Els orígens
Representació d’un bisbe medieval, revestit de pontifical, segons el Liber feudorum Ceritaniae conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
R. Manent
L’Església a Barcelona té el seu origen a les acaballes del segle III, si no abans. L’existència de màrtirs i el funcionament del bisbat ho palesen.
En efecte, d’acord amb la cèlebre afirmació del gran poeta Prudenci, que es considera determinant per ella mateixa, Barcelona s’honorava amb el màrtir sant Cugat: “Barcinon claro Cucufate freta/surget”. Succés martirial que hom situa al principi del tres-cents, en la persecució sagnant de Dioclecià el 304. També en aquesta mateixa circumstància s’esdevindria el martiri de santa Eulàlia de Barcelona, el record històric de la qual es remunta al final del segle VI; per consegüent, al costat d’historiadors que reconeixen l’existència d’aquesta santa, d’altres la neguen i la consideren un desdoblament de l’homònima de Mèrida.
Segonament, és cert que la comunitat cristiana, prou nombrosa, disposà aviat d’un bisbe que la presidia des dels decennis inicials del mateix segle IV. El primer conegut és Pretextat, qui el 342 o el 343 assistí a una reunió a Sàrdica (Bulgària), en la qual es dirimia un assumpte d’interès per a l’Església universal.
La vida del nou bisbat va anar endavant sense interrupció, llevat del parèntesi del temps de l’ocupació sarraïna. Val a dir que als primers segles són molt poques les dades documentals conservades: els escrits i la correspondència d’uns quants prelats i el coneixement dels noms d’uns altres consignats a les actes dels concilis als quals assistiren. S’hi poden afegir les dades arqueològiques, no gaire abundants ni de datació precisa pel que fa a l’àmbit barceloní.
Vegeu: Els bisbes de Barcelona anteriors al 1300
La propagació del cristianisme (segle IV)
L’extensió de la fe cristiana va prosperar amb bastant rapidesa a la ciutat i en la capa mitjana de la societat, i més lentament, sembla, a les poblacions menudes i rurals i en les classes altes, al llarg del segle IV. Al final d’aquesta centúria el bisbe sant Pacià, el segon prelat barceloní conegut, parla que la comunitat és de classe mitjana. Poc després, la fe s’estengué pràcticament a tota la geografia i la societat, i s’havia de complir a la perfecció la magnífica i coneguda asserció del mateix prelat: “Cristià és el meu nom, i catòlic el cognom”.
Gràcies al mateix pontífex, hom pot conèixer algunes de les qualitats i els defectes dels cristians barcelonins d’aquell moment. Descriu els contemporanis com a persones de paraula, respectuoses, amb una atenció envers els pobres, sòbries i vestides amb senzillesa. Per contra, cometen homicidis i adulteris, i ofereixen encens als ídols. A vegades es presenten adornats amb opulència, fins i tot amb indumentària d’or i seda, i diu que els agradaria de viure en edificis de marbre, plens de luxe. Es pinten amb colors vius les celles, les galtes i els llavis. Pel que fa a la ciutat (“ciutadeta” com l’anomena), el prelat afirma que té jardins i passeigs marítims, que és ben proveïda de vins exquisits i té un programa de diversions públiques. Quant a la moda, diu que és comú disfressar-se de bèsties a les festes principals, sobretot en ocasió de cap d’any, ple d’escàndols a parer del mateix prelat.
Els descobriments arqueològics d’aquella època i dels segles següents, IV-VII, testimonien l’extensió i l’arrelament arreu del cristianisme i el nivell econòmic mitjà de la gent, en correspondència al de la ciutat, refeta de les destruccions germàniques, sense recuperar l’esplendor antiga. Podem esmentar, en la línia d’obres artístiques de qualitat mitjana a la ciutat, nombrosos sarcòfags del segle IV, un d’aquests amb l’anagrama de Crist; la basílica paleocristiana situada al carrer dels Comtes de Barcelona, en part sota l’actual catedral gòtica; un mosaic del segle V amb un crismó, procedent de la plaça d’Antoni Maura; una làpida d’infant, un fragment de coberta de sarcòfag amb l’adoració dels reis; i a la resta de la diòcesi: llànties cristianes, un crismó en una tapa sepulcral (de la primera meitat del segle IV, sembla), un plat litúrgic, a Mataró i pobles del Maresme, i esglésies paleocristianes de Mataró, Sant Pau de Riu-sec, Santa Margarida de Rocafort, Sant Cugat del Vallès, etc.
L’Església de Barcelona vivia oberta a l’exterior. A més de l’esmentada anada del bisbe al centre d’Europa, sabem que Dextre, fill de Pacià, va escriure una obra d’història universal, que esperava rebre sant Jeroni, i que actuaren aquí dos personatges gascons de gran renom. Foren Paulí de Noia, que rebé a la seu l’ordenació sacerdotal de resultes de l’aclamació de la multitud el jorn de Nadal del 392 o poc abans, i es traslladà després a Nola on aconseguí fama de sant, i Vigilanci, ordenat potser en aquella ocasió, que regí en un temps una parròquia de la ciutat, abans d’emprendre un viatge a Itàlia i Palestina i convertir-se en heretge a la seva Gàl-lia originària. Uns vint anys més tard, feia estada a Barcelona Gal·la Placídia, filla de l’emperador Honori, catòlica, casada amb el rei Ataülf, visigòtic arià, assassinat aquí juntament amb el fill hereu, que Gal·la féu enterrar en una església (415).
Encara en època del romà tardà i poc abans del domini definitiu visigòtic, cap al començament de la segona meitat del segle V, el bisbe Nundinari creà el bisbat d’Égara (Terrassa) desmembrant el seu territori del de Barcelona, i hi posà com a primer bisbe Ireneu, un clergue del seu bisbat.
Església i regne en el món visigòtic (segles VI-VII)
Mapa de les esglésies del Barcelonès anteriors al 1300.
C. Puigferrat
La presència, curta d’uns mesos el 415, i estable a partir dels anys 470-475, dels visigots comportà la convivència dels dominadors —governants i militars i llurs famílies—, de religió ariana, amb la població catòlica, amb lleis i jerarquia eclesiàstica pròpies de cada grup. El 589, Ugne, que exercia a Barcelona les funcions de bisbe arià, abjurà de la seva fe en el concili III de Toledo i continuà a la ciutat, com a prelat catòlic. Al segle VII o en un altre moment molt variable hom vol situar la figura del bisbe sant Sever, màrtir, les suposades relíquies del qual foren traslladades el 1405 a la catedral. I en la persecució del rei arià Leovigild, féu estada al bisbat uns deu anys, en qualitat de desterrat, el got lusità Joan, dit Joan de Bíclar, autor d’una crònica, fundador d’un monestir i, després, bisbe de Girona.
