Els cefalocàrides
Aspecte del cefalocàride Hutchinsoniella macracantha, l’espècie que motivà la creació d’aquest nou grup de crustacis. Noteu la llargada dels filaments caudals, l’elevat nombre de segments del cos, la forma de l’escut toràcic i la natura fil·lopodial dels pereiopodis.
Eduardo Saiz.
Els cefalocàrides es consideren els crustacis més primitius de tots els actuals i mostren clares afinitats morfològiques amb grups fòssils ancestrals i amb d’altres formes actuals poc evolucionades. Per aquest motiu, constitueixen un grup d’un gran interès per a comprendre la filogènia de tots els crustacis. La descripció d’aquest grup és recent, ja que es feu l’any 1955, arran de la troballa de Hutchinsoniella macracantha. Actualment se’n coneixen quatre gèneres (Hutchinsoniella, Sandersiella, Lightiella i Chiltoniella) que reuneixen el total de nou espècies que forma aquesta subclasse de crustacis.
La distribució d’aquestes espècies comprèn punts localitzats de les costes d’Amèrica, de l’Àfrica occidental, de Nova Zelanda i del Japó. Totes viuen en els sediments marins, a fondàries compreses entre els 10 i els 1500 m, on es mouen en el material detrític floculant que alhora els serveix de font d’aliment.
Els cefalocàrides tenen el cos petit (de 2 a 3,5 mm de llargada), allargat i dividit en tres regions: el cèfalon, el perèion i el plèon. El cèfalon és recobert d’un escut cefàlic, i porta a la cara ventral tots els apèndixs cefàlics, bé que no hi ha ulls. Les antènules i les antenes són curtes però gruixudes, multiarticulades i de funció locomotora. La boca porta un labre ben desenvolupat i, a cada costat, les mandíbules, mancades de palps, i les maxíl·lules, amb les endites molt desenvolupades. Les maxil·les són d’estructura molt semblant a la dels apèndixs del perèion. Aquest és format per 7 o 8 metàmers (segons les espècies), i porta apèndixs de tipus fil·lopodi, amb endopodi, exopodi i un pseudoepipodi molt desenvolupat, que fa que aparentment semblin trirramis. Tots els apèndixs porten endites relacionades amb el transport d’aliment cap a la boca. El plèon consta d’onze metàmers cilíndrics, tots sense apèndixs, tret del primer, que en porta uns de petits, destinats a subjectar el sac ovíger. Són hermafrodites. Els conductes són comuns als dos aparells reproductors, i desemboquen al sisè pereiopodi. A cada període reproductor es produeixen un o dos ous, dels quals neixen larves en fase de metanaupli. En el gènere Hutchinsoniella, l’estat adult no s’assoleix fins al cap de 19 mudes, a través de les quals es van desenvolupant els metàmers i els apèndixs.
Els remipedis
Aspecte del remipedi Morlockia ondinae, crustaci que viu, com l’altra espècie del seu mateix grup (Speleonectes lucagensis), a les coves submarines. Noteu l’estructura de l’escut cefàlic i l’absència de tagmatització a la resta del cos, que es presenta com un seguit de segments iguals fins arribar al tèlson, trets que caracteritzen el grup.
Eduardo Saiz.
Els remipedis són crustacis petits i molt escassos, que viuen en coves submarines. El seu descobriment és molt recent, ja que la primera espècie fou trobada l’any 1981 en una cova pròxima a les Bahames, i la segona, encara més recentment, a la cova submarina de Los Jameos del Agua, a l’illa de Lanzarote. Aquestes dues espècies, Speleonectes lucagensis i Morlockia ondinae, respectivament, són les úniques conegudes fins ara d’aquest grup de crustacis al qual s’ha donat la categoria taxonòmica de subclasse. Els coneixements sobre aquests animals són escassos, atesa la dificultat que presenta el mostratge de les coves submarines i la poca abundància d’aquestes espècies, i pràcticament no permet més que fer una descripció general de llur morfologia externa.
Són de dimensions petites (de 15,5 a 24 mm), de cos allargat, subcilíndric, i dividit en dues regions: el cèfalon, clarament diferent de la resta del cos, i cobert dorsalment per un escut cefàlic, que es projecta cap endavant a l’alçada de les antènules; i el tronc, que sorprèn per la seva absència total d’indicis de tagmatització, format per un nombre elevat de metàmers (31-32 a Speleonectes i 21 a Morlockia), tots d’estructura molt semblant, bé que de diàmetre cada vegada més petit, fins arribar al tèlson, que és proveït d’una furca caudal.
Al cèfalon i a la part anterior de la base de les antènules hi ha uns petits processos sense articulació muscular, que constitueixen, ara com ara, tot un enigma, atesa la possibilitat que es tracti d’apèndixs preantenulars. Les antènules i les antenes són birràmies, les primeres grosses i multiarticulades, i les segones més reduïdes i amb l’endopodi format per un sol artell. Les mandíbules són curtes, robustes i proveïdes d’un nombre petit i variable de processos incisius. La resta dels apèndixs bucals (maxíl·lules, maxil·les i maxil·lípedes) són unirramis i ben desenvolupats, tots d’estructura i funció molt uniforme: fets de set artells i amb estructura prènsil. Al tronc, cada metàmer, tret del tèlson, porta un parell d’apèndixs birramis, amb l’exopodi triarticulat i l’endopodi tetrarticulat. Aquests apèndixs s’implanten lateralment a cada metàmer, i es van fent més petits com més a prop són del tèlson. El tèlson és l’únic tram del cos que és més llarg que no pas ample i porta al final dues furques ben desenvolupades.
La informació que tenim dels remipedis encara és insuficient per a poder valorar d’una manera precisa la relació d’aquest grup amb la resta de crustacis. D’una banda, mostren característiques comunes a diversos grups de crustacis primitius, però, de l’altra, la combinació de tots aquests caràcters és peculiar i això els fa ésser diferents: l’escut cefàlic i la furca els acosten als cefalocàrides, mentre que l’elevat nombre de metàmers del tronc els aproxima més aviat als branquiòpodes. Fins i tot s’hi podrien trobar afinitats amb els copèpodes si es considera l’estructura dels apèndixs nedadors. No obstant això, sembla més sòlida la relació amb els dos primers grups esmentats i, especialment, amb els seus representants fòssils com, per exemple, el cefalocàride Tesnusocaris i el branquiòpode Lepidocaris.