Característiques del grup
Els fasmòpters, o fasmes, són insectes fitòfags de grans dimensions (des de 5 fins a 30 cm de llargada), predominantment tropicals. Són d’hàbits més aviat nocturns, poc mòbils, i solen mostrar un aspecte mimètic, ja sigui adoptant forma de fulla o bé de tronquet, de manera que costa de distingir-los de les plantes on viuen i s’alimenten. Entre els fasmòpters, hom pot trobar, doncs, dues morfologies diferents. D’una banda, hi ha els de cos llarg i cilíndric, sovint mancats d’ales, que semblen branquillons, tant pel color com per la forma, i que hom sol anomenar insectes bastó, tot i que el poble els coneix amb noms ben diferents: cavall de faves o de garrot i també sereno. Els altres són formes alades, de cos ample, ovalat i deprimit, que s’assemblen molt a les fulles, ja que, a més, tenen expansions laminars a les potes; aquests són els anomenats insectes fulla, que són exòtics per al nostre país.
Morfologia
Aspecte general extern d’un fasmòpter, en visió dorsal (A), i detalls de la part anterior del cos en visió lateral (A’), de l’extrem posterior de l’abdomen d’un mascle i una femella en visió dorsal (B, B’) i lateral (C, C’). Hom ha indicat en el dibuix: 1 antena, 2 ull, 3 pronot, 4 mesonot, 5 metanot, 6 cerc, 7 vòmer, 8 oviscapte, 9 opercle.
Gustavo Hormiga, del natural.
La superfície del tegument dels fàsmids sovint porta espines, grans i altres processos articulars que ajuden a donar-los formes estranyes. El cap és prògnat, i porta dos petits ulls compostos semisfèrics i dos ocel·les, les antenes, moniliformes o filiformes i de llargada variable. A l’aparell bucal, les maxil·les tenen la galea dividida i la lacinia amb el marge intern espinós, i el llavi porta les glosses estretes i les praglosses més grosses.
El protòrax (el primer segment del tòrax) sempre és curt, mentre que el mesotòrax i el metatòrax són més llargs, i aquest darrer queda unit al primer segment abdominal formant el segment mitjà, tant, que en algunes espècies fins i tot arriba a desaparèixer del tot el senyal de separació entre els dos segments. En els fasmes o fasmòpters en forma de bastó, que són mancats d’ales, les tergites i les esternites dels diferents segments toràcics són soldades formant una estructura tubular, mentre que les parts laterals, les pleures, són molt reduïdes.
Molts fasmes són completament àpters i uns altres són braquípters. Quan les ales són ben desenvolupades, les anteriors són més petites i transformades en tegmines. Les ales posteriors tenen una regió anterior esclerotitzada, que es correlaciona amb la presència de tegmines petites, i una part membranosa posterior constituïda en gran mesura pel camp anal i el camp joval. La venació és força uniforme i no difereix de la pròpia dels ortòpters, però en les formes mimètiques de fulles, la corresponent a les ales anteriors es troba considerablement modificada per tal d’imitar la nervació d’una fulla.
Les potes dels fasmòpters són totes semblants, amb les coxes més aviat petites i molt separades, amb els fèmurs i les tíbies llargs i els tarsos fets de cinc artells, excepte en les potes regenerades, que en tenen quatre com a màxim. Les espècies de la família exòtica dels fíl·lids tenen els fèmurs i les tíbies amb expansions laminars.
L’abdomen es compon d’onze segments. El primer és fusionat al metatòrax i té l’esternita molt reduïda; el desè sempre és ben desenvolupat i l’onzè és representat per una tergita reduïda (epiprocte), un parell d’esclerites esternals (paraproctes) i un parell de cercs uniarticulats. Les femelles presenten un oviscapte format per tres parells de valves petites, dels quals, el primer deriva del vuitè parell d’apèndixs i els altres dos del novè. Tot l’oviscapte queda amagat per la vuitena esternita, que és eixamplada formant l’opercle. En els mascles, la novena esternita es perllonga enrere i generalment és dividida en dues parts: una anterior i una placa subgenital, posterior; la desena esternita pot ser una placa simple o bé ésser desesclerotitzada, però sempre porta un lòbul molt visible anomenat vòmer.
Biologia i ecologia
El fasmòpter Leptynia hispanica, en la posició característica d’immobilitat.
Jordi Berthold.
