El 22 de juliol de l’any 1566, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Francesc Giginta (a 1536 – 1579), abat de Santa Maria d’Amer; diputat militar: Francesc de Calders i de Girona, senyor de Santa Fe ; diputat reial: Miquel d’Oms i Queralbs, ciutadà honrat de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Gaspar de Queralt, canonge de la Seu d’Urgell; diputat reial: Jeroni Cortit, senyor de la Morana; diputat reial: Miquel Ferrer, ciutadà de Lleida.
El diputat eclesiàstic Francesc Giginta fou abat de Santa Maria d’Amer durant quaranta-tres anys (1536-79). Estava emparentat amb el llinatge rossellonès dels Giginta, el pri-mer membre conegut del qual és Ponç Giginta o Jaguinta, del lloc de Tura.
El diputat militar Francesc de Calders i de Girona era senyor de Santa Fe. Havia estat ha-bilitat com a donzell a la Cort del 1563 i fou veguer de Cervera.
Miquel d’Oms i Queralbs, el diputat reial, procedia dels Oms de Terrassa, els quals tenien com a genearca el sastre de Terrassa Conrad d’Oms. Els dos fills d’aquest originaren dues branques. La primera fou la de Rafael (mort entre el 1550 i el 1576), el fill del qual, Jaume, es traslladà a Barcelona, on fou mercader, ciutadà honrat de matrícula i diputat reial de la Generalitat durant el trienni del 1575. L’altra branca la fundà Miquel, que, establert a Barcelona, fou mercader i, juntament amb el seu nebot Jaume, formà una companyia comercial. El seu fill, el diputat reial Miquel d’Oms i Queralbs (mort el 1596), també fou mercader, ciutadà honrat de Barcelona des del maig del 1562 i conseller en cap de la ciutat.
L’oïdor eclesiàstic Gaspar de Queralt, canonge de la Seu d’Urgell, era fill natural de Guerau II, baró de Queralt i Puigverd i senyor de Santa Coloma, i N.N. de Mendoza.
L’oïdor reial Miquel Ferrer era ciutadà de Lleida i havia nascut a Almenara. Va ser catedràtic de medicina i d’humanitats a l’Estudi General de Lleida i va publicar les obres Dialogus inscriptus Terentiana imitatio (València, 1562) i Mètodo i art molt breu en romanç i molt clar per apendre la gramàtica de la llengua llatina (Lleida, 1572). Aquesta darrera obra és considerada una de les primeres gramàtiques llatines en llengua vulgar editades a la Península Ibèrica.
L’empresonament dels diputats
Escut de la Inquisició, Barcelona, segle XVI.
ECSA / G.S.
El diumenge 20 d’octubre de 1566 fou tancat a les presons de la Generalitat un oficial de la Inquisició de cognom Torrena, acusat d’haver defraudat els drets del General a Perpinyà i d’haver-se extralimitat en el seu càrrec, fent arrestar els oficials de la Generalitat encarregats del cobrament d’aquests drets. Al gener del 1567, els inquisidors de Barcelona van replicar amb l’arrest de Pere Ailla i Melcior Rovira, assessor i porter de la Generalitat, respectivament. Aquests esdeveniments iniciaren un conflicte institucional que condicionà tot el trienni. Malgrat que els presos van ser alliberats deu dies més tard, el conflicte havia començat a enverinar-se ja de manera definitiva.
El 17 de juny de 1567, els inquisidors van demanar a la Generalitat el fogatge de Catalunya, és a dir, el cens fiscal on s’enumeraven totes les cases o focs sotmesos al pagament d’impostos. ¿Es tractava d’un intent de controlar les funcions recaptadores de la Diputació del General i l’esforç fiscal dels catalans? En qualsevol cas, els diputats ho van considerar una ingerència intolerable en el seu àmbit competencial i van mostrar la seva estranyesa per la petició, al·legant que els inquisidors podien obtenir aquesta mena d’informació a través del maridatge, impost que la Corona cobrava per pagar els matrimonis de la família reial.
