El 22 de juliol de l’any 1569, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Benet de Tocco (Nàpols a 1510 – Montserrat 1585), bisbe de Vic; diputat militar: Francesc d’Alentorn i Claret-Oluja, senyor de la Cardosa; diputat reial: Nadal Siurana, ciutadà de Lleida; oïdor eclesiàstic: Antoni Josep de Delgado, canonge de Tarragona; diputat reial: Galceran de Gravalosa i Desfar-Merlès, donzell i senyor de Castellar i Puig d’Òdena; diputat reial: Joan Gomis, mercader de Barcelona.
El diputat eclesiàstic i frare benedictí Benet de Tocco gaudia d’una certa experiència política. Havia assistit a la Cort de Montsó-Barcelona de 1563-64 en la seva condició d’abat de Montserrat, en companyia d’alguns dels consistorials del seu trienni. Pocs mesos més tard d’aquella Cort —tal vegada com a premi a la seva actuació—, Tocco prengué possessió del bisbat de Vic. D’origen napolità i de família noble albanesa, abans d’ingressar en l’orde benedictí el 1542 el seu nom havia estat Marco Antonio. Les seves qualitats de comandament foren reconegudes amb els nomenaments triennals d’abat de Montserrat el 1556 i el 1562. Sota l’impuls tridentí, el 1568 féu publicar un ritual per a la diòcesi de Vic, imprès a Barcelona sota el títol Ordinari o manual per als curats, qui ab diligencia voldran entendre tot lo necessari dels sagraments i administració de aquels, que els experts consideren el més extens dels sacramentaris catalans i eloqüent testimoni dels costums catalans del cinc-cents, en fer repàs de les supersticions populars més difoses i establir una curiosa classificació dels pecats més arrelats en cadascun dels grups socials. El 1572, darrer any del seu govern a la Diputació, fou nomenat bisbe de Girona, i el 1583 fou traslladat a la seu episcopal de Lleida. El trienni 1578-81 fou de nou extret diputat eclesiàstic del General. Benet de Tocco morí a Montserrat el 1585 durant una visita apostòlica.
Sobre el diputat militar existeixen certs dubtes pel que fa a la seva trajectòria biogràfica. Podria tractar-se de Francesc d’Alentorn i Claret-Oluja (1530 – 1589), donzell resident a Cervera i senyor de Claret, Cellers i la Cardosa, que assistí encara a una Junta de Braços celebrada a la Diputació durant el trienni del 1587, i que, per tant, mantingué una activitat política propera a la Diputació durant dècades. Havia esdevingut candidat als oficis de la Diputació alguns anys abans de la seva extracció com a diputat, mitjançant l’accés a les bosses d’oïdor el 1560 i de diputat militar el 1564.
Pel que fa al diputat reial, Nadal Siurana (Lleida ˜1502 – 1571), sembla que el seu pare, també de nom Nadal Siurana, batxiller en lleis, podria haver mantingut contacte amb la Diputació a través de l’ofici de diputat local de Lleida, que ocupà el 1530. Tot i que el diputat accedí més o menys aleshores a les bosses d’oficis consistorials de la Diputació (d’oïdor el 1532 i de diputat el 1538), cal suposar que, en honor als bons oficis del seu pare, hagué d’esperar més de trenta anys la sort de l’extracció. Siurana morí el 18 de març de 1571, i deu dies després fou extret en el seu lloc Joan Perpinyà, doctor en drets de la vila de Perpinyà.
L’oïdor eclesiàstic Antoni Josep de Delgado (Tarragona 1535 – 1578) pertanyia a una nissaga tarragonina de reconegut prestigi institucional. Insaculat com a oïdor el 1565, aprofità el seu regiment a la Diputació, com era habitual entre els consistorials, per a guanyar la seva inclusió a les bosses de diputat eclesiàstic.
