Vila medieval de Montblanc

Situació

Vista aèria de la vila, on destaca l’urbanisme medieval i el recinte emmurallat del segle XIV, entorn del turó de Santa Bàrbara, indret on hi havia hagut l’antic castell.

ECSA - J. Todó

La Vila Ducal de Montblanc, capital de la comarca de la Conca de Barberà, és situada a uns 350 m d’altitud, prop de la confluència dels rius Francolí i d’Anguera, al peu de les Muntanyes de Prades. Gràcies al seu emplaçament estratègic, ha estat tradicionalment un important centre de comunicacions i l’eix central de la comarca. Actualment dins la trama urbanística de Montblanc es poden distingir dues zones: la que es pot anomenar centre històric, emplaçada a l’interior del seu notable recinte emmurallat, i l’eixample, que és la zona situada extramurs i edificada, bàsicament, a partir dels anys cinquanta del segle XX.

Mapa: 34-16(418). Situació: 31TCF465824.

Montblanc disposa d’una bona xarxa de comunicacions. Passen per la vila la carretera N-240 de Tarragona a Lleida i la carretera C-240, que de Reus es dirigeix vers Tàrrega i Artesa de Segre; tanmateix, l’obertura de l’autopista A-2 de Barcelona a Lleida fou decisiva per a situar la vila de Montblanc dins la ruta principal de comunicació de Barcelona vers les terres de l’interior de Catalunya, factor que afavorí el seu procés d’industrialització. (MLIR)

Història

L’origen de la vila de Montblanc, cal situar-lo en el poblet de Duesaigües, proper a la confluència dels rius d’Anguera i Francolí, el qual fou repoblat i colonitzat a partir del 1150 per Pere Berenguer de Vilafranca, a instàncies del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Cinc anys més tard, el 1155, l’esmentat comte donà al susdit Pere Berenguer la vegueria i la batllia del lloc, i a més, ordenà que li fos canviat el nom pel de Vila-salva. Al mes d’abril del mateix any, Ramon Berenguer IV atorgà una carta de poblament als habitants d’aquest indret per la qual els eximia del pagament de censos i usatges, llevat dels delmes i les primícies, i la plena llibertat d’ús dels boscos i les aigües; així mateix, els delimità l’extensió del terme. Tanmateix, com que el lloc de Vila-salva era situat en una zona enclotada i poc segura, el comte-rei Alfons I lliurà, pel febrer de l’any 1163, una segona carta de poblament per la qual ordenava a Pere Berenguer de Vilafranca que traslladés els habitants de Vila-salva al tossal anomenat Montblanc (actualment conegut com a pla de Santa Bàrbara). Aquesta nova carta de poblament confirmava les concessions fetes pel seu pare en l’anterior carta i concedia també al veguer de Montblanc el ple domini sobre les aigües.

La població es concentrà, doncs, al voltant del tossal de Santa Bàrbara, on Pere Berenguer de Vilafranca, com a atribució derivada del seu càrrec de veguer, feu edificar un castell per a la defensa del nou nucli de poblament. El creixement de la vila fou molt ràpid, de manera que l’any 1170, a més a més del castell, ja s’havia construït l’església parroquial de Santa Maria, el cementiri i el mercadal.

La vila fou de domini reial i governada pel castlà Pere Berenguer fins el 1177, any en què el rei Alfons I la cedí en feu a Guerau de Jorba i al seu fill Guillem d’Alcarràs. Pocs anys més tard, el 1187, el mateix Guerau de Jorba, juntament amb la seva esposa Saurina, empenyoraren a l’esmentat rei la vila de Montblanc per la quantitat de 1 300 morabatins. Retornada, doncs, sota el domini reial, el mateix Alfons I atorgà l’any 1194 al rector de la parròquia de Santa Maria, Berenguer de Tàrrega, la notaria o escrivania pública de la vila, privilegi confirmat posteriorment els anys 1250 i 1307.

Al segle XIII la vila de Montblanc experimentà un fort creixement urbanístic, sobretot vers el sector de migdia. S’hi formaren nous barris o ravals com la Vilanova del Mercadal i la Pobla de Guimrós, al mateix temps que es fundaren a la vila diversos convents, com el de Sant Francesc. Vers el sector de llevant s’establí, al cap de poc temps d’haver-se fundat la vila, el call dels jueus, els quals fins al segle XIV reberen dels monarques nombrosos privilegis, com el de la construcció de tres portals al call, la donació d’una peça de terra per al seu cementiri, i d’altres. Tal com succeí a bona part de Catalunya, el call de Montblanc fou assaltat l’any 1391.

