Els Serra i els Bertrand

Els fabricants d'indianes

Llorenç Clarós (1754-1831)

La família Serra i la família Bertrand.

Llorenç Clarós va néixer a Figueres l’any 1754. El seu germà Joan fou militar de professió i es distingí durant la guerra del Francès, lluitant contra les tropes napoleòniques; assolí el grau de brigadier.

Llorenç Clarós s’instal·là a Barcelona com a fabricant d’indianes. Era de la mateixa generació que Erasme de Gònima, i amb ell un dels qui aconseguiren diners i prestigi social a través de la indústria. Pertany al període pre-industrial. No va arribar a veure una màquina de vapor movent uns telers.

Saló del palau de Llorenç Clarós que contenia pintures de Francesc Pla, el “Vigatà” (Eugenio Bertrand Serra, 1952). Llorenç Clarós, un fabricant d’indianes, es troba a l’origen de l’empresa dels Serra i els Bertrand. Guanyà diners i es construí un palau a Barcelona.

Consta que el 1789 constituïa amb dos socis la societat Llorenç Clarós i Companyia, dedicada a l’estampació a mà de teixits de cotó, sota l’advocació de la Mare de Déu de Montserrat. Els socis aportaren 39.047 lliures i deu sous, dels quals el 40% corresponia al titular. Tenia la fàbrica al carrer de Sant Pere. Els diners que guanyà amb la indústria li permeteren construir un palau a la riera de Sant Joan, xamfrà carrer de Sant Pere més alt, prop de la fàbrica. La riera de Sant Joan desaparegué —i també el Palau— el 1913 quan es construí la Via Laietana. De fet, tot i que no era un carrer absolutament rectilini, la riera de Sant Joan coincidia amb el traçat de la Via Laietana, però amb una amplada molt més reduïda.

Llorenç Clarós va fer decorar el palau pel pintor Francesc Pla, el “Vigatà” (1743-1805) amb escenes mitològiques, bíbliques i sobre la fundació de Roma. Eren els gustos de l’època. Aquestes pintures es conserven avui al palau de Pedralbes. Al cap de cent anys de la seva construcció —l’any 1903— el palau passà a les mans de la Lliga Regionalista, que hi tingué la seva seu social fins a l’enderrocament del carrer.

Llorenç Clarós figurava com a comerciant i com a membre de la Reial Companyia de Filats, durant els primers anys del segle. Fou vocal de la Junta de Comerç de Catalunya. L’any 1815 fou un dels encarregats de fer un dictamen sobre el treball de Carles Ardit, l’espia que havia enviat la Junta a França i a Suïssa per a conèixer els nous procediments d’estampació.

Morí l’any 1831. Uns anys abans havia traspassat el negoci a la seva filla Mariana (1803-68), que s’havia casat amb Domènec Serra i Armadà.

Domènec Serra i Armadà (1796-1853)

Domènec Serra i Armadà (Eugenio Bertrand Serra, 1952).

El seu casament amb Mariana Clarós, filla única de Llorenç Clarós, el posarà al front de la fàbrica d’estampats del carrer de Sant Pere Més Alt, que continuarà i ampliarà. Havia nascut a Barcelona.

L’any 1829 és el fabricant d’indianes més important de Barcelona, amb vint-i-dues taules o cilindres per a estampar, però seguit de prop per una sèrie d’industrials que s’han espavilat. Ha desaparegut la fàbrica del competidor del seu sogre, Erasme de Gònima, i el nivell dels industrials ha baixat. Les màquines de ferro no s’han introduït encara i tota la força que s’utilitza és la dels homes o la d’animals.

Al voltant de l’any 1840 Domènec Serra comprarà dos prats, extramurs de Barcelona, per a poder estendre i blanquejar les seves teles: un al terme de Sant Martí de Provençals i un altre al de Sants, en el que s’anomenarà el Prat Vermell, actualment carrer de Parcerisa, prop del cinturó de Ronda i de la Gran Via de les Corts Catalanes.

