La balena blava (Balaenoptera musculus) es distingeix fàcilment de la resta de balenoptèrids per la grandària i també pel seu color gris blavós, el seu llom jaspiat i la seva petita aleta dorsal. Té el rostre més ample que la resta dels rorquals.
Eduardo Saiz.
De tots els éssers vivents, la balena blava és el més gran; s’han arribat a capturar exemplars de pesos propers als 150 000 kg. A l’hemisferi S, aquesta espècie assoleix una mida màxima d’uns 31 m, però a les aigües boreals no sol sobrepassar els 26 m.
Té una distribució cosmopolita, però és abundant en aigües fredes i d’alta productivitat. Sembla que a l’Atlàntic Nord no ha estat mai una espècie abundant i que l’escàs miler d’exemplars en què s’avalua la seva població es reparteix per tot l’oceà sense que es formin agregacions que puguin ser detectades. La presència de balenes blaves al N de la península Ibèrica i a l’estret de Gibraltar és freqüent i deu haver-hi un cert pas d’exemplars d’aquesta espècie cap a la conca mediterrània, la qual cosa explica els ocasionals encallaments que han tingut lloc a les nostres aigües, com l’esdevingut a començament de segle a Sant Feliu de Guíxols.
Viu a aigües obertes i mai no s’apropa a la costa. S’alimenta, quasi únicament, d’eufausiacis, que consumeix preferentment durant els mesos d’estiu, quan es desplaça cap a les aigües fredes. La còpula, en canvi, té lloc a l’hivern, quan la balena blava es troba a latituds tropicals o temperades. El període de gestació dura aproximadament deu mesos i la lactància, set; les femelles poden tenir una cria cada dos anys. Neda sovint en solitari, encara que es poden formar grups de dos o tres exemplars o, fins i tot, pot formar grups mixtos amb altres espècies, principalment amb el rorqual comú.