El 22 de juliol de l’any 1575, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Pere Oliver de Boteller i de Riquer (Tortosa 1517 – Barcelona 1587), cabiscol i canonge de Tortosa; diputat militar: Berenguer Arnau de Cervelló-Castre i de Boixadors, vescomte d’Illa i baró de la Llacuna; diputat reial: Jaume d’Oms, ciutadà honrat de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Antoni Quintana, canonge de Barcelona; diputat reial: Miquel Ferrer de Bosquets i de Luna, donzell de Montblanc; diputat reial: Antoni Joan Castelló i Granell, ciutadà de Tortosa.
El diputat eclesiàstic Pere Oliver de Boteller i de Riquer, presidí la Diputació durant dos períodes. Insaculat per a l’ofici de diputat el 1565, sense l’acostumat pas previ per les bosses d’oïdor, fou extret el 1575 i, novament com a diputat, el 1584, a la mort del titular Jaume Beuló. Fill de Lluís, vescomte de Castellbò, i Jerònima de Riquer, pertanyia a una de les primeres famílies nobles del país, ben arrelada a les terres de l’Ebre. Es casà amb Joana Morales, i quan quedà vidu esdevingué prevere. En acabar el seu primer govern a la Diputació, entre l’estiu del 1578 i el 1584, actuà com a responsable de les obres de la Casa del General a Tortosa. Tanmateix, la seva relació amb la Diputació havia estat molt llarga dins els oficis fiscals de l’administració local tortosina, tal vegada d’ençà del 1548. Abans, havia estat rector a Vinaròs (1544), canonge i cabiscol de la seu tortosina i lloctinent d’inquisidor local vers el 1565. A la primavera d’aquell any fou nomenat pel consistori collidor del fogatge de Tortosa. Posteriorment ocupà l’ofici de receptor del General a la mateixa ciutat i col·lecta, fins a la seva renúncia definitiva el 1581. Al maig del 1572 el consistori barceloní ordenà la seva execució en béns per deutes derivats d’aquell ofici i, en ésser extret diputat el 1575, continuà cobrant aquell salari, i encara aconseguí que els altres consistorials aprovessin el nomenament temporal d’un substitut, perceptor d’un altre salari.
El diputat militar Berenguer Arnau de Cervelló-Castre i de Boixadors (~1536 – 1581), vescomte d’Illa, fou al llarg de la segona meitat del cinc-cents un dels pocs títols catalans, i tal vegada el principal noble del país, seriosament implicats amb les institucions de la Terra, tal com mostra la seva participació en els ajustos dels estaments celebrats el 1573 amb motiu de l’execució sumària del donzell clergue Forner per part de les autoritats militars als Comtats, sota l’acusació de traïdoria. Havia accedit directament a les bosses de diputat militar el 1566.
El diputat reial Jaume d’Oms (Barcelona ~1539 – 1577) havia estat insaculat el 1569, cinc anys després d’accedir a la matrícula de ciutadans honrats de Barcelona. Com que morí durant l’exercici del càrrec, el 1577 fou necessària una nova extracció, que recaigué en Enric Terré de Picalquers i Bonet (~1539 – 1597), ciutadà honrat de Barcelona des del 1561. Abans de ser diputat participà en diverses reunions dels braços celebrats a la Generalitat. A la tardor del 1568 fou enviat per la ciutat de Barcelona com a ambaixador, enmig del conflicte desfermat en-tre la Diputació i la Inquisició, fet que li fou recompensat amb l’accés a les bosses d’oïdor reial (1569). El seu coneixement dels rudiments de la institució féu que a l’estiu del 1572 viatgés a Roma en el si de l’ambaixada composta de tres persones i tramesa pel General per la qüestió de l’excusat, mentre la seva candidatura passà a les bosses de diputat reial. El 1585 formà part de la vuitena que jutjà amb poders del Consell de Cent barceloní la polèmica actuació dels síndics de la ciutat durant la Cort de Montsó celebrada aquell any. Al final del 1587 fou novament designat per formar part de l’ambaixada enviada per la Diputació a Madrid, en protesta per la manipulació dels textos constitucionals. Durant els anys clau del final del cinc-cents, Terré participà en disset reunions de les juntes de braços i fou designat per formar part de quatre divuitenes al si de la Diputació. Encara formà part del Consell de Cent de Barcelona el 1595 i el 1596, completant més de quaranta anys d’actuació política al si de les principals institucions de la Terra.
