La iubarta (Megaptera novaeangliae) té un complex repertori de vocalitzacions, que semblen característiques de cada població i que evolucionen amb el pas del temps. La pigmentació de l’aleta caudal de les iubartes canvia molt d’un exemplar a un altre i, pel seu costum de treure-la fora de l’aigua a l’inici de cada immersió, és possible identificar i reconèixer la majoria d’exemplars. Aquesta tècnica ha permès saber les rutes migratòries de l’espècie amb molta precisió. La iubarta té una forma més robusta que la resta de balenoptèrids i a la seva silueta destaquen les aletes pectorals desproporcionadament llargues i l’aleta dorsal petita i de forma poc definida.
Eduardo Saiz.
La iubarta és una balena de mida mitjana. El seu aspecte extern és molt diferent del de la resta de balenoptèrids. Al rostre, les mandíbules i les aletes pectorals, es distingeixen unes protuberàncies de forma rodona molt característiques que fan que aquesta espècie sigui inconfusible. La coloració és, al dors, d’una tonalitat gris fosc i s’aclareix cap al ventre, però hi ha una gran varietat. Els ectoparàsits, especialment els ciàmids i cirrípedes dels gèneres Coronula i Conchoderma, són molt freqüents a les aletes, als plecs ventrals i a les mandíbules.
És de distribució cosmopolita i les seves migracions són d’una gran amplitud. Aquesta espècie és difícil de trobar a les aigües mediterrànies —només es té constància d’un embarrancament, a l’Escala, a l’agost de 1829— i els pocs exemplars que s’han trobat provenen probablement de la població oriental de l’Atlàntic Nord, que, a l’estiu, va a alimentarse a les costes de Noruega i hiverna en aigües tropicals del N d’Àfrica.
Divideix la seva dieta entre eufausiacis i peixos, segons la disponibilitat local. Quan les seves preses es troben disperses, sol col·locar-s’hi sota i exhalar part de l’aire contingut als seus pulmons, formant, d’aquesta manera, un mur de bombolles que fa que es concentrin i siguin més fàcils d’atrapar. Sol ser força gregària i forma grups de quatre a deu individus. Especialment durant l’època de reproducció, són freqüents els salts i els xipolleigs amb les aletes pectorals o la caudal, i també la producció d’un repertori complex de sons o «cançons» en seqüències de fins trenta minuts de durada.
La còpula té lloc a l’hivern i la gestació dura quasi un any. El període de lactància és més llarg que en els altres balenoptèrids; probablement s’allarga uns onze mesos, fins que la cria arriba a uns 8 o 9 m de talla corporal. Tot i que no es coneix amb exactitud, el cicle reproductor complet sembla tenir una duració de quasi tres anys.