El 22 de juliol de l’any 1587, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Francesc Oliver de Boteller (Tortosa 1557 – Barcelona 1598), abat de Santa Maria de Poblet; diputat militar: Joan Dança i de Bellera, noble de Barcelona; diputat reial: Jeroni Saconomina, ciutadà honrat de Girona; oïdor eclesiàstic: Ferran Fiveller i Soldevila, canonge de Barcelona; oïdor militar: Valentí de Vilanova-Caramany i Cartellà-Farners, militar; oïdor reial: Miquel Montserrat Grau, ciutadà honrat de Barcelona
El diputat eclesiàstic Francesc Oliver de Boteller, abat de Poblet, fou una de les figures polítiques catalanes més notables sota Felip II de Castellai I de Catalunya-Aragó. Fill natural de Lluís Oliver de Boteller, vescomte de Castellbò, inicià la seva carrera clerical amb l’obtenció del doctorat en teologia. Tanmateix, hagué de tramitar dispenses papals per a poder obtenir dignitats eclesiàstiques i su-perar les traves derivades de la seva il·legitimitat. Després d’anys de pledejar obtingué sentència favorable el 1569. Fou elegit abat perpetu de Poblet el 1583, i aviat actuà com a vicari general de l’orde cistercenc. La seva activitat cívica i política a València fou també notable: el 1584 impulsà la construcció d’un col·legi al priorat de Sant Vicenç de la capital valenciana. En el curs de la Cort general de Montsó del 1585, l’abat Oliver de Boteller actuà també com a diputat de la Generalitat valenciana —càrrec que tornà a ocupar el 1591— a través de fra Francesc Ferrer, monjo de Poblet que el representava com a sotsdelegat. D’aquesta època és la construcció, impulsada per l’abat, de la coneguda galeria toscana del palau abacial del monestir de Poblet (1591). Durant el trienni de 1593-95 fou també clavari de la Generalitat valenciana pel Braç Eclesiàstic mitjançant el mateix Ferrer. A Catalunya, accedí a la bossa de diputats només alguns mesos abans de la seva extracció (1587). El 1588 fou suspès del seu càrrec, que quedà vacant la resta del trienni.
El diputat militar Joan Dança i de Bellera (Barcelona ~1557 – 1608), noble barceloní, fou insaculat també només uns pocs mesos abans de la seva extracció. El 23 de maig de 1588 fou suspès de les seves funcions, i immediatament substituït pel donzell perpinyanès Francesc Grimau i Vivers, home d’intensa activitat política a la capital del Rosselló. Grimau havia participat en un ajust dels braços el 1565, i havia mantingut intenses vinculacions amb la Diputació des de la seva residència als Comtats. Pertanyia a una família de burgesos honrats de la vila, si més no d’ençà del segle XV. El 1562 havia estat inscrit com a membre de la nova Confraria de Sant Jordi a Perpinyà. Durant la dècada del 1570 col·laborà en l’encalç dels bandolers refugiats al Llenguadoc, negociant en nom del General amb el Parlament de Tolosa diverses extradicions de fugitius, serveis als quals el consistori respongué amb la seva insaculació com a oïdor (1574) i diputat (1578). El 1590, en acabar el trienni, fou nomenat diputat local de Perpinyà, i el 1599 obtingué privilegi militar a la Cort de Barcelona.
El diputat reial Jeroni Saconomina, ciutadà honrat de Girona, fou encara més afortunat en l’extracció que els al-tres dos diputats del trienni, atès que la seva insaculació s’havia produït només tres mesos abans. Després del seu govern a la Diputació, mantingué lligams amb la política barcelonina i assistí a vuit juntes de braços al llarg del trienni del 1590 i formant part d’una divuitena a la Diputació. El mateix 1590 aconseguí l’accés a la matrícula de ciutadans honrats barcelonins.
Sobre l’oïdor eclesiàstic Ferran Fiveller i Soldevila, se sap que era germà de l’assessor ordinari del General Jeroni Fiveller. Participà en la Cort de Barcelona del 1599.
L’oïdor militar Valentí de Vilanova-Caramany i Cartellà-Farners (Girona ~1555 – 1604), senyor de l’Estanyol i cavaller, fou insaculat el 1585. Assistí a una Junta de Braços durant el trienni del 1590. Un Galceran de Vilanova, donzell de Girona, havia estat diputat local gironí ja el 1539. Valentí fou suspès del càrrec d’oïdor militar el 1588, que fou ocupat per Pere Aimeric i Bellver (Manresa ~1528 – 1588), donzell i doctor en drets de Manresa. Insaculat el 1558, tan sols gaudí algunes setmanes del càrrec, perquè morí el 15 de juliol del mateix 1588. Aimeric havia estat lligat a la fiscalitat del General a través de la seva participació en la bolla de Cardona, tal com ho mostren els deutes que li foren exigits el 1576. Havia estat també veguer de Manresa. La mort d’Aimeric demanà l’extracció del tercer oïdor militar en tres anys, benefici que anà a raure a mans del donzell perpinyanès Onofre Abdó Comelles i Saula (Perpinyà ~1557 – 1601), que havia estat insaculat només alguns mesos abans (1587), i assistí encara a la Cort de Barcelona del 1599. Valentí de Vilanova assistí també a la Cort del 1599, durant la qual presentà greuge en demanda de reparació per la persecució patida després del 1588, malgrat la qual fou admès a la bossa de diputat el 1597, un cop redreçades les torbacions polítiques dels anys anteriors.