Durant l’esmentada centúria la vila fou infeudada diverses vegades; així, el 1221 Jaume I la concedí a la seva muller Elionor de Castella, el 1246 a Ramon Folc (IV) i a Guillem de Cardona, el 1246 a la seva segona esposa Violant d’Hongria, i vers el 1258 passà a Ramon de Cardona. A la darreria d’aquesta mateixa centúria, l’any 1281 el rei Pere II concedí a Montblanc la celebració de les primeres fires per la diada de Sant Martí (11 de novembre), i, poc després, el 1297, el rei Jaume II autoritzà la celebració d’una altra fira que s’havia de celebrar per la Pasqua de Resurrecció.

L’organització municipal de la vila de Montblanc fou obra de Pere II, el qual l’11 de gener de 1284 li atorgà el privilegi de la formació d’un consell; segons l’esmentat privilegi, el dia 1 de gener els habitants de Montblanc havien d’elegir 16 jurats i consellers: 6 de mà major i 5 per cadascuna de les mans mitjana i menor. La seva funció principal era convocar els veïns de la vila per al consell general. Posteriorment, l’any 1350, a causa de la inoperància d’un consell tan nombrós, es reduí a 50 habitants que fossin representatius de les tres mans. A la darreria del segle XIV, la muller de l’infant Martí promulgà el 1393 una reforma del govern municipal que consistí en la incorporació de cònsols, un de cada mà.

Montblanc fou cap de la vegueria de Montblanc ja des d’antic, la qual comprenia la Conca de Barberà, excepte el sector de Santa Coloma de Queralt, el vessant esquerre del riu Corb i diversos pobles de les Garrigues i de la Ribera d’Ebre, a més del sector nord del Camp de Tarragona.

La Vila Ducal de Montblanc assolí la seva esplendor al segle XIV; fou en aquesta centúria que es feren les construccions més importants, com els banys públics, la presó, l’església gòtica de Santa Maria, que substituí el primitiu edifici romànic, però sobretot les muralles. El magnífic recinte emmurallat, amb nombroses torres emmerletades i distribuïdes de forma regular, fou iniciat vers el 1387 per ordre de Pere III, i encerclà totalment el nucli antic de la vila.

Entre els segles XIV i XV, Montblanc fou un dels indrets triats pels reis per a celebrar-hi corts (1307, 1333, 1370, 1414). A la darreria del segle XIV, l’any 1387, el rei Joan I concedí el títol de duc de Montblanc al seu germà Martí (futur Martí I), i des d’aleshores, la vila fou sempre de jurisdicció reial.

Les epidèmies iniciades el 1348 i posteriorment la guerra civil catalana contra Joan II (1462-72) afectaren fortament la vila de Montblanc, que entrà en una etapa de decadència de la qual no sortí fins ben avançat el segle XVIII. Durant l’esmentada contesa bèl·lica foren destruïts alguns trams de la muralla, i la documentació conservada parla de la demolició de cases i destruccions de carrers.

Al segle XVII, durant la guerra dels Segadors, Montblanc patí moltes calamitats, com també la resta de la comarca. La vila hagué d’allotjar, en diferents etapes, tropes franceses i catalanes. El 29 de setembre del 1649 la ciutat fou assaltada per les tropes castellanes dirigides pel general Garay, les quals espoliaren la vila i feren grans danys a la muralla. A la fi de la guerra, Montblanc va restar molt delmada per la fam i les epidèmies; per tal de pal·liar aquesta situació, el 1673, la vila adreçà un memorial a la reina en què li demanaven que els eximís dels impostos i dels allotjaments, almenys fins que les obres de reconstrucció dels edificis malmesos s’haguessin acabat. Tanmateix, sense haver-se pogut refer encara de les conseqüències de la guerra dels Segadors, a l’inici del segle XVIII Montblanc es veié involucrada en la guerra de Successió. La vila, que en aquest conflicte es declarà a favor de l’arxiduc Carles d’Çustria, fou considerada —com en el cas de la guerra de la centúria anterior— una plaça forta i un punt estratègic de primer ordre per ambdós exèrcits, fet que comportà l’allotjament i el subministrament de les tropes que participaven en les operacions militars en aquella contrada.

