Josep Fiter i Ayné va crear la seva empresa de blondes i sederies el 1845, a Barcelona. Com féu Margarit, no hi havia fàbrica sinó puntaires que treballaven per a ell a preu fet. El fil de seda es comprava al País Valencià, es preparava a Barcelona i era cedit a les puntaires amb l’encàr-rec concret. En Fiter hi posava el dibuix i la comercialització del producte acabat.
Medalles rebudes pels Fiter (a dalt) i adjudicació de la medalla de l'exposició de Londres (1851).
El 1848 era el president de la secció de sederia de l’Institut Industrial de Catalunya. Les altres seccions de l’Institut estaven presidides per personatges tan fonamentals com Tomàs Coma i Miró —llana—, Ferran Puig —lli—, Valentí Esparó —metal·lúrgia— i Josep Roura —química—. La seva empresa devia créixer força en aquests primers anys d’actuació.
La consolidació li vindrà amb l’Exposició Universal de Londres, la primera a celebrar-se, la del Cristal Palace. Una exposició en la qual els industrials catalans no destacaren, precisament. El cronista més crític d’aquesta participació, el futur ministre Laureà Figuerola, salvarà només la presència dels “blondistes” Fiter i Margarit. La medalla que guanyà el primer és una de les poques que reberen els expositors espanyols. Un any abans havia rebut la gran creu d’Isabel la Catòlica a l’Exposició de Madrid, igual que el seu col·lega Josep Margarit. Josep Fiter fa treballar 2 500 puntaires, segons diu el cronista de l’exposició madrilenya. Una xifra que fa pensar si no hi ha un zero de més. En tot cas l’èxit és esclatant, confirmat per les altres medalles que va afegint a la seva col·lecció.
Josep Fiter devia morir el 1877, poc abans que l’empresa rebés el títol de proveïdora de la casa reial espanyola, que permetia de posar la corona reial en el seu paper de cartes i factures. En el seu cas la corona anirà sobre l’escut de Catalunya. El títol farà que vinguin encàrrecs a l’empresa que no se sap si eren pagats, però que servien en tot cas per fer publicitat de la casa. Per exemple, un vel de seda negra per a la reina Maria Cristina, el 1880.
Targeta de la indústria de Josep Fiter. Josep Fiter i Inglés farà passar l’empresa familiar de l’estadi artesanal a l’industrial tot incorporant telers mecànics per a la producció de les blondes.
L’empresa funcionarà a nom de Germà i Viuda de Josep Fiter, de Viuda de Josep Fiter, després, i de Josep Fiter i Inglés (el fill del fundador) finalment. El fill serà un personatge no gens ordinari i més conegut per les seves activitats literàries i culturals (vegeu l'insert inclòs al final d'aquest article) que no pas com a empresari.
Però Josep Fiter i Inglés serà també industrial. I aquesta vegada la paraula se li aplica més correctament que al seu pare. Aquest no havia sortit de l’estadi artesanal. El fill incorporarà les màquines a la fabricació de les puntes i les blondes. Serà un home interessat pel seu ofici, com ho demostren les conferències públiques donades a Barcelona el 1881 sobre les blondes, la seva tècnica de fabricació i el seu futur previsible. Va ser secretari del Foment de la Producció Espanyola.
Mantindrà el nivell de qualitat de l’empresa. Ho demostra la medalla d’or de l’Exposició Universal de Barcelona i les que vindran després. El 1889 tenia el despatx a la Plaça Reial de Barcelona i feia treballar entre 200 i 400 puntaires, situades al voltant de Sant Feliu de Llobregat i Mataró. La seva xifra de venda era d’unes 80 000 pessetes anuals. El seu mercat era el de l’estat, principalment, però exportava a Mèxic, Estats Units, Cuba i Puerto Rico, i a alguns països europeus, segons manifesten.
Marca de Viuda i Fill de Josep Fiter (1896).
L’empresa presumia d’haver fabricat un xal per a la reina Victòria, un volant de puntes per al papa Lleó XIII i d’haver rebut encàrrecs de la princesa Blanca de Borbó, la duquessa de Parma, la princesa de Bulgària i altres representants de la noblesa europea.
Paper comercial de la fàbrica de blondes de Josep Fiter, 1848.
Josep Fiter i Inglés va ser el president del Col·legi de l’Art Major de la Seda entre el 1897 i el 1901. Devia ser en aquesta època quan va incorporar telers mecànics per a la producció de les blondes. Tot i que el prestigi el té en els productes fets a mà, s’imposa la mecanització i la popularització dels productes del seu ram.
L’any 1900 es creà Fiter i Planas amb l’intent de fer d’aquesta societat l’empresa comercialitzadora. Però la mort del soci Francesc Planas i Soler, pocs mesos després, ensorrà el projecte.
Les blondes de la casa es van fer sempre fonamentalment amb fil de seda. L’altra fibra utilitzada era el lli.
L’empresa desapareix en morir ell el 1915.
Josep Fiter i Inglés (1857-1915)
En el terreny literari fou el fundador de “La Bandera Catalana” (1875), “La Rondalla” (1876) i “L’Escut de Catalunya” (1879), tres setmanaris barcelonins. Com a escriptor cal destacar L’Enciclopèdia Moderna Catalana (1913) en cinc volums, una obra ambiciosa, dedicada a Josep Mansana i Terrés, administrador de la Catalana de Gas. Publicà diversos treballs de tema històric com “La invasió dels alarbs en la Cerdanya y reconquista per los cristians” (1878) o “Arenys de Mar durant lo darrer periodo de la guerra de la sucesió” (1889), o de tema social “Necessitat que té Igualada d’una escola d’arts i oficis per l’obrer” (1882).
S’autodenominava “fundador de l’excursionisme a Catalunya”. L’Associació Excursionista d’Excursions Científiques (1876), que donarà origen al Centre Excursionista de Catalunya (1890), es fundà a casa seva.
Fou el primer president de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1899).