Els dermàpters: tisoretes i afins

Característiques de grup

Els dermàpters (estisoretes, cuca-talles, sastres o papasastres, o també papanòvies, papaorelles, papapolles o corcollana) constitueixen un grup d’insectes força homogeni pel que fa a l’estructura i els hàbits. Són principalment nocturns i de dia s’estan amagats sota les pedres i la fullaraca, o entre l’herba. Les espècies de les nostres latituds rarament volen (excepte en el cas de Lebia minor), malgrat tenir, algunes, les ales ben desenvolupades. El mateix grup inclou espècies exòtiques, algunes de les quals han adquirit hàbits paràsits que, en relació amb aquesta forma de vida, presenten un aspecte diferent del general dins el grup.

Morfologia

Aspecte general extern d’un dermàpter mascle, en visió dorsal (A, ×8) i detalls de la regió ventral del tòrax (A’) i de la part final de l’abdomen (A"), en visió ventral. Hom ha indicat en el dibuix: 1 palp maxil·lar, 2 antena, 3 ull, 4 vèrtex, 5 pronot, 6 tegmina, 7 part coriàcia del segon parell d’ales, 8 camp marginal del segon parell d’ales, 9 camp apical del segon parell d’ales, 10 part membranosa del segon parell d’ales, 11 epiprocte, 12 cerc, 13 prostèrnum, 14 mesostèrnum, 15 metastèrnum, 16 coxa, 17 trocànter, 18 fèmur, 19 paraprocte.

Gustavo Hormiga, del natural.

Els dermàpters són insectes de mida petita o mitjana, de cos lleugerament deprimit i cobert d’un tegument llis i brillant o dèbilment granulós. El cap és prògnat, deprimit, i s’hi distingeixen fàcilment les sutures. Una característica peculiar és la facilitat amb què el mouen respecte del tòrax, cosa que poden fer gràcies a l’existència d’un coll estret i elàstic. Els ulls són relativament petits i no tenen mai ocel·les. Les antenes, inserides lateralment prop de l’articulació anterior de les mandíbules, són filiformes, i tenen l’escapus més llarg i gruixut que la resta dels artells, el pedicel·le generalment curt, més ample que no pas llarg, i el flagel fet de 10 a 24 artells. L’aparell bucal és mastegador, de tipus semblant al dels llagosts (ortòpters).

El protòrax o primer segment del tòrax és molt mòbil, i té la placa dorsal (tergita) plana o lleugerament convexa, quadrada o rectangular i amb els angles més o menys arrodonits; el mesonot, en les espècies alades, és subdividit en un prescut estret i un escut ample, fusionat posteriorment a l’escutel·la mentre que en les espècies sense ales, és una simple tergita. El metanot és simple i ben delimitat.

Models de forma i desenvolupament dels cercs dels dermàpters: mascle, forma macrolàbia (a l’esquerra); mascle, forma braquilàbia (al mig); femella (a la dreta). Hom ha indicat al dibuix: 1 cerc, 2 epiprocte.

Gustavo Hormiga, del natural.

Les potes són ben desenvolupades, ja que es tracta d’insectes capaços de caminar, córrer i enfilar-se. Tenen les coxes molt curtes, els fèmurs una mica comprimits, més gruixuts a les potes del davant, les tíbies més o menys cilíndriques i proveïdes d’un raspall de pèls distals, i els tarsos fets de tres artells, el primer dels quals és tan o més llarg que el tercer, mentre que el segon és molt petit i més o menys cilíndric; no porten pulvil·les i, les espècies de les nostres latituds, tampoc no tenen aroli.

En general tenen dos parells d’ales, si bé desenvolupades diferentment. El primer parell forma les anomenades tegmines, que són coriàcies, mancades de venació i truncades, sempre més curtes que l’abdomen i lleugerament encavalcades (l’esquerra per sobre la dreta) en la posició de repòs. El segon parell d’ales, que moltes vegades són absents, poden ésser reduïdes i atènyer únicament el marge posterior de la tegmina, però també poden ser ben desenvolupades: en aquest cas són semicirculars i membranoses, tret d’una petita zona anterior que és coriàcia; en la posició de repòs aquestes ales es pleguen longitudinalment i transversalment dues vegades, de manera que queden amagades sota les tegmines, malgrat que són molt més llargues que aquestes, i, sovint, només en sobresurt pel final una part de la zona coriàcia. També hi ha alguns casos excepcionals de dermàpters desproveïts d’ales: els Anisolabis, i els gèneres exòtics Arixenia i Hemimerus.

