El 22 de juliol de l’any 1581, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Rafael d’Oms (Barcelona a 1543 – 1599), ardiaca major i canonge de Tarragona; diputat militar: Simó de Merlès i Aimeric, senyor de Sant Guim de la Rabassa ; diputat reial: Pau Jordà, ciutadà de Tortosa; oïdor eclesiàstic: Jaume Miró, canonge de Tortosa; oïdor militar: Josep Jover i Serra, donzell de Tarragona ; oïdor reial: Gaspar Peirat, burgès honrat de Perpinyà.
El diputat eclesiàstic Rafael d’Oms, ardiaca major i canonge de la seu tarragonina, mantingué una actitud política prou dinàmica durant els anys posteriors al seu govern a la Diputació. Fill de l’actiu ciutadà honrat barceloní Miquel d’Oms, la seva vinculació amb la Diputació datava de l’encàrrec rebut al març del 1578 de dirigir les obres de construcció de la Casa del General a Tarragona. Mesos més tard, ocupà també l’ofici de diputat local de Tarragona, poc abans que aquell restés vedat als clergues. Després del seu regiment mantingué els lligams amb la política barcelonina: assistí a nou juntes de braços durant els anys clau de 1587-93 i fou escollit per a formar part d’una divuitena. Poc després d’abandonar la seva responsabilitat a la Diputació fou designat síndic del Capítol tarragoní a la Cort de Montsó del 1585.
El diputat militar Simó de Merlès i Aimeric (~1498 – 1596), senyor de Sant Guim de la Rabassa —insaculat com a oïdor el 1528 i com a diputat el 1556—, mantingué una dilatada participació política, assistint a una edat prou avançada a la Cort de Montsó-Barcelona de 1563-64 i, sobretot, a la de Montsó del 1585. Fou també veguer reial de la Seu d’Urgell.
El diputat reial Pau Jordà (Tortosa ~1530 – ?), ciutadà de Tortosa, rebé l’últim dia del trienni l’encàrrec de dirigir el proveïment de fusta dels Ports per a les obres del General. Pertanyia a una família que controlava una part important de les candidatures tortosines als oficis consistorials de la Diputació. Havia accedit a les bosses d’oïdor el 1560 i de diputat nou anys més tard, i hi renuncià el 1587 en obtenir privilegi militar. Durant la visita posterior al seu govern, el diputat Jordà fou acusat d’haver obtingut guany particular a través del control de la concessió de llicències de propi ús de moneda, una facultat a mans dels consistorials que permetia exonerar una part dels béns dels viatgers del pagament dels drets del General.
L’oïdor eclesiàstic Jaume Miró (Tortosa ~1550 – 1615), canonge de Tortosa, insaculat el 1575, pertanyia a una família local que, com la dels Jordà, gaudia d’una antiga vinculació amb la Diputació. La nissaga tortosina dels Miró havia donat al principi del cinc-cents diversos metges formats a Montpeller que entraren al servei de la família reial francesa. Els Miró ocuparen durant els anys vuitanta els oficis de collidor dels drets del General en diverses localitats del Baix Ebre, com ara Ginestar, Xerta i Tortosa. Com era habitual, el canonge Miró aprofità el seu regiment per a guanyar la insaculació com a diputat eclesiàstic (1583). Al final de segle destacà per la seva activitat intel·lectual: en companyia de Jeroni d’Entença escriví i edità els coneguts Rituals del bisbe Gaspar Punter (1592), i juntament amb Gaspar Jordà i Joan Saltor, els Processionals del mateix prelat (1594), així com altres obres. Es desconeixen detalls del seu traspàs.
L’oïdor militar Josep Jover i Serra (Tarragona ~1534 – 1593), donzell de Tarragona, era probablement fill del també donzell tarragoní Lluís Jover, que assistí a la Cort de Montsó-Barcelona de 1563-64 i aconseguí la insaculació del seu fill (1564). Durant el seu regiment passà a les bosses diputat (1584).
L’oïdor reial Gaspar Peirat (Perpinyà ~1540 – Barcelona 1593), burgès honrat de Perpinyà insaculat el 1565, fou nomenat diputat local en abandonar el seu ofici a Barcelona, a l’estiu del 1584. Durant el seu govern a la Diputació, passà a les bosses de diputat reial (1582).
La Diputació i el control de la comercialització dels forments en temps de carestia
En el govern intern de la Diputació, el repartiment de papers entre diputats i oïdors recuperà un espai important en els debats del consistori. Al llarg del trienni del 1581 la freqüent divisió de la institució es manifestà en la controvèrsia constant entre els tres diputats i els tres oïdors, a través de l’aprovació en solitari per part dels primers de diverses despeses importants i en els polèmics acords entre ells relatius a alguns nomenaments d’oficials. Els diputats —davant les peticions dels oïdors d’acudir a un dictamen sobre la qüestió emanat del Consell Reial— no dubtaren a afirmar la preeminència del seu ofici, i el simple caràcter d’informadors i ajudants dels oïdors.
Reprenent la política encetada durant el trienni anterior, el consistori de Rafael d’Oms desenvolupà, d’ençà del setembre del 1582, una activa campanya contra el deute, en la qual s’acumularen memorials d’execució en béns de deutors per un valor superior a les 300 000 lliures. Tot i això, les acusacions de negligència en la recuperació del deute continuaren sovintejant i soscavant la imatge pública de la institució. A l’estiu del 1583, el consistori admeté el desbordament del deute i l’atribuí a un canvi de tendència en l’eufòria econòmica expansiva de les dècades anteriors. En resposta, diputats i oïdors encetaren una política d’acords amb els deutors amb el propòsit de liquidar el deute de forma acordada. El consistori aprovà també la lluïció de vells censals per valor de 80 000 lliures, una quantitat decreixent amb relació als triennis precedents, que fa pensar en una minva de la salut financera de la institució.
