Els embiòpters: teixidors

Característiques de grup

Els embiòpters o teixidors, són insectes de dimensions mitjanes, tegument fi i tou, i normalment de colors marronosos. Són mal voladors, i generalment viuen, en condicions càlides i humides, sota les pedres o les escorces, dins de túnels revestits de fils sedosos que teixeixen ells mateixos. Tenen un dimorfisme sexual molt accentuat: les femelles no tenen ales mentre que els mascles són alats i atrets per la llum.

Teixidors és el nom amb què hom coneix, en diferents llengües europees, els representants d’aquest ordre dels embiòpters ("web spinners", "tisserins", etc.). Tanmateix la denominació popular teixidor vol significar, als Països Catalans, els insectes del gènere Ranatra (de la família dels nèpids), Velia (de la família dels vèlids) o altres hemípters aquàtics (hidromètrids i gèrrids) o, fins i tot, els espiadimonis segons les contrades.

Morfologia

Morfologia general externa d’un embiòpter (un mascle adult de l’espècie Embia ramburi), en visió dorsal (A), amb detalls del primer artell dels tars posterior (A’) en els quals s’aprecia la presència d’un sol pulvil. le a la cara ventral, típic dels gèneres Embia i Cleomia, i dels gèneres Haploembia i Oligotoma, amb dos pulvil·les (A"), i detalls de la terminàlia del mascle en posició dorsal (A’") i de la femella (A""). Hom ha indicat en el dibuix: 1 palp labial, 2 palp maxil·lar, 3 labre, 4 clipi, 5 antena, 6 ull compost, 7 vèrtex, 8 primer tarsòmer del primer parell de potes (en relació amb glàndules de seda), 9 pronot, 10 mesonot, 11 metanot, 12 cerc, 13 primer tarsòmer del tercer parell de potes, 14 pulvil·le, 15 paraprocte esquerre.

Gustavo Hormiga, del natura.

El cos dels embiòpters és allargat i pla, amb el cap més aviat gros, i un parell de cercs asimètrics al final del cos. Al cap destaquen els ulls compostos, de forma el·líptica o de ronyó, sense ocel·les, i les antenes, curtes i fetes d’un nombre d’artells variable entre 15 i 32. L’aparell bucal és mastegador, del tipus ortopteroide, amb mandíbules ben desenvolupades.

El primer segment del tòrax (protòrax), més estret que el cap, presenta un solc profund transversal que delimita dues parts. Els dos segments que el segueixen (mesotòrax i metatòrax) són semblants. Les potes tenen sempre tarsos de tres artells; les anteriors són robustes, les mitjanes petites i les posteriors tenen els fèmurs engruixits perquè porten els potents músculs tibials depressors, cosa que els capacita per a moure’s ràpidament cap enrere dins dels túnels. A les potes del davant porten, tant els adults com les nimfes, la glàndula sericígena (en el primer artell del tars) que secreta la substància viscosa que, en contacte amb l’aire, solidifica i forma els fils de seda.

Esquema d’un tall longitudinal de la glàndula sericígena del tars d’un embiòpter (A), situada en el primer tarsòmer del primer parell de potes, i detall de dues cambres glandulars (A’). Hom ha indicat: 1 cambra glandular, 2 conducte excretor, 3 excrecència cuticular. Les cambres glandulars aboquen la seva secreció mitjançant un conducte que surt a l’exterior a través d’una delicada excrescència cuticular.

Gustavo Hormiga, a partir de fonts diverses

Els dos parells d’ales són gairebé idèntics pel que fa a les dimensions i a la forma, i pràcticament només es diferencien en petits detalls de la venació. La membrana alar, que per sobre és coberta d’una abundant pilositat, és d’un color fumat, amb estretes àrees hialines que discorren longitudinalment, entre les venes principals. La venació generalment és escassa i es caracteritza fonamentalment perquè la vena radial forma un tub ample que conté un si hemolimfàtic, capaç de fer que l’ala s’endureixi amb l’augment de pressió per tal d’assegurar les possibilitats del vol. Amb les ales plegades, els sins es col·lapsen, ja que les altres venes són petites, i l’ala es fa flexible i així corre un risc menor de trencar-se mentre l’insecte camina cap enrere dins del túnel.

L’abdomen és format per deu tergites visibles. En les femelles i en les nimfes d’ambdós sexes la desena tergita és completa, mentre que en els mascles adults és dividida en un parell de plaques asimètriques, asimetria que també s’observa en la darrera esternita i en els cercs del final del cos, tant en mascles com en femelles.