Els dies següents, els diputats expressaren repetidament la seva preocupació per les notícies que deien que el rei estava a punt de marxar cap a Flandes i el virrei a Perpinyà, amb el risc que el contenciós amb la Inquisició quedés irresolt o —encara pitjor— a les mans del visitador inquisitorial que havia estat enviat des de Madrid. L’intent del virrei de tranquil·litzar els diputats va resultar clarament contraproduent quan afirmà que l’objectiu de la Monarquia era donar «assiento axí en València, Aragó y Cathalunya com millor convidrà» i «que seria molt millor que (els diputats) demanassen que·s fes ab Cathalunya com sa majestat ha ordenat en Castella» i que «ells avien de demanar que sa majestat posàs lo mateix ordre que és en Castella en Cathalunya y que·se dexen de demanar que s’observen los capítols de l’any XX».
Els dies 5 i 6 de febrer de 1568 van sortir cap a Madrid tres ambaixades en representació del Consell de Cent, el Braç Militar i la Generalitat, que no serviren, tanmateix, per a solucionar un conflicte que s’arrossegà durant mesos. El 17 de setembre de 1568, Bernat Massip, escrivà de manament de Sa Majestat, es presentà al Palau de la Generalitat anunciant que el lloctinent havia rebut instruccions del rei sobre els afers de la Inquisició i que havia de comunicar-les als diputats. Els diputats, acompanyats de diversos oficials, es van reunir amb el lloctinent i aquest els va lliurar una carta del monarca, on se’ls comunicava una visita inquisitorial. El mateix lloctinent demanà als diputats, oïdors, assessors, a l’advocat fiscal i a l’escrivà que passessin a una altra sala, perquè els volia parlar en privat. Un cop allà —i després d’afirmar «que li pesave molt de trobar-se en la Terra a causa del que havia de dir»—, va ordenar a Bernat Massip, l’escrivà de manament de Sa Majestat, que llegís la carta que el rei li enviava per l’afer de la Inquisició. El rei ordenava al seu lloctinent que adoptés les mesures necessàries per a permetre que el nou inquisidor, Gerónimo Manrique, investigués i castigués els «excessos y desacatos fets per los deputats y officials y ministres del dit General». Segons el cronista de la Generalitat, el lloctinent va tornara expressar el seu disgust per la situació, i el diputat reial, Miquel d’Oms, va recordar-li que totes les actuacions de la Diputació del General havien tingut l’aprovació de la mateixa Lloctinència. Aquell mateix vespre, els membres de la Diputació es van reunir al Palau per avaluar la situació, i l’endemà ho van fer amb un grup força significatiu de nobles i ciutadans, entre els quals hi havia el conseller segon de Barcelona, Miquel Bastida. Els reunits van decidir enviar una ambaixada al virrei i una altra al monarca.
Les reunions es van repetir quotidianament durant una setmana, i el 26 de setembre l’ambaixada que pretenia reunir-se amb el rei va sortir cap a Madrid. El dia 30, el lloctinent va comunicar als membres de la Generalitat que el monarca havia decidit negar-se a rebre l’ambaixada i ordenava que se’n tornés cap a Barcelona. Aquell vespre, la comissió de la Generalitat encarregada del tema va optar per obeir l’ordre reial, però l’endemà va decidir enviar un nou ambaixador, que tingué l’assessorament legal de Lluís de Copons. L’escollit fou el titular d’un càrrec eclesiàstic de prestigi i membre d’una de les grans famílies nobles de Catalunya: Lluís de Cervelló, abat de Sant Cugat del Vallès.
L’11 d’octubre, el conflicte entre la Inquisició i la Generalitat va experimentar un important salt qualitatiu, perquè els inquisidors van arrestar el veguer de Barcelona, Bernat d’Aimeric. L’endemà, la Generalitat intentà obtenir novament el suport del virrei, però aquest s’excusà, al·legant que havia rebut una amonestació del sobirà per la seva manca de col·laboració explícita amb els inquisidors. Aleshores, els membres de la vint-i-quatrena optaren per respondre amb les mateixes armes que la Inquisició, ordenant que el secretari del Sant Ofici, Agustín Malo, es presentés al Palau dela Generalitat sota pena de 500 ducats. A més, els dipu-tats i alguns dels seus oficials van decidir passar la nit dins del Palau, en una mena de gabinet de crisi permanent. En aquest punt, és interessant fer notar la dimensió identitària (o «nacional») que el conflicte podia tenir.
