El 22 de juliol de l’any 1563, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Guillem Caçador, bisbe de Barcelona; no jurà el càrrec; diputat militar: Joan Francesc de Calders i d’Alentorn, baró de Segur i senyor de Cervera; diputat reial: Francesc Torrelles, domiciliat a Perpinyà; oïdor eclesiàstic: Miquel Joan d’Olzinelles i d’Hospital, canonge de la seu de Lleida; diputat reial: Jaumot d’Alemany i Madrigal, senyor de Bellpuig; diputat reial: Tomàs Taularí, burgès de Perpinyà
Guillem Caçador (Vic 1510 – Barcelona 1570), bisbe de Barcelona, extret per al càrrec de diputat eclesiàstic, no en prengué possessió per-què es trobava al concili de Trento, on intervingué activament, acompanyat del teòleg Joan Lluís Vileta, especialment durant la tercera etapa (1562-63). Caçador, que pertanyia a una família amb gran representació en la vida política del país, tingué una gran activitat dins la vida religiosa de Catalunya. Així, aplicà la reforma tridentina al Principat: implantà el breviari i el missal romà, defensà la jurisdicció eclesiàstica, impulsà la reforma dels monestirs femenins i dels ordes masculins antics i n’estimulà la implantació dels nous. En el mateix sentit, assistí personalment al concili provincial de Tarragona, que acceptà els decrets tridentins (1564-66) i convocà el sínode (abril del 1566), convocatòria que repetí anualment. Els tres personatges següents que foren extrets per a ocupar el càrrec de diputat eclesiàstic el dia 7 d’octubre de l’any 1563 foren els bisbes de Vic, Tortosa i Lleida, que també hi van haver de renunciar perquè tots ells es trobaven a Trento. Finalment, fou escollit Onofre Gomis (Segle XVI), canonge i cabiscol de la Seu d’Urgell.
Onofre Gomis provenia d’una família de mercaders barcelonins. El seu pare era Bernat Gomis, un mercader fill de Francesc Gomis —mariner i ciutadà de Barcelona— i de Francina; la seva mare s’anomenava Antònia. El germà d’Onofre era Joan Gomis, seguidor del negoci mercantil i hereu de les companyies que havia format amb el seu pare a Palerm i a Barcelona, segons el testament d’aquest darrer, datat l’any 1549. Onofre Gomis exercí, primer, a l’església de Sant Miquel de Barcelona i després passà a ser canonge i cabiscol de la Seu d’Urgell.
El diputat militar Joan Francesc de Calders i d’Alentorn assistí a la Cort de Montsó del 1563. Era fill de Joan Benet de Calders i de Vilafranca, senyor de Segur de Segarra, que assistí a la Cort del 1537 i fou diputat militar de la Generalitat de Catalunya. El seu fill era Ramon Joan de Calders i de Meià, present a la Cort del 1585. El seu nét, Miquel Jeroni de Calders i de Gilabert, fou elevat a noble el 1599 i assistí a la Cort d’aquest mateix any. El seu besnét, Ramon de Calders Vilafranca i de Lleu, assistí a les corts del 1626 i el 1640. L’altre besnét, Carles de Calders Vilafranca i de Lleu, noble, anà a la Cort del 1640 i al parlament del 1653. Joan Francesc Calders pertanyia a una de les set famílies que entre els anys 1500 i 1699 aconseguiren situar a més de quatre dels seus membres en el consistori de la Diputació.