L’oïdor eclesiàstic Antoni Quintana (Barcelona ~1533 – 1577), canonge de Barcelona, havia accedit a les bosses de candidats de la Diputació el 1558. Quintana morí el 1577, i el 6 de desembre fou extret el qui fou el seu substitut durant el darrer any del trienni, Rafael d’Oms, ardiaca i canonge de Tarragona (Barcelona ~1543 – 1599). Oms havia estat insaculat el 1568 i aprofità el seu regiment per pas-sar de les bosses d’oïdor a les de diputat eclesiàstic (1578), la qual cosa féu possible que rebés la sort de l’extracció el trienni del 1581.
L’oïdor militar Miquel Ferrer de Bosquets i de Luna (Montblanc ~1541 – ?), donzell de Montblanc, havia guanyat la insaculació el 1571 i durant el seu govern accedí a les bosses de diputat militar (1576). Cavaller de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, governador del vescomtat de Castellbò i veguer de Manresa, assistí a la Cort de Barcelona del 1599.
L’oïdor reial Antoni Joan Castelló i Granell (Tortosa, ~1522 – 1590), ciutadà de Tortosa i probablement germà de Miquel Joan Castelló i Granell —investit cavaller el 1588, doctor en drets i jutge de la Reial Audiència—, era fill de Pere Onofre Castelló i Quintana, donzell i doctor en drets de Tortosa, que havia assistit a la Cort de Montsó-Barcelona de 1563-64. Havia estat insaculat a la bossa d’oïdors militars tortosins el 1547, i no fou fins gairebé trenta anys més tard, durant el seu govern a la Diputació, que aconseguí ésser inclòs dins les bosses de diputat militar (1576). Els lligams de la família amb la Diputació semblen consolidats, si es té en compte que un Antoni Francesc Castelló, mercader, fou nomenat collidor, guarda i credencer dels drets del General a Tortosa el 1573.
El control del comerç i la consolidació territorial de la Diputació
L’activitat fiscal de la Diputació sota la presidència de Pere Oliver de Boteller resultà prou notable: al principi del 1576, el consistori endegà una nova campanya de recuperació del deute, que, segons els càlculs dels consistorials, aleshores ascendia a prop de 150 000 lliures. Així mateix, aprovà lluïcions de censals per valor de 100 000 lliures, a fi de reduir el deute públic. El 1575 s’aprovà la important publicació del compendi dels Capítols de redreç aprovats per les corts d’ençà del 1481, com també la renovació i actualització de les tarifes dels drets aplicats sobre els preus de teles i merceries, en un context general hispànic, més contingut a Catalunya, de fort increment dels preus. Semblants mesures foren complementades per altres de força, tendents a refinar els mecanismes de persecució dels qui es resistien a la fiscalitat del General: abans d’acabar el trienni, els caps de dos bandolers, anomenats Cerdanyeta i Jaume Pey, penjaren engabiats al portal de Sant Antoni de la ciutat de Barcelona, sota l’acusació de causar perjudici al General.
Durant el trienni d’Oliver de Boteller continuà la lluita contra el frau i el control del comerç, no sense topades amb el govern reial. A la tardor del 1576 una crida de la Lloctinència obligava tots els propietaris de cavalls a declarar-los davant les autoritats reials i que en prohibia la venda, generà una protesta generalitzada per part de les institucions catalanes, que la Diputació encapçalà amb la tramesa d’ambaixadors a la cort. Barcelona secundà en aquest punt les posicions de la Generalitat, en defensa del lliure comerç. La Diputació, també en contra de la política prohibicionista de la Monarquia —interessada a ampliar la veda de sortida de productes per tal d’exigir-ne, en canvi de l’autorització, les corresponents llicències—, denuncià el 1576 el caràcter anticonstitucional de les crides de prohibició de sortida de ferro realitzades per la Lloctinència. Al principi del 1575,el consistori anterior ja s’havia vist obligat a enviar l’oïdor militar i un dels assessors ordinaris a Perpinyà per tal d’impedir els embarcaments de ferro a Canet de Rosselló, ordenats per les autoritats militars sense satisfer els corresponents drets del General, sortides que els oficials locals de la Diputació havien mirat d’aturar debades.