Amb motiu de l’Exposició Industrial de 1844, Domènec Serra hi presentarà indianes de les anomenades julianes, de làmina, xaconades i de màquina. Aquesta darrera indicació ens mostra que el fabricant de pintats ha incorporat ja els primers elements mecànics. Els biògrafs de la família i de l’empresa diuen que a la fàbrica del Prat Vermell s’instal·là la primera màquina de vapor que hi hagué a Espanya i la primera màquina d’estampar. Cap d’aquestes dues afirmacions no tenen solvència. L’any 1844 subscriví vint accions com a soci fundador del Banc de Barcelona, un indici de respectabilitat econòmica i d’integració social.

L’any 1851, als cinquanta-sis anys d’edat, traspassà el negoci als seus tres fills grans: Llorenç, Eusebi i Josep Serra i Clarós. El document —que reproduïm al marge— és senzill i explícit. La gestió del negoci queda en mans dels tres nois, que constitueixen la societat Serra, Germans. El pare queda exempt de tota obligació personal però per a ell seran les dues terceres parts de les pèrdues o dels guanys de l’empresa, en reconeixement al capital aportat. Els fills es queden amb el dret o la responsabilitat de la tercera part restant dels resultats i un sou mensual de trenta duros.

Domènec Serra i Armadà morí l’any 1853.

Eusebi Serra i Clarós i els seus germans

Eusebi Serra i Clarós (Eugenio Bertrand Serra, 1952).

Els germans Serra i Clarós es barallaren, tal com passa tantes vegades en aquest país. O no es van entendre. El 1851 només els tres nois grans estaven incorporats a l’empresa, però n’hi havia dos de més joves, Domènec i Teodor, a més de quatre noies: Leonor, Rosalia, Maria i Dominga. Però el destí de les quatre noies era casar-se i deixar la casa paterna, si hi havia germans.

L’empresa familiar quedarà en mans de Llorenç i Eusebi Serra i Clarós, els fills grans de Domènec Serra. El 1860 feren una lluïda presentació dels seus productes a l’Exposició Industrial de Barcelona, on van merèixer un llarg comentari del seu cronista Orellana. Segons ell, les indianes dels germans Serra tenen una gran qualitat i demostren que els fabricants han incorporat els darrers avenços tècnics en el ram de l’estampació, procedents de França. Destaca la finor d’algunes peces i especialment els colors. Però el preu d’aquests productes continua essent molt superior al que tenen els importats, i aquest és un problema greu a l’hora de vendre.

"Esta fábrica es de las que tienden a dar mayor impulso al progreso industrial" (Orellana, Exposició 1860, pàg. 207). Ho demostra el fet que el 1863 els germans Serra obtinguin un privilegi d’invenció durant cinc anys per un aparell aplicable a les màquines d’estampació que permet que amb un sol cilindre es puguin aplicar fins a quinze colors a la vegada.

Serra, germans i Companyia. Aportacions 1851.

L’empresa donarà molt poca informació sobre aquests anys en les cròniques que publicarà al començament del segle XX, i alguna vegada donarà dades i fets inexactes. Les discussions familiars no han estat mai un tema agradable, encara que siguin fets ja vells i sobrepassats.

En tot cas, després de la desaparició del germà Josep, el 1866, trobem l’empresa a nom de L. E. T. i D. Serra. Les inicials corresponen evidentment a Llorenç, Eusebi, Teodor i Domènec. Continuen dedicant-se només a l’estampació i ara s’han especialitzat en indianes per a camises, la darrera novetat. El despatx es manté a la riera de Sant Joan i la fàbrica al Prat Vermell de Sants on es fan el blanqueig de les peces, l’estampació i els acabats.

Els quatre germans duraran poc. Domènec morirà el 1868 i Teodor el 1874. En tot cas, el 1877 tornem a tenir la versió reduïda de la societat amb Llorenç i Eusebi Serra i Clarós. Però per molt poc, ja que Llorenç devia abandonar el negoci —morirà el 1885—, deixant-lo en mans del seu germà. Aquest hi incorporarà el seu gendre, Manuel Bertrand i Salsas, casat amb la seva filla Flora.

El cicle complet del cotó. 1878-1945

Eusebi Serra i Manuel Bertrand: sogre i gendre

Manuel Bertrand i Salsas (Eugenio Bertrand Serra, 1952).

Manuel Bertrand i Salsas era fill de Manuel Bertrand i Cortale i d’Antònia Salsas, francesos de naixement. Farà els seus estudis a Blois (Orleans). El seu pare serà també un industrial distingit, però el casament del seu fill gran Manuel amb la pubilla de Can Serra provocarà l’apartament d’aquest del negoci que podia haver heretat per família paterna, després d’haver-hi treballat alguns anys.

