La fàbrica de La Igualadina a la dreta de la fotografia (Fàbriques i treball a la Igualada de la primera meitat del segle XX, 1991, per Pere Pascual). La Igualadina Cotonera ocuparà un edifici de cinc plantes, seguint fidelment el model de les fàbriques cotoneres angleses.
La capital de l’Anoia fou un dels principals centres del sector cotoner català durant la primera meitat del segle XIX. Consta que el 1841 tenia una fàbrica de filats de cotó, La Igualadina, que funcionava amb una màquina de vapor de 30 cavalls de força, la qual cosa era una absoluta novetat per a Igualada i per a Catalunya. És possible que sigui la mateixa Fabril Igualadina que figura en un cens del 1850, encara que en aquest cas es tracta d’una fàbrica de teixits amb 56 telers mecànics —signe de modernització— i 73 obrers.
El 1853 s’autoritzà la constitució d’una societat anònima, que portaria el nom de La Igualadina Cotonera, amb un capital previst de 10 milions de rals. Però l’empresa no es constituí fins el 1857, després d’un llarg període d’organització. Ocuparà el mateix emplaçament de La Igualadina, vora les terrasses de l’Anoia. És un edifici de cinc plantes, que segueix fidelment el model de les fàbriques cotoneres angleses (vegeu P. Pascual: Fàbrica i treball a la Igualada de la primera meitat del segle XIX).
La composició de la junta de govern indica que es tractava d’una empresa que volia sumar esforços individuals amb l’afegit de nous recursos. Trobem com a primer president Josep Ferrer i Vidal, l’industrial de Vilanova, i una de les persones més destacades de la burgesia catalana de la segona meitat de segle, el qual hi devia aportar només diners. La presència de petits cotoners d’Igualada i Barcelona fa creure que aquests incorporaren les seves màquines o el seu esforç personal a l’empresa. Aquesta era la primera junta de govern (Font: “Revista Industrial” 1857, pàg. 255.):
- Presidència: Josep Ferrer i Vidal, industrial cotoner, de Vilanova i La Geltrú. Una gran personalitat de la indústria.
- Vocals: August Rovert; Josep Quintana (hi ha un cotoner d’aquest nom a Sant Feliu de Codines; Francesc Puig i Puig, petit industrial cotoner a Igualada
- Suplents: Joan Pou
- Josep Ferran i Dalmases, de la casa Ferran i Companyia, d’Igualada; fabricava màquines cilíndriques per a cardes de cotó
- Antoni Ribas i Tiana, industrial cotoner de Barcelona
- Celdoni Carles, industrial cotoner, de Carles Germans i Torres, de Barcelona
- Bernardí Martorell i Montells, industrial cotoner d’una certa importància, a Barcelona
Producció i personal de la Igualadina Cotonera (1862).
El domicili de la societat s’establí a Barcelona —carrer de Barberà, núm. 11—, la fàbrica de teixits a Igualada i la de filats a Martorell. Aquesta consta en un cens del 1862 i estava dedicada només a filats, mentre que la d’Igualada era a més de teixits de cotó.
El capital subscrit s’anà desemborsant molt lentament. El 1859 era del 45%, que passarà al 75% al final del 1886 després de diversos desemborsaments parcials. La producció de l’empresa seguia els camins tradicionals. A l’exposició barcelonina del 1860 es presentà amb creuats, semi-retorts, maó de l’Índia i “otros varios tejidos, mezcla y colores.”
Els anys de la “fam de cotó” li devien fer mal. Després de dos modestos dividends pagats amb relació als exercicis 1861 i 1862 —pagats al cap de molt temps—, no consta que pagués dividends entre els anys 1863 i 1870. Amb la regularització del comerç procedent dels Estats Units, la Igualadina Cotonera es refarà una mica.
La Igualadina Cotonera, 1859-1876. Dividends i cotització a Borsa.
El 1870, el comentarista de l’exposició celebrada aquest any esmenta que els seus productes “han llamado poderosamente la atención, con un gran grupo admirablemente dispuesto con hilados y tejidos de algodón de todas clases”. Pel que diu, la presentació devia ser més original que el producte. El director de l’empresa era aleshores Bernardí Martorell i Falp, fill d’un dels fundadors de l’empresa, i home que devia fer alguna aportació tècnica. El 1879 La Igualadina Cotonera va rebre un privilegi d’invenció per un nou sistema de fer les fusades a les màquines selfactines (vegeu Diari de Barcelona 1879, pàg. 6.591).
El desemborsament total del capital subscrit no afegirà gran cosa a la marxa de l’empresa. Als anys setanta, donen beneficis i paguen dividends, però són molt modestos i tendeixen a la baixa.
Una junta general extraordinària d’accionistes acordà la dissolució de la societat el mes de maig del 1880. Es nomenà una comissió liquidadora encarregada de la venda dels actius. Es feren quatre pagaments als accionistes destinats a reemborsar el capital subscrit. Pel mes de setembre del 1881, la comissió liquidadora anuncià que tots els actius socials estaven venuts i que es repartiria el remanent entre els accionistes. La societat donà, evidentment, pèrdues, però no en consta el volum o el percentatge sobre el capital subscrit.