El bisbat i els bisbes de Barcelona participaren en la marxa general del país visigòtic, especialment per mitjà de la seva assistència als concilis celebrats gairebé tots als segles VI-VII a diverses ciutats de l’entorn immediat, i quasi exclusivament a Toledo al segle VII. A Barcelona es reuniren concilis el 540 i el 599, amb la fortuna que en l’acta d’aquest segon es dóna a conèixer el títol de la seu: la Santa Creu. Els assumptes generals del regne i els particulars de la conducta de clergues i seglars hi són tractats a bastament.
Dos dels bisbes del segle VII foren particularment famosos: Quirze i Idali. Quirze tingué gran amistat amb sant Ildefons, arquebisbe de Toledo, i amb Taió, bisbe de Saragossa, al qual enviaren obres originals seves, el primer, i d’altres autors, el segon. A Quirze s’atribueix sovint la redacció d’un poema en honor de santa Eulàlia, escrit certament per un tal Quirze, que aixecà al lloc del sepulcre eulalià un monestir. Idali es relacionà amb sant Julià, també arquebisbe de Toledo, a qui inspirà la redacció d’un tractat sobre la resurrecció de les persones.
Vegeu: Esglésies del Barcelonès anteriors al 1300.
Un llarg període de silenci (segle VIII)
Amb l’esment del bisbe Laülf al final del segle VII s’obre un llarg parèntesi documental de cent anys corresponents a la dominació sarraïna (717-801). La vida de la comunitat cristiana se suposa que continuà, no sense greus dificultats, per raó del caràcter de ciutat important i fronterera que tenia Barcelona. Amb tot, l’estructura diocesana i parroquial s’havia consolidat tant durant l’època romanovisigòtica que serví de base en la Reconquesta. Ho testimonia prou l’absorció del bisbat d’Ègara, que no fou restaurat, pel de Barcelona.
La restauració
L’activitat regular de la diòcesi es reprengué tot seguit de l’alliberament de la ciutat el 801 per obra dels exèrcits de Lluís el Piadós, en nom del seu pare Carlemany. Hom imagina que l’acte religiós celebrat a la catedral, purificada ràpidament de la seva suposada destinació com a mesquita, devia ser tot un símbol del canvi operat que importava, a més de la plena llibertat religiosa, el pas a l’òrbita franca, en la qual l’Església era un element important i tenia unes estructures una mica diferents a les de l’anterior món visigòtic. Amb tot, trigarà uns cinquanta anys a aparèixer en la documentació el nom del primer prelat del bisbat restaurat. Un fet curiós, que no té una explicació prou convincent.
La restitució del territori diocesà tingué dues etapes: de primer, amb la represa de la ciutat, retornaren plenament les zones del Maresme, el Vallès i el Baix Llobregat; després, els verals de l’Anoia, el Penedès i el Garraf passaren per una etapa de greu inseguretat fins entrat el segle XI. Ho impedien les destrosses sarraïnes del 852, 883, 895 i 1003, que acabaren amb el cop de força menat a Còrdova el 1010, en el qual el bisbe Aeci perdé la vida. Aquest fet i l’estreta relació entre l’autoritat política i la religiosa, explica el tret reconqueridor que caracteritza el bisbat en les centúries següents.
Els bisbes sota la tutela franca (801-1010)
Els lligams que comportà l’ajut franc a la diòcesi, com a part de la Marca Hispànica, s’estengueren també a la tutela que la nova autoritat hi exercí en l’àmbit religiós. La presència dels bisbes davant els monarques va ser constant. Carlemany i Lluís el Piadós, en dates desconegudes, Carles el Calb (844 i 874) i Lluís el Tartamut (878) atorgaren privilegis i salvaguardes en favor de l’església barcelonina. A més, Carles el Calb trameté al prelat Frodoí deu lliures de plata per a la restauració de la catedral.
L’entrada en l’òrbita religiosa franca es notà en la jerarquia i la litúrgia. La diòcesi restaurada depengué, desfeta la ciutat de Tarragona, de l’arquebisbe de Narbona, i estrenyé llaços amb bisbes de més enllà dels Pirineus. En l’ordre litúrgic, s’imposà el cerimonial gal·licà, diferent del visigòtic, que féu bascular les influències vers el nord en detriment del sud. Es coneixen dos intents de resistència, circumscrits a persones i no pas a grups: Tirs, un sacerdot fugitiu de Còrdova, actuava a Barcelona amb autonomia, i un sacerdot company del secessionista Baió ocupava el territori de Terrassa (covava potser la il·lusió de restituir l’extingit bisbat d’Ègara). Frodoí, per la seva banda, participà en l’ordenació d’un bisbe intrús de Girona, mogut d’esperit autonomista, però hagué de desdir-se tot seguit.
La troballa de les relíquies atribuïdes a santa Eulàlia i el seu trasllat a la catedral el 877 promogueren un intens corrent devocional. Amb els donatius rebuts, els bisbes i el capítol emprengueren la restauració de l’entitat dita canònica i de la casa, anomenada també canònica, que s’havia iniciat amb l’ajuda de Carles el Calb, i fou continuat amb la col·laboració de Lluís el Tartamut (878), dels comtes de Barcelona Sunyer (944) i Ramon Borrell (1009), i de Robert, un ric comerciant (1009). Al mateix temps s’erigí, molt a prop de la ciutat, el monestir benedictí de Sant Pere de les Puelles (església consagrada el 945) i, en dates diverses del segle X, es fundaren els cenobis de Sant Llorenç del Munt i Sant Pau del Camp, que reforçaven l’empremta del monestir de Sant Cugat del Vallès, iniciat potser al segle VII i segurament des del començament de la Reconquesta.
Precepte del rei Lluís II, dit el Tartamut, al bisbe Frodoí de Barcelona (9 de setembre del 878)
A precs del bisbe Frodoí, el rei Lluís, tal com ho havia fet el seu pare Carles, concedeix a l’església de Barcelona la immunitat, permís per a restaurar la canònica i li dóna i li confirma tot de drets i possessions.