L’entrada de Manuel Bertrand a Can Serra suposarà alguna cosa més que l’entrada d’un gendre. Manuel Bertrand impulsarà l’expansió del negoci iniciat pel besavi de la seva dona, reduït fins aleshores a l’estampació. Ell té l’experiència de la filatura de cotó i farà donar el pas cap a la fabricació del cicle complet del cotó: filatura, tissatge i estampats-acabats.

L’associació de sogre i gendre començarà el 1878 i tindrà com a base la fàbrica del Prat Vermell. Per a la filatura i el tissatge de cotó es pensarà en Manresa.

El pare de Manuel tenia una filatura de cotó a Manresa, com a mínim des de l’any 1860. Hi havia aleshores disset filatures a la capital del Bages i la fàbrica dels Bertrand era de les mitjanes, amb 1.220 pues de filar, 6 cardes i 46 obrers que hi treballaven.

El gall era la marca primera de l’empresa tèxtil.

Els historiadors manresans hauran d’aclarir la relació entre la fàbrica de Manuel Bertrand el 1860 i la de Serra i Bertrand trenta anys més tard, a Les Fontetes, ja que la primera desapareix de les relacions de contribució industrial de 1870 i 1880. Però el 1890 Serra i Bertrand tenen la primera empresa tèxtil manresana dedicada a la filatura i el tissatge de cotó, amb 3.840 de filar i 224 telers mecànics. La fàbrica funciona amb vapor, és a dir, que no aprofita la força hidràulica dels rius de Manresa.

A l’Exposició de Barcelona del 1888 Serra i Bertrand guanyaran una medalla de plata pels seus estampats de cotó i patenes. Un dels comentaristes del certamen se sorprèn que aquesta "gran explotación por los capitales que maneja y los elementos que acumula" presenti un gènere "verdaderamente común y de batalla. Lo mismo la pañolería que las cretonas adolecen en el colorido de solidez, limpieza y gusto". No acostumen a produir-se crítiques d’aquest estil en aquestes obres. És clar que, filosòficament, el redactor conclou que "será sin duda que así conviene a sus mercados y en este caso no significan nada nuestras observaciones" (Estudios sobre la Exposición Universal de Barcelona, pàg. 365).

Sortida dels obrers. Fàbrica Bertrand, Manresa.

A Serra i Bertrand els feia falta una empenta per a convertir-se en gran empresa. I ho aconseguiren amb la construcció de la fàbrica del Remei, a la mateixa Manresa, al davant de la que ja tenien, al centre de la ciutat.

Les obres de construcció començaren el 23 de gener de 1893 i fou inaugurada el 20 de maig de 1894. En el quadre adjunt se’n fan constar les dades tècniques. L’impulsor de l’obra fou Manuel Bertrand, el qual viatjà a Manchester per a comprar la maquinària i comprovar els darrers avenços tècnics. El primer director fou Fidel Santamaria.

D’aquesta manera, la vella empresa d’estampats s’ha convertit en una empresa que fa tot el cicle del cotó: la filatura i el tissatge a Manresa i l’estampació i els acabats a Sants. El despatx central de la companyia es manté a Barcelona, però ara al carrer de Sant Pau, davant del carrer de Sant Jeroni.

La fàbrica nova del Remei, a Manresa. Manuel Bertrand i Salsas impulsarà l’expansió del negoci iniciat pel besavi de la seva dona reduït fins aleshores a l’estampació. Ell farà el cicle complet del cotó. La filatura i el tissatge es faran a Manresa.

El final de segle es caracteritzarà per la seva alta conflictivitat social. I a Manresa especialment, on el 1897 hi hagué una vaga que afectà tot el sector cotoner durant vuit mesos. El tema central de discussió era la pretensió dels empresaris que les teixidores passessin d’atendre dos telers a quatre. Aquest fet suposava la reducció de personal i l’acomiadament del sobrant. Serra i Bertrand centrà la principal polèmica pel fet que es tractava de la primera empresa de la ciutat. Quan es declarà la vaga, els fabricants contractaren esquirols per mantenir en marxa la fàbrica. Aquest fet feia augmentar la temperatura social, en produir-se les inevitables topades entre obrers vaguistes i esquirols.