L’oïdor militar Galceran de Gravalosa i Desfar-Merlès (1520 – 1585) —insaculat el 1550— era senyor de Castellar, i com a tal assistí a la Cort de Montsó-Barcelona de 1563-64. Durant el seu mandat aconseguí també la promoció a les bosses de diputat militar (1569). Dins la Diputació, participà en les reunions de membres dels estaments celebrades abans i després (1574) de la seva actuació com a oïdor. A l’abril del 1575 el consistori n’expedí comissió d’execució per valor de 1 550 lliures en els seus béns a Manresa, d’acord amb la sentència de la visita a què foren sotmesos tots els consistorials, després que hagués estat comprovat que al juliol del 1572, alguns dies abans d’abandonar el càrrec d’oïdor, havia venut l’ofici d’ajudant del racional i comprovador de la bolla de l’administració central barcelonina de la Diputació al mercader Vicenç Artal. Encara el 1576, li eren reclamades 2 218 lliures de les quals s’havia fet mereixedor com a oïdor militar.
L’oïdor reial, Joan Gomis (Barcelona 1527 – 1577), era mercader, i havia estat insaculat el 1557. Formà part de la comissió reduïda o vint-i-quatrena que dirigí l’actuació dels síndics de la capital catalana durant la celebració de la Cort de Montsó-Barcelona de 1563-64, en la seva condició d’insaculat a la bossa de conseller quart. El 1576, com en el cas de Gravalosa, el consistori posterior li reclamà un deute de 266 lliures. La vinculació de la família a la institució era manifesta mitjançant la presència d’un altre mercader barceloní de nom Bernat Joan Gomis com a collidor dels drets d’entrades i eixides de la taula de Barcelona, fins a la seva renúncia justament a l’estiu del 1572.
El fisc de la terra i les finances de la monarquia: del rebuig a l’excusat a la pugna pel control de l’eix monetari Barcelona–Gènova
En la seva actuació fiscal, el consistori del trienni del 1569 excel·lí per la seva activa política de control fronterer de les sortides de forments —paral·lela a la contradictòria políti-ca impulsada sobre aquest punt per les autoritats reials, especialment en les males anyades—, assenyalant la voluntat intervencionista de la Diputació en la fiscalització dels proveïments, un element clau en la vida dels catalans. Diputats i oïdors trameteren periòdicament porters i comissaris amb l’encàrrec de visitar les taules costaneres i prendre informació de les sortides autoritzades de blat, especialment al llarg del 1571. Durant els anys 1571-73, la política de control fronterer afectà sobretot les sortides il·legals de llanes i bestiar viu, tan sovint criticades pels productors tèxtils. Fruit de la positiva conjuntura econòmica, i tal vegada de l’èxit d’aquestes mesures de control sobre les primeres matèries, l’augment general dels ingressos de la institució derivats de la bolla fou d’un 15% respecte del trienni anterior, un dels increments més importants del segle. Aquest augment en la recaptació es derivà també d’una millora en la xarxa administrativa de la mateixa Diputació. Resulta prou significatiu el fet que, a partir del 1570, el consistori cerqués un emplaçament definitiu per a les activitats fiscalitzadores de la institució a Tortosa, projectant una casa local estable per al General. En la mateixa línia cal situar la creació de l’ofici local d’advocat fiscal a la Diputació local de Perpinyà el 1571. L’actuació del consistori destacà igualment per la voluntat de depurar el procés de recaptació. El 1570, diputats i oïdors decretaren la publicació d’una crida —renovant els termes de la predecessora del 1563—, a través de la qual es pretenia posar fi a l’augment dels fraus en el pagament dels drets de la bolla. Com a cloenda al seu govern, i en satisfacció a l’aplicació de les noves mesures de control, a l’estiu del 1572, dues setmanes abans d’abandonar els seus oficis, els consistorials aprovaren un «creiximoni» general dels salaris dels oficials del General —que afectà molt especialment els barcelonins—, el qual, enmig de la galopant inflació existent, va ser justificat per l’increment de la feina dels oficials i el creixement dels preus d’arrendament dels drets.
L’aparent eficiència fiscal del consistori del 1569 no es derivà pas de la unanimitat en els criteris d’actuació dels seus components. Al llarg del trienni, els afers corrents del govern de la Diputació es convertiren en ocasió de divisió i d’agra disputa entre el diputat eclesiàstic, el bisbe Tocco, i el diputat militar, Francesc d’Alentorn, en conflicte permanent per la preeminència al si de la institució. Durant el dur contenciós suscitat amb motiu de l’elecció d’escrivà major de la Diputació, per exemple, el diputat eclesiàstic guanyà el suport dels tres oïdors per a oposar-se al candidat consensuat pels altres dos diputats, mentre aquells afirmaven que el nomenament competia únicament als tres diputats o a ells dos sols.