"In nomine domini Dei eterni et salvatoris nostri Ihesu Christi. Ludoycus misericordia Dei Rex. Si sacerdotibus in quibuslibet necessitatibus ecclesiasticis nostra auctoritate sublevandis consulimus et ad ministerium suum liberius exequendum opem ferimus, a sumo pontífice domino nostro Ihesu Christo eterna remunerationes largiri nobis premia non ambigimus. Notum sit igitur omnibus fidelibus sancte Dei ecclesie, nostris presentibus scilicet et futuris quia venerabilis Frodoynus Barchinonensis episcopus ad nostra accedens clementiam deprecatus est regiam celsitudinem nostram quatenus ipsam ecclesiam et sedem Barchinonensem sub immunitatis nostre tuitione susciperemus, sicut dompnum genitorem nostrum Karolum imperatorem constat fecisse. Cuius precibus libenter adquiescentes precipiendo iubemus ut nullus iudex publicus vel quislibet ex iudicialia potestate in ecclesias vel loca vel agros seu reliquas possessiones quas moderno tempore in quibuslibet pagis vel territoriis infra ditionem regni nostri iuste et legaliter memorata tenet vel possidet ecclesia vel ea que deinceps a catholicis viris divina pietas in iure ipsius ecclesie (tam ingenuos quam servos super terram ipsius) voluerit augeri, ad causas audiendas aut freda vel tributa exigenda aut mansiones vel paratas faciendas aut fideiussores tolendos aut homines ipsius ecclesie tam ingenuos quam servos super terram ipsius comanentes vel francos iniuste nec iuste distringendos nec ullas redibitiones aut inlicitas occasiones requirendas nostris et futuris temporibus ingredi audeat vel ea que superius memorata sunt penitus exigere presumat; sed liceat memorato presuli suisque successoribus res predicte ecclesie cum omnibus sibi subiectis sub immunitatis nostre defensione quieto ordine possidere et nobis fideliter deservire. Petiit etiam idem venerabilis Frodoynus episcopus ob amore Dei et reverentiam sancte Crucis in cuius honore predicta ecclesia Barchinonensis dedicata est et sancte Eulalie cuius corpus in ipsa ecclesia requiescit, ut canonicam restaurare eidem ecclesie que penitus destructa esse videtur, ei concessissemus et auxilium sive adiutorium preberemus. Nos ergo ob remunerationem mercedis anime nostre concedimus eidem episcopo licentiam canonicam eiusdem ecclesiam restaurandi. Et ad ipsam ecclesiam concedimus et per hoc preceptum nostre auctoritatis confirmamus cellam sancte Eulalie et sancti Genesii sicut Iovencianus presbiter de eremo tracxit et quod in cultum reliquid, cum omnibus apendiciis suis, molinis, terris et ortis et agrum qui est situs iuxta strata publica prope villam Pinellos; et cellam que est pagi Gerundensi, sive sancti Martini ecclesiam, cum vineis et silvis et villis sibi pertinentibus; et domum sancti Cucuphatis et sancti Felicis ad locum Octavium cum aprisionibus et adiacenciis et omnibus ibidem pertinentibus sicut Ostofredus abba per preceptum tenuit; domum sancti Genesii et sancti Martini situm in rivo Tenesi; et villa que dicitur Codes cum speluncis, molinis, terris cuitis et incultis et omnibus adiacenciis suis; item domum sancti Martini ad locum maritimum iuxta rivo Argentona, com villaricellos desuper positos, cum terminis et adiacenciis suis. Item concedimus predicte ecclesie seu venerabili episcopo predicto de proprietate nostra locum que dicitur Riellos situm in latere Montis Signi iuxta alodem Baioni; et villam que dicitur Breda; et villam Campinos cum examplariis, edificiis, casticiis et vineis, terris cuitis et incultis et cum omnibus adiacenciis ibidem pertinentibus, cum domo, vinea vel orto quod ibi edificavit Otolgisus presbiter, et villaricello que dicitur Cerdanus per sumitatem Montis Signi usque in rivo Tordaria, excepto quod spani homines de eremo tracxerunt. Et in alio loco villare que dicunt de Provasio cum ecclesia sancte Marie ibidem sita; et villaricellos que sunt per ipsa serra de ipso monte unde ipsa strata dividit usque ad aliam stratam qui pergit de Gerunda ad Barchinonam. Concedimus insuper ei terciam partem tolonei sicut Bernardus marchio nostro per preceptum genitoris nostri ei acceptavit de suburbio loci ipsius, tam de mari quam (de) omni mercationi, et de eremis terre et de pontatico et de moneta; et villam idest Romanos cum villaricello desuper posito iuxta domum sancti Stephani et alteram villam Rodaldi cum suis adiacenciis, sicut in precepto dompni genitoris nostri continetur, seu domum qui in civitate est Barchinona sicut Adaulfus episcopus habuit. Concedimus et agrum situm prope civitatem Barchinonam que actenus godus nomine Recosindus de potestate Iohannis episcopi tulit et absque lege tenuit. Volumus etiam ut prefatus episcopus suique sibi comisi pro nobis, coniuge ac prole Dei misericordiam exorare non neglegant. Ut autem hec nostre munificentie auctoritas firmior habeat et nostre largitas semper in Dei nomine obtineat firmitatis vigorem. manu propria subtus eam firmavimus et anulo nostro insigniri iussimus.
Signum Ludovici: Ludovicus Gloriosissimi regis.
(Signe) Vulfardus notarius ad vicen lozleni recognovit.
Datum Vo idus septembris. Indictione XI, anno primo regni domni Ludovici gloriosissimi regis. Actum Trecas civitate in Dei nomine feliciter. Amen"
[O]: Perdut.
A: Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri antiquitatum, 5, fol 1.
B: Bibliothèque Nationale de París, coll. “Baluze”, 107, f. 117.
C: Bibliothèque Nationale de París, Fons llatí, 11897, fol. 114.
a: E. Baluze: Capitularia Regum Francorum, II col. 1502.
b: E. Flórez: España sagrada, XXIX, ap. 13.
c: R. D’Abadal i de Vinyals: Catalunya Carolíngia, II, la part, pàgs. 68-71
d: J. M. Pons i Guri: Opuscle Commemoratiu. Text documental, transcripció i anotació. Arenys de Munt, novembre 1978. D’ell extraiem el text i la traducció que donem aquí.
