L'Espanya Industrial

Els set germans Muntadas d'Igualada

Els sis socis constituents de Muntadas Germans (La España Industrial 1847-1947) i les seves signatures. El 1840 es constituí la societat Muntadas Germans. Eren set igualadins reduïts aviat a sis per renúncia del germà gran, Pau. El 1841 construïren una filatura de cotó al carrer de la Riereta de Barcelona.

Macià Muntadas i Font, casat amb Francesca Campeny i Vallvé, era un paraire a la ciutat d’Igualada, al començament del segle XIX. Un artesà de la llana que es convertirà al cotó, seguint l’exemple de dotzenes de compatriotes seus, en comprovar els avenços tècnics aplicables a la filatura i al tissatge d’aquesta fibra d’importació.

El matrimoni va tenir set fills varons: Joan, nascut el 1795; Pau, el 1797; Bernat, el 1800; Jaume, el 1802; Ignasi, el 1808; Isidre, el 1813, i Joan Antoni, el 1816. El gran i el petit es portaven vint-i-un anys. Tots els set fills es dedicaren a la indústria tèxtil i, al començament, ho feren d’una manera disgregada i per separat. Aquesta diversificació d’esforços era molt normal durant el primer terç del segle XIX, un període en el qual aquesta indústria era representada a Catalunya per centenars de petits tallers o fàbriques.

El 1812, Macià Muntadas havia associat al negoci el seu fill gran, Joan, a la mateixa Igualada. Però la família anirà abandonant la ciutat de l’Anoia i s’establirà amb preferència a Barcelona, sense trencar el vincle amb la ciutat que els havia vist néixer. Macià Muntadas i Fill —Joan— tenien una petita fàbrica de filats i teixits de cotó al Raval barceloní —carrer de les Tàpies, núm. 9—, mentre a prop d’ells, al mateix barri, hi havia una fàbrica similar de Pau Muntadas —carrer de la Patacada, núm. 9—. El tercer fill, Bernat, s’havia establert de moment a Igualada, però pocs anys després el trobarem a la capital catalana associat amb el seu germà Ignasi, amb una fabriqueta de cardes i cintes per a la indústria cotonera. A la mort del pare, el negoci seguirà en mans de Joan i d’Isidre. El petit, Josep Antoni, s’havia establert mentrestant a Reus.

Pau Muntadas, el segon dels germans i el primer que s’establí pel seu compte, serà el responsable de reunir la família. S’havia distingit amb la seva participació a la Comissió de Fàbriques, l’organisme representatiu dels industrials catalans —tèxtils tots ells—, de la qual fou un dels comissionats pel ram de filats el 1832.

El 1839 es constituí la societat Pau Muntadas i Germans, que integrava totes les activitats industrials de la família, amb un capital de 145.939 lliures catalanes. La seu social s’establí al carrer de Sant Jeroni, que era el domicili que tenia l’ara extingida Macià Muntadas i Fill. Pau Muntadas aportà la seva fàbrica —ara al carrer Nou de la Rambla—, mentre comprava un solar al carrer de la Riereta on havia d’anar la nova.

El paper protagonista de Pau Muntadas fou ben curt. Dimití al cap d’un any —23 de juny de 1840— i s’apartà totalment del negoci, que quedà en mans dels seus germans Joan, Isidre i Josep Antoni, com a directors. La nova societat es dirà Muntadas Germans, de la qual seran socis tots set germans, però sota la direcció efectiva dels tres esmentats.

Pau Muntadas continuarà vivint a Barcelona, tot fent freqüents viatges a Igualada. No consta que entrés en cap negoci nou. El 1844 fou un dels promotors de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, i fins el 1850 ocupà fins i tot un càrrec a la junta de govern d’aquesta primera entitat d’estalvi catalana, però sense cap especial dedicació. Morí l’any 1870.

Sota la direcció de Joan, Isidre i Josep Antoni, Muntadas Germans farà una política expansiva i de modernització. El 1841 compraren a França una filatura mecànica, moguda per una màquina de vapor de vint cavalls de força, mentre construïen la nova fàbrica al carrer de la Riereta. Aquest mateix any obrien un dipòsit dels seus productes a Madrid, al front del qual es rellevaren Jaume i Josep Antoni Muntadas. El 1844 subscribiren quinze accions del nounat Banc de Barcelona, promogut per Manuel Girona, i l’any 1842 tenien una fàbrica de teixits de cotó a Sabadell —carrer de la Fortuna— a la qual aviat se n’afegirà una altra, també a la mateixa ciutat.

Els principals productes de Muntadas Germans eren els anomenats gèneres blancs de cotó —elefants, hamburgs, guinees— com també percalines, cotís i estovalles. Són els que presentaren a l’Exposició Industrial de Barcelona, el 1844. No feien estampats.

Els actius industrials de Muntadas Germans seran la base de L’Espanya Industrial. La societat es mantingué viva fins el 1855 en què es dissolgué. El capital de 145.939 lliures, comptabilitzat el 1839, s’havia convertit el 1847 en 363.347 lliures, amb un increment quasi del 150% en vuit anys.

1847: es crea l'Espanya Industrial, a Madrid. El Vapor Nou de Sants

Primera acció de L’Espanya Industrial, amb domicili a Madrid. Es pretenia crear una indústria cotonera d’àmbit estatal per evitar els atacs contra Catalunya. La majoria d’accionistes residia a Madrid.

Els industrials catalans, a través de la Comissió de Fàbriques primer —només tèxtils— i de la Junta de Fàbriques després —tèxtils i metal·lúrgics—, tenien com a primera preocupació la defensa del sistema proteccionista. Com que la indústria tèxtil era per molt la més important, es tractava d’evitar el “relajamiento del sistema prohibitivo” en relació amb els productes del sector: filats, teixits i estampats manufacturats a l’estranger i que tenien un preu inferior als catalans.

A la dècada dels anys quaranta, la quasi totalitat de la indústria tèxtil estava concentrada a Catalunya. Això era una novetat, perquè els establiments que podríem dir-ne pre-industrials havien estat força escampats per tot l’estat. Els empresaris catalans deien que defensaven la indústria espanyola, però des de Madrid s’entenia que feien una defensa dels interessos econòmics de Catalunya. La primera guerra Carlina (1833-40) i l’important paper dels carlins catalans afegirà llenya al foc de la discussió. Des d’alguns cercles de Madrid es diu aleshores que els catalans busquen la independència, mentre que els industrials catalans fan declaració, darrere declaració, d’espanyolisme, en defensa dels seus interessos comercials. La solució, per a aquests industrials, seria la creació d’una indústria cotonera a nivell de l’estat. “Jamás ha habido intento de centralizar en Barcelona, ni la industria, ni el movimiento económico”, dirà la Junta de Fàbriques el 1847. Calia “esparcir por todo el Reino las industrias” (Historia del Fomento del Trabajo, Graell, pàg. 150). Només d’aquesta manera creien els cotoners que es podrien treure del damunt l’acusació de separatistes.