El dia 13, Agustín Malo es va presentar al Palau, però no per lliurar-se, sinó per llegir una ordre d’arrest domiciliari dictada per la Inquisició contra el diputat militar Francesc de Calders i l’assessor Francesc Sant. Aquests recusaren l’ordre i, a més, aquella tarda, la Generalitat va ordenar al batlle i al sotsbatlle de Barcelona que procedissin a arrestar Agustín Malo. L’intent del Consell de Cent per aconseguir la intervenció arbitral del virrei va fracassar, perquè aquest va al·legar que havia rebut dues instruccions explícites del monarca de posar-se a disposició dels inquisidors, i, per tant, la Generalitat va decidir enviar un nou ambaixador a Madrid. El dia 16, van acordar enviar-hi novament l’ambaixada que el rei havia fet tornar enrere i, a més, enviar un representant a Roma per fer saber al papa la posició de la Generalitat sobre el conflicte que l’enfrontava a la Inquisició. La Generalitat va fer arribar als inquisidors una apel·lació contra el procés d’excomunió que aquests havien decretat contra els «senyors diputats y oÿdors, consultors y officials y ministres del dit General», però, tres dies més tard, l’excomunió es va consumar, i la Diputació va respondre amb una multa de 4 000 ducats contra els inquisidors. Immediatament, els diputats ordenaren al batlle i al sotsbatlle que procedissin a executar la sentència, però el virrei s’avançà i empresonà a tots dos. Davant d’aquests fets, els membres de la Generalitat van decidir romandre indefinidament tancats al palau.
La tensió havia arribat a nivells altíssims, fins al punt que el virrei es va negar a rebre dos representants de la Diputació del General «porqué los tenía por descomulgados». Els membres del Consell Reial i el bisbe de Barcelona es van erigir com a intermediaris, i aconseguiren el sobreseïment, durant vuit dies, dels processos judicials que la Inquisició i la Generalitat havien incoat els uns contra els altres. No es pot oblidar que la situació era realment complicada, com demostra el fet que, entre altres càrrecs eclesiàstics excomunicats, hi havia fins i tot el bisbe de la Seu d’Urgell.
Familiars de la Inquisició en els bisbats catalans dependents de Barcelona.
Font: B. de Riquer (dir.), 2000
Es van iniciar converses entre totes les parts i es va acordar de prorrogar el sobreseïment fins el 3 de novembre. Entretant, el 31 d’octubre dos representants del Consell Reial es van presentar al Palau de la Generalitat per comunicar que havien rebut una carta del rei i que, abans de contestar-la, creien que seria molt convenient que els diputats ordenessin l’alliberament d’Agustín Malo. Malgrat tot, la Generalitat es va mantenir ferma. Es va negociar una pròrroga addicional de deu dies, i, finalment, el 7 de novembre van arribar a un acord amb el virrei. Aquest acord —que s’havia de mantenir en vigor fins que el rei adoptés una solució definitiva amb les corts, quan aquestes es reunissin— establia la suspensió dels processos judicials i l’alliberament dels presos d’ambdós bàndols. En realitat, però, el conflicte encara no estava resolt. El 15 de novembre, els inquisidors es van negar a parlar amb l’assessor de la Generalitat Pere Ailla, perquè estava excomunicat. El conflicte es va anar arrossegant, i el 12 de desembre la Generalitat va enviar a la cort una nova ambaixada. Un mes i mig més tard, va aparèixer amb força un nou protagonista, la Santa Seu. El 24 de gener de 1569, la Generalitat va rebre de Roma un motu proprio destinat al legat pontifici de Madrid, on s’informava que, cautelarment, els diputats s’havien de considerar absolts i que, per tant, no estaven excomunicats.
