L’abellerol (Merops apiaster) és un dels ocells més bonics de la nostra avi fauna i, alhora, molt pintoresc, tant pels colors del plomatge, pels seus nius (sovint simples forats en un marge), com per la seva preferència alimentària per les abelles, cosa que li ha donat el nom; de fet, però, menja també altres insectes (papallones, espiadimonis, etc.). És de mida mitjana (26-28 cm), bec llarg i típicament gregari. El plomatge és lleugerament més viu en els mascles que en les femelles, i la coloració de l’abdomen va esdevenint més verdosa en augmentar l’edat dels individus, car el pigment groc es perd amb el temps. Noteu el color vermell robí de l’ull, molt característic.
Marcel·la Chinchilla.
Una de les espècies estivals més vistosament acolorides és l’abellerol, un migrador usual i regular per tots els territoris (llevat d’Andorra, on és accidental) i un nidificador comú de les terres mediterrànies. L’excepció són les Pitiüses, on estiueja però no s’ha provat mai que criï, tot i que sembla que a Eivissa ho ha fet algun cop.
Encara que amb alguna observació isolada des del començament d’abril (04.04.80, data extrema), el pas migratori arriba molt concentrat al final d’abril i la primera desena de maig, tot i que d’una forma aïllada, poden passar fins a l’inici de juny (08.06.84, data extrema). Ponen entre el final de maig i el començament de juny, i romanen fins a l’agost. El pas de la tardor, també molt concentrat al final d’agost i principalment la primera desena de setembre, baixa després considerablement fins a la darrera setmana d’aquest mes. Posteriorment, apareixen observacions isolades fins a la tercera desena de novembre.
Els ambients que explota l’abellerol durant l’època de la reproducció són els més típicament de terra baixa. Li agraden els cultius de secà (ametllerars, olivets, vinyes, garroferars, etc.), les brolles principalment de romaní, timonedes, erms, vores de bosc, rieres, rius, fruiterars semidegradats, alguns conreus de regadiu, etc. El niu és un túnel llarg amb una cambra al final, excavat sobre talussos terrosos sorrencs (és molt típica, per exemple, a Menorca, la colonització de dunes fixades) o de terra poc forta, bé siguin naturals, com les margenades de cursos d’aigua, o bé artificials. La presència d’aquests materials és un condicionant important a l’hora de triar l’indret de cria, encara que progressivament va adquirint el costum de nidificar directament en el sòl sobre petits desnivells. Aquest costum comporta també que les colònies siguin molt petites i sovint es trobin parelles aïllades. La mida de les colònies és variable: a la Catalunya Nord són de poca importància (menys de 5 parelles); a Menorca també agrupen pocs individus (màxim de 10-12 parelles, i rarament algunes entre 40 o 50); de Catalunya hi ha poques dades, però a l’Empordà són, en general, de 5 a 20 parelles i, excepcionalment, se’n trobà una que, cap al 1976, tenia unes 200 parelles.
Àrea de nidificació de l’abellerol (Merops apiaster) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
L’abellerol, tal com ho mostra el mapa, és un bon exemple d’espècie que es reparteix en els ambients mediterranis. Puja rarament sobre els 1000 m d’altitud i el seu límit nord coincideix si fa no fa amb la isoterma dels 20-21°C del mes més càlid; no es troba dessota aquesta temperatura, tot i que manca confirmar el que passa al País Valencià a les àrees frescals. Manca també d’alguns llocs que, per l’hàbitat, li són poc adients: grans marjals litorals, sectors densament urbanitzats, domini culminal mediterrani, etc.
Al llarg del temps la seva població ha patit fluctuacions, i globalment podem dir que es troba en expansió des dels anys vint i trenta i principalment a partir dels cinquanta, fet palès a Catalunya i a les comarques centrals del País Valencià, on a mitjan anys cinquanta nidificava solament a la Plana d’Utiel i divagava per la resta, mentre actualment es troba pertot. A Menorca també sembla que ha tingut una expansió, tot i que darrerament s’ha notat la disminució d’exemplars en algunes colònies, i a Mallorca es palesà una notable regressió cap al final de la dècada dels setanta.