El Vapor Nou de Sants, la fàbrica de L’Espanya Industrial que farà el cicle complet del cotó (“Barcelona a la vista, 1896).

És en aquest context que cal veure la creació de L’Espanya Industrial, amb aquest nom i amb domicili a Madrid el 1847. Josep Antoni i Isidre Muntadas, que havien pres la direcció executiva de Muntadas Germans, projectaren una nova empresa que construiria dues fàbriques: una a Barcelona, o més ben dit, a Sants, que funcionaria amb vapor, i una segona a la població d’Ibdes (província de Saragossa) aprofitant la força hidràulica que li donarien els rius Mesa i Piedra, afluents del riu Jalón. Aquesta segona fàbrica havia de tenir una filatura de 40.000 pues i 1.000 telers mecànics, però aviat se’n desestimà el projecte.

El que sí que es mantingué fou el criteri de continuar amb el domicili a Madrid i el nom previst, ja que l’objecte social serà la creació de centres industrials a diverses províncies d’Espanya, que no havien de ser precisament les catalanes.

L’Espanya Industrial, Societat Anònima Fabril i Mercantil es va constituir a Madrid el 28 de gener de 1847. A l’article primer dels estatuts es precisava que “el objeto de la sociedad es establecer en varias provincias de España las fábricas de hilado, tejido, estampado, blanqueo, tinte y apresto de manufacturas de algodón y demás materias que considere conveniente”. El seu caràcter original es trobava en el fet que, per primera vegada, un establiment tèxtil realitzaria el cicle complet del cotó. Per fer-ho, calia reunir importants recursos econòmics.

El capital es fixava en 50 milions de rals, representat per 25.000 accions de 2.000 rals cadascuna. Es va donar quinze dies als subscriptors per fer un desemborsament del 25% del capital. L’empresa es posava en marxa, per tant, amb un capital real de 12,5 milions de rals. Aquest seria subscrit per una majoria d’accionistes domiciliada a Madrid, i per una minoria resident a Catalunya. La junta de govern estava constituïda íntegrament per persones domiciliades a Madrid. Els consellers catalans residents a la Cort eren tan sols dos: Jaume Ceriola i Bonaventura Carles Aribau. Però hi havia un comú denominador entre els consellers, es tractava dels principals representants d’una nova burgesia madrilenya, que havia fet diners, vinculada políticament al partit progressista, darrere d’homes com Mendizábal (vegeu Los Rothschild y sus socios en España”, d’Alfonso de Otazu). Eren homes de negocis i, alguns, professionals que havien sabut treure partit dels moments difícils passats. Hi participaren ells, els seus amics i les seves societats. Entre aquestes es pot esmentar El Ancora, empresa d’assegurances marítimes, La Actividad o el mateix Banco Español de San Fernando que donarà origen el 1856 al Banco de España. També eren accionistes amb domicili a Madrid personatges com els catalans Gaspar de Remisa, Pere Surrà i Rull i altres membres de l’esmentat grup polític i econòmic. Tots ells havien promocionat aquells anys una pila de societats anònimes que tenien com a objectiu principal l’explotació de mines, el comerç o les finances. L’Espanya Industrial va ser l’única empresa d’aquest caràcter, seriosa, constituïda en aquells moments.

La participació catalana per domicili estava representada en primer lloc per Muntadas Germans, que n’assumiren la direcció. Això significava, de fet, que els set germans n’eren els set directors. Ells aportaven els actius industrials, valorats en 363.347 lliures catalanes, equivalents a uns 3,7 milions de rals, aproximadament. Incloïen la fàbrica de la Riereta de Barcelona, amb una filatura de cotó amb 5.280 pues, moguda per una màquina de vapor de 30 cavalls; a més de dues fàbriques de teixits a Sabadell amb 147 telers manuals i uns prats de blanqueig al camí de Sarrià. Josep Anton Muntadas en seria el director, amb residència a Madrid.

Entre altres catalans fundadors podem esmentar l’empresa Macià Vila, Subirà i Companyia, de Reus, que el 1852 es convertirà en La Fabril Cotonera. I hem de destacar-la perquè en aquesta societat comanditària reusenca, i després a la societat anònima, hi figuraven ja els Ceriola, Madoz i José Antonio Muñoz que trobem aquí.

Aquesta fou la primera junta de govern de l’Espanya Industrial (Madrid, 1847):

• President: Francisco de Paula Castro y Orozco, marquès de Girona i president del Congrés dels Diputats
• President segon: Jaume Ceriola i Castells, comerciant i banquer
• Secretari: Bonaventura Carles Aribau, director general del Tresor aquell mateix any
• Vocals: Joaquín Fagoaga, director del Banco Español de San Fernando
  •    Vicente Sancho
  •    Nazario Carriquiri, navarrès, de la junta de govern del Banco Español de San Fernando i gendre de Ceriola
  •    José Antonio Muñoz, comte de Retamoso, germà gran de Fernando Agustín Muñoz, el guàrdia de corps que es casà secretament amb la reina Maria Cristina. Actuava sovint com a fiduciari de les operacions financeres del seu germà Manuel Cantero, home de negocis madrileny. Serà dues vegades ministre d’Hisenda: el 1854 i el 1856
  •    Pascual Madoz, navarrès, director del cèlebre Diccionario, gran defensor dels interessos dels industrials catalans, ministre d’Hisenda el 1855
  •    Francesco Brocca, devia ser italià; el 1841 era accionista important de la societat barcelonina Navegació i Indústria
  •    Antolín de Udaeta, agent de borsa de Madrid

Altres catalans i accionistes fundadors foren Amell Germans, Tomàs Coma, Duran Germans, Marià Flaquer, Joaquim Fontanals, Robert Guille, Josep Jover i Sans, Josep Parladé, Jaume Badia, Joan de Rull, Carles Torrent i Miralda. Noms tots ells que surten més d’una vegada en aquesta obra i personatges significats com a industrials o comerciants.

La família Muntadas.

