Tenim poques referències personals d’aquest empresari, que d’altra banda és citat sempre que es parla de blondes durant la primera meitat del segle XIX. La primera font documental —del 1828— el dóna com a resident a Martorell, però aviat el seu domicili serà a Barcelona.
Josep Margarit era una persona amb diners i amb relacions. El 1835 fou un dels accionistes fundadors del diari madrileny El Español, al costat d’altres catalans com Gaspar de Remisa i Jaume Ceriola, residents aquests a la capital de l’estat. Formà part de la Direcció —Consell d’Administració— de la companyia que construí el primer ferrocarril de l’estat entre Barcelona i Mataró. En dimití el 1847, pocs mesos abans d’inaugurar-se la línia, per raons legítimes, i fonamentades, com diu la Memòria de la societat.
Però el seu nom es troba vinculat normalment al de les blondes. I com a innovador i primer especialista en el tema. Quan el farmacèutic Ronquillo, de Barcelona, escriví el seu interessant Diccionario de materia Mercantil, Industrial y Agrícola, en quatre volums, publicat entre el 1851 i el 1857, encarregà a Josep Margarit la redacció de la paraula encaje.
Va fer la seva primera aparició pública el 1828, participant a l’Exposició Industrial de Madrid. Va guanyar una medalla de bronze amb un mantó de blonda negre. La medalla serà de plata a l’Exposició del 1841, amb un mocador de blonda de seda negra. El regal que va fer d’un dels seus productes a la reialesa li valgué, el 1842, el títol de “fabricante de Cámara” de la casa reial espanyola. La progressió va ser constant, ja que el 1850 obtingué el màxim guardó de l’Exposició que se celebrà aquell any a Madrid: la Creu d’Isabel la Catòlica.
Josep Margarit no té fàbrica de blondes. Encarrega la feina a dotzenes o centenars de puntaires. Però el que sí que té és la filatura de seda. Aquest fil de seda és facilitat a les puntaires, juntament amb les precisions de l’empresa respecte de què s’exigeix. La màquina és el coixí de puntes. La filatura és a Castellví de Rosanes (Baix Llobregat) on el 1862 té 21 treballadors amb 18 peroles i 288 aranyes, amb una inversió de 86 000 rals.
Josep Margarit i Lleonart és considerat l’innovador i màxim especialista pel que fa a les blondes durant la primera meitat del segle XIX (Guía de Forasteros en Barcelona, 1842).
La seva empresa inclou el cicle complet, des del cuc de seda fins al producte acabat. El 1860, el comentarista Orellana fa referència a la seva finca de Miralles, a València. No hi ha cap altra referència a aquesta propietat valenciana, al centre de la indústria sedera. En canvi hi ha la quadra de Miralles al terme de Castellví de Rosanes, un fet que fa pensar en un possible error del cronista.
Margarit té el cuc de seda i les moreres, que li faciliten la primera matèria, la filatura i una xarxa escampada de puntaires que treballen per a ell. Té també una sèrie de botigues i magatzems que comercialitzen la seva producció. El 1842 té el seu despatx central al carrer de la Portaferrissa, núm. 14, una botiga al carrer del Duc de la Victòria i un dipòsit a Saragossa. Era bastant, tenint en compte l’època.
Una de les innovacions de la casa Margarit són unes blondes de seda sense llustre “y cuyo torcido hace que el encaje se distinga, después de fabricado, en la aspereza de su tacto, que se asemeja al de la pita”, segons pròpia redacció (Ronquillo, volum II, pàg. 423).Una d’aquestes mostres li meresqué una medalla a l’Exposició Universal de Londres del 1851, la primera que se celebrà amb aquest caràcter. Per cert, que el catàleg de l’exposició el presenta com a Señora Marguerita, un error lamentable.
El seu producte rep medalles i felicitacions tant a l’interior de l’estat com a l’estranger. I els encàrrecs també vénen de dintre i de fora. El primer vestit de la reina Isabel II es va fer en els seus tallers, com també un per a la reina Victòria de la Gran Bretanya o un xal per a la reina de Prússia.
El 1871 Josep Margarit publicà una Guía sericícola o cría del gusano de seda. Com a fabricant li interessava aconseguir una bona primera matèria i en el seu treball donava consells pràctics als agricultors.
La darrera referència és del 1877. Margarit, que devia haver nascut amb el segle, més o menys, va desaparèixer al mateix temps que la seva empresa.
Margarit a l'Exposició Universal de París (1867)
“A pesar de la importancia que tienen los encajes presentados por Bélgica, Suiza, Francia y otras naciones, todavía queda en el palacio de la industria, atencion y plácemes no escasos para las blondas de Margarit. Conocidísima esta fabricacion no solo en España sino en Europa toda por la conciencia (si tal palabra puede introducirse en la mercadería) con que sostiene la calidad de las primeras materias, y perfecciona, sin destruir el fondo, el aspecto y los perfiles de la forma, los encajes de Margarit son apreciados ademas por la modestia de sus precios. Si en el concurso presente hubieran podido equipararse, como se pensó, productos con productos y precios con precios, las blondas de que hablamos hubieran merecido sin duda alguna una recompensa de equidad al compararlas con otras semejantes. Cierto es que hay maravillas de punto y bordado en la estantería belga, pero tambien hay delante de un vestido blanco, al parecer sencillo, un letrero que dice:
— Precio 180,000 reales.
Este letrero podia estar seguido de otro que dijera:
— Los trajes como este se fabrican para que nadie se los ponga.”
Las blondas de Margarit pueden usarse. Las hay blancas y negras, entrelazadas de plata y oro, embutidas en perlas y diamantes ó imitaciones de ellos para atraer la visualidad. Sus dibujos son delicados y de buen gusto, contra lo que suele suceder en ornamentaciones semejantes: y por un precio tan económico como de quinientos á tres mil reales una hermosa mantilla bordada, y de tres mil á diez mil unos vestidos regios, habiendo manteletas hasta de veinte duros, pueden las damas adornarse del modo mas ostentoso sin producir la ruina de sus fortunas. Esto explica quizá el consumo que en Inglaterra se hace de la fábrica en cuestion, cuyos productos expuestos en París han sido vendidos en conjunto á un negociante inglés, segun lo indica la tarjeta vergonzantemente colocada en el oscuro rincon donde, para que nadie los vea, sin duda, se han colocado con la posible mala forma los encajes y blondas de Margarit.”
Font: Castro y Serrano, José de, España en París. Revista de la Exposición Universal de 1867, Madrid 1867, pàg. 75.