Després de la victòria de Felip V, la vila passà de ser cap de vegueria a convertir-se en la capital del partit de Montblanc, que juntament amb el de Tarragona, formava part del corregiment del mateix nom. El govern del partit de Montblanc fou encarregat a un tinent de corregidor, que residia a la vila. Els regidors del nou govern municipal, triats pels representants de la monarquia borbònica, foren membres de famílies hisendades i principals contribuents, de manera que al llarg d’aquest segle l’ajuntament s’aristocratitzà; els càrrecs foren vitalicis, i una bona part, hereditaris. D’altra banda, tot i que les muralles de moltes ciutats catalanes foren enderrocades per ordre de Felip V per tal d’evitar alçaments, el recinte emmurallat de Montblanc fou respectat, encara que de fet ja havia patit les conseqüències de la guerra.

Vers els anys trenta del segle XVIII, la vila presentà els primers símptomes de recuperació econòmica, amb una activitat industrial incipient que aconseguí una gran envergadura, com ara la fabricació d’aiguardent.

Durant la primera meitat del segle XIX Montblanc tornà a ésser un centre d’operacions militars, tant en la guerra del Francès –durant la qual els francesos fortificaren el convent de la Serra– con durant la primera guerra Carlina, durant la qual els convents de Sant Francesc i de la Mercè foren incendiats.

La recuperació econòmica continuà al segle XIX mentre la fil·loxera feia estralls en les vinyes franceses, però el 1893, amb l’arribada d’aquesta plaga al Principat, Montblanc tornà a viure moments econòmics difícils. A banda d’això, també fou suprimit el jutjat de primera instància i instrucció (la construcció del seu edifici feia poc que havia estat finida i costejada pels mateixos montblanquins) fet que comportà greus enfrontaments dels montblanquins amb la guàrdia civil, amb el balanç de tres morts i una vintena de ferits. A conseqüència de les nombroses protestes arreu de l’estat, el govern restablí molts dels jutjats suprimits, i el de la vila de Montblanc fou restablert el 13 d’octubre de 1896. (MLIR-JMPB)

Nucli urbà

L’origen de la vila de Montblanc, com ja s’ha esmentat, és una carta de poblament concedida pel rei catalano-aragonès Alfons I l’any 1163. La nova població, segons aquest document fundacional, s’havia d’instal·lar al turó que hi havia sobre el lloc de Vila-salva, anomenat Montblanc. Cal assenyalar, doncs, el fet que aquest indret triat per a bastir la vila de Montblanc fos al vessant d’un turó, al cim del qual hi havia un castell (aquest tossal, anomenat ara pla de Santa Bàrbara, ha estat recentment excavat i dels resultats de la intervenció se’n parla en el següent estudi monogràfic). Cal indicar també que en aquest lloc hi confluïen les vies que anaven cap a Lleida, cap a Tarragona i cap a Barcelona. Finalment, cal subratllar que aquesta població fou feta de nova planta, fet que com veurem va repercutir en el seu urbanisme.

Els límits de la població vella actual, closos per unes muralles protegides per unes 30 bestorres, corresponen bàsicament al perímetre que tenia la vila de Montblanc al segle XIV. Segons sembla, però, al segle XII, al moment fundacional, la zona ocupada pels habitatges era més reduïda. Sembla que s’estenia al voltant de dos eixos principals: el Carrer Major o via que anava de Tarragona a Lleida i el carrer Solans o del Solà, que seguia la falda del turó per la banda meridional. La zona edificada formava, doncs, una espècie de “v”, que envoltava, a baix, l’església de Santa Maria i, més amunt, el castell. Si ens fixem en la distribució urbanística d’aquesta àrea, ens adonem de la relativa regularitat de les diverses illes de cases que s’hi crearen; n’hi havia unes cinc a banda i banda del carrer del Solà (ara Solans), i si fa no fa unes cinc més al llarg del Carrer Major (potser només a un costat o potser també a totes dues bandes). En aquest mateix moment ja sembla que hi havia un mercadal, davant de l’església de Santa Maria, a l’altra banda d’un torrent que limitava el nucli original de la població per aquesta banda meridional.