Els actius industrials aportats per Muntadas Germans permeteren començar a treballar i a produir a l’endemà de constituïda la societat. Però desestimat el projecte de fàbrica a l’Aragó, ara es tractava de “dar principio al segundo establecimiento” —el primer era el de la Riereta— “ventajosamente situado extramuros con toda la perfección que corresponde a los últimos adelantamientos adoptados en el extranjero en el cual hilado, tejido, estampado, blanqueo, tinte i apresto formarán secciones unidas por un lazo común” (de la Memòria que precedeix els estatuts socials). Per primera vegada, tot el cicle tèxtil es trobaria dins el mateix establiment.

Josep Antoni Muntadas anà immediatament cap a Anglaterra on contractà la màquina de vapor i les màquines per a la filatura. L’acompanyà en el viatge Manuel Jaurés, parent dels Muntadas i propietari d’unes drassanes a Arenys de Mar, que seguí viatge cap a Charleston (Estats Units) on comprà fusta per a la construcció de la fàbrica. La maquinària per als estampats es comprarà més tard a Mulhouse (Alsàcia). La dependència de l’exterior era completa.

La fàbrica de Sants es va inaugurar el dia 1 de gener de 1849. L’edifici central tenia tres cossos: el central es dedicava a la filatura de cotó, amb 20.596 pues, mogudes fonamentalment per màquines selfactines; amb quatre pisos d’alçada. Els dos cossos laterals contenien 500 telers mecànics. En una segona línia hi havia tres edificis destinats als batans i a magatzem de cotó. En una tercera i darrera línia hi havia la fàbrica d’estampats amb el tint. L’energia, la proporcionaven dues màquines de vapor de 75 cavalls de força cadascuna. Hi treballaven 1.500 obrers. Era la fàbrica tèxtil més important de Catalunya i de l’estat. El poble de Sants en dirà el Vapor Nou, per distingir-la del Vapor Vell de Güell, situada també a Sants.

1848-1851: la crisi financera i el trasllat del domicili a Barcelona

Acció de L’Espanya Industrial, amb domicili a Barcelona. La crisi financera del 1848 afectà durament els accionistes madrilenys de L’Espanya Industrial i els projectes de fàbriques fora de Catalunya. El 1851 el domicili social es traslladà a Barcelona i es reduí el capital.

Al final del mes de gener del 1848 es publicà una llei força restrictiva que regulava les societats anònimes. Fins aleshores, per a constituir-les, només feia falta l’autorització del Tribunal de Comerç, que era un organisme administratiu. Des d’ara caldrà un decret-llei d’autorització en el qual es faci constar que es tracta d’una societat d’utilitat pública. Les companyies per accions existents hauran de demanar aquesta autorització si volen mantenir l’activitat. Aquesta llei va fer mal. Sobretot a Madrid, on s’havia posat de moda la creació de les societats anònimes per a qualsevol nova activitat. I dedicades a activitats especulatives, amb poc fonament real.

Pel febrer del 1848 es produí la revolució a França que acabà amb la dinastia dels Orleans i proclamà la República. L’ambient revolucionari s’estengué per tot Europa.

Tot i que Espanya es mantingué força al marge d’aquests esdeveniments polítics, el resultat fou una seriosa crisi financera. Especialment a Madrid i a Barcelona, els dos centres més sensibles.

El mes de juliol del 1848, Joaquín de Fagoaga, director del Banco Español de San Fernando i accionista important de L’Espanya Industrial, de la qual era conseller, va desaparèixer de casa seva deixant al darrera un important desfalc al banc i una fallida de gran volum. La desinflada general en les operacions especulatives provocà l’ensorrada d’alguns negocis i creà situacions financeres delicades. El banquer Jaume Ceriola tingué problemes, però els superà; al mateix mes de juliol obtingué un crèdit d’un milió de rals del Banco Español de San Fernando, oferint en garantia 646 accions de L’Espanya Industrial i la hipoteca d’uns immobles a Barcelona, entre d’altres. La Actividad, empresa accionista de la societat catalana, es dissolgué.

Etiqueta. La fàbrica de Sants i la del carrer de la Riereta de Barcelona donen a L’Espanya Industrial el caràcter de primera empresa industrial catalana.

El 1849 es revisà l’aranzel que regulava l’entrada de productes estrangers. La revisió fou a la baixa. Tot i que, al capdavall, els productes cotoners no resultaren molt afectats pels nous aranzels, hi va haver uns mesos en què es posà en dubte la rendibilitat de la indústria cotonera.

Crisi financera, canvis polítics a Europa, legislació mercantil restrictiva, reducció del proteccionisme aranzelari. Tots aquests fets, per separat o en conjunt, incidiren sobre L’Espanya Industrial, tal com l’havien projectat els seus fundadors. Caldrà fer una revisió a fons. Abandonat el projecte de fàbrica o fàbriques fora de Catalunya, la societat traslladarà el domicili a Barcelona i reduirà el seu capital.

El qui serà el nou secretari de la societat, Víctor de Compte, en substitució de Bonaventura Carles Aribau, donarà així la seva versió dels fets:

“Proponíase la empresa extender a varias provincias del Reino el espíritu y ventajas de la industria fabril, utilizando los elementos que las mismas ofrecian al efecto y de ahí fué que tomara el nombre significativo de La España Industrial, pero bien pronto tuvo que renunciar a este plan vasto y patriótico ante las dificultades sin número que era preciso vencer, contrariada además por el descrédito que dieron a los valores industriales las precipitadas y ruinosas liquidaciones de una multitud de sociedades por aquel tiempo creadas en Madrid, sin bases ni conocimientos para su desarrollo, así como por la agitación de los innovadores económicos, que motivando la reforma arancelaria del año 1849 introdujo la duda y el desaliento en las especulaciones y negocios industriales. Alterados y destruidos con aquella reforma los cálculos primitivos y menguada la confianza hasta entonces alimentada, de que pudiera sostenerse una protección suficientemente eficaz por parte del gobierno al trabajo nacional, hubo de reducirse la empresa a la sola explotación de la fábrica matriz”. (Citat a La España Industrial en su 82 aniversario 1847-1929.)

Deixant al marge les queixes pel nou aranzel, que resulten excessives, es veu aquí el fracàs de la projectada expansió per la resta de l’estat i les conseqüències de la crisi financera a Madrid, que liquidaren o malmeteren una bona part del seu accionariat madrileny. La societat, amb bon criteri, decidí reduir el capital en la proporció que suposava la retirada de fons dels seus socis a la capital de l’estat que no pogués trobar compradors a Catalunya. Consta, per exemple, que la mateixa Espanya Industrial comprà 1.039 accions (el 4,2% del capital) a Joaquín Fagoaga, el director fugat del Banco Español de San Fernando, i que després les anul·là.

