El blauet (Alcedo atthis) té una coloració molt vistent, com tots els coraciformes, i fa de bon Identificar pel seu bec, llarg i gruixut, i per la seva cua, curta i ampla. Se’l veu, sol o en parelles, a la vora de les aigües dolces, a l’aguait damunt d’una branqueta o precipitant-se al damunt d’un peixet o un insecte que es mogui prop de la superfície de l’aigua.
Marisa Bendala.
El blauet és un nidificador comú, distribuït per la meitat oriental de la Catalunya Nord, i que ocupa els cursos d’aigua, des del nivell de la mar fins als 1000 m. El mateix límit altitudinal és vàlid també per a la resta de territoris, i així a Andorra solament s’ha trobat a les parts baixes (màxim a Sant Julià, 920 m) i s’ignora si arriba a nidificar o es troba solament en pas. A Catalunya evita les àrees muntanyoses i penetra a la part axial dels Pirineus per les valls de rius com el Segre o les dues Nogueres. El nucli, però, de la distribució de cria és a la regió oriental humida, on és relativament comú. Després apareix a la zona seca mediterrània d’una forma si fa no fa isolada als rius que no s’assequen a l’estiu i no pateixen un grau d’eutrofització molt fort, com l’Ebre, el Brugent a Prades, el Matarranya, etc. Aquesta situació, encara més agreujada per la sequedat del clima, es presenta al País Valencià, on és molt escàs i local, fins i tot a zones apriorísticament bones com l’albufera de València i el seus encontorns. Així, es coneix solament d’un punt entre Castelló i Benicàssim, del riu Magro (afluent del Xúquer), del sector de Cortes de Pallars (Vall de Cofrents) i de l’embassament d’Elx sobre el Vinalopó. Possiblement apareix també a d’altres punts, com per exemple el riu d’Alcoi, però sempre de forma molt escassa i localitzada. A les Balears és un migrador regular i un hivernant escàs, però regular, i encara que a l’albufera d’Alcúdia roman tot l’any, sembla que no nidifica i que es tracta, per tant, de blauets estiuejants. La presència de migradors i hivernants d’origen europeu és també un fet general en tot el sector continental, i durant l’hivern la seva distribució és molt més àmplia i pot arribar a ser localment abundant.
Els individus indígenes deuen ser en una bona part sedentaris, però presenten també moviments irregulars que deuen afectar primordialment els joves i els immaturs. L’inici de la migració es detecta durant la primera setmana d’agost (molt rarament), i principalment des de la tercera desena d’aquest mes. A Menorca, el gruix de migradors passa al setembre (quasi la meitat de les observacions són d’aquest mes) i disminueix d’una forma considerable l’octubre, però passen migradors fins a l’acabament d’aquest mes. La hivernada pròpiament dita, tant a les Illes com al continent, agafa des del final d’octubre fins al febrer, mentre els últims exemplars hivernants-migradors deixen de veure’s normalment al final de març, encara que la cua de migració abraça fins a la primera desena d’abril (12.04.73, data extrema).
Els ambients que colonitza durant l’època de la reproducció són els corrents d’aigua clara de corrent lent i baixa altitud, ja siguin rius, rieres, séquies i, fins i tot, masses d’aigua quieta com estanys, albuferes, embassaments i pantans. A més a més del cabal i la qualitat de l’aigua, en aquesta època és totalment determinant per al blauet la presència de talussos terrosos prop de l’aigua on excavar el seu niu. Durant el pas i a l’hivern amplia molt més el seu espectre i ocupa tot tipus d’aigües, inclosos basses de jardins i safareigs de regatge, encara que siguin petits, sempre que tinguin peixos i una abundant vegetació de vora, així com ambients marins i salats, com salines, aiguamolls marins, badies, cales o ports.