Les relacions internes al si del consistori, però, van incloure a partir d’aquests anys nous protagonistes. Ha estat assenyalat el paper decisiu que les comissions reduïdes dels estaments, anomenades divuitenes, començaren a tenir en la direcció de la política de la Diputació durant el llarg conflicte amb la Inquisició i el Reial Consell dels anys 1568-69, fins al punt que és possible que la decisió de construir l’anomenada Sala Nova al Palau de la Diputació (1570) fos conseqüència de les noves necessitats d’espai que l’existència creixent d’aquestes comissions i les convocatòries generals dels estaments —cada vegada més comunes— havien generat. De fet, el trienni del 1569 donà peu al primer episodi d’un acalorat debat sobre el poder del consistori i el de la Junta de Braços i les seves comissions reduïdes. El que estava en joc era l’equilibri de poders entre els sis diputats i oïdors i altres grups polítics al si dels estaments, que maldaven per superar els obstacles plantejats en el seu domini pels filtres insaculatoris implantats en temps de Ferran el Catòlic. En definitiva, es tractava d’una major o menor obertura de la institució a la representació dels grups privilegiats, qüestió clau al llarg de tot el darrer terç del cinc-cents. Durant la mateixa tardor del 1569, poques setmanes després d’iniciar-se el trienni, aquesta qüestió obrí un important front de polèmica. El diputat militar, d’acord amb el que considerava un costum més o menys establert, es mostrà partidari de convocar els membres dels tres estaments davant dels «negossis àrduos». Els altres dos diputats, en canvi, es decantaren per les més mal·leables convocatòries dels anomenats «elets», assessors triats pels mateixos consistorials i no pels estaments en ple. El bisbe Tocco defensà aferrissadament el seu parer segons el qual l’experiència mostrava que els debats deixats a mans de les tumultuoses reunions dels estaments no feien sinó enfarfegar-se. Per al diputat militar Alentorn, en canvi, sostreure’ls a la majoria dels estaments significava deixar-los fora de l’abast dels veritables representants de la Terra.
Pel que fa a l’administració interna, a partir del 1571 el consistori encetà una reorganització en tota regla dels fons documentals aplegats a l’arxiu de la Diputació, amb l’objectiu d’inventariar-los i de dur a terme una classificació que facilités la recerca documental i, per tant, les feines jurídiques d’assessorament, cada vegada més necessàries. Diputats i oïdors ordenaren la redacció d’un Libre de coses notables, una mena de relació topogràfica de les principals unitats documentals de l’arxiu. D’ençà de 1571-72, el consistori impulsà també —amb el propòsit d’aprofundir la identificació popular amb la institució— la celebració de la festa de Sant Jordi en l’àmbit territorial, per mitjà del finançament de les justes de les confraries del sant a les prin-cipals ciutats i viles del país. Així, a partir d’aleshores, concedí cent lliures a Lleida, Tortosa i Perpinyà per a la celebra-ció de justes a cavall —quaranta quan organitzessin només torneigs a peu— els diumenges propers a la festa del sant.
Agressions conegudes a oficials del General fora de Barcelona. 1564-1595.