El 26 d’abril de 1851, el domicili social era ja a Barcelona, i les oficines al carrer Nou de Sant Francesc, núm. 2, xamfrà Escudellers, per aplicació dels acords presos a les juntes generals d’accionistes celebrades a Madrid el 2 de març i a Barcelona el 21 d’abril d’aquest mateix any. El 2 de febrer de 1852 es reduïa el capital de 50 a 32 milions de rals (el 36%), i es canviava la junta de govern. Les accions passaren de 25.000 a 16.000 amb el mateix import nominal.

Marca de L’Espanya Industrial.

La nova junta no té res a veure amb l’anterior. Deu personatges amb domicili barceloní substitueixen deu personatges amb domicili madrileny. El principal òrgan de gestió queda en mans de representants de la gran burgesia barcelonina. Les relacions personals amb el nucli directiu del Banc de Barcelona són abundants. Si aquest és el primer establiment financer català, L’Espanya Industrial és la primera empresa amb aquest caràcter.

Aquesta fou la segona junta de govern de l’Espanya Industrial (Barcelona, 1851):

• President: Jaume Badia, comerciant, diputat a les Corts espanyoles, fundador i membre de la junta de govern del Banc de Barcelona
• President segon: Josep Parladé, alcalde de Barcelona el 1844, membre de la junta de govern del Banc de Barcelona
• Secretari: Víctor Compte, advocat
• Vocals: Carles Martí, també fundador i membre de la junta de govern del Banc de Barcelona (1852-53)
  •    Josep López Gordo, comerciant
  •    Josep Amell i Carbonell, comerciant, d’Amell Germans, de la Junta de Comerç de Catalunya (1844), fundador i membre de la junta de govern del Banc de  Barcelona (1849-76)
  •    Josep Serra i Farreras, manresà, també membre de la junta de govern del Banc de Barcelona (1845-48)
  •    Francesc Noriega, director de la Companyia Catalana General d’Assegurances (1845)
  •    Antoni Nadal

1847-1857: la gestió dels germans Muntadas

Dades del balanç i de rendibilitat de l'Espanya Industrial, 1847-1857.

La primera junta de govern acordà donar la direcció de l’empresa a Muntadas Germans per un període de deu anys. Això significava de fet donar els mateixos poders als sis germans que quedaven: Joan, Bernat, Jaume, Ignasi, Isidre i Josep Antoni.

El començament de l’empresa fou especialment conflictiu, com es desprèn del que s’ha dit fins ara. Si més no en la política de l’empresa, amb el trasllat del domicili social de Madrid a Barcelona, el canvi d’accionariat i l’obligada reducció de capital. En el pla industrial, la fàbrica de la Riereta continuava treballant, mentre es construïa i es posava en marxa la de Sants. De totes maneres, no es pot oblidar que el projecte inicial ha canviat moltíssim i els recursos financers també.

El desemborsament del nominal de les accions expressa prou bé les dificultats financeres d’aquests anys.

L’Espanya Industrial donà beneficis des del primer moment, gràcies a les fàbriques de Muntadas Germans, que mantingueren la seva activitat. I la posada en marxa de la fàbrica de Sants el 1849 repercutí directament sobre beneficis i sobre dividend. Els seus títols cotitzaren des del 1849 a la borsa privada de Barcelona. Mentre el domicili de l’empresa es mantingué a Madrid, els canvis quedaren sota la par, però superaren el valor del títol desemborsat tan bon punt es produí el trasllat a Barcelona.

Gràfic de la rendibilitat de l'Espanya Industrial,1847-1857.

Joan Güell, l’industrial i primer polemista dels proteccionistes catalans, posarà l’exemple de les accions de L’Espanya Industrial com a valor que dóna un rendiment baix. “Si sus utilidades fuesen tan brillantes como debieran, a ser ciertas las suposiciones de los promovedores de reformas” —suposadament lliurecanvistes—, “¿cómo se explicaría que todos los interesados de Madrid en La España Industrial hayan vendido sus acciones con pérdida, pues nunca han podido estar a la par?” (Joan Güell, “Consideraciones sobre algunos puntos económicos y administrativos”, 1852. Obras completas, pàg. 101). L’argument no és totalment vàlid. L’any 1851 els títols havien donat una rendibilitat de més del 10% sobre el capital desemborsat. Però els titulars madrilenys de les accions havien de vendre-les per a afrontar els crèdits i és ben sabut que la pressa i una oferta massiva de títols fan tirar avall les cotitzacions. El fet que les accions es paguessin a la par, tot just acabada l’operació, és una conseqüència de la reducció del capital i de la normalització del mercat.

Els directius demostraren des del primer moment l’interès que tenien a presentar els seus productes a totes les exposicions industrials que es convocaven, una norma general per a l’empresa durant tota la seva història. Cal dir que en les dues primeres sortides no van tenir gaire èxit. El 1850 es presentaren a l’Exposició Industrial de Madrid, i només hi obtingueren una menció honorífica. El cronista del certamen dedicarà cinc pàgines a l’empresa; “de vastas relaciones, planteada en gran escala”, parlarà de “las miras elevadas de sus directores”. És la primera empresa espanyola del ram, però fou castigada amb el premi més humil perquè “con la bondad de los géneros no concurre la comodidad en el precio”. Hi presentaren els seus teixits tradicionals a més de paquets de cotó filat i indianes —teixits estampats— per primera vegada en la seva història.

Figurins, 1883 (La España Industrial 1847-1947).

Cretones estampades. (Recuerdo del centenario de La España Industrial, 1847-1947).

L’any següent —el 1851— es presentaren a l’Exposició Universal de Londres, la primera d’aquest gènere que es convocava, organitzada a major honor i glòria de l’imperi britànic. S’hi presentaren vint-i-quatre expositors catalans, dels quals pocs eren industrials. El resultat, si el valorem en forma de medalles, va ser molt pobre. Els dos cronistes catalans de l’exposició —Laureà Figuerola i Joan Yllas i Vidal— en feren una crítica dura. “Hemos de deplorar doblemente la fatal inercia de todos los productores españoles en general y de los manufactureros catalanes en particular” (Joan Yllas i Vidal, Una ojeada a la Exposición Universal verificada en Londres, Barcelona 1852) bé perquè no hi assistiren o perquè si ho feren no es van preocupar gaire de la qualitat de la mercaderia que presentaven. Però, curiosament, la història oficial de L’Espanya Industrial menciona que hi guanyaren una medalla d’or, una afirmació totalment falsa. Ni medalla d’or, ni cap distinció.