El 1899 Eusebi Serra i Clarós, que tenia setanta-cinc anys, traspassà l’empresa al seu gendre i el seu nét, però mantenint una participació. Serra i Bertrand es convertirà en Manuel Bertrand i Fill i Companyia, un nom en el qual ell era la Companyia. Morirà el mes de desembre del 1904 i aleshores la denominació serà simplement Manuel Bertrand i Fill.

Manuel Bertrand i Fill. 1899-1912

Anunci de la fàbrica M. Bertrand i Fill (El Libro de Oro del Comercio y de la Industria, 1921). Les fàbriques de Manresa se situen al centre del grup industrial d’Eusebi Bertrand.

No fou aquesta una etapa d’expansió per a l’empresa. En tot cas, de consolidació. Manuel Bertrand va mantenir la fàbrica de Manresa i la de Sants, però no en va afegir cap més. La seva principal activitat la desenvolupà amb el nom de Serra i Bertrand. El 1900 l’administració de l’empresa i els magatzems barcelonins passaren del carrer de Sant Pau al carrer de Trafalgar, de Barcelona.

Quan el Rei Alfons XIII visità Manresa el 1904, venint de Lleida, va ser el cotxe particular de Manuel Bertrand el que va recollir el monarca a l’estació de ferrocarril. Alfons XIII hi visità dues empreses: la fàbrica del Remei i les Sederies Balcells.

Les altres activitats de Manuel Bertrand i Salsas

Al marge de les activitats que desenvolupà com a industrial cotoner, que foren les centrals de la seva vida i la base del seu patrimoni, Manuel Bertrand i Salsas en tindrà d’altres, també econòmiques: Sucrera de Menàrguens, una fàbrica de sucre, construïda a Menàrguens amb capacitat de mòlta de 700 tones diàries. Per al seu funcionament construí el ferrocarril de Mollerussa a Balaguer. Cedí la fàbrica per a la constitució de la Sociedad General Azucarera, SA.

Granja la Ricarda, al Prat de Llobregat. Manuel Bertrand i Salsas fou també industrial sucrer, agricultor i promotor de societats elèctriques.

D’altra banda, comprà la finca la Ricarda de 350 ha en el terme del Prat de Llobregat, el 1908, i hi instal·là una granja de producció de llet, cereals, llegums i farratge, que fou considerada modèlica. El govern espanyol li donarà la Gran Creu del Mèrit Agrícola. I hi havia també la Societat General de Forces Hidroelèctriques, constituïda el 1911, la primera de les que es proposà el transport d’energia elèctrica a Barcelona, procedent d’embassaments en el Pirineu de Lleida. La societat tenia dotze milions de capital, distribuïts entre Manuel Bertrand —tres milions i la presidència del consell—, la Catalana per a l’Enllumenat per Gas i la Central Catalana d’Electricitat.

En morir l’any 1912 ocupava els càrrecs següents:

• Conseller de la Sociedad General Azucarera i de la seva filial La Unión Alcoholera Española.
• Membre de la junta consultiva del Crèdit Mutu, Fabril i Mercantil, la Caixa Vilomara barcelonina.
• Vocal del Foment del Treball Nacional, la patronal catalana.
• President de l’Associació de Fabricants de Manresa.
• President de la Societat General de Forces Hidroelèctriques.
• Patró de l’Escola Superior Provincial d’Agricultura.

L’etapa expansiva d’Eusebi Bertrand. 1912-1940

Eusebi Bertrand i Serra serà el titular únic de l’empresa heretada del seu pare. Fins aleshores sempre havia estat una societat regular col·lectiva o comanditària, pel fet d’integrar diverses persones, encara que fossin de la mateixa família. Però amb la mort de Manuel Bertrand, el 1912, el seu fill es trobarà com a titular únic del grup tèxtil.

Fotografia publicada a Select Guide, Barcelona-Cataluña-Baleares, 1913, on els quatre fills d'Eusebi Bertrand són tractats de futurs gerents de l'empresa. Acabada la guerra civil de 1936-39, el grup tèxtil s’estructurarà al voltant d’una sèrie de societats anònimes, tot mantenint el caràcter familiar.

