Els sincàrides constitueixen un petit grup de crustacis que, en molts aspectes, han estat considerats com a "fòssils vivents". Pel que sembla, es desenvoluparen a final del Paleozoic i arribaren a assolir una gran diversificació, de la qual són prova les nombroses restes fòssils que se’n troben en dipòsits sedimentaris del Carbonífer i el Permià. De fet, se’n conegueren representants fòssils 50 anys abans de descobrir la primera espècie vivent, Anaspides tasmanie. Actualment hi ha descrites al voltant de 115 espècies, que hom agrupa en uns 30 gèneres. La majoria viuen a les aigües intersticials continentals. Els sincàrides formen part, al costat dels malacostracis no leptostracis ni hoplocàrides, del grup dels eumalacostracis, que ha rebut diverses categories sistemàtiques (subclasse, infraclasse, superordre) i del qual representen les formes més primitives i ancestrals.
Les característiques diferencials d’aquest grup són les següents: absència de closca, pereiopodis birramis no diferenciats tret d’un parell de maxil·lípedes, i absència d’oostegites o estructures similars que puguin formar una cambra incubadora. El cos és dividit en tres regions o tagmes: el cèfalon, que porta els cinc parells d’apèndixs típics dels crustacis, el perèion, fet de vuit metàmers el primer dels quals pot soldar-se al cap, i el plèon, amb sis metàmers més el tèlson, que de vegades acaba en un parell de furques vestigials.
Hom considera els sincàrides agrupats en tres ordres: els anaspidacis (Anaspidacea), els estigocaridacis (Stygocaridacea) i els batinel·lacis (Bathynellacea), de morfologia aparentment molt diferent, perquè en els dos darrers grups aquesta ha estat sotmesa a tota una sèrie de simplificacions secundàries com a conseqüència de la seva adaptació a la vida intersticial.
Els grups exòtics
Els anaspidacis
Aspecte general extern d’un anaspidaci (Anaspides tasmaniae, × 4), petit crustaci que viu en rierols embosquinats de Tasmània.
Eduardo Saiz.
Caracteritza els anaspidacis el fet de tenir el primer metàmer del perèion soldat al cèfalon i el parell d’apèndixs corresponents transformats en maxil·lípedes. Els apèndixs cefàlies no mostren modificacions importants respecte de la resta d’eumalacostracis. Els cinc primers parells de pereiopodis toràcics porten dos epipodis birramis, amb els exopodis multiarticulats i coberts de nombroses sedes. Els dos últims parells poden ser unirramis i mancats d’epipodis. Els pleopodis són d’estructura semblant als exopodis dels pereiopodis tret dels dos primers parells, que són modificats com a òrgans copuladors, i del darrer, que és transformat en uropodis. El tèlson, juntament amb el parell d’uropodis foliacis, fa un ventall caudal ben desenvolupat, que constitueix l’òrgan principal de locomoció.
Les femelles porten un sol receptacle seminal, i la fecundació dels ous és posterior a la còpula. Els ous són dipositats al damunt de materials submergits diversos (pedres, troncs, tiges, etc.) i, a l’eclosió, neixen individus d’estructura semblant a la dels adults, si bé més petits. Els joves es caracteritzen pel fet de tenir ulls sèssils i ulls nauplis vestigials, i per la presència de dues protuberàncies en el tèlson, que després desapareixen, i que s’han interpretat com un esbós de la furca.
Totes les espècies actuals són de Tasmània i del sud d’Austràlia. Anaspides tasmaniae viu als rius i llacs d’aigües netes, amb vegetació abundant i lliures de predadors. Altres gèneres, com Koonunga, tenen espècies que es fan a les petites masses d’aigües quietes i temperades. L’alimentació és bàsicament detritívora, per bé que hi ha algunes espècies depredadores.
Hom ha subdividit els anaspidacis en dues famílies: la dels anaspídids (Anaspididae) i la dels koonúngids (Koonungidae). Els anaspídids tenen els ulls pedunculats i porten escafocerita a les antenes. Se’n coneixen tres gèneres: Anaspides, Paranaspides i Anaspidites. Els koonúngids, en canvi, tenen els ulls sèssils i manquen d’escafocerites; únicament se’n coneixen dos gèneres a tot el món: Koonunga i Micraspides.