L’oïdor militar del trienni, Jaumot d’Alemany i Madrigal, era senyor de Bellpuig. En primeres núpcies es casà amb Isabel de Gualbes, i en segones amb Àngela de Cartellà i de Darnius, filla de Pere Galceran de Cartellà, senyor de Falgons i d’Artesa de Darnius. Els fills de Jaumot d’Alemany foren: Caterina d’Alemany i de Gualbes (que es casà amb Francesc Torroella i de Boxols, senyor de la Bisbal), Isabel d’Alemany i de Gualbes (que es casà amb don Joan-Jordi de Llordat), Jaume d’Alemany i de Cartellà (donzell, senyor de Bellpuig, casat en primeres núpcies, el 1567, amb Mariana de Sagarriga i de Stanybo i, en segones, el 1593, amb Elena Meca), Guiomar d’Alemany i de Cartellà (religiosa benedictina del monestir de Sant Daniel de Girona), Agnès d’Alemany i de Cartellà (casada vers el 1590 amb Martí-Joan Despuny) i Joanot d’Alemany (i de Cartellà?).
L’oïdor eclesiàstic Miquel Joan d’Olzinelles i d’Hospital, canonge de Lleida, assistí a la Cort del 1563. El seu pare era Miquel d’Olzinelles i de Cardona, donzell de Lleida, senyor de Torredembarra, de Puiggròs, de Belltall, Alendir i de Corregó, carlà de la Torre dels Oms i veguer de Montblanc. La seva mare era Isabel d’Hospital i de Requesens, filla dels carlans de Castelló de Farfanya. El seu avi era Bernat d’Olzinelles i d’Espés, donzell de Lleida, senyor de Torredembarra, Torre-serona, Puiggròs, Belltall, Alendir i Corregó, carlà de la Torre dels Oms i membre de l’orde de l’Esperó d’Or. La seva àvia fou Isabel de Cardona.
La creixent desconfiança entre les institucions de la terra i la monarquia
Edició de les Constitucions de Catalunya, Jaume Cortey, Barcelona 1564.
R.M.
El divendres 28 de gener de 1564, els síndics de Barcelona presents a la Cort de Montsó tornaren a la ciutat amb la notícia que el rei havia decidit continuar les sessions de corts a la Ciutat Comtal. Efectivament, el diumenge 6 de febrer, el rei Felip entrà a Barcelona, on el dia 1 de març jurà les Constitucions i privilegis de Catalunya.
Les relacions entre les institucions de la Terra i els oficials del monarca estaven dominades per una desconfiança creixent. Així, el dia 15, la vint-i-quatrena de corts de Barcelona estigué reunida tot el dia i tota la nit, però alguns consellers del rei asseguraren que el monarca havia donat per conclosa la Cort. Segons el Dietari del Consell de Cent, aquesta notícia provocà un gran desconsol en les institucions i els habitants de Barcelona. Les institucions catalanes intentaren coordinar les seves actuacions demostrant una notable vitalitat política. El dimarts 21 de març, una ambaixada del Braç Eclesiàstic i una altra del Braç Militar acudiren al Consell de Cent per tenir una reunió conjunta amb els consellers sobre les negociacions que es desenvolupaven a la Cort. Tan sols dos dies després, el rei la donà per conclosa i, a les vuit del matí del dijous 23 de març, abandonà precipitadament Barcelona.
Com a conseqüència de la suspensió de la Cort augmentà la desconfiança entre els negociadors del rei i els de les institucions catalanes, de manera que «sols los resta la occasió de no creure tant als tractadors de dites coses». La tensió es feia evident en qualsevol aspecte. Així, per exemple, quan el diumenge 19 de març arribà a Barcelona la Butlla de la Santa Creuada, el bisbe de Conca i comissari de la Santa Creuada ordenà que la ciutat la rebés sota tàlem. A Catalunya, això no s’havia fet mai, perquè el tàlem quedava reservat per a la «vera creu de Crist». Davant d’aquesta innovació, les autoritats catalanes preguntaren al rei què calia fer. El monarca donà suport a l’exigència del bisbe de Conca, en contra de la tradició del país. Les autoritats catalanes es resignaren a treure el tàlem per acompanyar el bisbe de Conca, però el prevere que duia la «vera creu de Crist» caminava de tal manera sota el pal·li que impedia que el bisbe hi tingués prou lloc. D’aquesta manera, mentre complien aparentment l’ordre del rei, les autoritats feien evident la seva resistència davant de tots els barcelonins.