Eusebi Bertrand i Serra, 1913 (Eugenio Bertrand Serra, 1952). Serà el titular únic de l’empresa heretada del seu pare i el primer industrial individual cotoner del món.

Aquesta situació es mantindrà fins l’any 1940. Vint-i-vuit anys que es distingiran per una forta expansió de l’empresa, tant per ampliació de les pròpies instal·lacions, com per compra d’altres fàbriques de producció parallela a la seva.

Com a resultat d’aquesta expansió i d’aquest caràcter de propietari individual, el 1934 Eusebi Bertrand és el primer industrial individual cotoner del món segons el Butlletí de la Master Cotton Spinners Association. Aquest primer lloc es pot jutjar de dues formes: com el resultat d’un esforç personal, que el fa encapçalar el rànquing mundial de cotoners o com el resultat d’una forma no ordinària de creixement, ja que les grans empreses acostumen a desenvolupar-se en forma de societats.

Eusebi Bertrand i Serra. Fàbriques i producció industrial.

Eusebi Bertrand havia heretat dues fàbriques del seu pare: la de filats i teixits, a Manresa, i la d’estampats, a Sants. L’any 1935 les fàbriques seran sis, després de fusionar-ne dues.

Les fites de l’expansió seran les següents:

— La compra el 1912 o 1913 de la fàbrica d’estampats de Felip Ricart, de llarga història, a Sant Martí de Provençals, que quasi duplicarà la capacitat de producció d’aquest producte. La fàbrica continuarà sota el seu antic nom fins el 1925 en què serà refosa amb la del Prat Vermell, de Sants.

— La construcció de la fàbrica Nova o Novíssima de Manresa, l’any 1926, al costat de la del Remei, dedicada igualment a la filatura i el tissatge de cotó.

— La instal·lació d’una nova fàbrica de filats i teixits a Sant Fruitós de Bages.

— La compra de la fàbrica del Guix de Manresa, a través de la societat Minorisa SA, després Minorisa Tèxtil. És la primera vegada que Eusebi Bertrand actua a través d’una anònima (1927). Minorisa instal·larà una fàbrica d’empesa i color a la ciutat de Sevilla —La Macarena—.

— L’entrada en el sector de la producció de la planta de cotó, a Andalusia.

Cal destacar el suport d’Eusebi Bertrand a la patent del sabadellenc Ferran Casablancas, aplicable a la filatura de cotó. La fàbrica de Manresa fou la primera que utilitzà un sistema de “grans estiratges” i la primera que donà fe d’uns bons resultats. Aquest interès el portarà a participar i a presidir Filatures Casablancas SA. L’any 1915, el sistema estava ja instal·lat en algunes màquines contínues i el 1921 Bertrand i Serra fou la primera que facilità l’informe de la seva experiència a la comunitat internacional cotonera.

Les altres activitats d’Eusebi Bertrand i Serra (1877-1945)

Les dues fàbriques Nova del Remei i Novíssima vistes des del Port de Vilomara (Manresa y su comarca, 1929).

Fill de Manuel Bertrand i Salsas i Flora Serra i Casanovas, nasqué a Barcelona el 1877. En casar-se amb Mercè Mata i Julià —que morí el 1918— entroncà amb una altra família de la nova burgesia industrial. Tingueren set fills.

Fou el primer membre de la família que participà activament en la vida política, i un dels fundadors de la Lliga Regionalista (1902). El 1907 obtingué una acta de Diputat pel districte de Puigcerdà, dintre del bloc de Solidaritat Catalana. Després es mantindrà com a representant d’aquest districte fins el 1923 per la Lliga. Donarà suport a la Dictadura del General Primo de Rivera com a cap del sometent del Pla de Barcelona, però no ocuparà cap altre càrrec públic. En esclatar la guerra civil de 1936-39 passà a Sant Sebastià, ocupat ja per les tropes franquistes, on col·laborà amb la Asociación Cooperadora para la Continuidad Industrial, que es preocupava de la reconstrucció de les fàbriques de l’estat.

Com a diputat pel districte de Puigcerdà promogué la construcció de la carretera de la collada de Toses, que enllaça Ripoll amb la Cerdanya, com també la del ferrocarril que farà el mateix recorregut pel túnel de Toses i arribarà fins a la Tor de Carol. D’altra banda, eixamplà les instal·lacions de la Granja la Ricarda del Prat de Llobregat. Li atorgaren la medalla del Mèrit Agrícola, com al seu pare.

