El 22 de juliol de l’any 1584, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Jaume Beuló, canonge de Vic ; diputat militar: Joan de Queralt i de Ribes, baró de Puigverd; diputat reial: Magí Pelegrí i Fornells, ciutadà honrat de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Mateu Miró, canonge de Tortosa ; oïdor militar: Galceran Ferrer, donzell de Barcelona ; oïdor reial: Joan Gorcs, burgès honrat de Perpinyà
El diputat eclesiàstic Jaume Beuló, canonge de Vic, gaudia de vells lligams familiars amb l’administració vigatana de la Diputació. El 1554, un notari de nom Salvi Beuló havia estat designat pel consistori barceloní diputat local, i el 1572 el mercader Bernardí Beuló accedí al mateix ofici, clau en la representació territorial dels interessos del General. El canonge Beuló obtingué la insaculació a la bossa de candidats de l’església de Vic el 1561. Beuló morí el 13 de desembre de l’any 1584, per la qual cosa durant la major part del trienni la presidència de la Diputació fou ocupada pel canonge de la seu tortosina Pere Oliver de Boteller i de Riquer (Tortosa 1517 – Barcelona 1587), cabiscol i canonge de Tortosa, de qui ja s’ha parlat en analitzar la seva trajectòria com a diputat eclesiàstic durant el trienni del 1575. A l’abril del 1587, en morir pocs mesos abans de la fi del trienni, fou substituït per Martí Joan de Calders (Barcelona ~1541 – 1590), prior de Sant Marçal de Montseny, i anys més tard paborde de Sant Cugat. Calders havia estat insaculat com a oïdor el 1566 i com a diputat eclesiàstic el 1569. Durant els anys posteriors al seu govern, participà en divuit reunions dels braços i fou nomenat per a formar part de dues divuitenes al si de la Diputació.
El diputat militar Joan de Queralt i de Ribes (Barcelona ~1551 – ~1611), baró de Puigverd, insaculat el 1581, fou una de les figures polítiques més interessants de la Catalunya de fi de segle. Durant el seu regiment, destacà per la seva participació, plena de contradiccions atesos els seus lligams amb les lluites de bàndols, a la Cort de Montsó del 1585, participació, segons sembla, descaradament al servei dels interessos de la Monarquia, fet que li valgué una fulgurant ascensió dins l’administració reial catalana a cavall entre els regnats de Felip II i Felip III. A la justa celebrada per la Confraria de Sant Jordi a Barcelona els primers dies de juny d’aquell any, amb motiu de la visita reial, Queralt guanyà els premis de millor justador i millor quadrilla. Fruit de la investigació a què fou sotmès en abandonar el govern de la Diputació, fou desinsaculat el 1589.
El diputat reial Magí Pelegrí i Fornells (Barcelona ~1543 – 1586), doctor en drets i ciutadà honrat de Barcelona, fou insaculat el 1573 com a oïdor i quatre anys més tard accedí a les bosses de diputat. Aquell mateix any fou conseller terç de la ciutat (1577) i segon el 1582. El 1578 féu valer el seu origen penedesenc —era fill del burgès de Vilafranca Bertomeu Pelegrí— per a obtenir del consistori barceloní l’ofici de diputat local de Vilafranca. El 1585 fou extret síndic de Barcelona a la Cort de Montsó, però hagué de renunciar en ésser diputat reial. Morí el 1586, i per voluntat seva fou enterrat al monestir de Sant Francesc de la capital penedesenca. El seu substitut en el càrrec de diputat reial fou misser Miquel Pomet (Barcelona ~1553 – 1610), doctor en drets de Barcelona. Fou insaculat el 1583 com a oïdor, i uns pocs mesos abans de la seva extracció ho fou com a diputat. Era un home de dilatada trajectòria acadèmica i enorme prestigi jurídic a la capital catalana. Fou lector d’una cadira major de lleis a l’Estudi General de Barcelona entre el 1567 i el 1598, any en què demanà la jubilació retribuïda als consellers. El 1589, dos anys després d’abandonar l’ofici de diputat reial, actuà com a advocat a Barcelona al servei de la vila de Perpinyà. Fou matriculat com a ciutadà honrat barceloní el 1590, i formà part del Consell de Cent entre el 1595 i el 1596.
L’oïdor eclesiàstic Mateu Miró (Tortosa ~1558 – 1602), canonge de Tortosa, substituí en l’ofici un membre de la seva pròpia família, probablement un germà, capitular com ell, tal com ja havia succeït alguns mesos abans de l’extracció, en accedir a una de les bosses d’oïdor en representació dels capitulars tortosins. Abans d’acabar el seu govern a la Diputació fou insaculat com a diputat eclesiàstic (1585) i obtingué la designació com a diputat local de Tortosa per al trienni del 1587.