Els conflictes socials es troben força presents a la història de L’Espanya Industrial. És natural si tenim en compte la importància del seu personal obrer. De fet, la primera vaga general en la història de Catalunya s’inicià el 23 de març de 1854 als locals de l’empresa de Sants. L’incident es creà al departament de telers mecànics i s’estengué després als altres i a la resta d’empreses del sector. La vaga durà una setmana.

Més importància tindrà, uns mesos més tard, l’anomenat conflicte de les selfactines, la vaga dels filadors contra les màquines self-facting, que substitueixen mà d’obra obrera poc qualificada. La història oficial de l’empresa explica que la nit del 14 de juliol de 1854 els vaguistes mataren d’un tret Bernat Miserachs, contramestre de filats, a la fàbrica de la Riereta. Els primers tractadistes d’aquest conflicte, en canvi, Josep Benet i Casimir Martí, no fan cap referència a aquest fet. Per a aquests, però, el conflicte s’inicià a la fàbrica de Sants quan un jove de disset anys pintà sobre una peça de teixit una inscripció que deia: “Viva Carlos VI, muera Espartero y las libertades”. Aquesta afirmació no lliga gaire amb l’esperit dels moviments obrers que demanaven precisament més llibertats. Sigui com sigui, un any més tard —pel juliol del 1855— esclatà una altra vaga general que tingué com a punt més àlgid l’assassinat del director del Vapor Vell —Güell, Ramis i Companyia— al mateix Sants. Es digué que l’assassí havia estat un teixidor de L’Espanya Industrial.

1857-1880: l'etapa de Josep Antoni i Isidre Muntadas

El 1857, acabat el mandat de deu anys, Joan, Bernat, Ignasi i Jaume Muntadas deixaren oficialment el seu càrrec executiu —tot indica que la seva dedicació era ja reduïda— i posaren l’empresa en mans dels dos germans petits: Josep Antoni i Isidre.

Isidre Muntadas i Campeny (La España Industrial en su 82º aniversario, 1847-1929).

Josep Antoni Muntadas i Campeny (La Ilustració Catalana, 1882).

Josep Antoni Muntadas fou l’ànima de l’empresa. Ja ho va ser a l’hora de fer el primer plantejament de L’Espanya Industrial. Més que el director de la fàbrica era l’home de l’estratègia general. Ho va ser en instal·lar-se a Madrid i organitzar la primera junta de govern. I ho continuarà essent en la seva etapa estrictament catalana. El 1861 fou nomenat membre de la junta de govern del Banc de Barcelona, lloc en el qual romangué fins a la seva mort. Fou membre de la junta directiva de l’Institut Industrial de Catalunya i participà activament com a tal en la discussió de la reforma aranzelària del 1849 i del 1869. Fou fundador de l’Institut Català d’Artesans i Obrers, patrocinat pel qui serà cardenal i bisbe de Sevilla, Joaquim Lluch. El seu únic càrrec públic l’exercí a la Diputació de Barcelona, però sense cap especial rellevància. Formà part dels òrgans de govern de la Companyia de Ferrocarrils de Saragossa, Pamplona i Barcelona i dels Magatzems Generals de Dipòsit-Crèdit i Docks.

La figura d’Isidre Muntadas és més grisa, tot i que és clara la seva dedicació a l’empresa. El 1847 fou membre de la Junta de Fàbriques i el 1881 de la junta consultiva del Foment del Treball.

Gràfic de rendibilitat. L'Espanya Industrial. 1857-1880.

Dividends i cotització a Borsa. L'Espanya Industrial. 1857-1880.

L’any 1860, L’Espanya Industrial fou una de les protagonistes de l’Exposició Industrial i Artística de Barcelona. Hi presentaren vint peces, de les quals gairebé la meitat eren estampats i la resta teixits de cotó (percalines, madapol·lams, elefants i altres gèneres).

Isabel II, que fou present a l’exposició, va fer també una visita personal a les principals empreses catalanes, començant per la fàbrica de Sants de L’Espanya Industrial. “Su corazón se dilatava entre el humo de las fábricas y el vivificador estruendo de los telares”, dirà el cronista de l’Exposició (Orellana, pàg. 190), en un to que expressa clarament que aleshores el soroll i la pol·lució no eren considerats problemes. A l’acte que li organitzaren els germans Muntadas, Damas Calvet i de Budallés, dibuixant de l’empresa, que acabava de guanyar l’englantina dels Jocs Florals del 1859 amb una poesia dedicada als almogàvers (“Són ells!”) llegí una poesia dedicada a la reina “primero en catalán y después traducida en prosa castellana” (Diari de Barcelona, setembre 1860, pàg. 8.969). Els 1.790 obrers que llavors tenia L’Espanya Industrial li feren festes i els directors demanaren a la reina protecció contra la producció tèxtil estrangera. La secció de filatura tenia 42.000 pues (36.000 a Sants i 6.000 a la Riereta), la de teixits 936 telers mecànics, mentre que la d’estampats agafava cada cop més gruix amb 6 màquines d’estampar i uns 600 cilindres de coure gravats. L’empresa consumia anualment unes 5.000 bales de cotó amb un cost aproximat de sis milions de rals. Tota l’energia era facilitada per màquines de vapor, que cremaven carbó britànic.

L'Espanya Industrial. 1866. Personal i sous del personal.

S’iniciaren aleshores els anys de la “fam de cotó”, provocats per la guerra de Secessió americana i el bloqueig dels ports de la Confederació que exportaven el cotó. L’Espanya Industrial, però, va aconseguir substituir el cotó de Nova Orleans i Charleston per cotó de Pernambuco (Brasil). La fàbrica no es va aturar i l’empresa no reduí personal. En aquestes circumstàncies, la direcció preferia abaixar sous a acomiadar la seva gent (vegeu “Revista Industrial” 1858, pàg. 27).

Aquesta és una mostra d’una política social que podríem qualificar de paternalista. El 1865, amb motiu d’una epidèmia de còlera, la direcció va establir a la mateixa fàbrica un hospital per als obrers malalts. El personal li donarà després les gràcies en un escrit signat per 1.400 treballadors que acabava dient: “De hoy mas no somos tan solo vuestros obreros: somos tambien vuestros hijos, nuestra vida os pertenece, la habeis conquistado en noble lid, disponed de ella, prontos estamos a sacrificarla en beneficio vuestro. No os ofrecemos más, porque nada más podemos ofreceros nosotros, pobres y desvalidos hijos del trabajo”. (Text complet a l’Àlbum publicat per l’empresa el 1929.)