Gran afeccionat a l’automobilisme, aleshores als seus inicis, participà com a pilot en nombroses curses: volta a Catalunya, raid Barcelona-París (1923), autòdrom de Terramar (Sitges). Fou fundador de l’Automòbil Club de Catalunya. Afegint el negoci a l’esport, obtindrà la representació a l’estat de marques com Berliet, Bugatti, Minerva, Stutz, Mitchell, Federal, Cletarc i Indian, d’automòbils i motocicletes.

Era molt afeccionat a la música i donà un gran suport al Teatre del Liceu de Barcelona, en el qual fou president de la junta directiva; impulsà l’Orquestra Simfònica de Barcelona i l’Associació de Música de Cambra. Tocava el violoncel.

A la dècada dels anys trenta, Eusebi Bertrand ocupava aquests càrrecs:

• President de la Catalana de Gas i Electricitat i de la seva filial Eléctrica del Cinca.
• President de la Fabricación General Española de Colores GCSA-Fagesco (abans Gerardo Collardin SA).
• President de Filatures Casablancas SA.
• Vice-president de la Compañía de Carbones Asturianos SA.
• Vice-president de Carbons de Berga SA.
• Vocal de la Sociedad General Azucarera de España SA.
• Vocal del Banc Vitalici d’Espanya (assegurances).
• Eusebi Bertrand i Serra morí a Barcelona el 4 de juny de 1945.

Tèxtils Bertrand i Serra SA

Acabada la guerra civil de 1936-39 i encara en vida d’Eusebi Bertrand, el grup tèxtil s’estructurarà al voltant d’una sèrie de societats anònimes. El poder passa a nom dels fills, els Bertrand i Mata.

El grup de Tèxtils Bertrans i Serra SA (1943).

El 1940 es crea Tèxtils Bertrand i Serra SA, l’empresa central del grup, amb 30 milions de pessetes de capital, que realitza el cicle complet del cotó, amb les fàbriques de Manresa —la del Guix queda a part—, la de Sant Fruitós i la de Barcelona. Serà una empresa estrictament industrial. La comercialització fou traspassada a Comercial Bertrand i Serra SA, fundada al mateix temps.

Minorisa Tèxtil SA es dedicà al tissatge —empesa i el color—. Controlà dues fàbriques: la del Guix o dels Dolors, a la carretera de Manresa a Vic i La Macarena, a Sevilla.

El 1939, el grup Bertrand comprà la fàbrica del barri de Sant Pau, anomenada la Blanca, tocant al riu, i que havia estat del grup Pons i Enrich. Constituirà la Fabril Manresana, que controlarà aquesta fàbrica i una del Torrent de Sant Ignasi.

El 1943, el grup Bertrand i Serra comprà la totalitat de les accions de Colònia Güell SA —del grup Güell— amb fàbrica de filats, teixits de cotó i el producte final i tradicional seu, les panes i els velludets. La fàbrica és a Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat). El 1980 Tèxtils Bertrand i Serra SA, absorbí Colònia Güell SA.

Finalment, Textiles Reunidas SA tenia una concessió a Andalusia per a la producció i el tractament del cotó, a Écija, a Cabezas de San Juan i a Jerez de la Frontera.

En quadre a part donem les dades de producció del grup Bertrand i Serra el 1943. Són anys d’escassetat de primeres matèries, de “cupos”, atorgats graciosament pel govern franquista a qui més li plau i d’aïllament internacional. Aquestes dades eren donades per l’empresa, i més que de producció real parlen de capacitat de producció.

El grup Bertrand i Serra entrà en decadència a partir de la dècada dels anys seixanta. Una decadència que portarà a la suspensió de pagaments, posterior declaració de fallida de Tèxtils Bertrand i Serra SA, i al tancament de les darreres fàbriques a Manresa l’any 1989.

El primer Bertrand i el seu fill Joan

Marca de l’empresa.

Manuel Bertrand i Cortale era un francès instal·lat a Catalunya, al començament de la quarta dècada del segle XIX.