El cicle vital dels fasmòpters sol durar un any. En la reproducció sexual, l’aparellament es fa en una postura característica, en la qual el mascle s’enfila al dors de la femella i es manté així, amb l’abdomen doblegat cap avall pel costat o pel darrere, durant molta estona, de vegades durant hores. Després d’haver estat fecundada, la femella pon de 100 a 400 ous, que diposita per separat, i generalment els deixa caure a terra de manera que poden ésser confosos amb llavors. Cada ou té un opercle característic i una closca gruixuda, feta de diverses capes, amb incrustacions calcàries. El desenvolupament postembrionari generalment comprèn de cinc a sis estadis nimfals en les femelles, amb una durada total de quatre mesos, mentre que, en els mascles, el desenvolupament és més ràpid i s’acompleix amb únicament un o dos estadis. Una particularitat de les nimfes és que, davant de certs estímuls o incidents, poden autotomitzar les potes de tal manera que les trenquen per un punt especialitzat, situat entre el trocànter i el fèmur, i poden regenerar-les ràpidament en els estadis posteriors de desenvolupament.
La biologia dels fasmòpters mostra molts trets interessants, alguns dels quals ja foren estudiats per Chopard (1938). Certes espècies de Bacillus, Clonopsis i Carausius són gairebé exclusivament partenogenètiques, mentre que en altres gèneres, els mascles apareixen rarament i és probable que tinguin partenogènesi facultativa, de manera que, a partir dels ous no fecundats, únicament es desenvolupin exemplars femelles. D’altra banda, en algunes espècies, aquesta partenogènesi té un caràcter geogràfic; és a dir, es presenta únicament en poblacions d’una determinada àrea geogràfica.
Els fàsmòpters mostren una notable capacitat de camuflatge, que es fonamenta en l’homocromia i l’homotípia, però també en un fenomen d’immobilitat reflexa: davant d’un estímul extern, l’animal o bé es deixa caure a terra i, per efecte del cop, entra en una mena d’estat catalèptic, o bé (en els insectes bastó) adopta una positura especial, amb les potes anteriors esteses endavant i les mitjanes i posteriors endarrere, i es manté en una immobilitat total. Algunes espècies, en condicions normals, experimenten un canvi diürn i rítmic de color: esdevenen més fosques de nit que no de dia; aquest canvi es deu a una migració dels grans de pigment en les cèl·lules epidèrmiques, que és controlada pel sistema neurosecretor. L’enfosquiment és provocat per condicions de molta humitat i poca claror; que les condicions contràries, que es donen de dia, provoquen l’aclariment general del cos.
Sistemàtica i principals representants
Hom coneix un total de 2500 espècies de fasmòpters a tot el món, la majoria de les quals es concentra, però, a la regió oriental.
Hom considera l’ordre dels fasmòpters (Phasmoptera) subdividit en dos subordres: el dels timematideus (Timematidea), que comprèn una única família, exòtica al nostre país, la dels timemàtids (Timematidae), i el dels bacil·lideus (Bacillidea), que reuneix deu famílies, dues de les quals són presents a la nostra fauna: la dels bacíl·lids (Bacillidae) i la dels fasmàtids (Phasmatidae).
Dos cavalls de faves, insectes de la família dels bacíl·lids: a dalt, Clonopsis gallica, de distribució mediterrània, i a baix, Bacillus rossius, l’espècie de fasmòpter mediterrani més grossa.
Jordi Berthold i Ramon Torres.
Les quatre espècies que en coneixem, totes són del tipus morfològic corresponent als insectes bastó, i adopten un color general del cos verdós o brunenc, i viuen en bosquines i matollars. De la primera família, Bacillus rossii, una espècie pròpiament mediterrània, és la de dimensions més grans —fins a 105 mm de llargada— de tota la regió paleàrtica. A les seves poblacions, els mascles són molt poc freqüents, i els adults poden veure’s de juny a desembre, en llocs preferentment càlids i secs. De la mateixa família, Clonopsis gallica, una altra espècie mediterrània però més petita que l’anterior, té les mateixes preferències ecològiques.
D’entre els fasmàtids coneixem al nostre país l’espècie Leptynia hispanica, pròpia d’altituds mitjanes, que es distribueix per la península Ibèrica i el S de França; els adults d’aquesta espècie es poden trobar entre els mesos que van de juliol a octubre únicament. D’altra banda, Leptynia attenuata constitueix un endemisme ibèric, que comparteix amb l’espècie anterior els principals trets de la seva biologia.