La puput (Upupa epops) és un dels nostres ocells més entranyables, el cant del qual, conegut de tothom, se sent des de llargues distàncies. La seva imatge també ens és coneguda, pel fet que és un ocell que es deixa acostar fàcilment. Els individus, siguin mascles o femelles, tenen el dors bru-rosat, un ratllat blanc i negre a les ales i la cua, el bec llarg i corbat i, sobretot, una cresta molt característica. La puput nia als forats dels arbres, parets, edificis vells i roques. A les fotografies, preses al Vallès Occidental, s’aprecia el tipus de niu i d’aliment que l’adult porta als petits.
Oriol Alamany.
La puput és un nidificador comú a tots els Països Catalans, excepte a les cotes més altes dels Pirineus, inclosa Andorra. L’hivern apareix a les Balears, en algunes comarques costaneres i de clima temperat del Principat i la regió de Castelló, i de València en avall. Al Rosselló pot també trobar-se al litoral com a hivernant esporàdic. És un immigrant precoç: les primeres puputs apareixen ja a partir de la segona meitat de gener; aquest pas és, però, bastant dilatat, ja que segons l’any, poden continuar veient-se ocells en moviment fins al final de maig. El pas postnupcial pot començar la segona desena de juliol, i perllongar-se fins al setembre i part de l’octubre; el nostre país és travessat i, en part, possiblement ocupat, per puputs del centre i el N d’Europa.
La puput, si bé se la troba des del nivell de la mar fins als 1600 m, és una de les espècies termòfiles per excel·lència; busca sempre els indrets més assolellats i bonancens. A partir dels 1200-1300 m es fa, però, quelcom més escassa. Per a poder caçar els insectes de què s’alimenta, necessita camps oberts amb vegetació herbàcia baixa. El seu hàbitat típic són els camps de conreu de secà com vinyes o oliveres, llindars de boscos, hortes, parcs i jardins, zones obertes amb arbres o edificacions disperses, arbredes esclarissades i sense sotabosc, voltants de pobles… La reproducció comença el març i, en algun cas el febrer. Sembla que tenen lloc segones postes al maig i, fins i tot, al final de juny-començament de juliol. El niu sempre és construït dintre d’un forat, ja sigui en el tronc d’un arbre, com escletxes de parets, enderrocs, runes d’alguna casa vella, unes golfes o una caixa-niu. Si la parella sobreviu, utilitza any darrere any la mateixa zona i, fins i tot, el mateix niu. Aquest forat és justament la part més important del territori i la que defensen més enfront d’altres puputs, i en canvi les diferents parelles poden compartir les seves zones d’alimentació. En acabar la cria inicien la migració cap a l’Àfrica tropical occidental, si bé algunes possiblement resten a hivernar entre nosaltres.