En 1846 o 1847 obrí el seu primer establiment tèxtil, a Molins de Rei. Era la tradicional fàbrica d’indianes en la qual es comprava el cotó teixit, i ell el blanquejava i l’estampava. L’empresa li devia anar molt bé, perquè el 1862 la indústria reconeix una inversió de 71.000 duros —1.420.000 rals—, i hi treballaven 106 obrers. Hi ha dues màquines d’estampar de cilindre, dotze taules per estampar a mà i una secció de blanqueig.

Manuel Bertrand optarà per fer una fàbrica per a cada especialització del cicle tèxtil. El 1858 en construí una a Rubí —el Vapor Vell o ca n’Alsamora, com era conegut popularment—, dedicada al teixit i concretament a la producció de panes de cotó. Al voltant de 1860 obrí a Manresa la fàbrica de filats que li faltava. El 1879 traspassà a Sant Feliu de Llobregat la fàbrica d’estampats de Molins de Rei, amb la incorporació de nova maquinària.

L’hereu de Manuel Bertrand era el seu fill Manuel Bertrand i Salsas, que havia rebut educació francesa i recollit l’experiència industrial de casa seva. Però en casar-se amb Flora Serra i Casanova, filla d’Eusebi Serra i Armadà, va abandonar l’herència paterna, i passà a administrar la del seu sogre, ja que la seva dona era pubilla. L’únic actiu industrial que possiblement heretà o s’endugué fou la fàbrica manresana al·ludida, que es convertirà en Les Fontetes de Serra i Bertrand —sogre i gendre—.

Anunci (Select Guide, Barcelona-Cataluña-Baleares, 1913). Joan Bertrand i Salsas, germà de Manuel Bertrand, impulsarà una segona empresa cotonera, iniciada a Molins de Rei i que tindrà fàbriques a Sant Feliu de Llobregat i a Rubí, principalment.

Els qui s’incorporaran ara al negoci del pare seran els altres dos fills del matrimoni, Joan i Josep. A la mort del pare (1884), el negoci passà a mans de la vídua i es convertí el 1889 en J. i J. Bertrand. Aquests afegiren una tercera fàbrica a les de Rubí i Sant Feliu de Llobregat: a Vilar-rodona (Alt Camp) on passaren els estampats de cotó, i una quarta a Barcelona, a Sant Gervasi, carrer de Santaló, núm. 149. El despatx central era a Barcelona, carrer de Mendizábal, núm. 7 i al començament del segle es traslladà al núm. 235 del carrer de la Diputació.

En morir Josep Bertrand el 1910, l’empresa quedà en mans de Joan Bertrand i Salsas. Aquest impulsà una expansió del negoci, afavorida per uns anys de fort creixement del sector tèxtil, gràcies a la guerra europea. L’any 1914 comprà el Vapor Nou de Rubí, que era propietat dels Hereus de Lluís Ribas, i el 1920 comprà la fàbrica que Fills d’Ignasi Abadal tenien a Súria (Bages), que disposava d’un salt d’aigua i energia hidràulica.

El producte central de Joan Bertrand eren les panes, però al seu catàleg hi ha estampats, mocadors —de cotó, fil i seda—, mantes de cotó, llenceria, teixits per a camises. La fàbrica més important era la de Sant Feliu de Llobregat.

El 1923 es creà la societat Bertrand, Comercial Anònima, que després serà Bertrand Companyia Anònima. La fàbrica de filats i tint de Súria es posà a nom de Filatures i Indústries Perfeccionades SA, creada el 1934. Finalment, el 1940, es creà Indústries Bertrand, que es féu càrrec de les fàbriques existents a Sant Feliu i a Rubí. Les activitats industrials del grup duraren fins a la dècada dels anys vuitanta. Al llarg dels seus anys d'existència, l'empresa havia passat per les denominacions següents:

• 1846-1884: Manuel Bertrand i Cortale
• 1884-1889: Vda. de Manuel Bertrand
• 1889-1910: J. i J. Bertrand
• 1910-1923: Joan Bertrand
• 1923-1940: Bertrand Comercial Anònima
• 1934: Filatures i Indústries Perfeccionades SA, a Súria
• 1940: Indústries Bertrand SA, a Rubí i Sant Feliu.

Bibliografia

• Aliberch, R., Eusebio Bertrand Serra, Barcelona 1952.