De l’oïdor militar Galceran Ferrer (Barcelona ? – 1597) se sap que aprofità el seu regiment a la Diputació per a guanyar la insaculació a les bosses de diputats (1584).
L’oïdor reial Joan Gorcs (Perpinyà ~1548 – 1584), burgès honrat de Perpinyà, pertanyia a una família lligada al govern local de la Diputació, i fou insaculat el 1573. El Llibre de l’Ànima, tanmateix, el fa mort el mateix 1584, per la qual cosa es féu una nova extracció que recaigué en el ciutadà de Lleida i doctor en drets Macià Torres. Torres havia servit la Diputació des de l’ofici d’assessor ordinari de la Diputació local de Lleida d’ençà del 1571, catorze anys després de guanyar la insaculació el 1557.
La Cort de Montsó del 1585 i el redreçfinancer i polític de la Generalitat
La Cort de Montsó celebrada al llarg del segon semestre del 1585 comportà, a través dels corresponents Capítols de redreç, importantíssimes modificacions en l’organització interna i en l’actuació política externa de la Diputació, que es reflectien de forma directa en els fets protagonitzats per la institució a partir de llavors.
Pel que fa a la política pròpiament financera de la Diputació, la tendència creixent a l’endeutament féu que els estaments reunits a Montsó el 1585 decidissin l’aplicació d’un concert amb els deutors principals per tal d’aconseguir un pagament progressiu. Alhora, però, les execucions contra els no concertats es feren encara més rigoroses, incloent amb major freqüència les confiscacions de cases, castells i jurisdiccions, així com la detenció personal dels deutors. Semblants actuacions, a més, portaren com a revers una escalada del nombre d’agressions i assassinats dels oficials encarregats de realitzar les esmentades execucions. La rigorositat en la persecució dels deutors, però, havia de conviure amb certes falles internes: el diputat Joan de Queralt no trigà a ésser obertament acusat de connivència amb els arrendataris de la bolla de Puigcerdà per tal d’evitar el pagament del deute a la Diputació, així com de proveir els principals oficis de la col·lecta en homes de la seva parcialitat. La lluita per la reducció del deute públic de la Diputació visqué un nou capítol en aprovar el consistori lluïcions de censals per valor de 41 577 lliures.
La consolidació territorial de la institució féu un nou pas endavant quan, durant les darreres setmanes del trienni, es decretà la creació de taules de recaptació dels drets del General a les viles de Begur i el Vendrell, a través de les quals s’esperava fiscalitzar de forma més eficient les creixents exportacions de productes agraris des del litoral de les viles respectives. En contrast amb aquesta expansió, la Cort de Montsó del 1585 imposà un fre a la política gairebé triennal d’expansió salarial dels oficis de la Diputació encetada a l’estiu del 1572, que havia portat l’administració del General probablement fins a les dimensions més pesades de la seva història.
El govern intern de la institució fou notablement depurat a partir de l’embranzida que la Cort atorgà als processos de control de la gestió del consistori —les anomenades visites— en consolidar una comissió de visitadors independent de la gestió dels diputats i oïdors als quals se sotmetia a examen, superant les incompletes disposicions anteriors del 1542. Així, per primera vegada, la visita del trienni del 1584 posà en primer terme la denúncia de les vendes d’oficis per part dels consistorials, directament o a través de persones interposades, excessos que es consideraren molt superiors als que s’havien produït fins aleshores. El procés posà al descobert la venda dels oficis de receptor dels drets del General a Balaguer, pel qual havien estat pagades entre 300 i 400 lliures, de tauler de Sant Feliu de Guíxols (400), de portaler de Sant Antoni de Barcelona (800) i de porter del General a Palau (1 000), el darrer enmig d’una escandalosa licitació pública. La Cort de Montsó suposà també una crítica frontal a aquesta mena de transaccions: la visita girada contra el consistori del 1584 acusà els diputats i oïdors d’haver rebut diners en canvi d’insaculacions a través dels mecanismes d’una mena de subhasta rotatòria.