El 25 de juny, les tripulacions de setze vaixells musulmans recalaren a la desembocadura del Besòs i arribaren fins a Sant Adrià i algunes cases de Badalona. Poc temps després, reembarcaren, passaren davant de Barcelona i s’estigueren tota la tarda al delta del Llobregat. No és estrany que els catalans es preguntessin on eren les galeres del rei. Especialment, si es té present que les vuitanta-tres galeres comandades per García Álvarez de Toledo («capità general de la armada de la mar y almirant de aquella per la Magestat del senyor Rey») arribaren a Barcelona cinc setmanes més tard, l’1 d’agost de 1564. A més, trencant la tradició, la flota del rei no saludà la ciutat en el moment d’aproximar-se al port. La mateixa situació es repetí una setmana després, quan les galeres que acompanyaven el nou virrei de Catalunya (Diego Hurtado de Mendoza y de la Cerda, príncep de Melito i duc de Francavilla) tampoc no saludaren la ciutat en aproximar-se al port. A més, el virrei s’instal·là fora de Barcelona i trigà més de tres setmanes a entrar-hi. Finalment, el divendres 25 d’agost hi entrà i jurà les Constitucions i els privilegis de Catalunya a l’altar major de la catedral.
Aprofitant que el 18 de setembre havia arribat l’excel·lent notícia que la flota del rei havia conquerit el penyal de Vélez, a les costes de Barbaria, el virrei Hurtado de Mendoza intentà que la ciutat es comprometés a saludar la flota que, capitanejada per García Álvarez de Toledo, s’aproximava a Barcelona. Els consellers respongueren que saludarien si —com era tradicional— la flota saludava primer. Però com que aquell s’hi negà, la ciutat tampoc no ho féu, i l’incident de les salutacions es repetí per tercera vegada.
El 10 de juliol, Joan d’Àustria (germà del rei) arribà a Barcelona i, finalment, el virrei Hurtado de Mendoza i el Consell de Cent assoliren un acord que permetia superar la crisi de les salutacions. Primer disparà l’escassa artilleria del rei, que rebé la resposta de l’artilleria de la ciutat. El dijous 27 de setembre arribà la notícia que dues galeres cristianes capitanejades pel català Joan de Cardona havien aconseguit portar 600 soldats de refresc a Malta, eludint el setge d’una flota de 205 vaixells turcs. A més, poc després, García de Toledo aconseguí fer el mateix aportant 960 defensors addicionals. L’endemà arribà la notícia que, després de les dues accions mencionades, l’armada turca havia decidit abandonar el setge de Malta, conscient que havia per-dut l’oportunitat de conquerir l’illa abans de l’entrada de l’hivern.
L’hivern i la primera meitat de la primavera del 1566 es caracteritzaren per una absència gairebé total de pluja, malgrat els innombrables actes religiosos que es realitzaren per obtenir-la. La sequera continuà tot l’estiu amb tanta intensitat que no solament es perderen les collites, sinó que Barcelona no disposava de prou aigua per a moldre el blat que es comprava a l’estranger. El Besòs (i, per tant, el Rec Comtal) estava tan sec que, des del 3 de juliol, la ciutat hagué de moldre el blat a Molins de Rei i, des del dia 25, a Capellades.
Aquella, però, no fou l’única mala notícia de l’estiu. En efecte, des del dia 1 de maig, corria el rumor que una flota turca de 180 vaixells s’havia fet a la mar i, en aquesta ocasió, portava un gran nombre de cavalls, com si preparés un gran desembarcament. Un estiu més, el terror turc s’estengué per la Mediterrània occidental. No és estrany, doncs, que els relats sobre les galeres que marxaven de Barcelona cap a Orà, com ara les dues de l’abat Llupià (1563), o el setge de Malta (1565) tinguessin un ressò extraordinari en la societat de l’època.