L’abdomen és fet d’onze segments, el primer dels quals té la tergita unida al metatòrax. El desè, que sembla el darrer del cos, és molt gran, mentre que el segment realment terminal, l’onzè, hi és representat solament per una esclerita dorsal (l’epiprocte), que pot ser simple o dividida, un parell d’esclerites ventrolaterals (els paraproctes), fusionades o fortament subjectes als marges laterals de la desena tergita, i un parell de cercs terminals.

Les pinces del final del cos que han donat el nom de tisoretes a tots els dermàpters forficulins, no són més que els cercs modificats. Són fetes d’una sola peça i presenten una gran diversitat de formes, fins i tot dins d’una mateixa espècie. En general, són més curtes en les femelles que no en els mascles, i, en moltes espècies, els ceres presenten dues formes ben diferents: la forma braquilàbia, quan són curts i fortament incorbats, de manera que tanquen un espai arrodonit entre ells, i la forma macrolàbia, quan són llargs i poc corbats, de manera que tanquen un espai ovalat.

Biologia i ecologia

L’aparellament de les tisoretes és força característic: un cop formada la parella, mascle i femella es queden alineats tot mantenint contacte amb l’extrem apical dels seus abdòmens, fins que el mascle, fent girar el seu abdomen 180° per tal de disposar-ne l’extrem al revés, pren la femella amb els ceres i la col·loca en la posició més adequada per a la còpula. Després, la femella procedeix a deixar la posta (que fa un paquet d’uns 20 a 80 ous, segons cada espècie), i ho fa sota les pedres, o bé enterrada en un petit forat que ella mateixa excava, o també a petites clivelles de l’escorça dels arbres. Els ous són esfèrics o lleugerament ovoides, blanquinosos, brillants i poc densos, aproximadament d’un millímetre de diàmetre. A moltes espècies de forficuloïdeus, les femelles s’ocupen de tenirne cura i hi resten al costat, tot donant-los la volta i llepant-los contínuament, i, en alguns casos, aquest tractament el donen també a les cries, almenys durant els primers estadis de desenvolupament.

A les regions temperades, les tisoretes tenen una sola generació l’any: la posta dels ous es fa a l’hivern, l’eclosió a la primavera i a l’estiu s’ateny l’estadi adult. La majoria de les espècies tenen quatre estadis nimfals, però algunes en tenen cinc, com les dels gèneres Euborellia i Anisolabis. Les nimfes s’assemblen molt als adults; se’n diferencien externament pel fet de tenir menys pigmentació, menys artells antenals i les pinces més simples i menys corbes.

La majoria dels dermàpters són omnívors, però en alguns casos només en són aparentment, com els del gènere Forfïcula, ja que prefereixen menjar materials vegetals. Els labidúrids i els pigidicrànids s’inclinen més a menjar petits artròpodes i altres aliments animals. Són insectes higròfils i amb tendència a cercar la fosca, per la qual cosa solen viure amagats durant el dia, i surten de nit a cercar menjar. La seva necessitat d’humitat és tal que és corrent de trobar-ne uns quants reunits en un mateix forat o amagatall, on mantenen un alt grau d’humitat ambiental. Hi ha espècies que viuen prop de l’aigua, a les vores dels rius o a la vora de la mar.