Traducció
"En el nom del senyor Déu etern i salvador nostre Jesucrist. Lluís rei per la misericòrdia de Déu. Si amb la nostra autoritat afavorim els sacerdots en qualsevol necessitat eclesiàstica i els ajudem a dur a terme més lliurement llur ministeri, no podem dubtar del premi de l’eterna retribució (que ens donarà) el summe pontífex senyor nostre Jesucrist. Per això, sigui present a tots els fidels de la santa Església de Déu i als nostres tant presents com esdevenidors, com el venerable Frodoí bisbe de Barcelona, acudint a la nostra clemència, ha pregat a la nostra reial magnanimitat que acollíssim l’Església i la seu de Barcelona sota la immunitat de la nostra protecció, tal com consta que ja ho havia fet el nostre pare l’emperador Carles. (I) consentint de bon grat als seus precs, pel nostre precepte manem que en les esglésies o llocs, camps, o altres possessions que en el temps present té i posseeix justament i legítimament l’esmentada Església en qualsevol pagus o territoris dins la jurisdicció del nostre regne, com en aquells altres que en endavant, per part de catòlics barons, tant ingenus com serfs, la divina pietat volgués incrementar a favor de l’avantdita Església, cap jutge públic o qualsevol altre amb potestat judicial no hi pugui entendre en causes o judicis, ni exigir-hi tributs, fer-hi dret d’alberga o parada, prendre-hi fiadors, o molestar o inquietar els homes d’aquella Església tant lliures com serfs que romanguin a la seva terra, o francs, ni forçar-los justament ni injustament, ni reclamar-los restitucions ni il·lícites atribucions, ni ara ni en endavant tinguin la gosadia d’intentar-ho o vulguin exigir les esmentades coses, ans bé que aquell prelat i els seus successors puguin posseir lliurement les avantdites coses amb tot el que els pertany, quietament i ordenadament, sota la defensa de la nostra immunitat i servir-nos fidelment. També demana el mateix venerable bisbe Frodoí que, per amor de Déu i en reverència a la Santa Creu en honor de la qual és dedicada l’església de Barcelona, i de santa Eulàlia, el cos de la qual descansa en la mateixa església, li concedim i atorguem auxili o ajut per tal de restaurar la canònica de l’esmentada església, la qual es veu molt destruïda. Per això Nós, per tal d’obtenir mercè per a la nostra ànima, atorguem a aquell bisbe llicència per a restaurar la canònica de l’avantdita església i, per mitjà d’aquest precepte de la nostra autoritat (li) confirmem la cel·la de Santa Eulàlia i Sant Genis, tal com el prevere Jovencià l’havia treta de l’erm i havia deixat sense conreu, amb tots els seus annexos, molins, terres i horts i el camp que hi ha ran del camí públic, prop de la vil·la de Pinells; i la cel·la que és del pagus de Girona, o sia l’església de Sant Martí, amb les vinyes, els boscos i les vil·les que li pertanyen; i la casa de Sant Cugat i Sant Feliu al lloc Octavià, amb les aprisions i els seus annexos, tal com ho tenia per precepte l’abat Ostofred; la casa de Sant Genis i Sant Martí al riu de Tenes i la vil·la que s’anomena Codes, amb les esplugues, els molins, les terres cultivades i incultes i amb tots els seus annexos; també la casa de Sant Martí, al maresme prop del riu Argentona, amb els vilardells que hi ha construïts i amb els seus termes i annexos. També concedim a l’esmentada església o al venerable bisbe avantdit, de la nostra propietat, el lloc que s’anomena Riells, situat al costat del Montseny prop l’alou de Baio i de la vil·la anomenada Breda; i la vil·la de Campins, amb els seus entorns, edificis, pallisses i vinyes, terres conreades i ermes, amb tots els annexos que li pertanyen i amb la casa i vinya o hort que hi va fer el prevere Otolgís; i el Vilardell que s’anomena Cerdans a dalt del Montseny fins al riu Tordera, exceptuada la part que els homes hispans havien tret de l’erm. I en un altre indret el vilar que anomenen de Provasio amb l’església de Santa Maria que hi ha situada; i els vilardells que hi ha en la serra d’aquell munt, on el camí parteix fins a l’altra via que va de Girona a Barcelona. A més, li concedim la tercera part del teloneu, tant de la mar com de totes les altres mercaderies i dels erms de la terra, del pontatge i de la moneda, tal com el nostre marquès Bernat, per precepte del nostre pare, rebia al suburbi d’aquell lloc; i la vil·la, això és Romans, amb el Vilardell que hi ha bastit prop la casa de Sant Esteve i l’altra vil·la de Rodald amb els seus annexos, tal com és contingut en precepte del nostre senyor pare, o la casa que hi ha a la ciutat de Barcelona tal com l’havia tinguda el bisbe Adaülf. Li concedim el camp situat prop la ciutat de Barcelona, que el got dit Recosind havia pres del poder del bisbe Joan i retenia il·legítimament. També volem que l’esmentat bisbe i els seus sotmesos no s’oblidin de pregar a la misericòrdia de Déu per nosaltres, la muller i els fills. I per a major fermesa i autoritat d’aquesta munificència nostra i perquè la nostra generositat sempre obtingui força de fermesa en nom de Déu, més avall signem de pròpia mà i manem que se segelli amb el nostre anell.
Signe de Lluís; Lluís rei gloriosíssim.
(Signe) Vulfard notari, en lloc de Iozlen, ho reconeix.
Donat a V idus de setembre, indicció XI, any primer del regnat de Lluís, rei gloriosíssim. Fet a la ciutat de Troyes, feliçment en nom de Déu. Amén."
(Traducció: Josep Maria Pons i Guri)
Els bisbes sota una Catalunya en formació (1010-1150)
Sector de la muralla romano-comtal que dóna a la plaça de Ramon Berenguer III.
ECSA - M. Catalán
Els bisbes i la diòcesi de Barcelona, en traspassar als comtes de Barcelona els antics llaços de tutelatge, aportaren la seva contribució a la nova societat que s’anava formant: Catalunya, en els àmbits de la política general, la creació del país, l’atenció a les necessitats socials i la consecució de l’autonomia eclesiàstica.
En les relacions amb els comtes, es donaren llargues èpoques d’entesa amb moments de tibantors. Entre aquestes, esmentem la usurpació de béns a la canònica per obra de Berenguer Ramon I, esmenada el 1029, i el decantament del bisbe Guislabert, juntament amb un nebot seu, en contra de Ramon Berenguer I (l’episodi de l’apedregament del palau comtal des d’un campanar és ben simptomàtic). D’altra banda, Ramon Borrell i Ramon Berenguer I foren enterrats al claustre i a l’interior de la catedral.