L’oïdor reial Miquel Montserrat Grau (Barcelona ~1554 – 1612), ciutadà honrat de Barcelona insaculat el 1579, mantingué una intensa activitat política al si del govern barceloní. Havia participat en ajustos de braços els anys 1565 i 1573, després d’accedir a la matrícula de ciutadans honrats de Barcelona el 1560. Durant el seu regiment a la Diputació fou processat de regalia, però guanyà el perdó virregnal mitjançant l’asiento de març del 1589. Formà part del Consell de Cent barceloní els anys 1595, 1597 i 1599, any aquest dar-rer en què s’integrà, a més, en la vint-i-quatrena de corts de la ciutat. El 1604 passà a la bossa de diputat reial.
L’aplicació dels nous mecanismes de control dels consistorials i el predomini de les juntes de braços
En analitzar la situació financera de la Diputació al llarg del trienni del 1587, cal començar assenyalant el fet que la renovada activitat del consistori en la denúncia de les contrafaccions, preferentment a través de la tramesa d’ambaixades a la cort, comportà un molt notable increment de les càrregues econòmiques que pesaven sobre la hisenda de la institució. Així, les despeses passaren de 242 173 lliures durant el trienni del 1584 a 372 432 el trienni del 1587, la qual cosa significà un increment de més del 50%. La política de lluita contra l’endeutament es manifestà al llarg del període, mitjançant l’acció d’una divuitena específica, en la inclusió de nous deutors en les mateixes condicions de pagament aprovades a les concòrdies de l’anomenat redreç de l’exacció aprovat durant la Cort del 1585.
El govern de la Diputació experimentà modificacions molt transcendentals, derivades de l’aplicació del nou re-dreç. Així, a partir del setembre del 1587, i en aplicació de la nova legislació aprovada a la Cort de Montsó dos anys abans, el consistori creà fins a trenta-dues divuitenes per a l’estudi dels afers més diversos, nou de les quals allargaren les seves actuacions fins al trienni següent, actuant com a renovat enllaç institucional entre consistoris. En destacaren les consagrades a la interpretació de dubtes sobre el regiment de la Diputació, l’aclariment dels errors detectats als textos constitucionals publicats, la defensa de la jurisdicció del General, el control dels pagaments a oficials o la persecució de bandolers. Aquestes divuitenes emanaren de seixanta juntes de braços celebrades al llarg del trienni —a un ritme gairebé de dues reunions mensuals—, en què participaren més de 600 persones. Com a conseqüència de la seva actuació, el regiment de la Diputació experimentà una mutació molt considerable, i el pes de la direcció de la seva política passà del consistori a les comissions reduïdes, els membres de les quals eren directament escollits en les reunions dels braços i, per tant, no estaven subjectes al filtre de la insaculació. Els diputats eclesiàstic i militar i l’oïdor militar es mostraren obertament contraris a aquesta mutació i feren el possible perquè no reeixís. En contrast, l’oïdor Fiveller s’erigí aviat com a principal valedor dels canvis.
Precisament fou una divuitena qui, pel març del 1588, decidí —donant el definitiu pas de rosca en la presa del poder a la Diputació per part dels estaments— que en endavant les decisions de govern de la institució serien preses per majoria de tretze vots entre el conjunt dels consistorials i la divuitena afectada, encara que l’opció majoritària no inclogués ni un sol dels sis vots dels consistorials. Així mateix, es decidí aleshores que les divuitenes podrien aplegar-se al Palau de la Diputació sense necessitat d’ésser convocades pel consistori, i la possibilitat que fessin declaracions sobre els afers que els haguessin estat comesos pels braços, amb la presència, o bé sense, dels diputats i oïdors, sempre que es respectés la citada majoria de tretze vots. La conseqüència de la declaració del març del 1588 fou la immediata fugida a la cort dels tres consistorials dissidents. Una divuitena decidí, en resposta a l’abandonament dels seus oficis, l’extracció de diputat i oïdor militars nous per a la resta del trienni, deixant vacant l’ofici de diputat eclesiàstic, despossessió davant la qual els afectats respongueren interposant ferma de dret davant del Consell Reial. En la pràctica, doncs, entre la primavera del 1589 i la tardor del 1591 foren gairebé sempre actives dins la Diputació deu o més divuitenes, fet que atorgà un pes molt real sobre les decisions del consistori a un centenar de persones, en una tendència d’evident ampliació representativa.