Font: M. Pérez Latre, 2001
Durant el trienni del 1569, el consistori hagué de negociar els ròssecs de la crisi política dels anys anteriors amb el tribunal del Sant Ofici i alguns dels principals ministres de l’alta justícia reial a Catalunya. Diputats i oïdors treballaren sobretot amb l’objectiu que el bisbe de Barcelona actués a través de la jurisdicció clerical contra els doctors del Reial Consell responsables de l’arrest dels consistorials eclesiàstics del trienni anterior, sense obtenir més que l’excusa de la seva obligació de consultar prèviament Roma. A l’estiu del 1569, el nou consistori de la Diputació i el Reial Consell havien aprofitat el relleu natural dels diputats i oïdors per a intentar l’arranjament, especialment després que el consistori rebés una carta en la qual el rei anunciava la seva voluntat de confegir un acord per a tancar definitivament la qüestió. El nou consistori nomenà nou tractadors que negociaren amb el lloctinent l’alliberament dels consistorials i els assessors arrestats. Després de cinc dies de debats, però, les negociacions s’enrariren fins al punt que el lloctinent les donà per trencades, després que els nou tractadors de la Diputació ratifiquessin el principi que en els afers propis de la institució aquella gaudia de superior jurisdicció, un principi permanentment defensat per la Diputació fins el 1592. El plet, amb dilatades negociacions a Roma en què participaren legats de la Diputació i del Sant Ofici, anà esllanguint-se durant els mesos posteriors i donà un tomb definitiu cap a la seva liquidació amb l’alliberament, al final del març del 1570, dels consistorials empresonats pel virrei, oficialment com a premi a la ràpida assistència proporcionada pels cavallers catalans davant l’amenaça d’una incursió dels hugonots contra el Rosselló, a la primeria d’aquell any. De fet, les tensions amb el govern reial del període 1568-69, a cavall entre dos triennis, semblen marcar un punt d’inflexió en l’actitud bel·ligerant de la Diputació en defensa de la seva jurisdicció i en la denúncia de les contrafaccions, en el camí de la «recuperació d’una certa iniciativa política», en paraules d’Eulàlia Duran.
Els interessos de la Diputació topaven de forma cada vegada més evident amb els del rei. La consolidació de l’eix de desplaçament monetari entre Barcelona i Gènova, derivat de l’esclat de la revolta neerlandesa i del tancament de l’Atlàntic, tingué un impacte prou immediat sobre els interessos fiscals de la Diputació. Al llarg del 1570 el consistori emprengué una política activa de denúncia dels excessos comesos per la Monarquia en la sortida de moneda de Catalunya sense el pagament dels corresponents drets a la hisenda de la Diputació. Durant aquell any, diputats i oïdors recolliren proves que presentaren al monarca sobre un reguitzell de sortides il·legals de fins a 550 000 ducats, amagats dins de saques de llana i bales de roba, protagonitzades sobretot per mercaders genovesos a través del port de l’Ampolla i altres platges del Principat. Davant de la reiteració del frau, el consistori optà per confiscar 50 000 ducats que el palentí Juan Gutiérrez mirava d’embarcar a Roses amb llicència de propi ús de moneda reial, però que el consistori considerà en realitat propietat de particulars genovesos. Després del procés pertinent, el mateix Consell Reial hagué de reconèixer la naturalesa fraudulenta de l’extracció. Encara que el rei ordenà el lliurament dels diners, el consistori respongué amb una negativa frontal, amb el suport del bisbe de Barcelona i els principals ministres reials a Catalunya. Per resoldre el plet fiscal, un cop fetes les enquestes, foren enviats a la cort dos ambaixadors. Al final del 1571, l’escena es repetí, amb la confiscació a Roses de 50 000 ducats embarcats il·legalment a la galera del capità Pietro Battista Lomelin, que fou fins i tot empresonat al Palau de la Diputació.
Pel que fa a les creixents tensions militars a Catalunya, tot i les requisicions del govern de Perpinyà, la Diputació es mostrà contrària a contribuir a la mobilització militar del país amb motiu de la breu incursió francesa del 1570 al Rosselló. Els assessors del consistori no trobaren precedents de creació per part de la Diputació de cap contingent armat, qüestió que era sistemàticament rebutjada des dels temps de Carles I, a fi d’evitar una escletxa en el que es considerava l’obligació dinàstica de defensa del territori.
Finalment, el consistori del trienni del 1569 hagué d’afrontar les convulsions derivades de la concessió pel papa Pius V a Felip II (1571) del breu de l’excusat, pel qual s’obligava a lliurar al monarca el delme dels fruits de la millor casa de cada parròquia, i a què s’oposaren tant els eclesiàstics com els barons laics que detenien la major part dels delmes que servien de base a la imposició. A la diòcesi de Barcelona, la qüestió degenerà en interdicte religiós a mitjan desembre del 1571, publicat pel comissari papal contra tots aquells que s’haguessin negat al pagament, els quals restaren temporalment allunyats dels sagraments i privats d’enterrament a sagrat.