II, vol. I, núm. 6 (1981), pàgs. 345-346, amb il·ls

Bibliografia sobre la necròpoli

• Manuel Riu: Excavacions arqueològiques a Santa Maria de Sorba, “Quaderns d’estudis medievals”, vol. I, núm. 6, Artestudi Edicions, Barcelona, desembre de 1981, pàgs. 323-344

Bibliografia sobre el sarcòfag

• Manuel Riu: Excavacions arqueològiques a Santa Maria de Sorba, a “Quaderns d’estudis medievals”, vol. I, núm. 6, Artestudi Edicions, Barcelona, desembre de 1981, pàgs. 323-344
• Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 39-40

Bibliografia sobre les excavacions arqueològiques

• Camps, 1979, 451, pàgs. 509-512
• Barral. 1981, pàg. 182
• Bastardes, 1980a, 3, pàgs. 15-19; 1980b, 458, pàgs. 344-349 i 1981. vol. I, núm. 6, pàgs. 346-356
• Bastardes - Riu, 1981
• Riu, 1981, vol. I, núm. 6, pàgs. 323-344
• Vives, 1981. vol. I, núm. 6. pàgs. 345-346
• Riu, 1982, pàgs. 408-411
• Junyent, 1983, pàgs. 9 i 192-193
• Riu, 1983, 17, pàgs. 333-410
• Costa, 1994
• Pujades. 1997