El desig de millorar l’organització interna i de fer més present la institució a tot el territori portà el consistori a algunes actuacions arquitectòniques importants. Al llarg del trienni s’acabaren les noves cases del General a Lleida i Tortosa. El 1575 s’iniciaren també les obres dels nous centres de Cervera, Girona i Tarragona. L’estabilització de la presència física dels immobles del General a les principals ciutats i viles del país fou una de les realitzacions més importants del consistori encapçalat per Pere Oliver de Boteller. El reforç dels consistoris locals de la Diputació no solament es féu a través de millores edilícies, sinó que durant el trienni es creà l’ofici d’advocat fiscal a Girona, Lleida i Tarragona (1578), i el de procurador fiscal a les diputacions locals de Cervera i Girona (1576), Tarragona (1577) i Lleida (1578). El 1575 s’instaurà igualment un ofici estable de porter del General a Perpinyà. La creixent importància del port de l’Ampolla portà a la creació d’una guarda ordinària específica el 1577, i el mateix any es féu redreçar la duana de Palamós i es nomenà un duaner. El consistori impulsà també la tradicional política d’estímul a la celebració de la festa de Sant Jordi a les principals universitats del país a través del finançament, al llarg del 1575, d’assajadors per als combats de cavall i torneigs a peu organitzats per les confraries locals del sant a Perpinyà, Lleida i Tortosa.
Estructura de la col·lecta de Lleida. 1564-1598.
Font: M. Pérez Latre, 2001
Pel que fa a l’administració del General, conscient de la inflació d’oficis a la qual es veia abocada la institució, optà, a l’estiu del 1578, per suprimir una bona part dels anomenats «oficis mecànics» de l’administració barcelonina (formada per un centenar d’oficials), mitjançant la seva extinció en el moment de defunció del titular. Fou el primer símptoma de la necessitat de restricció administrativa. El mateix consistori treballà en la definició exacta de les comeses de diversos oficials de l’administració central a través de la publicació, pel maig del 1578, d’unes ordinacions que serviren per a complementar la legislació aprovada a la Cort sobre el regiment de la Diputació. Altres mesures de contenció en la despesa es troben, per exemple, el 1576, quan el consistori fixà la quantitat de paper i plomes que calia entregar a cadascun dels oficials, ratificant unes instruccions elaborades pel consistori del trienni anterior. Així mateix, pel setembre del 1576 publicà una crida a través de la qual foren revocades totes les provisions de nomenament de guardes extraordinaris o mosquetes —la policia de la Generalitat— estrangers, és a dir, no naturals de Catalunya. Al final del juliol del 1578 es produí el tercer creiximoni general de salaris consecutiu, centrat principalment en els oficis de l’administració barcelonina: cinquanta-tres oficis de l’estructura central augmentaren el 19,6%, mentre que vint-i-dos més, corresponents a l’administració territorial estable, foren augmentats el 62,4%. El salari dels diputats i oïdors restà fixat aleshores per tota la resta del segle, quantificat en 3 285 lliures per trienni en el cas dels primers i en 2 640 per als segons.
L’actuació política de la Diputació sota la presidència del canonge Pere Oliver de Boteller hagué de respondre novament a diversos conflictes suscitats per la Lloctinència i el Consell Reial. Les darreres setmanes del 1575 i les primeres del 1576, la Diputació reaccionà en contra de l’esmentada crida virregnal del manifest de cavalls, a través del convit als debats subsegüents de fins a trenta-sis juristes, promovent i subvencionant la redacció d’un memorial en dret contra la pragmàtica. A la tardor del 1576, el consistori protestà a la cort contra l’actuació de les autoritats militars reials als Comtats, per afers diversos que anaven des de les invasions constants de la jurisdicció ordinària de la vila de Perpinyà fins a la confiscació de les recaptacions dels drets del General a la frontera del Grau. En aquest context, a l’estiu del 1576 se suscità un seriós contenciós amb el Consell Reial pel control dels nous deposadors de les presons barcelonines, finançats per la Diputació. El consistori es negà a connectar els deposadors i les presons reials sense la prèvia redacció d’una escriptura en la qual restés palesa la titularitat de l’immoble a mans de la Diputació. L’Audiència s’hi negà, i el lloctinent hi féu obrir una porta, a més de plantejar-se obertament la possibilitat de detenir novament els consistorials, tal com havia ordenat el 1569.