L’enfrontament no va quedar superat fins que al mes d’abril un algutzir i un secretari de la Inquisició van extralimitar-se en les seves funcions en una visita a la Cerdanya i el Ripollès, on dugueren a terme diverses detencions contra persones que practicaven el contraban amb els hugonots francesos, qüestió que era competència exclusiva de la Generalitat. Davant d’una invasió de funcions tan flagrant, i tement de perdre la batalla institucional que enfrontava ambdues institucions, els inquisidors es van excusar immediatament davant els diputats i, fins i tot, es van oferir per castigar contundentment els seus propis funcionaris. Simultàniament, els inquisidors també van fer saber la seva intenció de mantenir jurisdicció sobre sis presos cerdans, acusats d’haver-se encarat a mà als oficials de la Inquisició. Per a reforçar els seus arguments, el Sant Ofici justificava la seva intervenció a la comarca assegurant que, als voltants de Puigcerdà, s’havien trencat diverses creus i incendiat algunes esglésies.
El 21 de juny van tornar a Barcelona els membres de l’ambaixada que, més de sis mesos enrere, havia anat a Madrid. L’endemà, el lloctinent demanà la presència dels diputats per llegir-los una carta del rei i donar-los algunes instruccions. Tot plegat va donar origen, els dies següents, a «un aplec de brassos». Després de quatre dies consecutius de reunions, Guillem Caçador, bisbe de Barcelona, Pere de Llobregat, canceller del Reial Consell Civil, i Lluís Sors, membre del Reial Consell Criminal, es van presentar al Palau de la Generalitat per aconsellar a la Junta de Braços allí reunida que obeís les ordres que el monarca els havia donat.
Aparentment, l’oposició de la Junta a acceptar les ordres reials se centrava en dos aspectes concrets. D’una banda, la Generalitat es negava a restituir els béns confiscats a un tal Torrena, acusat d’haver comès un frau contra els drets del General, i, de l’altra, els diputats es negaven a revocar la presentació de la butlla papal que semblava donar-los la raó en el seu enfrontament amb la Inquisició. L’endemà, però, Antoni Viladamor, secretari de la Lloctinència, va comunicar als membres de la Junta de Braços que el virrei no els exigia cap d’aquests dos punts.
Tot i així, el conflicte juridicoinstitucional tenia unes implicacions polítiques extremament importants, tal com es va posar de manifest en la resposta escrita que la Junta va trametre a la Lloctinència el 2 de juliol. Es tractava d’un document amb alguns apartats de notable contundència. Així, per exemple, es recordava al monarca que —en compliment de les Constitucions i Capítols de cort que havia jurat preservar— no podia immiscir-se en afers referents a la jurisdicció de la Generalitat. També s’afirmava que les persones acusades d’atemptar contra els drets del General no podien defugir la jurisdicció de la Generalitat, ni tan sols en el cas que intercedissin a favor seu la Inquisició o el mateix monarca. En qualsevol cas, l’aspecte més important de les disposicions de Felip era l’intent de modificar la composició de les bosses d’insaculació, excloent-ne algunes persones i substituint-les per d’altres. Evidentment, això podia ser un cop decisiu contra el paper institucional que les Constitucions de Catalunya reservaven a la Generalitat, i precisament per aquest motiu el memorial explicitava que la decisió del rei no comportava «affecte algú». Finalment, els diputats i els seus assessors també es negaven a demanar disculpes als inquisidors. Aquesta era una exigència imposada pel rei mateix, com una de les mesures necessàries per a posar fi a l’enfrontament institucional entre la Generalitat i la Inquisició.
