El rorqual comú (Balaenoptera physalus) és el més ràpid dels rorquals i pot arribar, de manera puntual, a velocitats superiors a 12 nusos. Les seves immersions són d’uns 3 a 10 minuts de durada, a la fi de les quals produeix una successió de bufades que permeten localitzar-lo amb facilitat. Es caracteritza per la seva estilització, la pigmentació ventral asimètrica i l’aleta dorsal de mida mitjana. El nombre de rorquals comuns a les nostres aigües s’ha reduït d’uns 6000 a començament de segle a poc més de la meitat com a conseqüència de les captures efectuades des de factories baleneres situades a l’estret de Gibraltar, a Portugal i a Galícia. Actualment, la pesca només té lloc en aquesta última contrada i ha estat molt restringida.
Eduardo Saiz.
El rorqual comú és, després de la balena blava, la segona espècie dels cetacis pel que fa a la seva grandària. Tot i que a l’hemisferi S arriba a una talla de 26 m, a les nostres aigües no passa dels 21-22 m. És el més estilitzat de tots els roquals. La secció més gran del cos se situa a l’alçada de les aletes pectorals i acostuma a abastar una sisena part de la longitud de l’exemplar. El fet que sigui més prim condiciona el seu pes, que és lògicament menor que el de la balena blava en animals de la mateixa talla; generalment, no passa dels 55 000 kg. Des de la seva pubertat, els mascles adults presenten una protuberància a l’àpex del rostre que permet de diferenciarlos de les femelles. La pigmentació de la part ventral és blanca i la dorsal i els costats posteriors són gris pissarra i no tenen el color jaspiat típic de la balena blava. La particularitat que destaca més, pel que fa a la seva coloració, és l’asimetria que afecta la meitat anterior del seu cos, ja que, mentre que el costat esquerre del cap —tan dorsalment com ventralment— és de color gris fosc, el costat dret és molt més clar a la part dorsal i blanc a la ventral. L’asimetria també afecta les barbes; les de la part esquerra són de color gris i el terç anterior de les de la part dreta és d’una tonalitat blanc groguenc. Aquesta asimetria, única en els mamífers vivents, es pot relacionar amb la manera que captura les seves preses, ja que, quan es nodreix de peixos, neda freqüentment de costat donant un gir de 90° a la seva silueta.
És cosmopolita i molt abundant a l’Atlàntic Nord, on n’hi ha diferents poblacions. Es creu que les balenes d’aquesta espècie que viuen a les aigües mediterrànies pertanyen a una població que va des de Mauritània fins al N de les illes Britàniques. El pas dels rorquals comuns per l’estret de Gibraltar és important, però és possible que un cert nombre d’exemplars habiti de manera permanent a la nostra mar; els embarrancaments d’aquesta espècie es reparteixen per tota la costa dels Països Catalans, però són més nombrosos a la zona N. El nombre total de la població s’ha avaluat, en total, en poc més de 3000 exemplars, alguns centenars dels quals residirien en aigües mediterrànies.
És de costums pelàgics i la seva abundància a les costes catalanes augmenta a la primavera, quan les balenes migren cap el mar de Ligúria, on es troben a l’estiu. El camí de tornada cap al S, a la tardor, no és conegut, tot i que és probable que tingui lloc per aigües properes a Itàlia. És el més eurífag de tots els rorquals, ja que varia amb facilitat la font d’aliment, segons la disponibilitat local. A la Mediterrània occidental, la seva presa predilecta és Meganyctiphanes norvegica, un eufausiaci d’uns 3 cm de llargada que forma bancs densos, però quan no troba aquest crustaci també s’alimenta d’arengs, sardines o verats petits.
No és freqüent que formi grups de més de tres o quatre exemplars, però poden establir-se agregacions temporals quan l’aliment es troba molt concentrat. Arriben a la maduresa sexual entre els cinc i els vuit anys d’edat, quan els mascles mesuren 17,5 m i les femelles 18,5 m. La còpula té lloc de desembre a febrer i al cap d’onze mesos neix una cria de 6 m de talla. El deslletament es produeix sis o set mesos més tard, quan la mare i la cria arriben a la zona d’alimentació d’estiu i la lactància ha arribat a la fi. A partir d’aquest moment, la mare roman uns mesos en repòs sexual i no torna a ovular fins a l’hivern següent. Generalment, l’interval entre les gestacions és lleugerament superior als dos anys. A causa de la pesca, la població es troba molt rejovenida i els exemplars d’edats avançades són rars. En canvi, en condicions naturals, en algunes ocasions, el rorqual comú pot superar amb facilitat els vuitanta anys d’edat.