Document de venda d’unes cases situades sota els murs de la ciutat de Barcelona, on apareix la signatura original de l’arquebisbe sant Oleguer. Pergamí de l’any 1114 conservat a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona.
R. Manent
La participació activa en la Reconquesta va tenir com a resultat la mort del bisbe Berenguer II a Mallorca el 1114-15. Aquest bisbe va tenir, però, el mèrit d’haver intervingut valentament en la preparació a la seu barcelonina d’aquesta expedició davant el legat pontifici. Poc després, un altre legat papal, sant Oleguer, arquebisbe de Tarragona i bisbe de Barcelona, promovia el moviment conqueridor de la ciutat de Tarragona, per mitjà del normand Guillem d’Aculei o d’Aguiló, i anys més tard, el 1148, trobem a les conquestes de Tortosa i de Lleida la presència del prelat Guillem de Torroja i de canonges seus.
Al mateix temps, s’afermà definitivament la presència de gent als territoris del Penedès fins al límit diocesà del Gaià i hi havia arreu la necessitat de nous temples, en substitució o no dels antics, edificats en el novell estil del romànic. En són un exponent clar les actes de consagració conservades que tenen com a protagonistes sobretot els bisbes Guislabert —la solemne de la catedral el 1058 és digna d’esmentar— i Berenguer II. L’estructuració del país cobrava així una dimensió original comunitària, exemplificada pel nou corrent artístic, dotat d’una gran unitat estilística i bellesa arquitectònica.
Juntament amb l’eufòria que es vivia, no es deixaren al marge les persones més necessitades per part de l’Església diocesana, amb les iniciatives de les almoines i els hospitals. Pel sistema d’almoines, basat en donatius dels bisbes Vives i Aeci, del mercader Robert i altres persones, hom servia menjar cuinat als pobres i els pelegrins, als llocs apropiats dels monestirs i els especials anomenats hospitals, en els quals, a més, o exclusivament a la ciutat, s’atenien els malalts pobres. A la ciutat funcionava l’hospital de la Seu, aixecat a tocar l’entrada del temple catedralici, al final del segle X (la primera citació és del 995), i refet el 1009, 1023, 1083 i 1090, que des del 1045 englobava l’hospital d’en Guitard, obert uns anys abans a iniciativa d’un particular. El 1175 es creà la figura d’administrador en la persona d’un clergue.
Institució de la canònica de Barcelona pel bisbe Aeci (9 de març de 1009)
El bisbe Aeci, a precs dels comtes de Barcelona, Ramon Borrell i Ermessenda i del canonge Bonuci, funda i dota la canònica de la seu de Barcelona.
"In nomine dei eterni miseratoris et pii. Si sacerdotibus in quibuslibet necessitatibus ecclesiasticis nostra auctoritate sublevandis consulimus et ad ministerium suum liberius exequendum opem ferimus, a Summo pontífice domino nostro Ihesu Christo eterna remuneratione largiri nobis premia non ambigimus. Igitur notum sit omnibus fidelibus sánete dei ecclesie nostris presentibus scilicet et futuris qualiter in civitate Barchinona advenit quidam homo nomine Roberto negociatore qui fatali casu preventus iussit Bonutio presbiter canonici Sedis Sancte. Crucis Sancteque. Eulalie ut fieret suum elemosinarium et omnia que secum attulit in Barchinona, iussit distribuere illi pro anima sua. Ob hanc causam suprafatus Bonutius adhibito consilio cum ceteris paribus atque kanonicis supramemorate Ecclesie postularunt clementiam domni ac illustrissimi Raimundi marchionis, comitis, coniugisque eius Ermisindis pie ac benivole comitisse ut preberent illis adiutorium ac solatium conloquii et unanimiter deposcerent clementiam domni et venerabilis pontificis Aethii ut restaurassent Kanonicam quod dudum decessores eorum habuerunt et per incuriam et ignaviam et oppresionem paganorum deperiit sed scimus veraciter a Karulo imperatore initiatam, deinde a Ludovico filio eius restauratam sub Frodoino pontífice. Qui utique fecerunt. Deprecati sunt unanimiter supra memoratum pontificem ut dedisset ecclesiam Sancte Marie sitam iuxta mare cum ipsa parrochia in ipsa Kanonica et meminitus Bonutius dimitteret omnem eidem substantiam quem ille defunctus supralibatus iussit distribuere pro anima sua. Id sunt palleos XIIII de variis coloribus. Denique adquiescens Domnus pontífex precibus et obloqutionibus eorum contulit supralibatam ecclesiam Sancte Marie cum decimis et primiciis et oblationibus illius atque alodibus cunctis que nunc habet vel habere debet sive Deo largiente ad futurum adquisierit in ipsa Kanonica ab eternitate servitura ut possideant ipsi Kanonici Sancte Crucis qui hodie sunt et futuri erunt absque ullius inquietudine, et insuper palleos VI quod de supradicto Bonutio vel de aliis hominibus emit. Et Bonutius contulit supradictos palleos XIIII in ipsa ecclesia Sancte Crucis pro ipsa Kanonica ab eternitate servituros. Pretera et supramemoratus princeps Raimundus simul cum coniuge sua prefata ob remedium anime eorum patrumque illorum et ob prosperitatem filiorum suorum contulit in supramemorata Kanonica aliquot nummos auri spondentes se veraciter daturos ut ipsi kanonici inter se eligant abbatem vel prepositos sive decanos et ministros qui fideliter distribuant et serviant operibus illorum. Insuper concessit ibi predictus Ethius pontifex ipsa claustra que est iuxta ecclesiam Sedis Sancte Crucis que est circumdata ex pariete petra et calce et est ibi domus incoata ad refectorium. Rursum concessit ibi domnus pontifex ipsos tertios de ipsos castros ab integre fideliter qui sunt ultra alveum lupricatum simul cum ipsas ruptas que vulgo nominant fretas que nunc sunt culte et ad futurum ad culturam perduxerint ut habeant ipsi Kanonici et pauperes ad proprium victum in omnibus locis episcopatus sui. Iniungit se iam dicta claustra a parte occidentalis cum ipsa prefata ecclesia et pertingit usque ad palacium episcopi que dicunt solarium longum cum omnes arbores qui infra sunt et cum puteo vel vites ut faciant ibi domos quot voluerint. Et Arsinus presbiter minister episcopi largitus est domino deo et ipsa Kanonica modiatas III de vineas et ipsam decimam de Karucio cerdano similiter concessit ibi ob remedium anime sue. Nos quoque in unum pariter Ethius presul gratia Dei Barchinonensis Arnulfus pontifex Ausonensis, Obdo divina miseratione episcopus gerundensis, Salla episcopus Urgelitensis, Oliva episcopus sedis Elenensis unanimiter sponte annuentes confirmamus hec omnia que suprataxata sunt et in ipsa Kanonica domino Deo conlata vel quotquot ab hodierno die et tempore ibi a fidelibus Dei ad presens conlata fuerint vel ad futurum conlate erunt sub immunitatis nostre stilo confirmamus ut nullus princeps vel comes seu episcopus vel aliquos successorum nostrorum aut aliquis homo vivens utriusque sexus hoc infringere vel quispiam per vim ex inde auferre presumat. Quod