La visita del trienni del 1584 i molt especialment els procediments endegats contra el diputat militar Joan de Queralt representaren l’acció legal més voluminosa del perío-de, sota l’acusació general de governar «absolutament» la Diputació. Entre les acusacions contra Queralt hi havia les de vendes d’oficis, insaculació de menors d’edat, acceptació de suborns en canvi de concessió de llicències de propi ús per a treure moneda del Principat, negligència en l’execució de determinats arrendadors dels drets de la bolla, apropiació d’una part dels diners destinats a l’organització de la justa celebrada durant la visita reial del 1585, posada en pràctica d’una política de bàndols a través dels nomenaments d’oficials locals i la publicació de crides contra bandolers només del partit contrari al dominant al consistori, i de fer desaparèixer algunes actes del procés original de la Cort del 1585 en conxorxa amb els principals ministres reials encarregats de la governació de Catalunya. Queralt hagué de respondre al llarg de dotze dies consecutius fins a 361 preguntes. Els visitadors situaren els ingressos percebuts pel diputat militar durant el seu regiment entre les 10 000 i les 12 000 lliures, quantitat que multiplicava per tres o quatre el salari oficial fixat a l’estiu del 1578. A parer dels visitadors, l’actuació del diputat militar durant la Cort s’allunyà de les prioritats de la institució per posar-se al servei dels desigs reials. Alts ministres reials li garantiren immunitat. Per aquest motiu, Queralt procurà obstaculitzar la visita instruïda contra ell en acabar el seu govern a la Diputació, actuant contra els testimonis de càrrec. Finalment, acudí a la promesa protecció de la Reial Audiència, la qual ordenà immediatament l’aturada dels procediments instruïts a la Diputació. Tanmateix, com a resultat de la visita, Queralt fou condemnat al maig del 1588 a pagar més de 13 000 lliures per fraus comesos en l’exacció i administració dels drets del General.
Les tradicionals divisions al si del consistori es manifestaren en iniciar-se el trienni en l’anomenada qüestió de l’ofici d’advocat fiscal, que enfrontà asprament dos grups de tres consistorials en defensa de candidats diversos, els quals finalment foren nomenats i prengueren possessió d’un únic ofici duplicat. El grup perdedor, format per dos oïdors i un diputat, acabà apel·lant —tal com havia succeït durant el trienni anterior— al judici del Consell Reial.
Com a conseqüència de la nova legislació aprovada a la Cort de Montsó, l’actuació del General en la lluita contra el bandolerisme experimentà alguns canvis. La nova llei suposà, en la pràctica, una transacció entre els interessos reials i els de la Diputació: el consistori continuà lliure del sosteniment de contingents armats permanents, però alhora assumí el pagament de recompenses per la captura o mort de tota mena de bandolers i no només d’aquells que haguessin atemptat contra els drets del General. A partir del 1586, la Diputació publicà periòdicament crides de persecució de bandolers, prenent com a base les nòmines elaborades pel Reial Consell.
Pel que fa a l’organització administrativa, el trienni del 1584 visqué el condicionament definitiu del nou arxiu de la Diputació, situat damunt la cambra del consistori i l’anomenat guarda-roba, amb la instal·lació dels armaris encarregats el trienni anterior. El consistori, a més, s’esforçà a adquirir peces documentals importants per a la nova política de reforçament jurisdiccional de la institució. Entre aquestes, destaca sobretot la compra del suposat original de la sentència arbitral de Guadalupe, per la qual es pagaren dotze lliures a un mercader. En el pla simbòlic, el renovellament del culte de sant Jordi obtingué un notable impuls amb l’arribada a mans de la Diputació d’una relíquia, una costella del sant, tramesa per Guillem de Santcliment, ambaixador del rei a la cort imperial (1586).
En l’acció política, un dels afers més conflictius del trienni fou la publicació de les Constitucions aprovades per la Cort de Montsó del 1585. L’estampació per part de la Diputació, d’acord amb l’original entregat per les autoritats reials a Catalunya, es produí al maig del 1586, i a les poques setmanes començaren les queixes relatives a l’adulteració del seu contingut. Una divuitena específica creada a la Diputació dictaminà que mancaven les constitucions aprovades a la Cort referents al Sant Ofici, la Capitania General, el delmar en garba, el comerç de cavalls i encara altres, i que n’havien estat afegides algunes més, entre les quals, precisament, la relativa a l’augment dels salaris dels magistrats del Consell Reial. Els braços enviaren un ambaixador a la cort a l’estiu del 1586 i, davant el bloqueig de la negociació, tres ambaixadors més nou mesos més tard.
El consistori reprengué la intervenció del seu predecessor en la polèmica suscitada al monestir de Montserrat. Al final del 1584 hi envià misser Joan Exerrat, jurista de confiança que exposà al bisbe de Lleida, nomenat visitador de la casa, els inconvenients que podrien derivar-se d’atorgar l’abadiat, la presidència o l’administració a estrangers. Poc abans de la Cort de Montsó, el consistori envià una ambaixada al monarca a Saragossa per tal d’informar-lo del fracàs de la visita del monestir. També els estaments convocats a la Diputació reprengueren a l’abril del 1587 la denúncia de les accions compulsives de la Capitania General en els carretatges de fusta per a les drassanes reials. Els braços optaren per enviar una nova ambaixada a la cort en la qual es rebutjà l’obligació de pagesos i treballadors de traginar fusta, defensant el principi que la Capitania General no gaudia de cap mena de jurisdicció damunt els provincials. La Diputació rebutjà especialment la nova política militar d’aplicació sobre les universitats dels anomenats «capsous», una nova imposició que hauria de compensar en metàl·lic la seva manca de col·laboració en els carretatges, i que encara era incrementada interessadament pels oficials de la Capitania.