Els “pobres y desvalidos hijos del trabajo”, però, també s’organitzaven i creaven organitzacions obreres. L’any 1870 arribà a la premsa un incident que acabà amb l’acomiadament d’un sindicalista pel fet d’abandonar el teler i adreçar-se al majordom dient que “no era esclavo y que repetiría el hecho cuando le acomodase”. La direcció va publicar una nota, tot justificant la seva actitud “cuyo sistema es el de corregir mejorando al operario en beneficio no sólo del capital sino del operario mismo”. Certament, L’Espanya Industrial mantenia una plantilla amb pocs canvis i poques baixes des de la seva constitució. (Diari de Barcelona, febrer 1870, pàgs. 1.571 i 1.572.)

L'Espanya Industrial. 1866. Maquinària.

La producció de L’Espanya Industrial incrementà el seu catàleg d’ofertes. En la secció de filats es fabricaven cada cop números més alts, és a dir més fins, que no estaven a l’abast dels industrials catalans fins aleshores i s’havien d’importar. En la secció de teixits van afegint nous models, dintre d’una considerable varietat, segons el teixit i segons les aplicacions. La secció d’estampats és internacionalment la més apreciada. Tot i la contractació de tècnics estrangers, els directius busquen un disseny propi, que no es pugui confondre amb els estampats procedents de França, especialment.

El 1866, amb motiu de la formació d’una Comissió Oficial que havia d’estudiar la possible revisió dels drets aranzelaris i la situació de les indústries espanyoles, L’Espanya Industrial va facilitar una extensa informació sobre la seva producció i els seus costos. El director de L’Espanya Industrial —molt possiblement Josep Antoni Muntadas— aprofità l’ocasió per a manifestar el perquè de la necessitat de mantenir uns drets protectors. Hi havia quatre causes que impedirien el desenvolupament de la indústria cotonera en cas contrari, segons ell:

• El cost superior que tenien el carbó i el ferro, en relació amb el que havien de pagar la majoria de fabricants europeus.

• El sistema fiscal espanyol molt feixuc, no tan sols per la gran quantitat de figures impositives que requeien sobre el producte acabat —molt variades i a molts nivells— sinó també per les trabes burocràtiques i l’arbitrarietat d’aquest sistema a l’hora d’aplicar-lo.

• El cost superior de carbó i ferro obligava els industrials a mantenir un capital superior a aquell que necessitava el fabricant anglès.

• El major cost de la mà d’obra. Posa una vegada més l’exemple d’Anglaterra on, al marge de la mà d’obra del país, que cobra sous normals, compten “como brazos secundarios ese pueblo desgraciado de Irlanda, que antes de perecer de hambre en su país va a buscar un jornal miserable en centros manufactureros de Inglaterra” (la mateixa font que el quadre).

El primer guardó internacional el guanyà L’Espanya Industrial a l’Exposició Universal de París del 1867. Fou una medalla de plata pels seus estampats en cotó que, segons el jurat, eren “una feliç imitació dels de Mulhouse i de Rouen”. El 1873 arribà el segon guardó, tampoc extraordinari: la medalla del Progrés a l’Exposició Universal de Viena.

El 1880 tenia una plantilla de 2.500 treballadors, la màxima de la seva història.

Plànol de la fàbrica de Sants (La España Industrial en su 82º aniversario 1847-1929).

La fàbrica de Sants es mantindrà sempre com el primer centre industrial de l’empresa (Lecciones del VII curso Internacional de Expansión Comercial. España Económica, Social y Artística, 1914).

Sense variacions en el capital, L’Espanya Industrial acaba cada exercici amb beneficis. Però aquests s’han de considerar modestos, amb un dividend màxim que representa l’11,15% de rendiment del capital (1861) i un mínim del 3% el 1870.

La cotització de les accions seguirà de prop aquest anar fent de l’empresa de cara als accionistes. Quedarà sempre per sota la par, excepte alguns moments, durant els anys de la “fam de cotó”, en comprovar que l’empresa podia continuar filant i teixint quan la competència havia de reduir la jornada de treball o liquidar.

Josep Antoni Muntadas morí el 4 de març de 1880 als seixanta-quatre anys. El substituirà en la direcció el seu fill, Macià Muntadas i Rovira, el qual la compartirà amb el seu oncle Isidre fins a la mort d’aquest el 3 de febrer de 1882.

A l’enterrament de Josep Antoni Muntadas hi participaren, en aquest ordre (i segons el testimoni del Diari de Barcelona, 1880, pàg. 2.851):

• 32 nenes i 42 nens de la Casa de la Caritat
• 238 nens de les escoles de Sants
• 46 majordoms —responsables— de la fàbrica
• 21 sacerdots
• 2 escolanets amb torxes
• 6 treballadors de la fàbrica, que portaven el taüt
• 12 familiars i amics que seguien el fèretre
• 278 homes —amics i coneguts
• 679 obrers de la fàbrica
• 440 obreres

1881-1927: l'etapa de Macià Muntadas i Rovira

Macià Muntadas i Rovira (Personalidades Eminentes de la Industria Textil Española, 1952). Macià Muntadas i Rovira serà el director de l’empresa i primer executiu des del 1881 al 1927. Va ser nomenat comte de Santa Maria de Sants.

El fill gran de Josep Antoni Muntadas va néixer en el mateix recinte de la fàbrica de Sants l’any 1854. La seva mare, Francesca Rovira i Torelló, era igualadina, com tota la primera generació dels Muntadas.

Hem vist com el sou més alt de L’Espanya Industrial era el que cobrava un químic estranger. No ha de sorprendre que a l’hora de triar els estudis del seu fill, Josep Antoni Muntadas li aconsellés la química. Macià Muntadas va seguir els consells del pare i estudià enginyeria química a la universitat alemanya de Wiesbaden.

Macià Muntadas fou nomenat director de l’empresa en morir el seu pare el 1880. Durant dos anys compartí la direcció amb el seu oncle Isidre i n’esdevingué director únic a la mort d’aquest, el 1882, en càrrec confirmat per la junta d’accionistes el mes de febrer del 1883. La gestió de l’empresa havia començat amb els set germans, després amb sis i amb els dos més joves, i quedava reduïda a un sol director en entrar la segona generació de la família.

Macià Muntadas es trobà als vint-i-vuit anys al front de la primera empresa tèxtil catalana. El seu mercat era l’estat espanyol i el de les seves colònies.

Els aranzels eren encara proteccionistes, però no tant com abans. Calia fabricar més i millor, sobretot tenint en compte que havia augmentat la competència interior, en el mateix sector tèxtil català. L’Espanya Industrial no era ja una fàbrica moderna i es limitava a mantenir la producció al mateix nivell que vint anys abans. La maquinària estava antiquada.

