El 22 de juliol de l’any 1578, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Benet de Tocco (Nàpols a 1510 – Montserrat 1585), bisbe de Girona ; diputat militar: Felip Galceran de Castre-Pinós, vescomte d’Évol; diputat reial: Antoni Joan Bolet, burgès honrat de Perpinyà; oïdor eclesiàstic: Joan Vila, prior de Sant Genís i canonge de Barcelona; oïdor militar: Onofre Cerveró, donzell; oïdor reial: Montserrat Montfar, doctor en drets i ciutadà honrat de Barcelona.
El consistori del 1578 fou, sens dubte, un dels més erudits del segle. El diputat eclesiàstic i bisbe de Girona Benet de Tocco exercia l’ofici per segona vegada, després d’haver presidit la Diputació el 1569. Traslladat de la seu gironina a la de Lleida el 1583, un any més tard fou designat pel papa visitador apostòlic de Montserrat, tasca en la qual li s'obrevingué la mort.
El diputat militar Felip Galceran de Castre-Pinós (~1532 – 1591), vescomte d’Évol, havia estat insaculat el 1562. Els primers signes de la seva actuació política es remunten al principi del 1562, que participà en una desena d’ajustos dels braços celebrats a la Diputació entre els mesos de febrer i setembre. Participava aleshores també dels arrendaments de la Diputació: pel setembre d’aquell mateix any el consistori ordenà el seu arrest com a fermança de l’arrendatari de la bolla de Perpinyà del mateix trienni, Francesc Antoni Setantí. Encara, amb posterioritat al seu govern a la Diputació, assistí a la Cort de Montsó del 1585.
El diputat reial Antoni Joan Bolet (Perpinyà ~1542 – 1620), burgès honrat de Perpinyà, era fill de Joan Bolet, diputat reial del trienni del 1572. Accedí a les bosses d’oficis consistorials de la Diputació mitjançant la insaculació a l’ofici de diputat reial precisament el 1572, sota el govern del seu pare. La primavera del 1573, a més, fou designat collidor, guarda i credencer dels drets d’entrades i eixides a la taula de la capital rossellonesa. El 1575 resultà extret cònsol de Perpinyà i rebé llicència per a nomenar substitut en l’ofici a fi de mantenir-se a Barcelona al servei del seu pare. El 1580 obtingué la matriculació com a burgès honrat de Perpinyà, i l’any següent guanyà privilegi militar. Amb posterioritat al seu regiment a la Diputació, Bolet promocionà d’estament i accedí a les bosses d’oïdors (1583) i diputats militars (1587). Prengué part en la Cort de Barcelona del 1599.
L’oïdor eclesiàstic Joan Vila (Cervera ~1520 – Vic 1598), prior de Sant Genís i canonge de Barcelona d’ençà del 1571, desenvolupà el gros de la seva actuació política amb posterioritat al seu govern a la Diputació, al qual accedí quan tenia seixanta-tres anys. A la tardor del 1576 havia estat enviat com a ambaixador de la Diputació a la cort, fet que li fou retribuït mitjançant la insaculació com a oïdor (1577). Després de la seva extracció aconseguí també passar a les bosses de diputat (1580). El seu prestigi jurídic va fer que el 1581 rebés l’encàrrec de confeccionar, juntament amb tres canonges més, una recopilació de les Constitucions capitulars barcelonines. Tanmateix, el seu govern a la Diputació va suscitar un conflicte entre el Capítol i el General, substanciat finalment a Roma, en negar-se el primer a pagar a l’oïdor canonge les distribucions quotidianes pròpies dels capitulars barcelonins. Al juliol del 1583 fou cridat, en representació de la Diputació, a formar part d’una comissió paritària que resolgué un enfrontament amb el Consell de Cent barceloní per motius de fiscalitat a les portes de la ciutat. Una segona ambaixada a la cort l’ocupà alguns mesos dels anys 1587-88, en protesta per la manipulació reial de les Constitucions. Entre el 1590 i el 1593 assistí a set juntes de braços i fou designat per formar part de dues divuitenes a la Diputació. A l’estiu del 1596, com a culminació de la seva carrera eclesiàstica, fou nomenat bisbe de Vic i consagrat un any més tard. Fèlix Torres Amat en destaca que durant quaranta anys fou catedràtic de teologia escolàstica i Sagrada Escriptura a l’Estudi General de Barcelona, on excel·lí pel seu conreu del grec i l’hebreu.
L’oïdor militar Onofre Cerveró (Lleida 1512 – 1602) fou una de les figures més importants de la vida municipal lleidatana del darrer cinc-cents. Humanista destacat, va sercatedràtic de l’Estudi General i quatre vegades paer en cap de la ciutat (1563, 1566, 1589 i 1599). Impulsà l’establiment dels jesuïtes a Lleida i la creació de la Taula de Canvi de la Paeria. El 1581, després de renunciar la mostassaferia de la seva ciutat, en acabar el seu govern a la Diputació obtingué l’ofici de diputat local a Lleida. Dos anys abans s’havia fet insacular dins les bosses de diputat reial corresponents a la seva localitat.
L’oïdor reial Montserrat Montfar (~1535 – 1590), doctor en drets i ciutadà honrat de Barcelona, havia accedit a les bosses de la Diputació el 1560. Fou extret conseller terç de Barcelona el 1581, dos anys després de la seva matriculació com a ciutadà honrat de la capital, tot coincidint amb el seu regiment a la Diputació. Era fill d’un jurista targarí. Extret cònsol de la Llotja de Barcelona al març del 1585, fou designat síndic en representació de la capital a la Cort de Montsó celebrada mesos més tard. A l’estiu del 1587 es casà amb Elionor Goday, filla d’un mercader de Solsona. El seu fill, jurista com ell mateix, desenvolupà una carrera política paral·lela i va ser designat síndic barceloní a la Cort del 1599, conseller segon de la ciutat l’any següent i conseller en cap el 1605.