si facere presumpserit percutimus eum et excomunicamus per gladium patris et filii et spiritus Sancti Insuper innodamus eum sub anatemate maranatha insolubili vinculo. Ipse vero qui hoc pactum largitionis nostre custodierit ac conservaverit et adiecerit addat dominus dies eius et accumulet cum prosperitate omni augmento illius et benedicat omnibus actis eius omni per evo. Amen. Acta sunt hec in Barchinona civitate V°II idus marcii in era XLVII plus millessima Domini vero annus IX plus millessimus regnante Roberto rege francorum X°III anno. In Dei nomine Raymundus gratia Dei comes inclitus atque marchio. + Ermesindis gratia Dei comitissa coniux eius firmamus ultro et corroboramus omnia supra exarata. S+ Oliva gratia Dei sedis elenensis episcopus unus de conservis vel canonicis Sedis Sancte Crucis Sancteque Eulalie hec asensio corroboravi. S+ Odo hac si indignus gratia Dei episcopus Sancte Sedis Gerundensis ecclesie et nutu Dei abba+que hec confirmo ut stabilis permaneat omni per evo. S+ Ethius ac si indignus gratia Dei barchinonensis presul qui spirante Domino in corde meo hanc canonicam annui et in eterna confirmatione eam stabiliri precensui in ea tamen conditione ut qui temerator fortasse extiterit anathema fiat et cum iuda particeps efficiat. S+ Arnulfus ac si indignus humilis Ausonensis episcopus qui et confirmo. + Ermengaudus Chomes. S+ Bernardus gratia Dei comes."
[O]: Perdut.
A: Còpia del segle XIII: Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri antiquitatum, vol. I, doc. 3, fol. 2 v.
a: S. Puro: Episcopologio, doc. XXVIII, pàgs. 368-369.
Traducció
"En nom del Senyor Déu etern misericordiós i ple de pietat. Si amb la nostra autoritat tenim cura de socórrer els sacerdots en qualsevol mena de necessitats eclesiàstiques i els prestem el nostre ajut perquè puguin complir el seu ministeri amb més llibertat, no dubtem que serem premiats amb l’eterna remuneració pel suprem sacerdot, nostre Senyor Jesucrist. Per això, que sigui conegut de tots els fidels de la santa Església de Déu i nostres, tant presents com futurs, que arribà a la ciutat de Barcelona un home anomenat Robert, marxant, que, en veure’s atrapat per la mort ordenà a Bonuci, prevere, canonge de la seu de la Santa Creu i de Santa Eulàlia, que fos el seu almoiner i li manà que distribuís pel bé de la seva ànima tots els béns que havia dut amb ell a Barcelona. Per això, l’esmentat Bonuci, després de consultar-ho amb els altres col·legues i canonges de l’esmentada església, demanaren junts a la clemència del molt il·lustre senyor Ramon, marquès i comte, i de la seva esposa Ermessenda, benèvola i pietosa comtessa, que els donés ajuda i el consol d’una audiència, i que supliquessin de comú acord a la clemència del venerable bisbe Aeci que fos restaurada la canònica que tingueren d’antic els seus antecessors i que desaparegué per incúria i per negligència i per l’opressió dels pagans, però que sabem de manera veraç que fou iniciada per l’emperador Carles i després restaurada pel seu fill Lluís sota el pontificat de Frodoí. I ells així ho feren. Pregaren unànimement al bisbe abans esmentat que donés a la canònica l’església de Santa Maria que és situada al costat del mar, juntament amb la parròquia, i que el sobredit Bonuci li deixés tots els béns que aquell difunt abans esmentat manà de distribuir pel bé de la seva ànima. Aquests béns consistien en catorze pal·lis de diversos colors. Així, el senyor bisbe, accedint a llurs precs i arguments, concedí l’esmentada església de Santa Maria amb els seus delmes i primícies i les oblacions dels fidels, amb tots els alous que ara té o ha de tenir i amb tots els que amb l’ajuda de Déu adquireixi en el futur perquè estiguin per sempre al servei d’aquesta canònica, de manera que els canonges de la Santa Creu que hi ha actualment i els que hi haurà en el futur els posseeixin sense pertorbació per part de ningú, i a més, sis antependis que comprà a l’esmentat Bonuci o a altres persones. I Bonuci concedí els catorze pal·lis esmentats a l’església de la Santa Creu perquè restin per sempre al servei de la canònica. A més, el sobredit príncep Ramon, junt amb la seva esposa ja esmentada, per a remei de la seva ànima i de les dels seus pares, i per a la prosperitat dels seus fills, concedí a l’esmentada canònica algunes monedes d’or prometent veraçment que les donaria, de manera que els mateixos canonges elegeixin entre ells un abat o prepòsits o degans i ministres que les distribueixin fidelment i serveixin llurs obres. A més, l’esmentat bisbe Aeci li concedí el claustre que hi ha al costat de l’església de la Santa Creu i que és envoltat d’una paret de pedra i de calç amb una casa i un refetor annexos. El senyor bisbe li concedí de nou, íntegrament i fidelment, els terços dels castells que hi ha a l’altra banda del Llobregat, juntament amb les artigues vulgarment anomenades “rompudes” que ara hi ha conreades i les que en el futur esdevindran conreus, perquè les posseeixin els canonges i els pobres per a llur sosteniment en qualsevol lloc del seu bisbat. El claustre esmentat, per la banda de ponent s’uneix amb la mateixa església ja esmentada i arriba fins al palau del bisbe i l’anomenen “solar llarg”, amb tots els arbres que hi ha en aquest espai, amb el pou i les vinyes, perquè hi facin totes les cases que vulguin. I Arsí, prevere, auxiliar del bisbe, concedí a Déu i a la canònica tres mujades de vinya, i li concedí igualment el delme que rebia del cerdà Caruci per a remei de la seva ànima. També nosaltres, conjuntament, Aeci, bisbe de Barcelona per la gràcia de Déu, Arnulf, bisbe d’Osona, Abdó, bisbe de Girona per la misericòrdia de Déu, Salla, bisbe d’Urgell, i Oliba, bisbe de la seu d’Elna, de manera unànime i consentint-hi espontàniament, concedim totes aquestes coses que abans s’han especificat i que han estat ofertes a Déu en aquesta canònica, i totes aquelles coses que fins al dia d’avui i en el moment present li hagin estat conferides pels fidels de Déu i les que li seran conferides en el futur, les confirmem sota la protecció de la nostra immunitat, de manera que cap príncep o comte o bisbe o cap dels nostres successors o cap persona vivent de l’un o l’altre sexe no pretengui infringir-ho i ningú no gosi treure’n res per la força. I si intentava fer-ho l’assotem i l’excomuniquem amb l’espasa del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. I a més el subjectem amb un vincle indissoluble sota el més terrible dels anatemes. En canvi, a tot aquell que compleixi aquest pacte de la nostra donació, que el conservi o que hi afegeixi quelcom, que el Senyor li augmenti els dies de vida, que el curulli de prosperitat amb tota mena de guanys i que beneeixi tots els seus actes per tots els segles. Amén.