Els estigocaridacis
Aspecte general extern d’un estigocaridaci (Parastygocaris, × 130), propi de les aigües subterrànies d’Austràlia i Sudamèrica. Noteu l’absència d’ulls i la forma de la furca caudal que caracteritzen aquest grup de sincàrides.
Eduardo Saiz.
El grup dels estigocaridacis, descobert l’any 1962 a les aigües intersticials de Xile i l’Argentina, és constituït per cinc espècies repartides en els gèneres Stygocaris i Parastygocaris. Recentment, se n’han trobat exemplars a Nova Zelanda.
Morfològicament no es diferencien gaire dels anaspidacis, però tenen algunes modificacions, com la forma cilíndrica del cos, la manca d’ulls i la presència d’un parell de furques vestigials, que es consideren el resultat de la seva adaptació a la vida intersticial.
Els batinel·lacis
Aspecte extern d’un batinel·laci (Bathynella, × 130) present a la península Ibèrica. Aquests sincàrides diminuts, propis de les aigües intersticials, poden ésser considerats cosmopolites, si bé la seva àmplia distribució ha donat lloc a la diferenciació de nombroses espècies endèmiques.
Eduardo Saiz.
Els batinel·lacis són crustacis molt petits que viuen a les aigües intersticials, és a dir, entre els sediments o la sorra a prop dels rius o a la seva pròpia llera. N’hi ha prop d’un centenar d’espècies i hom creu que aquesta gran diversificació es deu a la seva àmplia distribució per tot el món. Un gran nombre de les seves espècies són endèmiques de regions petites.
Els caràcters que diferencien els batinel·lacis dels dos ordres anteriors són els següents: el primer metàmer del perèion no és soldat al cèfalon; no hi ha maxil·lípedes, ni pleopodis (tret del primer parell, que és molt reduït) ni uropodis. Altres modificacions, comunes als estigocaridacis, com són la forma del cos, la manca d’ulls i l’existència d’una petita furca, es consideren adaptacions secundàries a la vida intersticial.
Sistemàtica i principals representants
Hom considera tres famílies de batinel·lacis: els batinèl·lids (Bathynellidae), els parabatinèl·lids (Parabathynellidae) i els leptobatinèl·lids (Leptobathynellidae), que es diferencien principalment pels paragnats i els exopodis de les antenes. La sistemàtica que regeix cada família es troba en constant modificació gràcies a l’addició d’espècies de descoberta recent. Tant els batinèl·lids com els parabatinèl·lids es troben ben representats a la península Ibèrica, fins ara amb 13 espècies, la majoria endèmiques. Essent un grup l’estudi del qual els especialistes del país i de l’estranger tot just comencen a abordar, cal pensar que la panoràmica que ofereix la seva distribució actual canviarà en poc temps.
Els leptobatinèl·lids tenen paragnats i exopodis vestigials a les antenes. Totes les espècies d’aquest grup viuen a l’Amèrica del Sud; Leptobathynella amyxi es troba a la desembocadura de l’Amazones, i és l’únic sincàride que viu en aigües salabroses.
Els batinèl·lids tenen paragnats i exopodis a les antenes. És un grup molt diversificat, que a la península Ibèrica té tres gèneres representants: Bathynella (amb les espècies B. hispanica, B. tameguensis i B. pyrenaica), Meridiobathynella (representat per l’espècie M. catalanensis) i Vandelbathynella (amb l’espècie V. vandeli).
Els parabatinèl·lids no tenen paragnats ni exopodis a les antenes. Se’n coneixen únicament dos gèneres a la península: Hexabathynella (representat per H. minuta) i Iberobathynella (amb les espècies I. cavadoensis, I. fagei, I. gracilipes, I. lusitanica, I. mateusi, I. asturiensis i I. espaniensis). Aquest darrer gènere, Iberobathynella, constitueix un gènere endèmic de la península Ibèrica.