L’existència d’aquest mercadal, inicialment situat extramurs del nucli original, fou la causa de la creació, vers el segle XIII, d’una plaça —la Plaça Major— i d’una Vilanova del Mercadal. Aviat també es començaren a edificar habitatges a prop de l’església de Sant Miquel i a la zona del call jueu, a l’est de la Plaça Major.

Al segle XIV, tot aquest espai restà tancat per un recinte de muralles, que ha arribat amb poques variacions fins a l’actualitat. Si ens hi fixem, veurem, però, que les illes de cases d’aquesta ampliació dels segles XIII i XIV són més grans i, sobretot, molt més irregulars que les primeres illes bastides al llarg del Carrer Major i del carrer dels Solans.

Per acabar, podem assenyalar un cert paral·lelisme entre aquesta vila de Montblanc i la de Sarral, ja que totes dues foren fundacions reials. En totes dues hi ha una planificació urbanística. Amb tot, mentre que Sarral és situada en un lloc pla, fet que permet una regularitat de les quadrícules de les illes, a Montblanc l’urbanisme s’hagué d’adaptar al relleu. Pesà més el desig d’"encastellar” la nova població que no pas el desig de fer-la molt més regular (tal com hauria estat si no s’hagués abandonat la situació primitiva a Vila-salva). Cal dir també que només un estudi acurat de les mides dels diversos habitatges edificats al llarg dels carrers, tal com s’ha fet amb relació a algunes altres poblacions, podria permetre d’assegurar, amb molta més precisió, les diferents fases de creixement i sobretot l’extensió real del primer establiment de població de l’any 1163. (JBM)

Excavacions arqueològiques

Aspecte d’un sector de la necròpoli de la plaça de Sant Francesc, excavada l’any 1995 davant l’entrada de l’església del convent de Sant Francesc.

ECSA - J.J. Menchón

Dins el nucli urbà de la vila de Montblanc, en concret al pla de Santa Bàrbara i a la plaça de Sant Francesc, s’han realitzat recentment un seguit d’intervencions arqueològiques que han donat com a resultat la troballa d’importants estructures i materials d’època medieval. A continuació s’exposen els resultats més destacables d’aquestes recerques arqueològiques.

Excavacions al pla de Santa Bàrbara

El pla de Santa Bàrbara és situat en el punt més alt de la vila de Montblanc, on hi hagué el castell —documentat des del segle XII—, sota del qual hi ha vestigis d’un poblat ibèric. En aquest indret s’han realitzat diverses campanyes d’excavació. En la primera, portada a terme l’any 1982 sota la direcció de Maties Solé, es practicaren diverses trinxeres seguint les restes arquitectòniques encara visibles de l’antiga fortificació. Es posaren al descobert un seguit d’estructures orientades E-W, obrades algunes d’elles amb murs de tàpia i diversos accessos a diferents habitacions. Les dades aportades per la ceràmica exhumada indiquen que el castell s’abandonà entre els segles XV i XVI.

La segona campanya, dirigida per Maria-Teresa Miró entre els anys 1985 i 1986, es va centrar en la carena i el vessant de llevant del turó. Aquesta actuació va permetre conèixer part de la fortificació medieval. L’estratigrafia obtinguda va mostrar un gran nivell d’enderroc. S’obrí també una cala a l’esplanada entre el pati i el sud del castell —zona ja excavada pel Museu Comarcal de la Conca de Barberà (Montblanc)— on es documentaren diversos murs i un fort nivell d’enderroc.

Els escassos murs del castell que es posaren al descobert són fets a l’exterior amb pedres lligades amb morter i els de l’interior són obrats amb tàpia. Quant als paviments trobats, es denota que llur qualitat és pobra i són fets majoritàriament de calç, excepte en algun indret, on es documentà un paviment fet de lloses de pissarra.

Els murs s’assenten directament sobre la roca mare, sense rases de fonamentació. Morfològicament, el castell s’adaptava per la banda sud a l’orografia de la carena del pla de Santa Bàrbara, ja que pels costats nord i oest es desconeixen els seus límits.