Això fou fet a la ciutat de Barcelona el dia setè dels idus de març, l’any mil quaranta-set de l’era, any mil nou del Senyor, durant l’any tretzè del regnat de Robert, rei dels francs.
En nom de Déu, Ramon, ínclit comte i marquès per la gràcia de Déu, i Ermessenda, la seva esposa, comtessa per la gràcia de Déu, confirmem espontàniament i corroborem tot el que abans s’ha escrit. Signatura d’Oliba, bisbe d’Elna per la gràcia de Déu, un dels companys de servei i dels canonges de la seu de la Santa Creu i de Santa Eulàlia, que ho he corroborat amb el meu assentiment. Signatura d’Odó, encara que indigne, bisbe de la santa seu de l’església de Girona per la gràcia de Déu, i abat pel voler de Déu, que ho confirmo perquè resti en ferm per tots els segles. Signatura d’Aeci, encara que indigne, bisbe de Barcelona per la gràcia de Déu, que per inspiració del Senyor en el meu cor he aprovat aquesta canònica i he determinat que quedés establerta i confirmada eternament sota la condició que tot aquell que gosi violar-la sigui anatema i tingui part amb Judes. Signatura d’Arnulf, encara que indigne, bisbe humil d’Osona, que també ho confirmo. Ermengol, comte. Signatura de Bernat, comte per la gràcia de Déu."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
Paral·lelament a aquests esforços de millorament de la societat, l’Església diocesana es convertí en fogar de cultura. Cal esmentar l’escola catedralicia, l’escriptori de la mateixa Seu, la formació d’una important biblioteca i l’activitat de clergues amb formació superior en Sagrada Escriptura i dret canònic i civil. A títol d’exemple, posem els noms del poeta Sunifred Llobet (1016), del gramàtic Renall (1112), el mestre Bonfill (1020) i el jutge Ervigi Marc, bisbe sense territori (1009); i, de llibres, cal que esmentem una gramàtica de Priscià (1044) i un homiliari de Pau Diaca anomenat “Carolus” (1056). El llegat pòstum del bisbe Arnau Ermengol féu créixer notablement la biblioteca capitular.
L’església de Barcelona posà un bon afany en la consecució de l’autonomia eclesiàstica, sintetitzada en la restauració de la seu arquebisbal de Tarragona. La concessió de l’arquebisbat a sant Oleguer, el qual governà a la vegada la diòcesi barcelonina, sembla que satisféu el protagonisme que havien pretès alguns prelats de Barcelona: Frodoí, Pere, Guadal i Bertran. Aquest havia mantingut una actitud de fredor envers el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, en qui el papa reféu jurídicament l’arquebisbat (1089-1097), que afavoria la forta reticència de l’arquebisbe de Narbona davant la pèrdua d’una prerrogativa iniciada i crescuda al compàs de la Reconquesta.
La implantació al territori de la vida monàstica fou particularment activa en aquesta etapa: Sant Miquel del Fai (vers el 1006), Sant Pere de Riudebitlles (vers el 1026), Sant Genis de Rocafort (1042), Sant Sebastià dels Gorgs (vers el 1050), Santa Maria de la Llacuna (vers el 1060), Sant Adrià de Besòs (vers el 1092), en les formes benedictina i de canònica agustiniana.
El bisbat en la plenitud medieval (1150-1300)
L’actuació desplegada en aquesta etapa s’amotllà a les noves circumstàncies que portaren Catalunya a la seva plenitud medieval. EI bisbat participà en l’obra d’expandiment mar i terra enllà, en el camp social i cultural, i es renovà en l’administratiu i religiós, a la vegada que afermava el costumari popular.
En connexió amb l’ambient general i en línia amb els drets esmentats a l’acta de consagració del 1058 sobre les Balears i la ciutat de Dénia, la diòcesi i el bisbe Berenguer de Palou II foren presents a la conquesta de Mallorca (1229) —el prelat hi sofrí la mutilació del taló d’un peu— i de València (1238), i amb la presència del bisbe Arnau de Gurb, en la presa de Múrcia (1266) i el seu territori. La contribució al conjunt de la Reconquesta presenta el balanç fort de tres prelats morts i un de ferit.
En el camp social, es prosseguí l’atenció en l’hospital de la Seu —fos en el del canonge Colom, fundat el 1229 al raval de la ciutat— i en el nou hospital de Santa Maria (segle XII), dit dels Mesells, per a malalts leprosos i incurables, tutelat pels canonges, a la vegada que es posà en marxa l’almoina de la Seu (més coneguda amb el nom de Pia Almoina), una gran idea del canonge sagristà Pere de Claramunt (1161) secundada després (a partir del 1210), i on es donava diàriament menjar a molts pobres, inclosos els aprenents d’oficis i els estudiants: cent cinquanta al final del dos-cents i gairebé tres-cents al cap d’uns decennis. El 1275 es creà la figura de l’administrador en dos canonges amb plenes facultats decisòries.
Miniatura del Líber feudorum maior, amb l’ardiaca Ramon de Caldes llegint al rei Alfons el Cast un dels documents de l’arxiu reial.