Biologia i ecologia

El tret més particular de la biologia dels embiòpters és el seu costum de construir túnels de material sedós, fixats al substrat per mitjà de fils de seda. Aquests túnels van revestits, a les parets, per fragments de materials vegetals diversos, excrements de les nimfes o exúvies. La seva funció principal, probablement, és la de protegir-los contra els artròpodes predadors, però internament comuniquen amb cambres especials per a l’aparellament, per a la muda i per a passar l’hivern. Els embiòpters es mouen pel seu interior tant endavant com endarrere amb la mateixa facilitat. Passen la major part del dia dins d’aquestes galeries i només en surten a la nit, per a cercar menjar.

Els embiòpters són gregaris i, algunes espècies, formen poblacions de centenars d’individus que viuen en túnels contigus. En canvi, en d’altres, com Embia ramburi i Oligotoma nigra, cada túnel conté un sol individu o bé una femella amb les seves cries.

Els mascles adults viuen poques setmanes. Entren al túnel de la femella per a aparellar-s’hi i després se’n van. Durant la construcció dels túnels, mouen constantment les potes del davant, tot entrecreuant-les reiteradament. La facultat de teixir el túnel la tenen tant els mascles com les femelles, és a dir, tots els adults, i també les nimfes.

Les nimfes i les femelles dels embiòpters s’alimenten gairebé exclusivament de matèria vegetal fresca o seca, o sigui, de flors, fulles, arrels i, fins i tot, d’estructures llenyoses, cosa que, atès el seu caràcter gregari, fa que puguin arribar a malmetre els conreus. Pel que fa els mascles, hom creu que probablement no s’alimenten i que, almenys en algunes espècies, fan servir les peces bucals principalment per a subjectar la femella durant la còpula, que s’esdevé dins del túnel.

Els ous, generalment ovoides, són dipositats en petits grups al llarg dels túnels de seda, i, en algunes espècies, les femelles els prodiguen les atencions maternals més bàsiques. La reproducció generalment és bisexual, però algunes espècies presenten partenogènesi esporàdica. Durant el desenvolupament postembrionari passen per quatre estadis nimfals, dels quals, en les nimfes corresponents a mascles alats, els dos darrers ja han diferenciat els esbossos de les ales. La tan característica asimetria dels metàmers abdominals terminals apareix a la darrera nimfa, després d’alguns petits canvis metamòrfics consistents en alteracions de les proporcions del cos, un augment del nombre d’artells antenals i el desenvolupament de l’aparell reproductor.

Sistemàtica i principals representants

Actualment, els embiòpters es distribueixen principalment pels tròpics, però arriben també a colonitzar algunes zones temperades càlides, de manera que es troben representats a totes les regions zoogeogràfiques. Hom n’ha descrit al voltant d’unes 300 espècies, nombre que probablement augmentarà a mesura que s’emprenguin estudis especialitzats arreu del món. Constitueixen un ordre d’insectes molt antic, amb un registre fòssil que s’estén des del Permià. Els seus membres són clarament ortopteroïdeus i els seus parents vivents més pròxims, segons els autors Illies (1965) i Ross (1970) són els plecòpters; probablement han evolucionat a partir d’un grup ancestral pròxim a aquests, que hom considera amb el nom de paraplecòpters.

Els principals caràcters morfològics que hom utilitza per a la seva taxonomia són la venació de les ales i el final de l’abdomen del mascle. Per això, les femelles són difícils de determinar amb certesa si no es troben acompanyades dels mascles. Segons això, Ross considera un total de vuit famílies actuals, sense que s’hagi arribat, fins ara, a elaborar conclusions filogenètiques a causa de la uniformitat estructural general a tot el grup i a la quantitat de vegades que ha existit una evolució paral·lela entre les diferents famílies.

A la regió mediterrània, hom coneix 23 espècies d’embiòpters pertanyents als gèneres Embia i Cleomia, de la família dels èmbids (Embiidae), caracteritzada pel fet de tenir un sol pulvil·le a la cara ventral del primer artell dels tarsos posteriors, i Oligotoma i Haploembia, de la família dels oligotòmids (Oligotomidae), als quals hi ha dos pulvil·les; d’aquestes únicament són presents als Països Catalans Embia ramburi, Cleomia guareschi, Haploembia solieri i H. palaui. La primera, Embia ramburi, és la més estesa a la nostra fauna; té el cos fortament pigmentat de color marró fosc, i els adults són tots àpters, tant mascles com femelles. És molt comú durant tot l’any sota les pedres dels indrets càlids i secs, encara que també s’ha trobat en llocs molt humits i halòfils. Els mascles adults viuen de maig a juny i les femelles adultes de maig a octubre. L’acoblament es fa a partir del mes de maig, i la posta, que comença a finals d’aquest mes, es perllonga fins al setembre, amb una mitjana de 20 a 80 ous per femella. La mare vigila els ous i les cries, a les quals proporciona aliments triturats, i aquestes no abandonen la mare fins que atenyen el segon estadi nimfal de desenvolupament.