El cos central era format per un rectangle paral·lel al vessant de llevant, i per la banda oest se li adossaren tres cossos. La funcionalitat d’aquests àmbits no es pot determinar amb seguretat, tot i que probablement devia tractar-se d’àmbits d’ús públic (cuina, patis, sales, etc). Les dependències privades se situarien al pis superior. D’altra banda, sembla que aquest castell no tingué torres, o almenys, no s’han pogut documentar. Al sud-est de la carena hi ha restes d’un mur de formigó que fan pensar en un sistema de contenció de terres. Finalment, cal esmentar que també es documentaren diverses sitges ibèriques, algunes de reaprofitades en època medieval. (JJMB)

Excavació a la plaça de Sant Francesc

Detall d’una de les tombes excavades a la necròpoli de la plaça de Sant Francesc, que es pot datar a partir del final del segle XIII.

ECSA - J.J. Menchón

Entre els mesos de febrer i març del 1995, l’empresa CODEX-Arqueologia i Patrimoni va realitzar un seguiment arqueològic amb motiu de la reurbanització de la plaça de Sant Francesc de Montblanc, obra realitzada per la Direcció General d’Arquitectura i Habitatge de la Generalitat de Catalunya.

Fruit d’aquesta intervenció es va documentar part d’una necròpoli medieval, que es pot relacionar amb l’antic convent de Sant Francesc, i que és situada davant la porta d’entrada de l’església del mateix nom. En aquesta necròpoli s’hi han localitzat més d’una quarantena d’enterraments datables a partir del segle XIII.

De la necròpoli medieval se n’han documentat i estudiat, concretament, un total de 45 tombes. Es tracta d’un conjunt d’enterraments orientats majoritàriament E-W, amb la capçalera orientada a llevant, tot i que hi ha alguna tomba orientada N-S. Les deposicions dels cossos es feren, generalment, dins una fossa de capçalera tendent a la forma recta i peus arrodonits. La posició dels esquelets és la més comuna, és a dir, decúbit supí, amb diferents variacions quant a la posició del crani, braços i peus. Pràcticament no s’hi ha localitzat cap aixovar, excepte una moneda de bilió de Jaume II, una sivella i algun fragment de ceràmica medieval. També s’observà, en alguns casos, la superposició de tombes i amb inhumacions secundàries.

La tipologia dels enterraments en fossa es localitza en els nivells superiors de diferents necròpolis catalanes, com és el cas de Roda de Ter, Santa Creu dels Joglars (Osona) i l’estudiada darrerament de Sant Martí de Lleida, les quals apunten a una cronologia a partir del segle XIII.

Quant als materials procedents de les tombes, consistents de fet en poquíssims fragments de peces de ceràmica, apunten vers una cronologia que cal situar entre la darreria del segle XIII i l’inici del XIV.

Aquestes dades ens fan suposar que la part de la necròpoli estudiada és datable entre el final del segle XIII i, especialment, dels segles XIV i XV. L’hem de relacionar amb l’ús funerari baix-medieval típic dels monestirs i convents; pel fet de ser situada al davant de la porta de l’església, cal suposar que les persones que hi foren sepultades estaven relacionades, per una raó o una altra, amb el convent de Sant Francesc. Molt probablement prop la capçalera de l’església hi hauria el cementiri propi dels frares franciscans. Així doncs, la necròpoli estudiada conté enterraments de persones laiques, igual que les tombes trobades a la galilea del monestir de Poblet o al costat de la porta del cenobi de Santa Maria de Vallbona. (JJMB)

Bibliografia

Bibliografia sobre el nucli

• Bofarull i Sans, 1898, pàssim; Miret, 1901-02, pàg. 285
• Morera, 1916, pàg. 54
• Pedemonte, 1929, pàg. 212
• Palau, 1931*; Serra i Vilaró, 1966, pàssim
• Font i Rius, 1969-83, vol. I(I), doc. 119, pàgs. 172-173
• Altisent, 1966b, pàg. 57; Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 251-263
• Sans i Travé, 1975; París, 1978, pàgs. 145-152
• Espelt-Poblet, 1981
• Grau, 1989; Catàleg de monuments, 1990, pàgs. 238-239
• Español, 1991, pàgs. 187-190.

Bibliografia sobre les excavacions

• Cabestany, 1982a, pàgs. 203-219
• Ollich, 1982, pàgs. 105-147
• Padilla, 1982, pàgs. 155-176
• Gallart, 1986, pàgs. 129-154
• Mazaira i altres, 1987, vol. II, pàgs. 207-216
• Giné, 1989, pàgs. 125-143
• Miró, 1990, núm. 12, pàgs. 225-229
• Solé, 1990, núm. 12, pàgs. 225 i segs.
• Gallart i altres, 1991.