Arxiu de la Corona d’Aragó
L’escola de grau mitjà i de cant de la catedral va rebre un nou impuls arran del concili ilerdense del 1229, que posà en pràctica les directrius dels concilis ecumènics del Laterà III i IV. I per la mateixa raó, un grup de canonges i de clergues freqüentà la universitat de Bolonya, en la qual exerciren la docència Ramon de Penyafort i altres eclesiàstics diocesans. Les llistes conservades d’escolars contenen algunes dotzenes de noms. Molts particulars i el rei Jaume I acudiren al servei de l’esmentat Ramon. A petició del rei Alfons, el canonge degà Ramon de Caldes (vers el 1192) redactà la interessant recopilació denominada Liber feudorum maior.
D’acord amb els nous temps i l’amplitud assolida, l’antiga canònica va donar pas a una estructuració administrativa diferent amb el repartiment dels béns en mesa episcopal i mesa capitular (1171). La part del bisbe es veié acrescuda després amb diverses concessions, a Mallorca sobretot. I de la part canonical, se’n feren dotze lots, coneguts amb els noms de gener, febrer, etc., per raó del mes en què l’encarregat de cada un devia pagar les despeses capitulars. Poc després, el 1226, es creà la Casa de la Caritat a fi que el caritater coordinés la bona marxa de les dotze pabordies i de l’economia en general del capítol.
El creixement es féu sentir a l’interior de la mateixa societat eclesiàstica. Es fundaren cases dels ordes mendicants dominics, franciscans, carmelites i mercedaris, que s’especialitzaren en punts diversos de les qüestions del moment: cultura popular i universitària, treball i burgesia, i redempció de captius. Santa Caterina, Sant Francesc i la Mercè són tres noms de pregon ressò barceloní. Cal afegir-hi les fundacions de les clarisses de Sant Antoni (vers el 1238), Santa Maria de Jonqueres (1214), Sant Sepulcre (Santa Anna, vers el 1151), Santa Eulàlia del Camp (1155), Santa Maria de Valldonzella (1226), Sant Vicenç de Garraf (1163), Sant Francesc de Vilafranca (1283), etc.
Per a la vetlla de tantes comunitats, del nombrós cos de clergues i les formes de pietat popular, el sínode diocesà del 1241 aplicà a la diòcesi la normativa ilerdense. Després se succeïren molts sínodes, que duraven tres dies i se celebraven a la catedral, amb l’assistència de tots els rectors, superiors religiosos i canonges presidits pels prelats. S’hi estudiaren els temes vius de cada moment i es recordaven les normes establertes sobre la conducta dels clergues, la família, el préstec i la usura, els jocs, el respecte a les persones i les coses, etc., segons els acords presos per escrit en algunes ocasions (el 1241, el 1244 dos cops, el 1257 i el 1291). Es canalitzaren també les energies que comportaven una participació multitudinària als actes religiosos, des de l’obligació de combregar un cop l’any, a l’organització en els temples de cerimònies mixtes, com és ara el cant de la Sibil·la la matinada de Nadal (en llatí primer i en català des del final del segle XIII).
En conseqüència, la dinàmica de la vida feia petites les estructures del món romànic i impulsava uns horitzons més amplis. La catedral romànica donava el relleu a la gòtica el 1298, i moltes esglésies seguirien el seu exemple. L’ambient gòtic, hereu del romànic, és el mateix i, alhora, tot un altre.
Divisió interna del bisbat de Barcelona
Mapa de la diòcesi de Barcelona amb indicació dels antics deganats d’origen medieval, traçat per F. X. de Garma l’any 1762 i publicat a España Sagrada, vol. XXIX.
La diòcesi de Barcelona se subdividia en quatre circumscripcions més petites anomenades oficialat, deganat del Penedès, deganat del Vallès i deganat de Piera. Aquesta divisió tradicional, vigent fins al segle XX, en els seus orígens i durant una colla de decennis era una mica diferent pel que fa a Piera, perquè no tenia el caràcter de deganat sinó el d’una mena de semideganat i, per tant, no rebia aquest nom típic. També es tardà una mica a fixar l’abast territorial del deganat del Vallès i, per tant, el de l’oficialat.
S’inicià aquesta divisió interna diocesana en una data desconeguda del segle XIII. Al començament del següent ja era efectiva. Això és cert respecte als deganants: el del Penedès es documenta per primer cop el 1303 i el del Vallès el 1305. Pel que fa a Piera, sembla clar també, si bé llavors passava una tongada llarga d’ineficàcia: el 1336 un decret restituirà les funcions i nomenarà un “vice-gerent de l’oficial del bisbe a la vila de Piera”, que pot interpretar-se com una nova creació; a partir del segle XV tingué el caràcter ple de deganat.
Corresponien a cada subdivisió els territoris següents: a l’oficialat, el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental, tots en gran part (a partir del segle XVI inclourà també el Maresme); al deganat del Penedès, l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf; al vice-gerent (o deganat) de Piera, el sector barceloní de l’Anoia i la franja nord del Baix Llobregat; al deganat del Vallès, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental només en un retall (la totalitat en teoria i al principi, però aviat actuà de límit el riu Ripoll en tot el seu recorregut), i el Maresme (fins al segle XVI, amb certes fluctuacions).
Al capdavant de l’oficialat hi havia l’oficial de la cúria episcopal amb residència al palau episcopal, i al capdavant de les altres circumscripcions els degans i el vice-gerent, els quals actuaven en qualitat de substituts permanents de l’esmentat oficial, des de les cúries establertes respectivament a Vilafranca del Penedès, Caldes de Montbui i Piera. Els responsables no eren necessàriament els titulars d’aquestes parròquies. Tenien el càrrec per nomenament de l’ordinari i per al temps que aquest o els interessats creguessin oportú. Els corresponia entendre en assumptes jurídics de petita importància, en judicis contra clergues, en l’expedició de llicències matrimonials, etc., i havien de remetre al diocesà les diligències obertes en els casos que aquell s’hagués reservat. Tenien l’assistència d’un notari-escrivà, un saig-carceller i d’un procurador episcopal. Havien de dipositar una bona suma de diners com a garantia d’una actuació imparcial.
Cal no confondre els esmentats deganats ordenats per a la bona marxa administrativa diocesana, amb els homònims ardiaconats del Penedès i del Vallès i l’ardiaconat del Mar, units a les esglésies de Vilafranca del Penedès, Caldes de Montbui i Santa Maria del Mar, respectivament, creats el 1324 en el si del capítol de la seu i per al decor d’aquesta corporació i dels seus components. (JBaR)