La lluita contra el frau era l’altra cara de la mateixa moneda. Durant els darrers mesos del seu govern, el consistori publicà crides contra els fraus en el pagament dels drets de la bolla (1583 i 1584) i d’entrades i eixides (1584). Entre les actuacions més exemplars i espectaculars, destacà molt especialment l’escorcoll d’una galera genovesa dut a terme per cinquanta-cinc oficials pel maig del 1583, amb detenció inclosa durant dos dies del seu capità Leonardo Spinola, a la recerca d’un frau de treta de moneda que havia estat denunciat a la Diputació.
El patent relaxament del personal al servei del General impulsà el consistori, a partir de l’estiu de l’any 1582, a fer front al clamorós absentisme laboral a l’administració bar-celonina de la institució disposant que els oficials malalts havien de notificar al consistori el dia d’inici de la malaltia i el metge que els atengués posteriorment havia d’acreditar el seu estat de salut cada vuit dies davant dels diputats i oïdors, sota l’amenaça de suspensió de salari. Tanmateix, les darreres setmanes del trienni, el consistori realitzà un nou creiximoni general de salaris que afectà seixanta-vuit oficis del General, entre els quals foren repartides més de 3 300 lliures.
Des del final del 1582, el consistori intentà redreçar, també, la situació de descontrol dels ingressos territorials a través de l’aprovació d’unes Ordinations en reformatió dels abusos de sobrecollidors, receptors y collidors, adreçades a definir les comeses d’aquells oficials i assegurar-ne el correcte exercici de les seves funcions recaptadores. La política reglamentista del General s’afermà el 1583 amb l’aprovació d’unes Ordinations per les Deputations locals, a través de les quals es pretengué regular estrictament els horaris, les condicions de treball i els procediments dels consistoris territorials de la Diputació.
Pel que fa al redreç de l’escrivania, a la tardor del 1581, aprofitant la compra d’unes cases annexes a l’hort del Palau, el consistori ordenà inicialment bastir un nou arxiu de l’escrivania major i una capella més àmplia per a la celebració de les festes de Sant Jordi. La traça definitiva de l’obra, però, determinà que els solars comprats es destinarien exclusivament a la nova capella i que el nou arxiu seria instal·lat damunt la cambra del consistori i el guarda-roba. Les obres de l’arxiu semblaven acabades al principi del 1583, any en què el consistori encarregà dinou mitjanes d’àlber per als armaris del nou arxiu. En la tendència a la consolidació de la seva presència territorial —un vector polític assumit per tots els consistoris del regnat de Felip—, els diputats i oïdors reberen un notable contratemps, davant del qual, tanmateix, van saber reaccionar amb prou empenta. Una avinguda de l’Ebre a la tardor del 1582 provocà la destrucció de la Casa del General a Tortosa, construïda només uns pocs anys abans: el consistori actuà amb rapidesa i en acabar el trienni l’edifici es trobava en un estat de reconstrucció prou avançat. Poc abans d’acabar el seu govern, el 1584, el consistori creà els oficis de procurador fiscal a les diputacions locals de Puigcerdà i Vilafranca del Penedès, en el que cal considerar un intent per a millorar l’actuació territorial contra els defraudadors.
Quant a l’acció política, els anys 1581-85 foren d’intensa activitat per tal d’evitar l’aplicació a Catalunya d’un motu proprio papal de limitació dels beneficis dels arrendataris senyorials de forments, fet que indisposà la institució, si més no temporalment, amb els sectors populars de la ciutat de Barcelona. Tres ambaixadors tramesos pel consistori demanaren a Madrid el bloqueig reial de totes les gestions que la Ciutat Comtal portava a terme a Roma per tal d’aconseguir la publicació del motu proprio, mentre als carrers de Barcelona apareixien pasquins amenaçadors contra els ambaixadors del General. La Diputació defensà la posició dels conreadors adduint que, tractant-se Catalunya d’un país deficitari en la producció cerealística, la reducció dels beneficis dels propietaris i conreadors comportaria a la llarga una reculada de les àrees de conreu i, per tant, un augment dels preus. El govern de la capital catalana, fortament pressionat pels grups populars urbans, en canvi, defensà la limitació de l’adquisició de grans, oli i vins en grans quantitats i, al contrari, l’obligació de vendre’ls immediatament a preus de mercat, sense esperar temps de carestia per a obtenir majors beneficis.
Encara altres afers relacionats amb l’administració eclesiàstica ocuparen un important paper en la vida de la institució durant aquell trienni. Després del que semblà un fracàs en la negociació a Roma per part de la Diputació sobre la separació del monestir de Montserrat de la província benedictina de Valladolid, el consistori decidí el 1582 enviar una ambaixada a Madrid a fi d’informar el monarca de les nombroses dissensions, inquietuds i discòrdies existents entre els monjos catalans i estrangers al monestir. Finalment, també el creixent pes de les actuacions militars de la Monarquia al Principat es manifestà a l’abril del 1582, en què els braços s’aplegaren a la Diputació per tal de debatre l’execució a la forca d’un soldat per delictes comesos abans del seu allistament, duta a terme per les autoritats militars reials dins l’indesitjat clos jurisdiccional de les drassanes barcelonines. La institució era conscient, doncs, que el país constituïa cada cop més la rereguarda de les guerres del rei i que qualsevol giragonsa del destí, escenificada a les principals cancelleries europees, podia acabar posant-lo en primera línia de foc.