Santa Maria de Querol (Montmajor)

Situació

Aspecte que ofereix avui la capçalera de l’edifici després de l’espoliació soferta darrerament.

R. Viladés

L’església es troba situada vora les ruïnes del castell de Querol, en una fondalada de la vall per la qual discorre la rasa de Querol. L’església és enmig de camps i boscos de pins i roures. Per la banda de llevant i tocant l’absis, comença un seguit de margeres, les quals arriben fins al torrent. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 330-M781: × 96,7 —y 49,8 (31 TCG 967498).

Des de la plaça de Montmajor, cal prendre una pista que passa a frec de la casa Torrents, en direcció a llevant. A 0,7 quilòmetres, davant mateix de Can Correu, cal desviar-se a la dreta (la pista és un xic més dolenta). A 1,7 quilòmetres es passa per l’esquerra de la casa de Llena. A 2,9 quilòmetres es passa per la casa Aubalç. I a 3,8 quilòmetres es fa cap a la casa Querol. D’ací ja es veu el castell i, sota mateix, l’església. (RVL)

Història

Santa Maria de Querol era l’església del castell del mateix nom, al comtat de Berga; possiblement mai fou parròquia i les seves funcions, dins el bisbat d’Urgell, eren les de capella del castell.

El lloc de Querol i més concretament el castell apareixen molt sovint en la documentació del segle XI del monestir veí de Santa Maria de Serrateix, com a límits de les múltiples donacions que va rebre el monestir a la zona de la riera de Navel i al terme de Montmajor, Montclar i Correà (Cherol, Cherolt i Kerol).

Concretament l’any 1034 uns particulars cedien al monestir de Santa Maria el seu alou de la Llena, al terme de Montmajor i un dels límits d’aquest alou és el castell de Querol (kastro de Kerol).

Les notícies precises sobre l’església de Santa Maria són desconegudes; pensem que sempre fou sufragània de Sant Sadurní de Montmajor car no s’esmenta com a parròquia en la visita al deganat del Berguedà de l’any 1312.

Situada en una zona on la família vescomtal de Cardona exercia una gran influència, a l’edat moderna el castell de Querol i l’església de Santa Maria passaren a formar part de la comunitat de preveres de l’església parroquial de Sant Miquel de Cardona, comunitat que exercí la seva autoritat i domini fins als segles XVI i XVII.

El segle XVIII era sufragània de Montmajor i possiblement aviat fou abandonada totalment. (RSR)

Església

L’església de Santa Maria de Querol és un edifici que constava d’una nau força alta, perfectament orientada i rematada a llevant amb un absis semicircular. Un plec feia la degradació i marcava l’obertura de l’absis, força més baix que la nau i també més estret. Ara aquest absis es troba totalment en ruïnes, no solament per efectes de l’abandó, sinó també per la mà sinistra d’una persona que va treure’n la pedra picada per fer-se un xalet a Sant Llorenç de Morunys. A la dècada del 1970 es conservava encara al centre d’aquest absis una finestra de doble esqueixada, coberta amb un arc de mig punt adovellat. Ara ha desaparegut.

El mur del costat de tramuntana es conserva força bé; en canvi el de migdia és mig desfet, per la mateixa raó suara esmentada. La porta, encara que ara no es veu, havia de ser forçosament al costat de migjorn.

Per dintre, és ben visible l’arrencada de l’arc triomfal que donava accés a l’absis. A banda i banda del mur hi ha dos arcs; el del nord, ara tapiat, és de mig punt. El de migdia és apuntat. Aquests arcs formaven sengles nínxols per a ésser-hi col·locat un sant. Al mateix mur de migdia sembla insinuar-se l’arrencada de la volta, que devia ésser amb punt d’ametlla, però, en canvi, a la paret de tramuntana, que pràcticament conserva tota la seva alçada, no hi ha vestigis de cap volta. Sens dubte, però, que per la gruixària de les parets i l’època en què fou construïda, hi devia haver volta.

Aquesta construcció fou feta amb pedres grosses, molt ben treballades i polides, disposades a trencajunt i amb filades regulars.

A deduir pel que denoten les restes d’aquest edifici, sembla tractar-se d’una construcció del segle XII.

Pel que hem dit, l’estat de conservació d’aquest edifici és deplorable i no cal pensar en una restauració, puix que caldria fer l’edifici de nova planta. (RVL)

Bibliografia

  • Arxiu de Solsona, Fons de Serrateix
  • Joan Serra i Vilaró: Història de Cardona, llibre IV. Tarragona 1962, pàg. 223. (RSR)