La lluita contra l’endeutament i la creixent competència jurisdiccional amb les institucions reials
El segon consistori presidit per Benet de Tocco es mostrà especialment actiu en la lluita contra l’endeutament de la Diputació, tal vegada a causa del seu coneixement de la institució i alhora com a manifestació del progressiu augment de les dificultats econòmiques. L’esforç encetat en el primer trienni del bisbe Benet de Tocco (1569-72) tingué continuïtat al llarg del seu segon mandat com a diputat eclesiàstic. Així, entre el final del 1578 i el principi del 1579, els oïdors avaluaren en més de 180 000 lliures l’endeutament i ordenaren execucions que en sumaven aquella mateixa quantitat. Aquestes actuacions continuaren al final del 1579 i els primers i els darrers mesos del 1580, i encara novament pel març del 1581. En total, al llarg del trienni els oïdors de comptes de la Diputació van presentar 227 memorials de deutors amb ordres d’execució per un valor total de 744 188 lliures. El consistori aprovà, a més, lluïcions de censals que sumaren 100 000 lliures, en un intent per reduir el deute públic consolidat. La quantificació d’aquest deute resultà greument entorpida durant el trienni del 1578: tot i els intents de redreç dels triennis del 1569 i del 1572, a l’estiu del 1579 restaren novament de manifest les mancances de l’arxiu de la institució. La pluja torrencial d’una nit d’estiu va mullar bona part de la documentació dels capbreus dels censals i altres càrrecs del General, la qual cosa obligà a pujar-la als terrats del Palau per a eixugar-la.
El govern intern de la institució recuperà els vells debats encetats durant el primer govern del bisbe Benet de Tocco. Pel novembre del 1578 el consistori s’embrancà novament en una discussió sobre la conveniència o no d’ajustar els braços per a la resolució dels principals afers del govern de la Diputació. El diputat eclesiàstic mostrà la seva preferència per una convocatòria restringida, «perquè ahont hi ha multitut hi ha confusió, com la experièntia nos ha mostrat». Entretant, el pes dels juristes en el regiment de la institució continuava augmentant. Així, entre el 1578 i el 1579 noves comissions de doctors convocades pel consistori s’ocuparen dels més diversos afers, relatius tant a qüestions de política general com al funcionament intern de la Diputació: el motu proprio papal sobre la prohibició de bandolejar, els abusos derivats de la confecció i el control virregnal de les llistes o apostes sobre l’extracció de diputats o el jurament del nou visitador reial en absència de representants del General, deliberacions a les quals assistiren catorze juristes.
Pel que fa a l’organització interna i l’expansió territorial, cal assenyalar el fet que, el 1579, el consistori creà la notaria de la Diputació local de Castellbò, única demarcació del país en la qual encara no existia, a fi de millorar l’administració del General a les rebels contrades pirinenques. En-tre el 1578 i el 1581 onze escrivanies locals passaren a rebre remuneracions estables. Pel que fa a l’augment de la despesa constant en la retribució del personal, l’acció restrictiva del consistori presidit per Benet de Tocco féu que, a diferència dels tres triennis anteriors, no aprovés creiximoni general dels salaris durant les darreres setmanes del seu regiment.
El duel jurisdiccional amb la Reial Audiència tornà a marcar els principals elements de l’acció política del trienni. Al principi del 1579 esclatà novament la polèmica entre el consistori i el Reial Consell. Pel novembre de l’any anterior, el diputat local de Lleida havia fet detenir un correu reial que, a més dels despatxos pertinents, aprofitava el viatge per a portar altres productes en frau del General. El veguer de Lleida actuà en defensa d’aquell contra el diputat local i l’afer arribà primer a Barcelona i després a la cort. El consistori mirà de resoldre la qüestió mitjançant la creació d’una comissió negociadora en representació de les parts. Els representants del govern reial, però, hi acudiren amb una actitud tancada que no donà cap marge a la discussió, mirant d’imposar la resolució feta sobre aquesta qüestió pel Consell Criminal, mentre que els representants de la Terra n’exigien un debat obert. El fracàs de la negociació paritària portà la Reial Audiència a encetar processos de regalia contra els consistorials, tal com havia succeït deu anys abans, que afortunadament no arribaren a materialitzar-se en detencions. Encara pel maig del 1579 esclatà un dels afers més lamentables derivats de l’actuació de la Lloctinència a Catalunya al llarg del cinc-cents i en el qual la Diputació prengué un notable protagonisme. Una crida virregnal denuncià l’intent d’assassinat ordit pels germans Pere i Francesc Caçador contra el mateix lloctinent don Fernando de Toledo i l’advocat fiscal Martí Joan Franquesa. La gravetat de l’acusació portà la Diputació a publicar dies després una crida en la qual s’oferien 4 000 lliures de recompensa a qui descobrís, mitjançant les proves pertinents, els autors de la falsa denúncia. Durant els mesos i anys posteriors restà clarament de manifest el fet que l’acusació havia partit de l’entorn virregnal a fi de desempallegar-se de la pressió dels Caçador, els seus principals creditors a Catalunya. L’evidència de la falòrnia, denunciada anys més tard de forma exhaustiva durant la Cort de Montsó del 1585, féu que la Lloctinència patís un desprestigi molt seriós davant dels catalans.