L'Espanya Industrial: 1881-1926: dividends i cotització a Borsa (a dalt) i gràfic de rendibilitat del mateix període (a baix).

L’Espanya Industrial era encara el “magnífico y grandioso establecimiento, honra de la producción nacional” (Diari de Barcelona, agost del 1879, pàg. 9.389), però els resultats tendien a la baixa. L’empresa havia deixat de ser innovadora en la presentació de nous gèneres de cotó.

A les majors dificultats del mercat, hem d’afegir-hi els conflictes socials i la presència activa d’organitzacions obreres. Les vagues i els locauts patronals són freqüents durant tota la dècada dels anys vuitanta i dels noranta a Catalunya.

Calia una renovació i Macià Muntadas la va fer. Tenia la joventut, l’empenta i els coneixements necessaris. Trobà obstacles a la mateixa empresa, tant per part del personal obrer, que demanava millors sous i millors condicions de vida, com per part de la seva junta d’inspecció, que era el nom que tenia l’anterior junta de govern des del 1866, i que era la següent (1888):

• Jaume Coll i Llobet
• Josep Calbó
• Josep Fàbregas i Mas, propietari i metge
• Josep Artigas i Ramoneda, professor d’Història de l’Arquitectura
• Carles Godó i Pié, de Godó i Companyia —filats i teixits de jute—, i fundador de La Vanguardia
• Fèlix Boada
• Josep Milà i Pi, advocat i amic de Macià Muntadas
• Rafael Masó i Grau, comerciant, de Masó i Cosins
• Enric Carbó, corredor de Borsa

Especial importància tingué la vaga obrera a L’Espanya Industrial, iniciada el 3 de febrer de 1887. Dues setmanes més tard, l’empresa feia saber que si abans del 5 de març no s’arribava a una entesa amb els obrers i aquests retornaven a la feina, es tancaria definitivament la fàbrica de Sants i es procediria a la venda de les màquines. Aquest conflicte coincidí amb el primer exercici en què l’empresa no donà beneficis i no repartí dividend. La situació era molt seriosa (vegeu Industria e Invenciones 1887, pàg. 113). Les converses amb els vaguistes acabaren amb un acord. La junta d’accionistes felicitarà Macià Muntadas a la reunió celebrada el mes d’agost d’aquest any per la seva intervenció.

Dades del balanç de l'Espanya Industrial 1889-1891 (a dalt) i 1894-1904 (a baix).

La renovació de la maquinària era indispensable, però feien falta diners. Macià Muntadas havia venut ja el 1883 una sèrie de terrenys sobrants al voltant de la fàbrica de Sants i uns que l’empresa tenia a les Corts per atendre les necessitats més immediates. L’ampliació de capital era impossible, ja que les accions cotitzaven molt per sota la par. Les úniques alternatives eren l’emissió d’obligacions o fer un pla d’estalvi i reducció de despeses, que incloïen des de la reducció del personal fins a l’aplicació a reserves dels beneficis que es poguessin generar, en detriment dels accionistes.

El 6 de maig de 1888, en Junta d’Accionistes, Macià Muntadas imposà els seus criteris de renovació i d’autofinançament de l’empresa. Que la lluita fou considerable ho demostra que la junta d’inspecció dimití en la seva quasi totalitat i calgué nomenar nou dels seus deu membres. Aquestes juntes estaven formades per personatges no gaire destacats, amb poques excepcions, representants de la petita i mitjana burgesia barcelonina, que havien comprat accions a Borsa. Els Muntadas devien ser encara els accionistes més importants, un fet que queda confirmat pel canvi total de l’esmentada junta. Entre els nous membres només destaca el també igualadí i industrial tèxtil Carles Godó, propietari del diari “La Vanguardia”.

Paper comercial. Perdudes les darreres colònies espanyoles el 1898, L’Espanya Industrial buscà un nou mercat d’exportació a l’Amèrica del Sud i a alguns països de l’Europa de l’Est.

Aprovats els projectes del director, aquest procedí a comprar nova maquinària de filar, telers i màquines de vapor. L’enginyer responsable de la seva instal·lació fou Lluís Muntadas i Rovira, fill de Josep Antoni Muntadas i personatge destacat en la indústria catalana, però com a metal·lúrgic (vegeu Lluís Muntadas. La Indústria Elèctrica SA i Làmpades Z). Les velles màquines de vapor foren substituïdes per una de 1.000 cavalls, construïda a Lille (França) i una de 400 cavalls de l’empresa suïssa Sulzer.

Amb tots aquests canvis a l’empresa, l’Exposició Universal de Barcelona s’apropava. Macià Muntadas era membre de la seva comissió central directiva i, per tant, impulsor del certamen. El Diari Oficial de l’exposició parlarà del seu stand considerant-lo “monumento alzado al movimiento fabril de Cataluña”, com no podia deixar de fer. És clar que també parlarà del “estado próspero de esta industria”, amb relació a una empresa que no paga dividend per segon any consecutiu i que està fent mans i mànigues per a sortir d’una situació financera i productiva ben difícil. L’Espanya Industrial, en tot cas, guanyà la medalla d’or de l’Exposició per la seva producció en general i especialment pels seus setins, cotons, tapissos estampats i cretones. El diploma afegia que “de haber podido disponer el Jurado de más alta recompensa se la hubiese adjudicado”. Aquest premi va ser fins a cert punt confirmat per l’obtingut l’any següent a l’Exposició Universal de París (1889).

La fàbrica de Sants: a dalt, sortida dels obrers, 1929; a baix, visita del general Primo de Rivera.

L’empresa, però, es mantenia amb les 40.000 pues de filar i els 1.000 telers que tenia vint-i-cinc anys abans i amb la mateixa producció d’uns vuit milions de metres anuals. Potser el que s’havia incrementat era la secció d’estampats —l’especialització de la casa—, que ara tenia dotze màquines. El personal, com diu un dels seus anuncis, oscil·la entre les 1.500 i les 2.000 persones, entre la fàbrica de Sants i la de Barcelona. Tenint en compte els 2.500 treballadors del 1880, cal veure una clara reducció del personal, fruit dels pitjors resultats i d’unes màquines més productives.

L’any 1889 es tancà ja amb un benefici que permeté el pagament d’un dividend mínim. Les vagues obreres devien afectar el resultat final. L’empresa havia creat un fons de reserva al qual destinava una part dels beneficis. Aquesta reserva era de 700.000 pessetes l’any 1892, poc més del 8% del capital de 8.000.000 que tenia des del trasllat del domicili a Barcelona (32.000.000 de rals).