Per a justificar els seus criteris —a més de recordar diverses Constitucions—, el memorial esmentava la butlla papal de Lleó X i la decisió de l’inquisidor general d’obligar els inquisidors de Barcelona a suspendre el procés que havien iniciat contra els representants i els oficials de la Generalitat. Després d’una negativa tan explícita a obeir un canvi qualitatiu força significatiu, ja no es tractava tant d’un enfrontament entre la Inquisició i la Generalitat com d’una pugna entre aquesta i la Monarquia. Pel que sembla, durant una setmana tot plegat va quedar en un punt mort. Probablement, les autoritats virregnals esperaven ordres noves i explícites de Madrid. Així, el 10 de juliol, al cap de vuit dies de la presentació del memorial, Francesc de Montcada, comte d’Aitona —i persona de coneguda adscripció reialista—, es va presentar al Palau de la Generalitat i, després d’afirmar «que era català», va dirigir-se als membres de la vint-i-quatrena «exortant y persuadint-los que·s devie donar y prendre algun apunctament en aquestos negossis». Després d’una setmana addicional de negociacions infructuoses amb el comte d’Aitona i d’una darrera reunió amb el virrei, el 29 de juliol, el Palau de la Generalitat va ser ocupat pels oficials reials. Després de diverses hores d’enfrontaments verbals i amb escenes de vio-lència física, van endur-se presos els diputats i els oïdors. Per ordre del virrei i del Reial Consell Criminal, el diputat i l’oïdor eclesiàstics van ser sotmesos a detenció domiciliària, i els diputats i els oïdors militars i populars van ser reclosos a les presons reials.
La decisió era tan extrema que, l’endemà mateix, el bisbe de Barcelona va ordenar que el diputat i l’oïdor eclesiàstics fossin deixats en llibertat, i, simultàniament, el virrei va proposar d’alliberar els diputats i els oïdors militars i populars en canvi del pagament de 4 000 lliures. Aquests, aconsellats pels assessors de la Generalitat, es van negar a acceptar el tracte. Per contra, es va iniciar una ofensiva institucional en la qual van intentar implicar el Capítol catedral, el Braç Militar i el Consell de Cent, amb l’objectiu d’exigir conjuntament l’alliberament incondicional dels presos.
Davant la perspectiva de quedar completament aïllat davant d’aquest possible front institucional, el virrei va enviar diversos membres del Reial Consell Criminal per intentar que els presos acceptessin la seva proposta. Al mateix temps, però, van rebre també la visita de Joan Lluís Llull, en representació del Consell de Cent. Aquest els va comunicar que havien enviat una ambaixada al virrei informant-lo que els consellers de la ciutat havien decidit restar indefinidament reunits fins que el problema quedés resolt tal com «paragué convenir també al servey de Déu y de sa majestat y del dit General». Una referència a la Generalitat força significativa, ja que donava a entendre que la ciutat de Barcelona no acceptaria cap solució que no tingués el beneplàcit de la Generalitat. El Capítol catedral i el Braç Militar també van enviar ambaixades al virrei exigint l’alliberament en els mateixos termes que s’havien pactat amb la Generalitat i el Consell de Cent.
La situació del virrei devia ser força difícil, perquè durant tot el dia els presos van anar rebent les visites de diverses personalitats. Sotmès a aquesta pressió institucional i personal, aquell vespre va ordenar l’alliberament dels quatre presos «donec aliter sit provisum» (‘fins que altrament sia proveït’), un afegitó que comportà una inesperada escalada del conflicte. Els assessors de la Generalitat van recomanar als presos que no acceptessin l’alliberament en aquestes condicions i aquests es negaren a sortir de la presó sense un alliberament incondicional. En saber-ho, el virrei va deixar-se endur pels nervis i va respondre amb crits i amenaces, afirmant que «assó es muy grande desacato y desvergüenza, y sabe a rebellión». La situació va esdevenir gairebé surrealista, quan va afirmar que els presos «saldrán aunque les pese y sinó los mandaré castigar a ellos y a quien los deffenderá, y como si yo enbio allá un alguatzil que les eche fuera no sabrán defenderles a que no salgan». És a dir, mentre que els presos i els seus amics es negaven a abandonar la presó, l’autoritat que els havia empresonat intentava alliberar-los per la força. Finalment, després d’una llarguíssima discussió plena de crits i amenaces, els algutzirs reials «per força y violentament» arrossegaren els diputats i oïdors i els seus amics i parents fins al carrer i els impediren de tornar entrar a la presó, on ells volien continuar reclosos. D’aquesta manera es va posar fi a un conflictiu trienni que marcava una veritable frontera en l’evolució de les relacions de les institucions catalanes i la Monarquia hispànica.