Un dels principals llegats del consistori del 1587 fou la publicació de la Compilació de les Constitucions de Catalunya —reprenent la tasca encetada el 1495 i repetidament obstaculitzada per la Monarquia durant els darrers vint anys— al llarg dels darrers mesos del 1588 i els primers del 1589. No fou fins a la primavera d’aquell segon any que el consistori féu entrega d’un exemplar de la nova Compilació a tots els assistents habilitats a la Cort de Montsó celebrada quatre anys enrere. Si bé es coneix la seva existència al segle XV, sembla que la celebració del sermó de Sant Jordi dins la commemoració de la festa del sant es restaurà precisament durant el mandat de l’abat de Poblet, coincidint amb els moments polítics de màxima tensió amb la Monarquia. El sermó constituïa una conflictiva simbiosi entre predicació religiosa i arenga política, i els estaments l’esperaven amb candeletes.
Un cop en marxa els conflictius mecanismes represen-tatius aplicats a la visita, les dificultats no s’aturaren. Com a resposta a la sentència dictada pels visitadors contra l’exdiputat militar don Joan de Queralt —de la qual ja s’ha parlat en pàgines anteriors—, la Reial Audiència encetà un procés de regalia contra el consistori, els seus assessors i els membres de les divuitenes, obligant-los a fortificar-se al palau, on restaren reclosos durant mesos sense poder sortir al carrer. Barcelona actuà com a mitjancera, reclamant una negociació paritària per a la solució del contenciós, però la seva proposta fou desestimada pels ministres reials. Davant l’encalçament, el consistori apel·là, en suport de la seva posició, a trenta-sis universitats i capítols, esperonant-los a trametre ambaixades a favor de la Diputació. Entretant, el monarca demanava a la ciutat de Barcelona que posés a disposició del lloctinent les tropes de les confraries, per tal de prendre militarment el Palau de la Diputació i capturar don Joan de Queralt per la força. La resistència de la Diputació portà el Consell d’Aragó, a l’estiu del 1588, a encetar el debat sobre la conveniència o no de suspendre els Capítols de redreç aprovats durant la Cort de Montsó del 1585, els quals havien transformat el regiment de la Diputació i donat via d’entrada a les juntes de braços i divuitenes. A la cort, però, anà obrint-se camí la idea que Queralt no podia ésser defensat sense posar en risc el prestigi reial, i acabà acceptant-se el nomenament de tractadors per les dues parts en conflicte, per tal d’elaborar un acord, un asiento, que posés fi al conflicte. El Consell d’Aragó havia de recomanar aquesta opció, pel fet que la unió de les institucions catalanes feia impossible una sortida alternativa que no se servís de la força militar per a imposar l’autoritat reial a Catalunya. El camí de la negociació fou lent i, finalment, pel febrer del 1589, les dues parts signaren un asiento que comportà l’alliberament dels presoners fets per les parts i la revocació de tots els procediments que havien portat a un carreró sense sortida. El dia de la ratificació de l’asiento, les portes del Palau foren finalment obertes, després de gairebé set mesos de setge. La nova política de la Diputació havia guanyat la batalla inicial, però el rei no consentiria més derrotes polítiques com aquella.
La visita del trienni del 1587 jutjà un rosari de denúncies contra els consistorials per la venda d’oficis, feta a través de mecanismes cada vegada més elaborats, com ara la garantia del pagament per part del comprador amb posterioritat a l’acabament del mandat del consistorial venedor, o disposant el cobrament per part d’aquest d’una part dels salaris dels oficis que hagués proveït. La visita tingué per primer objectiu la persecució del diputat eclesiàstic —l’abat de Poblet—, el diputat militar Joan Dançà i l’oïdor militar Valentí de Vilanova, els quals foren acusats principalment d’haver bloquejat la visita segons les noves disposicions aprovades a Montsó el 1585, fins al punt d’abandonar Barcelona i marxar a la cort en defensa de la seva posició política. També se’ls acusà d’haver evitat l’aplicació de la sentència contra l’exdiputat Queralt, d’haver multiplicat els oficis de la Diputació sense llicència de la Cort, de permetre que els oficials locals cobressin quantitats superiors a les establertes, d’haver fet deliberacions en matèria de despesa sense el control de les divuitenes pertinents, de favoritisme en l’arrendament dels drets de la bolla, d’haver-se emportat tenalles i encunys per bollar a casa seva, d’encobriment de fraus en l’extracció de moneda del país, i també de vendre oficis del General per aconseguir després una part del salari de l’ofici com a premi. Com el seu antecessor, el consistori del 1587 fou acusat així mateix de mercadejar amb les insaculacions en benefici particular.