L’esforç de Macià Muntadas per renovar la producció començarà a donar els seus fruits durant els darrers anys del segle. El 1893 presentaren unes franel·les estampades, destinades en bona part a l’exportació. El 1895 fou l’any de l’èxit dels piqués i del frunzit. El 1897 llançaren les seves teles per a enquadernacions, un producte en el qual eren els únics fabricants a nivell d’estat.

Aquest mateix any 1897 se celebraren els cinquanta anys de la societat. A proposta de la direcció es va aprovar el següent:

• Commemorar els cinquanta anys amb una festa religiosa a la fàbrica de Sants, amb assistència de directius, obrers i accionistes.

• Declarar aquest dia festa laboral, pagada.

• Donar premis entre 500 i 1.500 pessetes als obrers que portessin més anys al servei de l’empresa, sense notes desfavorables en el seu expedient.

• Donar un diploma honorífic a l’obrer Joan Campañà, que treballava a l’empresa des de la seva fundació.

• Donar una remuneració als empleats que tinguessin més de cinc anys d’antiguitat a l’empresa “con una gratificación prudencial.”

Patent d’invenció a favor de L’Espanya Industrial (1895). Sota la direcció de Macià Muntadas, L’Espanya Industrial renovà una maquinària antiquada i introduí noves tècniques de producció.

Amb la pèrdua de les colònies el 1898, L’Espanya Industrial va perdre també un important mercat d’exportació. Macià Muntadas promocionà aleshores la fabricació de panes, un article amb bona sortida. Durant els primers anys del segle XX l’exportació es reprengué cap a l’Amèrica del Sud i cap a alguns països europeus com Grècia i Turquia.

El 1908 la fàbrica de Sants va rebre la visita dels reis Alfons XIII i Victòria Eugènia. Aquesta recepció li valgué a Macià Muntadas el títol de comte de Santa Maria de Sants.

A la vetlla de la guerra europea, L’Espanya Industrial pagava el 5% de dividend anual a les seves accions. Una revista econòmica de Madrid es queixava que:

“Esta empresa como casi todas las catalanas, olvidan la publicidad y se reservan todos los datos que son necesarios para que el capital formule sus juicios, que son los que reflejan las Bolsas. Es posible que tanto las acciones de La España Industrial como otras varias de Barcelona merezcan mayor estimación de la que tienen, pero no podemos razonar esto, ni lo contrario tampoco, porque las sociedades catalanas siguen sin convencerse del pernicioso error en el que viven, cultivando en estos tiempos una reserva desterrada en todas partes por funesta para las sociedades anónimas” (El Economista, 1913).

Tenien força raó. L’Espanya Industrial no publicava memòria i poca cosa se sabia dels balanços i dels comptes de resultats. L’acció continuava cotitzant per sota la par.

El domicili de l’empresa s’establí en un edifici propi de la plaça d’Urquinaona de Barcelona (La España Industrial en su 82º aniversario 1847-1929.).

Els efectes positius derivats de la guerra europea trigaren una mica a notar-se. França es convertí en un client extraordinari de la indústria tèxtil catalana, ja que els seus homes havien d’anar al front i no a les fàbriques. Passats els dos primers anys, les comandes procedents del país veí, en les quals es discutia més el termini de lliurament que el preu, donaren molta feina a L’Espanya Industrial i a tot el sector. D’aquí vindrà una forta alça dels beneficis i dels dividends, que es mantindrà un cop acabada la guerra el temps suficient perquè els països europeus posin ordre a casa seva. Després, la política proteccionista del general Primo de Rivera va mantenir un alt nivell de beneficis.

El 1923 es desenvolupà la pana de tapisseria i el teixit imitació pell o cuiro artificial. El 1924 es tancà i es vengué el vell edifici del carrer de la Riereta, que es convertirà en Comandància de Carrabiners.

El 2 d’agost de 1927 morí a Madrid Macià Muntadas. Tenia setanta-tres anys i en feia quaranta-set que era director gerent de L’Espanya Industrial. Havia nascut en el recinte de la fàbrica i només li hauria faltat morir-hi.

Fets posteriors a destacar

Recuerdo del centenario de La España Industrial, 1847-1947.

• 1927 - A la mort de Macià Muntadas fou nomenat director gerent el seu gendre Josep Maria d’Albert i Despujol, baró de Terrades, el qual treballava a la casa des del 1908.

• 1931 - Per primera vegada a la seva història fou augmentat el capital de 8 a 10 milions de pessetes, però sense desemborsament, ja que les noves accions es donaren als accionistes de Filats Mohair —antiga Llimona—, fàbrica de pelfes i velluts, amb indústria a Sabadell, que aquest any és absorbida.

• 1931-35 - S’amplià la fàbrica de Sants amb els nous pavellons per als telers jacquard, i la de Sabadell.

Dibuix estampat dedicat a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 (Recuerdo de la España Industrial en su 82º aniversario, 1847-1929).

• 1935 - Es comprà la fàbrica de tapisseria de la Vda. de Ricard Sada, de València.

• 1937 - L’Espanya Industrial fou col·lectivitzada.

• 1939 - Acabada la guerra civil els propietaris recuperaren la propietat. Tal com dirà el director, “por fortuna y gracias a la protección de la Providencia, nuestra fábrica salió milagrosamente indemne.”

• 1947 - Centenari de la constitució de l’empresa. Hi treballen 1.892 obrers.

• 1969 - Es tanca la fàbrica de Sants.

• 1972 - La fàbrica es trasllada a Mollet.

• 1978 - L’Espanya Industrial presenta suspensió de pagaments, que aixecarà al cap d’uns mesos.

• 1979 - L’Ajuntament de Barcelona compra els terrenys de Sants. La fàbrica es convertirà en parc.

• 1980 - Nova suspensió de pagaments.

• 1981 - Es tanca l’etapa industrial.

Resultats. L'Espanya industrial, 1927-1950.

Gràfic de rendibilitat. L'Espanya Industrial, 1927-1950.

Bibliografia

• La España Industrial, Sociedad Anónima. Libro del Centenario, Barcelona 1947.
• La España Industrial, Sociedad Anónima en su 82º aniversario, Barcelona 1929.
• “La Penúltima mort de La España Industrial”, per Jaume Fabre i Josep Maria Huertas, L’Avenç, gener del 1981.
• Recuerdo del Centenario de la España Industrial, 28 de enero de 1847 / 28 de enero de 1947.