Sistemàtica

Hom subdivideix l’ordre dels dermàpters, format actualment per unes 1500 espècies pertot al món, en tres subordres: els dels arixeninis (Arixeniina), propis de la regió indomalàia; els hemimerinis (Hemimerina), exclusivament africans; i els forficulinis (Forficulina), que comprenen les tisoretes del nostre país. Els arixeninis reuneixen cinc espècies pertanyents a una sola família i dels gèneres Arixenia i Xeniaria. Totes són àpteres i vivípares, amb els ulls molt petits i les mandíbules molt planes. Tenen els cercs poc esclerotitzats, peluts, no articulats i amb una lleugera curvatura que els dona un aspecte de pinces incipients. Un altre caràcter ben peculiar dins dels dermàpters és que viuen com a ectoparàsits de rats-penats. Els hemimerinis comprenen onze espècies i una sola família, la dels hemimèrids (Hemimeridae), amb gèneres exclusivament africans (Hemimerus i Araeomerus). Com els anteriors, són àpters i vivípars, sense ulls i amb els cercs poc esclerotitzats, no articulats i peluts, semblants als dels grills. Viuen com a ectoparàsits o comensals de rates, damunt de les quals s’alimenten dels seus productes epidèrmics.

Els grups de dermàpters

Els forficulinis són les típiques tisoretes, proveïdes de ceres en forma de pinces dures al final del cos, i recullen la immensa majoria de les espècies de dermàpters. Comprenen nou famílies que hom reuneix en tres superfamílies. La fauna iberobalear de dermàpters, però, es compon de vint espècies, incloses en dotze gèneres i pertanyents a quatre famílies diferents: els carcinofòrids (Carcinophoridae), els labidúrids (Labiduridae), els làbids (Labiidae) i els forficúlids (Forficulidae).

Els carcinofòrids no acostumen a tenir ales, o si de cas, només tenen les anteriors. Els distingeix la forma arrodonida de la part posterior de la mesosternita, l’epiprocte dividit en dues esclerites i el penis format per dos lòbuls, un d’ells reduït. D’aquest grup és especialment freqüent Anisolabis maritima, que, com suggereix el seu nom, viu vora la mar, al damunt de les algues litorals i també sota les pedres; és una espècie cosmopolita i freqüent, que es presenta en fase d’adult en el període que va de maig a novembre, i la femella de la qual dona la protecció als ous que hem esmentat més amunt. Una altra espècie cosmopolita és Anisolabis annulipes, mentre que Euborellia moesta es restringeix a la regió S d’Europa.

Els labidúrids són de mida mitjana i generalment alats. Tenen la mesosternita truncada posteriorment, l’epiprocte subdividit en dues esclerites i el penis fet de dos lòbuls ben desenvolupats i dirigits l’un endarrere i l’altre endavant. Labidura riparia és una espècie cosmopolita, força comuna en terrenys amb vegetació, sota les pedres i els detritus, en ambients no excessivament humits. També la podem veure prop de la mar i dels rius. Aquesta espècie de tisoretes, de mida grossa, sol excavar galeries a la sorra de fins a dos metres de llargada, que hom pot localitzar a la superfície pels petits pilonets de sorra que deixa a l’entrada. També en aquest cas, la femella té cura dels ous durant l’estiu. L’espècie Nala lividipes també és cosmopolita.

Els làbids són tisoretes petites, que es caracteritzen pel fet de tenir les ales ben desenvolupades, l’epiprocte simple i el penis fet d’un sol lòbul. L’espècie Labia minor és cosmopolita i és fàcil que sigui vista entre els mesos de juny i octubre al voltant de les cases. Durant el mal temps no surt del seu amagatall, però a les nits caloroses sol volar en eixam als voltants dels fems i les escombraries, o també a la vora dels rius.

Entre els forficúlids hi ha espècies alades i espècies àpteres. Tenen el segon artell del tars bilobulat, l’epiprocte simple, en part degenerat, i el penis amb un sol lòbul. Pseudochelidura sinuata constitueix un endemisme ibèric, que viu sota les pedres als prats de muntanya pirinencs. La tisoreta per excel·lència, Forficula auricularia, és cosmopolita i molt comuna, mentre que té espècies pròximes d’àrea de distribució més restringida: F. lesnei, que no es troba més enllà de l’Europa occidental, i F. pubescens, una espècie típicament mediterrània. Chelidura aptera viu als Alps i als Pirineus, i C. pyrenaica és un endemisme ibèric, propi de l’alta muntanya pirinenca.